Pels que esteu àvids de continguts culturals, a Movistar+ trobareu una sèrie de la BBC que us transportarà cinc-cents anys enrere. Renacimiento. Arte y violencia són tres episodis que ens fan testimonis de la rivalitat artística entre Miquel Àngel, Leonardo da Vinci i Rafael, una competitivitat que els va portar a crear les grans obres d’art que després ens han fet estudiar a l’escola o hem vist als museus i als llibres. 

Diuen que a l’Espanya del segle XV hi havia l’expressió “ser més ric que un Fúcar”, en referència a la família Fugger i que dona una idea de com d’implantat en la cultura popular estava el poder financer d’aquesta dinastia centreeuropea. La realitat és que els Fugger eren molt rics, fins al punt que un dels seus membres, Jakob Fugger, és considerat per alguns estudiosos com l’home més ric de la història. Per si n'hi havia algun dubte, un dels apel·latius d’aquest Fugger era el ric.

L'art de l'època del Renaixement a Catalunya sovint queda eclipsat per l'esplendor del Gòtic. Per posar-lo més a l'abast del públic, l'historiador de l'art Joan Bellsolell Martínez publica el llibre Renaixement i renaixements. L’art a la Catalunya del segle XVI (Farell Editors). "L'esperit de la Renaixença va fer molt mal –afirma Bellsolell–. "Entre el segle XV i el Modernisme van passar quatre segles, i els fets històrics tampoc hi ajuden. Al segle XV tens una Guerra Civil que destrueix el país, i la recuperació es va produir al llarg del XVI, però va ser molt lenta, i va coincidir amb la pèrdua de l'autogovern". I un altre problema és la destrucció d'art d'època moderna durant la Guerra Civil espanyola. "Gairebé es va cremar tot. Se'n va destruir el 90%", lamenta l'autor. "El Renaixement és italià, el que tenim aquí són episodis renaixentistes que poden ser excel·lents", assegura l'autor.

Quan es pensa en el Renaixement, venen al cap El naixement de Venus de Botticelli, La Bacanal de Ticià, les pietats de Miquel Àngel, els versos de Petrarca dedicats a Laura o els noms de grans mecenes com els Mèdici. Tots ells van fer possible un nou estil i una nova manera de concebre la bellesa. Tanmateix, Jill Burke, catedràtica de cultures visuals i materials del Renaixement de la Universitat d'Edimburg, no intenta entendre ni analitzar les obres d'art, sinó que es pregunta quin efecte van tenir en les dones de l’època. Al llibre Cómo ser una mujer del Renacimiento. Mujeres, poder y el nacimiento del mito de la belleza (Crítica) fins i tot dona algunes receptes per a qui vulgui provar cosmètica renaixentista.

A primer cop d’ull i des de lluny, la gran majoria dels pobles del nostre país els podem identificar pel seu campanar. Alguns, molt pocs, és possible identificar-los gràcies a alguna altra construcció, sigui una torre, un pont o, potser, un castell. Tot això ho trobem a Torredembarra. Els quatre elements, als quals podem sumar el far, esdevenen símbols de la població, cadascun amb la seva essència i personalitat –tot i ser elements inerts– pròpies.

Estimat lector, potser deu recordar –al darrer número d’aquest Camp de Tarragona – l’escrit dedicat a Alcover i el bitllet de 50 euros. Si pot, torni a agafar el bitllet. Recordarà, repassant-lo amb el tacte, que aquest paper moneda està il·lustrat amb elements vinculats al Renaixement, com la resta dels bitllets d’euro, dedicats als estils artístics del Vell Continent.

Agafin un bitllet de 50 euros. A banda de pensar en el seu valor monetari, més enllà del tros de paper que és, mirin atentament el disseny que hi troben. El color taronja que domina el bitllet emmascara una finestra i un pont renaixentista a una cara i l’altra del paper.

Les coses clares i la xocolata espessa: el millor ajuntament de la demarcació de Tarragona és el d’Arnes. Desconec el color polític de la corporació arnerola, sincerament. No em refereixo pas al sentit polític de l’ajuntament –que ja tenen les seves mogudes al maig– sinó a la bellesa del conjunt arquitectònic que l’acull.

La subhasta d'aquest dijous de la casa barcelonina Suite s'ha celebrat enmig d'un debat encès per l'atribució de Joan de Borgonya d'una Nativitat que sortia a la venda amb una estimació d'entre 180.000 euros i 200.000 euros, i que no ha trobat comprador. Dos professors de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i la Universitat de Girona (UdG) van qüestionar l'atribució al pintor renaixentista Joan de Borgonya, que havia fet l'historiador de l'art i professor de la Universitat de Lleida Alberto Velasco, antic conservador del Museu de Lleida. La pintura és un compartiment d'un retaule desconegut fins ara. Per a Velasco, la Nativitat és "una de les pintures de més qualitat" de Joan de Borgonya, com diu a l'informe que ha redactat per a la casa de subhastes i que influeix de manera determinant en el preu de sortida de l'obra, ja que Joan de Borgonya està considerat com un dels pintors més significatius a Catalunya al segle XVI. "És una de les descobertes més rellevants de la pintura de l'època del Renaixement a la Corona d'Aragó dels últims anys", subratlla.

Als extrems d'un eix imaginari que travessa algunes sales de l'ala oest del primer pis de la National Gallery de Londres es veu la Santa Caterina d'Alexandria, una peça del 1507, i la Santa Cecília, del 1515-16, de format més gran. Tot just arribar, però sense moure's pràcticament de l'entrada de l'espai dedicat a Rafael, l'espectador que visita aquesta part de l'edifici de Trafalgar Square, al centre de Londres, és rebut amb la promesa d'endur-se amb els ulls la millor exposició sobre un dels tres grans genis italians del Renaixement. La Santa Caterina n'és la primera prova. Però només cal girar el cap 180 graus i deixar-la a l'esquena per contemplar, a l'altra banda de l'eix imaginari, la segona prova de la incalculable vàlua de la mostra. Perquè al final s'albira ja la promesa de la Santa Cecília.

L’escepticisme és un corrent filosòfic probablement importat de l’Índia, on encara ho és tothom. A Grècia va arrelar després de l’escola socràtica a partir de la paraula skeptesthai, que ve a significar “examinar” o “investigar”. Però els escèptics grecs ben aviat van deixar d’examinar i d’investigar, i van arribar, senzillament, a la idea que no es pot conèixer res, i que, si alguna cosa es pogués conèixer, no es podria explicar als altres. En suma: viure escèpticament vol dir no creure dogmàticament en res, i passar-se la vida considerant que tot és molt complicat en aquest món, que no cal posar-se pedres al fetge quan no s’entén alguna cosa, i que qui dies passa, anys empeny.

M iquel Àngel, ja ancià, va treballar durant vuit anys en aquesta escultura, una imponent pietat de més de dos metres d’alçada que va fer emergir amb el seu cisell d’un enorme bloc de marbre i que pretenia que presidís la seva tomba. Però un dia de cop i volta va agafar un martell i, sense vacil·lar, va arremetre contra l’obra: el Crist va quedar greument mutilat, sense braços ni cama, igual que Maria Magdalena.

Aquest 2018 es compleixen els 500 anys del naixement a Ulldemolins de Jaume Amigó, una de les figures renaixentistes clau a Catalunya gràcies a la seva aportació com a introductor del Renaixement arquitectònic al Principat. Amb l’objectiu de reivindicar la figura d’aquest pioner i innovador, l’Ajuntament d’Ulldemolins ha impulsat l’Any Amigó, amb un ampli i variat programa d’actes per revalorar el llegat de qui va ser promotor de l’Escola del Camp, que va portar el Renaixement per tot el territori de Tarragona i a la resta del país.

En època de Brexit, res millor per comprendre les connexions històriques entre les illes britàniques i el continent que tenir present un temps en què Anglaterra va mirar l’Europa de més a la vora i va quedar-ne enlluernada. És una de les paradoxes que, més enllà del plaer estètic aclaparador que pot arribar a transmetre, s’extreu de la visita a l’exposició Carles I. Rei i col·leccionista. Inaugurada a la Royal Academy de Londres, l’excepcionalitat de bona part de les poc més de 140 obres que s’hi apleguen constitueix un immillorable punt d’arrencada de l’any de celebracions del 250è aniversari de la institució.

Les circumstàncies en què es va procedir a la venda de la col·lecció de Carles I no permeten tenir una constància exacta del catàleg que va arribar a acumular el monarca. Se sap, però, que incloïa més de 1.500 pintures, 500 escultures i molts altres centenars de peces, com miniatures i tapissos, alguns dels quals, excepcionals, també es poden veure a l’exposició de la Royal Academy. La venda que va promoure la nova república d’Oliver Cromwell va contribuir a recaptar 185.000 lliures per al nou estat, una suma del tot sorprenent per a l’època. Tenint en compte la inflació històrica, el canvi actual que The National Archives atorga a la quantitat abans esmentada és de gairebé 14 milions de lliures, poc menys de 16 milions d’euros. No s’hi afegeix, però, cap plusvàlua de cotització artística a les peces, cosa que podria arribar a multiplicar el preu per cent o fins i tot dues-centes vegades en alguns casos.

Encara que siguin dues paraules franceses -una de les quals és l’origen de la paraula turista -, el Grand Tour va ser una pràctica duta a terme, especialment, pels anglesos. Quan un noi de bona família havia acabat els estudis de joventut, el seu pare l’enviava a fer una volta ( tour ) per Europa, bo i entenent que el continent tenia una cultura històrica més gran, i més variada, que l’anglesa. Era de bon to que aquests joves “es fessin grans” -com passava aquí amb el servei militar- sortint de casa, i per a això semblava que no hi havia cosa més profitosa que travessar el canal de la Mànega, endinsar-se en terres de França i Alemanya, visitar París, freqüentar els museus i els salons científics i literaris -també les demoiselles -, travessar els Alps, visitar Itàlia de dalt a baix, fins a Nàpols, i, en el millor dels casos, passar a Grècia per admirar-ne les restes arquitectòniques.