El DNI d’Andrés Hinajeros és atípic per partida doble. Per una banda, és permanent –sense data d’expiració– des de vint anys abans de fer els 70 i, per l’altra, no té la seva signatura. És una concessió estranya de l'administració cap a Hinarejos, sense força ni mobilitat als braços i a les mans des d’aquell maig del 1974 que, quan era un jove en la vintena, va quedar paraplègic. Van ser quatre anys d’hospitalització duríssims en què confessa que només tenia el desig de morir, però s’ha refet i avui diu que se sent satisfet amb la vida fins al punt que celebra l’aniversari biològic i el del 17 de maig –que, com diu ell: “El dia que vaig tornar a néixer”–. “Soc feliç, visc amb la tetraplegia, però la tinc assumida”.

Cinc anys fa que el Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional batalla pels drets de les persones amb discapacitat i de les cuidadores. El col·lectiu –que aplega mares i també germanes de diverses generacions– denuncia maltractament sistemàtic de l'administració per la burocràcia i un infrafinançament de serveis i activitats. En aquest lustre, però, s'han guanyat ser interlocutores directes de la conselleria i una gran entitat social.

Un cop acabat el 2025, també s’ha acabat el pressupost del Pla que donava “aire” a les famílies amb persones amb un alt grau de discapacitat. “Ara què hem de fer?”, es pregunten, exhaustes, per l’escassetat dels anomenats respirs, programes d’estades temporals en residències per a les persones amb discapacitat perquè les famílies descansin. A més, són famílies empobrides a la força perquè la dependència o la discapacitat suposa un sobrecost econòmic en teràpies, pròtesis i cuidadores que no sempre cobreix l'administració pública.

La cultura i els serveis socials. El teatre i la inclusió. Dues àrees en plena precarietat pel que fa a recursos públics. Si a això li sumem que parlem de Juneda, un poble de les Garrigues de 3.500 habitants, es podria dir que la seva continuïtat (mai interrompuda) és el seu gran èxit.

Barreres arquitectòniques que impedeixen l'accés a edificis o transport públic; denegacions d'adaptacions curriculars i manca d'empatia del personal mèdic; impossibilitat de seguir cursos o espectacles o d'entendre documents oficials per l'absència de la versió en lectura fàcil. Són, a grans trets, els principals motius que hi ha darrere de les 248 denúncies que el Comitè Català de Representants de Persones amb Discapacitat (Cocarmi) va rebre l'any 2024 i que serveixen per evidenciar que, malgrat els avenços, l'accessibilitat és el gran repte a l'espera que el Govern aprovi el pacte nacional sobre aquesta matèria.

Dels esglaons per entrar a locals comercials, a estacions de tren sense ascensors o amb les escales mecàniques espatllades o la falta d'empatia del funcionari de torn. Les queixes per vulneració de drets de les persones amb una discapacitat creixen, tot i que són molt pocs els afectats que decideixen fer el pas de denunciar-ho. Així ho constata l'últim radar elaborat per Ecom, la fundació que aplega les entitats del sector i que el 2024 va recollir 352 casos, un 50% més que l'any anterior. "No pararíem mai de fer queixes, vivim una vulneració constant dels nostres drets", il·lustren les persones entrevistades per elaborar l'informe que resumeix la seva quotidianitat.

Un any després de l'aprovació de la llei ELA, el govern espanyol crea el grau III+ de dependència extrema que ha de garantir el dret dels malalts d'aquesta malaltia neurodegenerativa incurable a rebre un servei especialitzat les 24 hores del dia. El ministre de Drets Socials, Pablo Bustinduy, ha anunciat aquest dimarts que els pacients en un estat de la malaltia més avançada rebran una prestació "de fins a 10.000 euros mensuals" per fer front a les despeses dels cuidadors professionals que necessiten per sobreviure.

La dècada dels setanta va ser una època de molts canvis a la societat catalana. En aquell context d’alliberament polític i social, una de les revolucions més silencioses va ser la d’aquelles famílies que tenien un infant amb alguna discapacitat psíquica. Subnormals, retardats, disminuïts, tarats, incapacitats, invàlids i minusvàlids. Eren temps en què no hi havia eufemismes per descriure una càrrega familiar, no sols física, sinó també emocional. Eren temps en què tots aquells amb alguna discapacitat psíquica estaven amagats a les cases, allunyats de les mirades i dels prejudicis d’una societat encara molt immadura.

La d'aquest dimarts és la segona protesta en dos mesos que el Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional (SinMaDiF) convoca davant de la conselleria de Drets Socials i Inclusió per exigir més recursos econòmics i humans per cobrir les necessitats de les persones dependents i de les seves cuidadores principals, un paper que recau en un 90% dels casos en mares, dones o germanes. Denuncien que "l'abandonament" que pateixen és violència masclista institucional perquè, quan a un familiar se'l diagnostica, "els drets surten per la finestra" i deixen la família en la "solitud horrorosa" d'haver de buscar serveis, recursos i ajudes per poder tirar endavant. "Ja no podem més!", exclamen.

Aquests dies les famílies busquen i remenen entre les ofertes d'administracions i entitats de cara a omplir d'activitats i lleure part de les vacances estiuenques dels més petits. Hi ha preus de tota mena, en funció dels dies i les hores d'assistència, de si es passa la nit fora i de la mena d'activitat que s'hi farà. Els preus oscil·len aproximadament entre els 100 euros per una setmana de casals de vuit hores a uns 300 o 400 per cinc o sis dies de colònies. Aquests, però, són els preus d'activitats per a criatures que no necessiten cap suport especialitzat. En canvi, per a les que tenen una discapacitat important les tarifes es disparen fins a multiplicar-se per dos.

Els agents dels Mossos d'Esquadra que han tingut un accident o una malaltia i se'ls dona la incapacitat total per seguir treballant han de suportar un complicat periple dins del cos que, en alguns casos, acaba als tribunals. "A mi em van trucar per telèfon i em van dir que havia de tornar la placa, l'uniforme i l'arma, que havia de deixar de ser policia –recorda Miquel Àngel Reguero, un agent del cos que va tenir un accident que li impedeix treballar amb normalitat–. Abans quan passaven aquestes coses el cos et deixava al carrer, amb la pensió que toqués", explica.

Més de 103.000 catalans han mort mentre engreixaven les llistes d'espera perquè se'ls reconegués el grau de dependència o rebre una prestació. Coincidint amb els 18 anys de l'aprovació de la llei de la dependència al Congrés dels Diputats, l'Observatori de la Dependència ha presentat un balanç agredolç d'aquesta iniciativa perquè "el seu potencial continua sense desenvolupar-se". En el conjunt espanyol, des de l'1 de gener del 2007 (quan va entrar en vigor) fins ara se n'han beneficiat 3,7 milions de persones –la majoria gent gran, però també adults i menors amb discapacitats superiors al 33%– i 900.000 persones més han mort en l'espera.

Fa dos mesos que la filla del Félix, de 93 anys, va fer el registre de la sol·licitud per a l’avaluació del grau de dependència i “com a mínim” haurà d’esperar uns “cinc o sis mesos” abans que acabi tot el procés. Prèviament, la seva metgessa de capçalera havia examinat l’home per fer-li l’informe mèdic –preceptiu fins ara– i amb posterioritat caldrà que passi per una primera entrevista per valorar-li la capacitat de dependència (el grau) i una segona entrevista amb una treballadora social del seu ajuntament per acabar de determinar a quina ajuda o servei té dret (el PIA, en l’argot del sector). Segons l’estadística, gairebé s’hi estarà 326 dies, aproximadament un any, un termini que ara el departament de Drets Socials i Inclusió s’ha proposat escurçar 100 dies, fins a situar-lo en nou mesos d’aquí a finals del 2025.

A l'estiu, begònies. A l'hivern, pensaments. Els carrers, els parcs i les places de Martorell són plens de flors sigui quina sigui l'època de l'any. Cada any se n'hi planten 100.000 i es cultiven al mateix municipi del Baix Llobregat Nord. Totes les plantes surten del Centre Ocupacional de Can Serra, un espai on persones amb discapacitat intel·lectual o física s'encarreguen de supervisar-ne el creixement. Però també hi fan un munt d'activitats: des de practicar esports com el bàsquet, el ball o la petanca fins a fer tallers de costura, de ceràmica o de confecció de melmelada. La iniciativa li ha valgut a Martorell revalidar enguany les tres Flors d'Honor, el distintiu que impulsa la Confederació d'Horticultura Ornamental de Catalunya amb l'objectiu de promoure la transformació verda de l'espai públic.

Problemes a la feina o als estudis, discutir amb els amics o la família, no agradar-se quan es miren al mirall o sentir-se sols. Aquests són quatre dels motius que generen més malestar emocional als joves, segons un informe recent de l'Observatori Social de la Fundació La Caixa. Al garbuix de situacions que els fan patir també hi ha el canvi climàtic, les guerres i la por de perdre la feina o de no trobar-ne. En total, a Catalunya, un 45,8% dels joves d'entre 16 i 32 anys asseguren patir malestar emocional, segons l'estudi. D'aquests, només el 29,8% decideix demanar ajuda.

Avui, a Catalunya, dels 1.256 infants menors de 6 anys que tutela la direcció general d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA), 280 viuen en centres. D'aquests, 134 tenen menys de 3 anys. Això no els afavoreix gens: afecta el seu benestar i desenvolupament, tal com ha reconegut aquest novembre el departament de Drets Socials i Inclusió de la Generalitat de Catalunya. Lluny de reconduir-se, en els darrers deu anys el nombre d'infants menors de sis anys que no viuen amb una família d'acollida no ha parat de créixer. La tendència és alarmant: si el 2018 hi havia 115 menors de 6 anys en centres, ara són 280, més del doble. En paral·lel, el nombre de famílies acollidores a Catalunya s'ha estancat. Avui, el territori compta només amb 787 famílies d'acollida.

La precarietat laboral, l'abandonament prematur dels estudis i la barrera lingüística i cultural. Aquests són tres dels ingredients que, segons els experts, poden explicar per què gairebé la meitat dels joves nouvinguts a Espanya es troba en risc de pobresa o d'exclusió social. Així ho recull les estadístiques de l'Eurostat, que fixen en un 44,8% el percentatge de joves entre 19 i 29 anys nascuts fora d'Espanya que podrien arribar a entrar en situació d'exclusió. La xifra es redueix fins al 24,5% en el cas dels nascuts al país. Tanmateix, comparteixen reptes: aspectes com el rendiment en el sistema educatiu, la incorporació al mercat laboral o l'emancipació de la llar familiar són temes essencials i transversals a l'hora de definir les oportunitats i el futur que tindran.

Des de dinamitzar activitats de teatre, dansa o lectura fins a donar un cop de mà per aprendre nous idiomes o ajudar a preparar-se per entrar a la universitat. Cada setmana, als centres penitenciaris de tot Catalunya hi entren grups de voluntaris. A l'interior, s'ajunten amb les persones recluses i intenten fer una mica menys feixuc el mur de l'aïllament. "La privació de llibertat i aïllament és una situació que comporta sovint una major exclusió social i un deteriorament de la salut física i mental", recorda Glòria Gratacòs. És tècnica d'administració i gestió del voluntariat de Justícia i Pau Barcelona, una de les entitats de Catalunya que fa més anys que coordina projectes de voluntariat a les presons de la província de Barcelona. Van començar a fer-ho el 1987 i, des d'aleshores, l'equip de voluntaris i el nombre de projectes no han parat de créixer.

Ara fa dos anys, Carlos San Juan estava d'enhorabona. L'home, de 78 anys, havia aconseguit reunir 600.000 firmes sota el lema "Soc gran, no idiota", una campanya per reclamar a les entitats bancàries espanyoles que no tanquessin més oficines i que reforcessin l'atenció a les persones grans. En definitiva, el jubilat demanava un tracte més humà als bancs. Aquest és un dels moviments amb més força que hi ha hagut a Espanya a l'hora de posar al centre del debat públic el fenomen de l'edatisme. Es tracta del conjunt d'estereotips, discriminacions i prejudicis basats en l'edat de les persones. Es pot donar en totes les franges d'edat, però especialment afecta les persones grans. Ara bé, hi ha altres col·lectius i entorns concrets on l'edatisme té, també, un impacte rellevant. És el cas del món tecnològic. Què significa fer-se gran i treballar en gegants tecnològics com Apple, Google, Microsoft o Meta? Sovint, és incompatible.

Caminar pel Raval, a Barcelona, i creuar-se amb Núria Paricio (Ojos Negros, Terol, 1957) és habitual. Va arribar-hi d'Aragó quan tenia només 7 anys i, després de formar-se en turisme, va posar-se al capdavant del negoci familiar: un restaurant a la Rambla. Des del local, va anar veient la transformació del barri, fins que el 2002 va fer un canvi de rumb professional. Aquell any va apartar-se del negoci i va agafar les regnes de la nova entitat que ella mateixa havia ajudat a crear: la Fundació Tot Raval, una organització que encara avui és clau per al desenvolupament comunitari del barri i de la qualitat de tothom qui hi viu. La tasca que hi va fer fins al 2014 li va valdre la Medalla d'Honor de l'Ajuntament de Barcelona.