Més de 660 persones amb un alt grau de discapacitat es queden sense monitors de suport per falta de fons: "I ara què fem?"

BarcelonaUn cop acabat el 2025, també s’ha acabat el pressupost del Pla que donava “aire” a les famílies amb persones amb un alt grau de discapacitat. “Ara què hem de fer?”, es pregunten, exhaustes, per l’escassetat dels anomenats respirs, programes d’estades temporals en residències per a les persones amb discapacitat perquè les famílies descansin. A més, són famílies empobrides a la força perquè la dependència o la discapacitat suposa un sobrecost econòmic en teràpies, pròtesis i cuidadores que no sempre cobreix l'administració pública.

Des del 31 de desembre del 2025, els monitors i educadors que, gràcies al Pla de Suport a les Famílies, oferien atenció a criatures i adults grans dependents durant algunes hores ja no ho fan perquè el contracte amb el departament de Drets Socials i Inclusió s'ha extingit. El servei no es reprendrà fins que s’aprovi una nova partida. La parada deixa les famílies desateses i les obliga a reorganitzar-se i a contractar de la seva butxaca monitors especialitzats que puguin omplir el buit: "Oblida't de tenir un moment de descans", denuncia Marina Frank, mare d'una criatura gran dependent.

El final abrupte d'un servei per falta de diners no és una anècdota en el sector social, que, a diferència de l’educatiu i el sanitari, es regeix per contractes i subvencions a entitats i fundacions que sovint continuen treballant perquè avancen les despeses, a costa dels seus propis recursos econòmics i fins i tot d’endeutar-se. Una dada il·lustra l’encaix que necessita l’engranatge de la prestació de serveis socials, molts dels quals no estan integrats en el catàleg protegit per llei: “Hi ha 18 convenis amb Drets Socials”, subratlla Jordi Corominas, coordinador tècnic de Dincat, la patronal de la discapacitat intel·lectual encarregada de gestionar el pla de famílies. Segons les dades d’aquesta federació, l’any passat es van incloure 665 famílies amb una borsa de 62.000 hores d’atenció. La majoria d'aquests beneficiaris s'han quedat sense aquesta prestació.

Famílies ofegades

Sense monitors que tinguin cura d’aquestes persones que necessiten una atenció constant, les famílies “s’ofeguen”, assenyala Mari Tavira, que té un fill menor amb autisme. Recalca que aquest parèntesi de cures professionals i externes al nucli permeten “viure”. Per exemple, en el seu cas, assenyala que les dues hores diàries (de dilluns a divendres) en què comptava amb ajuda les feia servir per a coses tan domèstiques i “normals” per a la gran majoria de la població com anar a comprar, dutxar-se, socialitzar o llegir.

Frank i Tavira són membres del Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional, un col·lectiu en què també hi ha representació de germanes i que critica que entitats com Dincat no sempre "lluiten prou" per aconseguir aquests drets que reclamen. “No puc deixar el meu fill amb un veí; sempre hi hem de ser jo o el meu marit” per si pateix alguna crisi o altres circumstàncies que s’ha de saber gestionar amb mà esquerra, relata Frank, que denuncia que la finalització del projecte públic ha obligat la parella a “canviar la logística familiar” perquè el menor no es quedi sol en cap moment. Tavira descriu que dutxar-se estant tota sola amb la criatura és “impossible” perquè sempre ha d’estar alerta que no prengui mal.

Corominas mostra “comprensió” per les queixes de les famílies, però insisteix a subratllar que el sector social està sotmès a la negociació i renovació de la convocatòria ordinària de subvencions a projectes i entitats –coneguda com la COSPE– amb les administracions per poder donar continuïtat a programes i activitats, i pagar els professionals i el material que aporten les entitats. El pla de suport a les famílies per a aquest 2026 es convocarà –d’això ningú en dubta–, però ara per ara Drets Socials no ha plantejat cap calendari. En alguns casos, les entitats mantenen el servei avançant els diners de les nòmines dels educadors perquè confien que tard o d’hora arribarà el pressupost públic. Dincat és l’entitat que gestiona el programa, però finalment són les entitats que presten els serveis les que executen el pla. Aquestes entitats són les que decideixen, partint de barems fixats prèviament, les hores de suport que cada beneficiari requereix en funció de les seves necessitats.

El programa es va estrenar el 2016 en només sis comarques i 178 famílies, i tot i que ha triplicat beneficiaris encara continua abastant només 24 de les 42 comarques de Catalunya. Hi ha una clara desigualtat territorial, admet Corominas, que argumenta que a poc a poc les entitats van entrant en el programa. La gran reivindicació tant de famílies com d'organitzacions és que s'actualitzi la cartera de serveis socials, la guia que garanteix les prestacions i els serveis [com passa amb la de la Seguretat Social o l'educació obligatòria], que no ha canviat des del 2010, per tal d’adaptar-se a les necessitats de la població.