Salt és conegut avui en dia per ser el municipi amb la renda per càpita més baixa de Catalunya. També una de les viles amb més concentració de població migrant: prop del 40% dels veïns són de nacionalitat estrangera. Però el que els titulars han obviat els darrers anys és que gairebé la meitat de la superfície d’aquest poble són encara hortes i deveses. La séquia Monar, en paral·lel al riu Ter, marca la frontera entre el Salt construït i la zona agrícola. Poques instal·lacions la superen, tret d’un gran institut construït sobre terrenys fèrtils. Situat a la frontera amb Girona, envoltat de verd i amb unes magnífiques vistes de la Mare de Déu del Mont, hi ha el Vallvera. Un centre de secundària i formació professional amb més de 1.200 alumnes inaugurat el 2008 que contrasta amb l’entorn per ser un gran centre de xapa grisa amb un pati ple de formigó. “A l’hivern és una nevera i a l’estiu un forn, no hi ha terme mitjà!”, lamenta el director, Ferran Maimir, que s’ha estrenat aquest curs amb una direcció molt encarada a treballar per la renaturalització del pati, però amb un mètode diferent: que sigui el mateix alumnat el que construeixi l’ombra amb les mans.

La cultura i els serveis socials. El teatre i la inclusió. Dues àrees en plena precarietat pel que fa a recursos públics. Si a això li sumem que parlem de Juneda, un poble de les Garrigues de 3.500 habitants, es podria dir que la seva continuïtat (mai interrompuda) és el seu gran èxit.

La informació sobre la CUME, una prestació que reben els progenitors que han de tenir cura de menors amb malalties greus, circula entre les famílies com si fos informació reservada. El govern espanyol la té en la cartera de la Seguretat Social des del 2011, però aquestes famílies es queixen que als hospitals o als serveis socials desconeixen sovint que es poden acollir a una reducció de la jornada laboral d'almenys el 50% cobrant el sou íntegre per poder dedicar-se a acompanyar la criatura al metge o estar-ne pendents. També denuncien que les mútues laborals els pressionen perquè s'incorporin a la feina com més aviat millor i que tenen l'última paraula, fins i tot passant per sobre d'un informe mèdic.

Sociòleg, educador social, i professor titular de sociologia de l’educació a la Universitat de Vic (UVic), Jordi Collet no entén la diversitat com res diferent de la normalitat, i per això, tampoc no entén que des de dins es visqui com un problema. Defensa fer un canvi de mirada i repensar l’escola per aprofitar els recursos d’una manera diferent de la que s’ha fet fins ara. Ho va explicar en una conferència a l’Escola Projecte, en el marc de la presentació dels primers premis de la Fundació Hermini Tudela que busquen, justament, les millors pràctiques d’inclusió. 

La Fàtima té 12 anys. Fa pocs mesos va entrar en un espai que no li era gens familiar. Una aula amb trenta desconeguts que, la majoria, són amics de tota la vida entre ells. Era lluny del que fins fa res havia estat casa seva: amb la mare i la germana van fugir d'Algèria, l'únic paisatge que la nena havia vist des que va néixer.

L'educació a Catalunya no passa pel seu millor moment. Els informes i les dades dels últims anys apunten un declivi dels resultats educatius i entitats com la Fundació Bofill assenyalen que els recursos "no aconsegueixen donar resposta a les necessitats reals" del professorat i l'alumnat catalans. Amb el tancament d'any, la Bofill ha publicat l'Anuari 2024 i el presenta com "un antídot contra les visions catastrofistes" amb un seguit de propostes per ajudar a revertir la situació, com ara quatre hores setmanals d'atenció individualitzada per als alumnes amb baix rendiment i 600 tutors d'acollida nous.

"El suport que necessiten les persones en situació de discapacitat intel·lectual no és el d'un bastó", assegura Katy Trias, presidenta de la Fundació Catalana Síndrome de Down (FCSD). Després de quaranta anys vetllant per la inclusió social i laboral de les persones amb síndrome de Down, la fundació encara el repte de consolidar la conscienciació de la societat i d'evitar el retrocés, perquè Trias creu que les millores encara no estan "ben arrelades".

En els últims cinc anys, la segregació escolar a Catalunya s'ha reduït un 20% en el cas dels alumnes estrangers i gairebé un 40% pel que fa als alumnes amb necessitats educatives específiques. Tot i la millora generalitzada arran del Pacte contra la Segregació Escolar (PSEC), segons les dades de la Fundació Bofill, el sistema educatiu català encara té 410 centres educatius fortament segregats i la Síndica de Greuges demana un pla de xoc per a 250 escoles i instituts catalans que estan "guetitzats".

Ells són Els Invencibles de Sant Cebrià de Vallalta i la seva història comença amb el número 1, el primer invencible, un nen que volia ser porter de futbol. "L'Aleix va néixer amb vint-i-cinc setmanes i té una discapacitat", explica la Gemma, la seva mare. "El seu germà és porter d'un equip i l'Aleix l'adora. Quan em preguntava per què ell no podia jugar a futbol a mi se'm trencava l'ànima. No trobàvem cap club del qual li permetessin formar part", afegeix. Finalment, els pares de l'Aleix van aconseguir que acceptessin el seu fill en un equip de futbol adaptat on els jugadors ja eren adults, però aquesta opció tampoc era adient per a ell, ja que quedava fora de joc igualment. "L'Aleix no podia jugar els partits, no assolia les peticions de l'entrenador i moltes vegades acabava jugant sol contra una paret", recorda la Gemma, que comentant la situació amb la seva amiga i veïna Sandra Surís va pensar en un projecte que canviaria moltes vides.

Són els creadors del cartell de la Fira d'Abril de Catalunya 2015. De la campanya de Nadal de Barcelona. Dels 80 anys de Gallina Blanca. I són l'únic estudi de disseny que integra persones amb discapacitat intel·lectual i autisme. La Casa de Carlota (de l'agència de comunicació Román) ha estat premiat per la Down Syndrome International pel seu compromís amb el treball inclusiu, un guardó que rebran el març del 2024 a la seu de les Nacions Unides de Nova York (EUA).

Si hi ha una cosa que caracteritza la indústria de la moda és la seva facilitat per adaptar-se a qualsevol canvi. Amb més o menys gràcia, les marques fan el possible per donar resposta a les demandes socials que vertebren el discurs polític del moment, des de la normalització de tots els tipus de cossos (impulsada pel moviment del body positive) fins al control i la transparència dels processos de creació d’una peça de roba (propiciats per la iniciativa de Who made my clothes). Malgrat que la seva funció social i identitària demana aquesta immediatesa, una problemàtica que encara estava a la llista dels temes pendents era la de l’adaptabilitat en la indumentària. En l’àmbit mediàtic, el boom ha estat força recent i d’exemples n’hi ha uns quants. Un dels més evidents és la portada i monogràfic que la revista Vogue UK va dedicar el maig passat a la inclusivitat, on l’associen a valors com poder, aspiració i tendència. Per primera vegada a la història d’aquesta revista també se n’ha publicat l’edició en braille.

La filòsofa Begoña Román presideix el Comitè d'Ètica de Serveis Socials de Catalunya, un òrgan assessor de la Generalitat que vetlla perquè les polítiques socials garanteixin drets públics. Román serà l'encarregada d'inaugurar el IV Congrés de l'Acció Social - Inclusió.cat, que es farà dijous i divendres a l'Atlàntida de Vic.

Durant tota l'etapa educativa s'encoratja els alumnes a ser autònoms, a aprendre a organitzar-se per preparar-se per a una vida adulta responsable. Però el sistema universitari actual encara no està preparat per incloure a tothom en aquest aprenentatge. "No és just que perquè no pugui prendre els apunts bé hagi de dependre d’algú altre, jo vull ser autònoma com qualsevol estudiant", es queixa Tània Dalian, alumna de la Universitat Autònoma de Barcelona. Com ella, hi ha més d'un centenar d'universitaris a Catalunya que tenen sordesa, encara que se sospita que n'hi ha que no estan registrats per l'estigma social que recau en aquest col·lectiu. Per aquest motiu, des de l'Associació Catalana de Pares i Persones amb Sordesa (ACAPPS) s'ha iniciat la campanya Apunts en Blanc, amb la intenció de crear un documental que expliqui la seva situació.

En aquest reportage, a l'ARA hem volgut publicar la versió que segueix les normes de la Lectura Fàcil i la del periodisme convencional. Per això, primer trobareu el text validat per l'associació Fàcilment, especialment pensat per a les persones amb dificultats de comprensió lectora i, a continuació trobareu la informació original.

La Super Bowl d’aquest any quedarà marcada pel retorn de Rihanna als escenaris després de set anys retirada per dedicar-se al seu imperi empresarial, Fenty Beauty, i a la seva vida personal. Durant els 15 minuts que va durar l’actuació, l’artista de Barbados va repassar els èxits de la seva discografia com Bitch better have my money, Umbrella o Diamonds i va aprofitar per anunciar el seu segon embaràs. Tot i que l'atenció mundial estava centrada en Rihanna, hi va haver una altra persona que va brillar amb llum pròpia, Justina Miles, la intèrpret de llengua de signes de l'actuació.

Al desembre, Comissions Obreres va denunciar que hi havia 600 vetlladores a Catalunya que no havien cobrat la nòmina del mes anterior. Després de la crítica, totes les professionals van cobrar el seu sou de manera gairebé immediata, però diuen que ara continuen havent-hi errors en els pagaments a gran part del sector. “El primer mes no vaig cobrar ni la meitat del sou i el mes que ve no sé quin dia ni quant cobraré”, explica la Jèssica Estepa, que fa cinc anys que és vetlladora i diu que no havia viscut mai una situació semblant. Els canvis d’horari habituals en funció de les necessitats dels centres, sumats a la poca experiència del SAMU (Servei d'Assistència Mèdica d'Urgències) –la fundació amb seu a Sevilla a qui es va adjudicar part del servei d'atenció a infants amb necessitats educatives especials (NEE) al novembre– està aguditzant encara més els errors a l’hora de comptabilitzar i pagar les hores de les professionals que donen atenció als centres de la Catalunya Central i el Vallès Occidental. Educació assegura que el departament ha estat en contacte permanent amb el SAMU i que han demanat informes sobre l’estat de la prestació dels serveis. També afirmen que els consta que les persones afectades cobraran "aviat" el que els pertoca.

"Si l'Abril no es banya, jo tampoc". Aquest és el missatge que firmen tots i cadascun dels alumnes d'un grup de primer de primària de l'Escola Teixidores de Gràcia. Tenen entre cinc i sis anys, i dimarts havien de començar l'activitat de piscina dins de l'horari escolar que promou l'Ajuntament però van decidir no fer-ho perquè, a última hora, van descobrir que la seva companya Abril, que té autisme, no podria entrar a l'aigua: no s'havia facilitat encara la presència del monitor especialitzat que la petita necessita com a suport. La notícia va córrer primer pel grup de WhatsApp de les famílies, on els pares de l'Abril van informar que ella no faria piscina el primer dimarts. I d'aquí va saltar als petits, que l'endemà, reunits en rotllana, van decidir que si no hi havia piscina per a l'Abril tampoc n'hi hauria per a cap d'ells. I van començar la seva particular protesta amb tot de pancartes, braçalets i collarets deixant clar que eren un equip: si no anaven tots a nedar, no hi aniria ningú.

Fa algunes setmanes que comparteixo la tarda dels dimarts amb en Nusrad, la Farzana, l'Aleksander, la Janina, la Samira i l'Aissatou. Tots ells estan als primers anys de l'escola secundària, en una ciutat mitjana anglesa, al nord de Londres. Alguns hi han arribat recentment, d'altres fa més anys que hi viuen, alguns hi van néixer. En alguns casos van arribar a Anglaterra després de viure uns anys en països diferents dels de l'origen dels seus pares, i em diuen que no entenen per què hi ha qui s'estranya que es puguin sentir bengalins, espanyols, italians i anglesos alhora. 

La majoria dels estudis epidemiològics estimen que entre l'1 i l'1,5 % de la població presenta un trastorn de l'espectre autista (TEA). Com explica Ferran Marsà Sambola, professor col·laborador dels estudis de psicologia i ciències de l'educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), aquesta condició d'autista es caracteritza principalment per "dificultats en àrees com la comunicació i la interacció social en persones que solen mostrar certs patrons restrictius o aspectes de conducta que es poden considerar com a molt obsessius, restringits o inusuals en diferents àrees de la seva vida, i que ja estan presents en les primeres fases del període de desenvolupament".

Quatre lletres: ce, o, de, a. Un CODA (child of deaf adults) és un fill de pares sords; un d’oient, sobretot. I és, també, el títol del film que ha guanyat tres Oscars. Relata la història d’una adolescent CODA que conviu amb els pares i el germà sords i que ha de triar entre treballar a la botiga familiar o fer carrera musical. És un remake de la pel·lícula francobelga La família Bélier, del 2014.