El Sistema Integrat d'Informació Universitària (SIIU) publica les xifres de les notes dels alumnes en finalitzar el batxillerat a tot l’Estat. Des de 2015 fins al 2023, el nombre d’alumnes catalans que acaben el batxillerat amb una nota d'excel·lent –una mitjana d'entre un 9 i un 10– ha augmentat quatre punts. Catalunya és una de les tres comunitats que menys excel·lents posen als alumnes, juntament amb Navarra i les Illes Balears. Aquesta dada forma part d’una estadística que cal interpretar. ¿Vol dir que a Catalunya es posen pocs excel·lents en relació amb altres comunitats perquè els professors són més exigents?

La paraula millora ocupa un lloc principal en el núvol de mots que envolten actualment els indicadors educatius dels informes internacionals, que s’ocupen d’establir criteris estandarditzats i fer comparatives entre països. El govern de Salvador Illa va convertir la paraula millora en una idea-força del conveni signat amb l’OCDE, que es proposa “adaptar a la realitat de Catalunya els models d’èxit i les polítiques educatives que funcionen en altres països amb reptes similars”. En el núvol de paraules hi podem trobar també altres mots com excel·lència, competències, qualitat. 

Espanya és el país de l'OCDE amb més mestres de primària que no han estat avaluats mai des que van entrar a fer classe en un centre educatiu. Ni pel director o els companys del centre ni per cap organisme extern. Segons l'últim informe TALIS, dintre de l'Estat, Catalunya és de les comunitats amb més mestres que mai han estat avaluats (34%), un percentatge que en el cas de la secundària és una mica més baix, amb un 23% dels docents que no han rebut cap mena d'avaluació formal des que van entrar a les aules.

L’altre dia, mentre preparava una prova escrita de l’assignatura d'ensenyament de la llengua catalana per als meus estudiants del grau de mestre d’educació primària vaig demanar-li a ChatGPT que em resolgués els exercicis que els estava proposant. Ja em disculpareu la innocència, sé que fa temps que el món viu enlluernat per la potència de la intel·ligència artificial i la velocitat del seu perfeccionament, però jo que soc de llibres no hi havia pràcticament interaccionat encara, i em vaig quedar amb un pam de nas. La resolució dels exercicis no només era correcta, sinó que l’execució narrativa era prou sofisticada. Fa temps que sento col·legues universitaris explicar amb tota naturalitat que ells ja han incorporat l’eina per agilitzar algunes de les tasques administratives més farragoses: respondre correus, emplenar formularis burrocràtics, fer traduccions o fins i tot fer cerques de bibliografia. La cosa no em sembla gens malament d’entrada, no crec que la tecnofòbia ni l’apologia nostàlgica al món analògic aquí ens ajudi, sovint molts dels alumnes van tres cursos més avançats que nosaltres en matèria tecnològica i cal incorporar la IA, com en el seu moment vam fer amb internet. Debat a banda és la despantallització de les aules, en prenc nota per a un futur article, que a Suècia, per exemple, ja ens guanyen per golejada.

“Si no canvia l’avaluació, difícilment no canviarà res”. Aquesta afirmació de Neus Sanmartí, mestra referent en l’àmbit de la recerca i la divulgació sobre l’avaluació i l’aprenentatge, deixa ben clar que l’avaluació és un dels elements essencials dels processos d’ensenyament i aprenentatge. 

El mestre de pel·lícula de Hollywood –com el Robin Williams d’El club dels poetes morts o la Michelle Pfeiffer de Ments perilloses– no es correspon massa amb la realitat. Les grans obres cinematogràfiques ens mostren com un heroi el professor solitari, i ens expliquen l’èxit o el fracàs de l’alumnat depenent dels trets personals, les habilitats o la vocació d’un únic docent. El problema amb aquestes pel·lícules, tanmateix, és que mentre els personatges principals tenen molts èxits amb els seus alumnes gràcies a la seva creativitat i compromís, veiem com els de les aules contigües –i fins i tot l’escola sencera– sovint trontollen, caminen cap al fracàs i molt poques vegades es beneficien de la brillantor que tenen a l’aula del costat. No és estrany que aquesta visió sorgeixi en un món de culte a històries d’herois valents i de superació personal. 

El batxillerat tal com el coneixíem fins ara es pot donar per enterrat. El curs que ve entrarà en vigor un nou decret perquè aquest període de la formació no obligatòria sigui més competencial i flexible. Ho marca la nova llei d'educació espanyola, però fa anys que ho reclamen molts alumnes i professors que, més o menys organitzats, han demanat insistentment un nou model que superi el memorístic i avanci cap a una aplicació pràctica dels coneixements. Des de fa anys, els dos cursos de batxillerat s'enfoquen bàsicament a superar les proves d'accés a la universitat, les PAU. És veritat que hi ha excepcions –centres que fan batxillerats professionalitzadors, per projectes o en tres anys–, però el cert és que les PAU encara condicionen el mètode d'aprenentatge: són dos anys en què s'entrena els alumnes a superar uns exàmens, malgrat que el 30% dels estudiants de batxillerat al final no fan la selectivitat. I si la manera d'aprendre ha de canviar, també ho haurà de fer la manera d'avaluar. I és aquí on han destinat els seus esforços mig centenar de professors, coordinats per l'expert en neuroeducació David Bueno, que han preparat exàmens de mostra que es faran arribar als instituts. I que, al final, podran servir d'inspiració per fer la futura selectivitat, que s'estrenarà el 2024.

A vegades, les pèrdues són oportunitats. L’any 2017, i com a conseqüència del pacte d’investidura entre Ciutadans i el PP, desapareixia l’Agència Estatal per a l'Avaluació de les Polítiques Públiques i la Qualitat dels Serveis (Aeval). Malgrat ser una ferma defensora de la necessitat d’avaluar les polítiques i programes públics, no puc dir que perdre aquest òrgan d’avaluació em preocupés especialment. El model de l’Aeval no funcionava: no tenia ni els recursos econòmics, ni el capital humà, ni tampoc la independència necessària per poder avaluar els grans plans de govern. 

El nou currículum que s'aplicarà el curs que ve als centres educatius de Catalunya comença a imaginar un sistema sense assignatures concretes i fa els primers passos cap a un model d'aprenentatge més globalitzat i organitzat per àmbits de coneixement, en la línia del que ja fan moltes escoles a primària. El gran canvi, doncs, serà a l'ESO, on encara es treballa molt per matèries estanques. Per començar a transformar la secundària, el departament d'Educació deixarà quatre hores setmanals de gestió autònoma perquè cada institut decideixi què i com treballa, en funció de les necessitats dels seus alumnes. Per donar aquestes 560 hores lliures a l'ESO, ha calgut retallar un 15% les hores de les assignatures que la llei estatal permet: hi haurà 70 hores menys de català, castellà, anglès, matemàtiques, història i geografia a l'ESO. A la pràctica: en dos cursos d'ESO, en lloc de fer 3 hores setmanals d'aquestes matèries se'n faran dos.

Si el futur currículum d'ESO i batxillerat tira endavant tal com el departament d'Educació l'ha redactat "s'agreujaran encara més" les diferències entre alumnes i centres: es devaluarà la qualitat del coneixement, es diluirà la figura del professor com a especialista i es crearan "dues xarxes paral·leles" d'instituts de primera i de segona. Tot això ho creu un grup de professors catalans que no pertanyen a cap sindicat i que han escrit un manifest en què avisen que l'educació es veurà ressentida si s'aproven el que ara són només esborranys. Tot i que el manifest ha estat redactat per un petit grup de cinc o sis persones que s'han coordinat a través de les xarxes socials, el text ha rebut ja prop de 200 suports en poques hores, i a partir d'aquest dilluns es penjarà a Change.org per recollir més signatures.

La comunitat educativa està en ebullició i el curs que ve serà de grans canvis: la resposta a la sentència del 25% en castellà, un nou calendari escolar que no ha estat consensuat i l'aplicació dels nous currículums als cursos imparells de primària, ESO i batxillerat. Aquests últims són uns documents de molta transcendència a les escoles, perquè fixen què i com han d'aprendre els alumnes i com se'ls ha d'avaluar. Ara toca canviar-los perquè el 50% ve determinat pel govern espanyol i, com que s'ha aprovat una nova llei d'educació estatal –l'anomenada llei Celaá, que enterra la llei Wert–, cal concretar a la pràctica el que diu la normativa en vigor: el ministeri d'Educació planteja deixar enrere la divisió per assignatures i avançar cap a un aprenentatge competencial. Això a Catalunya ja fa molts anys que s'aplica (en funció del centre); de fet, als currículums actuals, aprovats el 2015, ja hi diu que a banda d'adquirir els coneixements, els alumnes els han de saber explicar i aplicar per resoldre problemes nous i reals, que, de manera molt resumida, és el que planteja l'aprenentatge competencial.

Aquest any fa un segle que al Congrés de Calais, l’origen de la Lliga Internacional per a la Nova Educació del 1921, Adolphe Ferrière va considerar l’escola com “una invenció del diable” referint-se, entre altres aspectes, a les notes. No només perquè generen rivalitats estèrils entre els alumnes, sinó pel seu caràcter sempre aproximat. En la qualificació i la puntuació juguen enormement les expectatives implícites que tenim els docents dels alumnes, i els estereotips i les etiquetes. Fa cent anys que des de la pedagogia es planteja el repte d’una avaluació que ajudi a avançar en la presa de consciència del progrés individual de l’alumne en el procés d'ensenyament i aprenentatge. Potser ja comença a ser hora d’escoltar els pedagogs i els mestres. 

Segurament alguna vegada t'has enfrontat a un examen i has pensat que la teva nota no només depenia de les teves respostes, sinó també de la nota dels altres avaluats. I probablement no t'equivocaves. Fins ara, diversos estudis ja han corroborat que l'ordre a l'hora d'avaluar afecta la probabilitat d'aprovar, i s'havien donat dues explicacions a aquest fenomen: l'efecte contrast –si corregeixes un examen és gairebé inevitable comparar-lo amb l'examen anterior– i l'efecte expectativa –de manera conscient o no, l'avaluador té en ment quants haurien d'aprovar i quants no–. Ara bé, aquestes dues explicacions no tenen en compte tot el que representa per a un candidat el simple fet d'aprovar amb un 5 pelat, i això és el que han volgut analitzar un grup d'investigadors catalans de la Universitat de Barcelona, de Zuric i de Brown.

A poc a poc ens encaminem cap als darrers dies d’aquest any tan estrany. Naturalment, la majoria de professionals intentem fer-ne un balanç personal. Treure’n el positiu i el negatiu i intentar veure com podem afrontar el proper any amb ensenyaments i energia renovades.

És una queixa recurrent de les universitats que des de fa anys el nivell dels alumnes que hi arriben ha anat baixant progressivament. No només pel que fa a coneixements, sinó també a cultura general i a maduresa intel·lectual. El problema no es pot atribuir només al batxillerat o a l'ESO, ni segurament tampoc és únicament culpa de l'escola. Però alguna responsabilitat hi deu haver en el sistema educatiu obligatori. Tampoc tot té a veure, ni de bon tros, amb els exàmens i el sistema d'aprovats i suspesos. Les notes no ho són tot, esclar. Però igualment seria absurd menystenir la seva influència i importància. Les formes d'avaluació, siguin més clàssiques o menys, fan la seva funció. D'alguna manera i en algun moment s'ha de decidir qui està preparat per seguir endavant amb estudis universitaris o un altre tipus d'estudis superiors. L'esforç ha de tenir algun tipus de premi.