Quan es va introduir la feina a temps parcial a Espanya, fa més de 40 anys, es va vendre com una mesura d'ocupació que permetés als treballadors conciliar millor amb la seva vida personal, i a les empreses guanyar en flexibilitat. Així i tot, segons denuncia un informe presentat aquest divendres per la UGT de Catalunya, a la llarga, aquesta opció s'ha convertit en una imposició no volguda per a moltes persones que realment voldrien un contracte a temps complet. L'anàlisi del sindicat constata que més del 80% dels treballadors amb jornada parcial a Catalunya ho fan "per causes involuntàries o obligades".

Recordo que, fa un temps, vaig sentir l’escriptora Cristina Morales explicant que si li volien enviar una proposta laboral, ja fos per convidar-la a un festival, a una xerrada o a un diàleg, li escrivissin l’import previst a l’assumpte del correu. Així, sí: que al costat del tema (“Recital poètic per al festival X”), hi afegissin quants calés li oferien per la feina. Deia que, altrament, no es molestaria a obrir-lo. En aquell moment em va semblar exagerat, un pèl passat de voltes, però amb el temps li he de donar la raó. Demanem el pa sencer per aconseguir engrunes, ja se sap, i jo ara em conformo si m’indiquen al cos del mail, sense que ho hagi de preguntar, quant em pagaran. Tanmateix, normalment cal respondre: “Disculpeu, i amb quin pressupost compteu?”, “Contempleu pagar honoraris?”, amb por, com si demanés el que no toca.

Remedios Zafra va néixer a un petit poble de Còrdova on la majoria de persones treballaven al camp. El seu pare, de fet, mai va anar a l’escola. I la mare ja treballava amb nou anys. Ella va estudiar antropologia, es va doctorar en belles arts i avui és investigadora del CSIC. Als seus assajos reflexiona sobre el concepte vida-feina.

Aquest estiu, el passo lluny de casa amb una incertesa nova, fins ara desconeguda. Camino pels carrers de Berlín, nedo als llacs gèlids dels afores de la ciutat, marceixo les tardes llegint sota un om que hi ha al jardí d’aquesta residència d’escriptura, i tot ho amara una incertesa nova, original: no sé on viuré quan torni a Barcelona, d’aquí a unes setmanes. Just abans que comencés l’estiu, em vaig dedicar a buscar una llar a la ciutat que, des de fa anys, és el nom que dic si algú em pregunta d’on soc. Vull dir: no es tracta de cap capritx, solament del desig de continuar vivint al pam de terra que considero casa meva.

Un bon gruix dels nascuts el 06, com ells mateixos s'autoanomenen, van passar pels exàmens de selectivitat la setmana passada. Ara deuen estar gaudint d'un merescudíssim estiu, encara aliens a les dificultats que els suposarà emancipar-se, si tot continua en la mateixa direcció. Malgrat això, i atenent les estadístiques, accedir a la universitat continua sent la millor opció. El 2023, la taxa d’atur entre persones amb estudis superiors va ser del 13,4%, molt per sota de la dels joves amb estudis obligatoris, que va superar el 32%. 

El canibalisme és un tabú universal: enlloc no està ben vist cruspir-se un company d’espècie, però el capitalisme i l’enriquiment d’alguns Homo sapiens no deixa de ser una manera de devorar l’altre, de consumir-lo fins a prendre-li tot el que se li pugui prendre. No sé si Marx s’ho va mirar per aquí, però en el meu imaginari l’explotació laboral fins a l’extenuació, fins a extraure del pobre el moll de l’os, és una forma de canibalisme. Si no et paguen el que és just, si la teva indispensable contribució a l’economia no es veu recompensada amb una part proporcional de la riquesa que generes, llavors se t’estan menjant viu, perquè cada minut, cada hora de vida mal pagada, és un bocí de carn teva que l’amo es va empassant. 

Dedicar-se a escriure en català és encara una feina precària: requereix molt d'esforç i està poc recompensada. Els qui practiquen l'ofici com a creadors i traductors han de sumar petits ingressos –derivats dels drets d'autor, de l'escriptura d'articles o de la docència– i, en bona part dels casos, només aconsegueixen guanyar el salari mínim interprofessional, que actualment es troba en 1.260 euros al mes. Parlem amb cinc autors i traductors destacats del panorama actual que ens expliquen les seves experiències personals.

Que l'arribada massiva de turistes a les ciutats té efectes evidents socials i econòmics no és nou. Ara, però, un estudi internacional, liderat per la Universitat Rovira i Virgili, ha determinat que el turisme "massiu" comporta un augment de les desigualtats, més risc d'exclusió social i residencial i també un creixement de la precarietat laboral. Aquestes són les principals conclusions del treball, que s'ha dut a terme durant quatre anys i en el qual també han participat dotze institucions de set països europeus. S'ha analitzat a fons l'impacte del turisme a Barcelona, Amsterdam, Venècia, Lisboa, Jerusalem, Torí, Edimburg i Ljubljana.

El primer que vaig fer quan vaig arribar a casa després del part de la meva primera filla va ser seure al llit amb ella als braços i plorar. Em recordo pensant que seria incapaç de cuidar d'un nadó, que no aconseguiria que aquell ésser diminut i vulnerable sobrevisqués. Van passar setmanes fins que aquella idea es va anar fent borrosa i va desaparèixer, però llavors es va manifestar una sensació de soledat com mai havia sentit. Sense poder demanar una excedència, el meu company va tornar a treballar llavors al cap de dues setmanes i allà ens vam quedar el meu nadó i jo completament soles. Vivíem en un barri trist d'urbanitzacions infinites i parcs buits enganxat a un polígon industrial. Sortia a passejar al matí amb la nena a la motxilla, comprava alguna cosa al supermercat si feia falta i, si tenia sort, m'enganxava a alguna conversa al forn o amb alguna mare o àvia perdudes. Sentia una necessitat urgent de parlar del que estava vivint, de compartir amb iguals el que sentia. La resta del temps el passàvem a casa entre canvis de bolquer, teta i el mateix pensament rumiant a sobre: no vull tornar, però no m'ho puc permetre.

Sense metges, camí del col·lapse aprofundia en la crisi del sistema sanitari català en el Sense ficció de dimarts. El programa va triar un format que s’acostava més al reporterisme del 30 minuts que no pas a la creativitat audiovisual més pròpia del documental. Però és obvi que la temàtica requeria un plantejament molt periodístic, rigorós i estructurat, sobretot tenint en compte la gravetat del que s’hi exposava: el declivi estrepitós d’un dels millors sistemes sanitaris del món amb greus conseqüències per al ciutadà. 

La nit de dijous a divendres comença la campanya electoral, que a Catalunya és només per a les eleccions municipals. Però de fet ja portem setmanes en plena campanya, amb multiplicació de debats i entrevistes a candidates i candidats. Arribem al pic de la propaganda quan ja tenim una idea força precisa de quins són els problemes que estan emergint com els més importants per part de les candidatures. A Catalunya, malgrat no haver-hi altres eleccions que les municipals, patim la contaminació dels anuncis electoralistes que va fent el govern central, que selecciona els àmbits en els quals vol impactar. Està clar que el de l’accés a l’habitatge ha estat seleccionat com a prioritari per al govern de Pedro Sánchez. Però també ho és per a la Generalitat de Catalunya tot i no haver-hi eleccions directament ni al Congrés ni al Parlament.

El vaig retrobar en una nit barcelonina com qualsevol altra. Tenia la pell molt bruna i la cara escanyolida, però no me’n vaig adonar fins que va clarejar. Havíem començat a enraonar després del ball, en la nocturnitat de la festa, i ara sèiem en els esglaons d’una plaça que hi havia prop de la discoteca mentre observàvem com la ciutat es desensonyava i se n’anava a treballar. Parlàvem molt. Estàvem cansats i ens costava mantenir-nos desperts. No teníem prou forces per tornar a casa. Érem dos joves desconeguts i somnolents que ens resistíem a caure morts i que petàvem la xerrada per allargar la vetllada. La plaça era menuda. La travessava un d’aquells carrers que ja no formen part de la ciutat: un assortiment de botigues de roba americana de segona mà amb magatzems a sobre i, més amunt, pisos turístics. Els dependents, amb el cafè a la mà, rondaven d’un costat a l’altre i cotorrejaven abans d’obrir els negocis. Aprofitaven els pocs minuts de llibertat que els quedaven per fer el borinot. Des que ens havíem conegut, ell i jo havíem gaudit d’una conversa tan dolça i entretinguda que cap dels dos havíem intentat descobrir com es deia l’altre. Abans de marxar a dormir ens ho vam haver de preguntar. El seu nom no em va dir res, però el meu cognom li va despertar records antics. Va mirar de reviscolar els meus. Havia festejat amb una amiga anys enrere i, tot i que havia sentit parlar de mi moltes vegades, només m’havia vist un dia i no havíem intercanviat ni un mot. De sobte entenia per què la meva cara li sonava. 

Fa uns dies, les Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) van presentar l’informe sobre els indicadors de pobresa i desigualtats, l’INSOCAT núm. 15, a partir de les dades publicades per l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) a Catalunya, entre altres estadístiques. El document, sota el títol Vides precàries, drets vulnerats, mostra un fet que, any rere any, les xifres i les entitats socials corroboren: la persistència i la intensificació de la pobresa, l’extensió de la vulnerabilitat i la multiplicació de situacions de precarietat i exclusió, amb un clar afebliment dels drets de la ciutadania, que pateix greus dificultats per accedir als béns bàsics per a una vida digna.

Quan en algun dinar o sopar nadalenc mireu el cosí, nebot o parent proper que podria tenir els estudis acabats, té com a molt trenta-pocs anys i encara viu amb els pares, comparteix pis amb amics o s'enfila per les parets en un presumpte loft de 30 metres quadrats, penseu abans de deixar anar cap broma àcida. Si es queixa de la precarietat laboral, els sous baixos i els lloguers massa cars, pot ser que tingui raó. I si en té, les lliçons sobre com us vau haver d'espavilar quan éreu joves –que segur que va ser a base d'esforç i mèrit, ningú no ho dubta– les pot rebre amb fredor. O amb hostilitat. Perquè les dades sembla que li donen la raó.

La Cambra de Comerç de Barcelona ha alertat aquest dimecres que l'augment de la bretxa salarial entre joves i sèniors ha passat de conjuntural a "estructural". La bretxa va créixer durant la Gran Recessió (2009-2013) i no va disminuir durant la recuperació posterior (2014-2019), segons les dades dels Indicadors de Progrés i Benestar recollides per la Cambra i presentades per la seva presidenta, Mònica Roca, i el director del gabinet d'estudis, Joan Ramon Rovira. 

A Catalunya tenim pocs joves. El poc més d’un milió de persones d’entre 16 i 29 anys no representen ni el 15% de la població catalana. La falta de joves és un problema en molts països del nostre voltant, però nosaltres el vivim més intensament. Alhora, els joves pesen poc políticament. No sempre voten, i són poc fidels als partits als quals donen suport. Per això no ens hauria de sorprendre que la gran majoria de polítiques públiques s’oblidin d’ells. El problema és que, si no hi ha oportunitats per als joves, no hi ha futur per a ningú. 

Etimològicament, com a expressió popular, escriure passar-se tres pobles és del tot erràtic. En català correcte diríem passar-se de rosca. És a dir, quan algú excedeix els límits, desborda els llindars de l’acceptable o creua ratlles infranquejables. Etimològicament ja seria això. Socioeconòmicament, no. La cosa canvia. I a pitjor. En l’àmbit de les desigualtats socials, hem rebentat els límits, hem superat (o rebaixat miserablement) la frontera de l’inacceptable i cada dia, com a país, ens passem de la ratlla. O ens passem de llestos o d’estúpids –i cap de les dues coses serveix–. Ha decaigut la vella idea –candeliana, benetiana, igualitària– d’un sol poble. Fa moltes nits que allò és només un miratge amb escassos oasis. I no és d’ara. Ve de lluny i nia endins. Amb dades de desembre de 2019, tot just abans de l’esclat pandèmic, només un 45% de la societat catalana vivia sota patrons de plena integració, un 35% ho feia a precari i un 20% sota distintes situacions d’exclusió social.

Un dels problemes endèmics de l'economia catalana, sobretot a partir de la crisi del 2008, és l'atur i la precarietat laboral dels joves. Entre els motius, tal com s'ha esgrimit a la taula rodona sobre la desocupació juvenil que ha celebrat aquest dimecres el Centre de Treball, Econòmic i Social de Catalunya (CTESC), hi ha la temporalitat, l'encariment del preu l'habitatge i, entre d'altres, la difícil transició entre el món acadèmic i el professional.

Fa segles que la mandra està mal vista i que tothom en vol fugir. Ningú vol saber-se dropo ni ser-ne titllat. Per això, si regales alguna hora extra a l'empresa no passa res; et podran i et podràs retreure el que vulguis, però mai que ets un gandul. Si estàs bé amb la parella però fa temps que veus que no és la mitja taronja ideal, surt de la teva zona de confort i no siguis conformista: deixa-la i busca'n una altra. Si anar a viure a l'estranger –això vesteix molt!– et fa recança, és igual, ves-hi, que diuen que és una experiència molt enriquidora. Sí, home, sí, ja ho veuràs, que això va de proscriure la mandra. Fes dejuni intermitent, ves a córrer i al gimnàs, llegeix llibres (útils), autopromociona't a les xarxes, aprèn un nou idioma i tingues opinió sobre l'última polèmica de Twitter.

Només el 15% dels joves espanyols d'entre 16 i 29 anys s'emancipen, segons dades de l'Observatori de l'Emancipació de l'últim trimestre de 2021. Els elevats preus en el mercat de l'habitatge, la precarització i inestabilitat laboral, la falta d'oportunitats i una consegüent inestabilitat emocional tanquen el cercle maliciós en què es troben els joves i pel qual els és molt difícil independitzar-se. Amb aquesta premissa s'anuncia el segon debat del cicle El futur és nostre, una iniciativa del diari ARA i la Fundació La Caixa. Tindrà lloc dimecres 19 de gener a les set de la tarda al CaixaForum de Girona del carrer dels Ciutadans, número 19, i ja pots reservar la teva entrada fent clic aquí.