El president dels Estats Units, Donald Trump, ha ordenat aquest dijous reduir les admissions de refugiats a només 7.500 a l'any, el nombre més baix des que el programa va entrar en marxa el 1980. A més, ha fixat com a prioritat una nacionalitat en concret: aquest estatus de refugiats el tindran "primordialment" els sud-africans blancs i les persones que han estat "víctimes de discriminació injusta o il·legal" als seus països d'origen, segons un document publicat aquest dijous al vespre per la Casa Blanca. L'anterior president, Joe Biden, ja va limitar el nombre de refugiats, però la xifra límit va ser 125.000, i en el seu anterior mandat Trump també va fixar un llindar màxim de 15.000, de manera que aquests 7.500 són el topall més baix fins ara.

Han passat cinc mesos des que el Tribunal Suprem va donar 10 dies al govern espanyol perquè es fes càrrec d'un miler de menors immigrants no acompanyats que són acollits a les illes Canàries i que van sol·licitar l'asil o tenien intenció de fer-ho. La resposta de l'executiu central, però, no ha arribat fins ara. Després d'una reunió entre el govern central i l'autonòmic celebrada aquest dimarts, s'ha acordat que el trasllat d'aquests menors a la Península comenci la setmana que ve, indiquen fonts de la trobada.

Poques setmanes abans que entri en vigor la modificació del reglament d'estrangeria, el departament de Drets Socials ha suprimit el Programa de Mentoria Social per a persones refugiades i demandants d'asil que funcionava des del 2017. L'aturada, en principi, és de caràcter temporal i la direcció general de Migracions i Refugis la justifica per la necessitat de prendre's un temps de "reflexió profunda" per reformular la iniciativa i adaptar-la als "objectius i intervenció que preveuen els nous perfils de persones amb necessitats de protecció internacional". Ara bé, entre el sector ha sorprès la decisió. D'una banda, perquè hi havia un compromís verbal perquè continués. De l'altra, perquè arriba en vigílies del 20 de maig, quan el govern espanyol endurirà els requisits per a les persones que estiguin esperant una resolució a la demanda d'asil.

Ablaye Diop toca fusta perquè la setmana vinent li donin el resguard que l'acredita com a demandant d'asil i que així el rellotge comenci a córrer per poder buscar una feina. Fa tot just un any entrava per la porta d'un hotel de Reus, juntament amb una seixantena de joves com ell, que setmanes enrere havien arribat a les Canàries des de les costes africanes. Fets els primers tràmits d'identificació, van entrar en el programa humanitari de protecció internacional del ministeri d'Inclusió i, autoritzats pel d'Interior, van ser traslladats en avió a la Península per iniciar els anomenats itineraris personals, que tenen com a objectiu formar i donar eines a aquestes persones per a una vida autònoma.

Per primera vegada en 50 anys Suècia ha deixat de ser un país que rep més immigració de la que emet. Queden lluny els dies en què el primer ministre de Suècia l'any 2015, el socialdemòcrata Stefan Löfven, feia una crida perquè el país "fes un esforç" per acollir els refugiats que fugien, en aquell moment, de conflictes com la guerra de Síria. Nou anys després, el país nòrdic treu pit d'haver deixat de ser un lloc d'acollida per als estrangers, siguin sol·licitants d'asil o immigrants vinguts des de fora d'Europa. Així ho expressava la ministra de Migració, Maria Malmer Stenergard, en una roda de premsa en què el govern va revelar que preveia per a l'any 2024 que el nombre de persones que sortiran de Suècia superarà el nombre de persones que s'estableixen al país escandinau: el que s'anomena una emigració neta.

"Si ja venen amb els nervis i la incertesa de què passarà, fugint d'una situació de perill per a la seva vida, i quan arriben es troben aquesta situació de condicions que no reuneixen una mínima dignitat, doncs és molt dur. Sobretot quan són famílies amb nens petits". Aquest és el relat d'Elena Muñoz, coordinadora estatal del servei jurídic de la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat (CEAR). Muñoz i l'equip d'advocats de l'organització estan donant assessorament als demandants d'asil que s'amunteguen a les sales d'espera de l'aeroport de Barajas de Madrid. Fa setmanes que les organitzacions que els atenen alerten de la saturació d'aquests espais.

Més de 400 persones esperen en un espai tancat de l'aeroport de Barajas de Madrid, sense poder sortir ni comunicar-se amb l'exterior. L'increment de viatgers de països extracomunitaris que han aprofitat una escala tècnica a la capital espanyola per demanar l'asil a Espanya en l'últim mes ha desbordat el sistema de protecció: no es compleixen els terminis legals per iniciar els tràmits burocràtics, així que les autoritats espanyoles obliguen aquestes persones a quedar-se en una sala insalubre i plena de gom a gom. També hi ha criatures acompanyades de les seves famílies que, com la resta d'afectats, no disposen de prou menjar, ni roba neta, així com tampoc productes d'higiene personal.

A la Clémentine Ngono no li agrada parlar del que va viure, però per a ella és més important que una cosa així no torni a passar. "Si puc ajudar amb el meu testimoni, llavors parlaré". Ella mai va voler anar a Europa. No obstant això, les repetides experiències de violència i d'agressions viscudes durant la seva joventut l'hi van obligar. Tenia 23 anys. Primer va fugir del seu país d'origen, el Camerun, i després de Turquia. El 15 de setembre del 2021 a primera hora de la matinada, Ngono es va enfilar dalt d'una llanxa neumàtica grisa, juntament amb el seu marit, el seu fill de sis mesos i 33 persones més. Sabien que seria un viatge perillós. Sabien que les autoritats gregues podrien fer-los tornar enrere. Tot i això, ho van intentar. 

Tot apunta que l'activista kurd Mohammad Rahmatinia, la seva dona Zeinab –que està embarassada de dos mesos– i el seu fill de 7 anys ja són a l'Iran, on han arribat aquesta matinada en un vol des de Doha. Les autoritats espanyoles els havien deportat a Qatar després que les seves peticions d'asil polític fossin rebutjades. L'activista va confirmar a membres de la comunitat iraniana que havia arribat a Qatar i que es disposaven a deportar-lo a Teheran. A les 23.10 de la nit es va perdre la comunicació amb ell i a la 1.34 de dissabte a la matinada ha sortit un vol de Doha a Teheran, amb una hora i mitja de retard. Contactada per telèfon per aquest diari, la policia de l'aeroport de Doha no ha confirmat ni desmentit la deportació.

Mohammad Rahmatinia, la seva dona Zeinab –que està embarassada de dos mesos– i el seu fill de 7 anys estan a punt de ser deportats a l'Iran per decisió de les autoritats espanyoles. El seu advocat havia presentat una petició in extremis de mesures cautelaríssimes davant l'Audiència Nacional, però el tribunal no l'ha acceptat. La família va arribar fa 12 dies a l'aeroport del Prat en un vol procedent del país i van demanar asil polític: ell assegura que és membre del Partit Democràtic del Kurdistan de l'Iran, una organització il·legal als ulls del règim dels aiatol·làs i que ja havia estat condemnat a 6 mesos de presó i 15 anys sota llibertat condicional pel seu activisme polític, i també assegura que professa la fe evangèlica.

Fa deu anys que el Moviment d’Objectors de Consciència de Rússia ajuda els russos que, per les seves conviccions, no volen anar a la guerra. Sobre el paper, la Constitució russa reconeix el dret a l’objecció de consciència, però des de l’inici de la invasió d’Ucraïna la seva feina s’ha complicat molt. El Kremlin ha titllat l’organització d'"agent estranger" i ha bloquejat la seva pàgina web. Des de l’exili, el seu president, Sasha Belik, explica a l’ARA que, malgrat que els seus activistes continuen dins del país assistint els que intenten resistir la crida a files, fins i tot "hem vist com enviaven al front homes que caminen amb crosses". Malgrat la flagrant vulneració dels seus drets, els objectors russos troben les portes de la Unió Europea tancades, en contra del que preveu el dret internacional. Per ajudar-los, una quarantena d’entitats d’arreu d’Europa han impulsat una petició a la UE que reclama acollida per als objectors, els desertors i els soldats russos que s’han rendit a les autoritats ucraïneses.

Més de 128.000 persones esperaven a finals de l’any passat que el govern espanyol els donés una resposta a la seva sol·licitud de protecció internacional. Mentre no es resol si s'accepta o es denega, tenen dret a la residència a Espanya, però no poden treballar ni estudiar. Des de fa anys, l’espera s’allarga més enllà dels sis mesos que marca la llei de dret a l’asil i la protecció subsidiària, i això manté en els llimbs els sol·licitants de refugi. 

Fa gairebé dos anys i mig, el president Emmanuel Macron va ordenar reforçar el control de la frontera entre França i Espanya, multiplicant el nombre de gendarmes i policies, i va clausurar alguns passos fronterers secundaris per facilitar el control. El principal argument aleshores va ser la lluita contra el terrorisme. El tancament de passos –actualment n'hi ha tres de tancats a Catalunya– ha provocat moltes protestes veïnals als dos costats de la frontera i queixes del govern espanyol que el govern francès ha ignorat. Però la mesura també ha tingut conseqüències més dramàtiques: almenys 12 immigrants han mort intentant travessar la frontera francoespanyola entre el 2021 i el 2022, segons un informe publicat per CAFI, un projecte sobre fronteres que agrupa les principals ONGs franceses, incloent-hi Amnistia Internacional i Metges Sense Fronteres.

De les pasteres a les barcasses, passant per les antigues bases aèries de la Royal Air Force (RAF). El govern de Rishi Sunak ha comunicat aquest dimecres a la Cambra dels Comuns una altra mesura amb la qual castigar els refugiats que arribin a través del canal de la Mànega al Regne Unit, i que es complementa amb la llei que ja tramita al Parlament per impossibilitar-los demanar asil i fins i tot privar-los de l'elemental dret a la defensa davant dels tribunals si entren il·legalment el país.

El govern conservador britànic ha completat aquest dimarts un nou capítol de la seva deriva xenòfoba amb la intenció de captar el màxim nombre de vots fent d'alguns dels drets humans més elementals un subjecte de guerra cultural per soscavar l'oposició, que es mou en un terreny relliscós. Després de quasi tretze anys al poder, la ministra de l'Interior, la ultra Suella Braverman, ha assegurat aquest migdia a la Cambra dels Comuns que els demandants de protecció davant de situacions de persecució al seu país o de risc de guerra "han pres el pèl" al Regne Unit massa temps. I això, ha dit, "s'ha acabat".

Uns dies abans que el president rus, Vladímir Putin, decretés la mobilització de 300.000 reservistes per combatre a la guerra d’Ucraïna, tot just fa cinc mesos, el Nikita va saber que s’havia de posar en marxa si no volia convertir-se també en carn de canó del Kremlin. El jove anarquista havia estat un mes a la presó a Moscou per haver participat en protestes contra la guerra i temia ser dels primers a rebre la carta. Amb un amic van marxar immediatament a Geòrgia, un dels pocs països que no exigeix visat als russos. “Putin menteix, jo he estat a Ucraïna molts cops i conec gent d’allà. La gent està morint per res, aquesta guerra és un crim sagnant”, explica a l’ARA des de Barcelona, on ara espera que li concedeixin l’estatut de refugiat.

L'estat espanyol continua lluny de la mitjana europea en matèria de concessions d'asil. L'any 2021 va resoldre favorablement el 10,5% de les peticions, el doble que el 2020, per bé que és una xifra notablement inferior al 35% de la mitjana europea, tal com apunta la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat (CEAR) en el seu informe anual que ha presentat aquest dijous al Congrés de Diputats. 65.404 persones van demanar protecció a Espanya al llarg del 2021, en un any marcat per grans èxodes que han fet que s'arribés als 85,5 milions de persones desplaçades al món. A aquestes altures del 2022, i a conseqüència de la guerra d'Ucraïna, ja es calcula que s'ha arribat als 100 milions.

Quan el 24 de març va posar Mohamed Ben Halima en un avió a València per obligar-lo a tornar a Algèria, la policia espanyola ja sabia que la vida de l'activista corria perill. L'home, de 32 anys, un exoficial que havia exposat la corrupció dins l'exèrcit i havia participat en el moviment pro democràcia Hirak, s'havia refugiat a Espanya, però el ministeri de l'Interior es va afanyar a retornar-lo per la força al seu país. Dimecres a la nit es va saber que Ben Halima ha estat condemnat a la pena de mort per un tribunal militar algerià, segons han denunciat la seva família i el Centre del Caire pels Drets Humans.

Ni en els pitjors malsons, Lisa Kriukova s'hauria imaginat tornar a veure Valeriia com a refugiada d’una guerra incomprensible. L’últim cop que les dues amigues s’havien trobat va ser en unes felices vacances familiars a Catalunya, però des que el 24 de febrer les tropes de Putin van envair Ucraïna aquell món s’explica ja en passat i ha forçat més d'1,5 milions d’ucraïnesos –mig milió són criatures, segons l'Unicef– a fugir cap a territoris europeus més segurs, deixant enrere els homes de la família, reclutats a l’exèrcit. Es calcula que a Catalunya ja han arribat un miler de persones, la meitat de les quals estan sent ateses en places de la xarxa pública, mentre que la resta compten amb l’ajuda de particulars –molts ucraïnesos residents–, que s’aboquen a donar-los llit i menjar. Encara que no n'hi ha dades, només cal passejar-se pels centres d’atenció per saber que hi ha una majoria de dones, com Kriukova, que fa que canviïn “els perfils” dels demandants d’asil respecte a unes altres crisis, admet la secretària d’Igualtat, Mireia Mata. Malgrat tot, subratlla que les ucraïneses no es consideren persones especialment vulnerables, com sí que ho poden ser altres dones que arriben soles.

La cara de Natalia Onofriitxuk acumula el cansament d’un viatge de quatre dies, la por dels bombardejos i la guerra i l’angoixa per trobar la seva filla adolescent, a qui la invasió russa d’Ucraïna va enganxar de vacances a la ciutat de Barcelona. Onofriitxuk va aterrar a la capital catalana ahir dijous després d’un periple des de la seva Odessa natal. Dilluns va agafar el seu cotxe i va conduir d’una tirada fins a Moldàvia i d’allà a Bucarest, on voluntaris desplegats per a l’ajuda dels refugiats ucraïnesos la van ajudar per arribar fins a Torí, on va poder enlairar-se fins a Barcelona. Sense conèixer ningú a la ciutat, però gràcies a la xarxa solidària improvisada per la urgència, ha pogut passar la primera nit a casa d’una compatriota, però el que vol ara és abraçar la filla, que, com que no va poder tornar al seu país perquè es va tancar l’espai aeri, s’està en un pis amb 10 joves més.