Fa fred al dipòsit de l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, situat al mateix recinte modernista, a sota del vestíbul, l’antic hub del centre hospitalari, on temps enrere es feien els registres d’entrada i per on passaven els carros amb pacients que es dirigien als pavellons que els corresponien: dones amb malalties infeccioses, dones amb malalties no infeccioses... (i el mateix per als homes). La temperatura aquí dins sempre és baixa perquè es conservin bé els valuosíssims documents que custodia (en una sèrie de compactes).

Arran de l’anunci sobre el futur Museu Thyssen a Barcelona, i la lògica preocupació que molts vam mostrar (i encara tenim) sobre l’afectació al patrimoni de la façana del Palau Marcet i al mateix passeig de Gràcia, es va obrir el debat també sobre el seu contingut: ja se sap, col·lecció bàsicament modernista catalana (Casas, Rusiñol, Meifrèn, Mir, Nonell...). Ens vam preguntar aleshores si Barcelona necessitava encara més Modernisme, encara que fos només pictòric: el MNAC omple aquest buit de manera molt clara, i encara més que el pot omplir. Això sense esmentar (esclar) el vessant arquitectònic del moviment, escampat arreu de la ciutat. Ens preguntàvem, doncs, si no convindria un contingut diferent. O complementari. No només perquè de Modernisme ens en sobra, sinó per la pregunta següent: els modernistes de l’època, s’haurien conformat a exhibir sempre obres d’un passat gloriós? O haurien anat a buscar les últimes novetats de fora i posar-se a l’avantguarda? Ens falta, avui, aquesta actitud de modernitat? De tant voler conservar el Modernisme com a patrimoni, l’hem acabat perdent com a virtut?

La Casa Coll i Regàs és una joia del modernisme que va ser projectada per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Està situada al cor de Mataró i és un Bé Cultural d’Interès Nacional. Història, art i elegància creen un escenari incomparable per a qualsevol ocasió especial.

Al monòleg teatral Acorar, una peça que ha esdevingut un clàssic, Toni Gomila diu que “és sa paraula, s’ànima d’un poble”. Ho diu en general, perquè la llengua ens representa, però també es refereix a les paraules específiques que són el testimoni simbòlic d’algunes de les nostres particularitats com a poble. La llengua és una part importantíssima de la nostra cultura, i ens preocupa molt sentir que a cada bugada perdem un llençol, però els elements que conformen el nostre imaginari –és a dir, els nostres personatges, costums, fets, tarannàs, indrets o les possibilitats i alternatives que puguem idear– també són un bé patrimonial que mereix ser preservat. I, ves per on, alguns dels que més bé coneixen els nostres imaginaris són els que es dediquen a estudiar la literatura catalana (l’assignatura que les institucions pretenien arraconar encara més al batxillerat l’any vinent).

Eusebi Güell, industrial, polític i mecenes, va encarregar a Antoni Gaudí l’any 1886 la construcció del palau per establir-s’hi amb la seva esposa, Isabel López, filla del marquès de Comillas, i els seus deu fills. L’arquitecte va dissenyar un edifici funcional i amb detalls molt innovadors per l’època, pensats per facilitar el dia a dia de la família.

El món i els selenites ens miren. El que passa avui a Catalunya és seguit amb sismograma i llargavistes a Malibú i a Mercuri. La fractura és la factura. Catalunya és pornogràfica, per exhibicionista, descarnada. Catalunya és topless existencial malgrat que jugui a dur rebequeta moral. Som el ganivet i el satisfyer quan ja no queda res. Per això, el globus terraqüi i la confederació extraterrestre han entès que la cosa només va d’això: Tor i Fórmula 1.

Al poble de Rocafort de Queralt no hi ha gaire moviment. Al bar Mircla, l’únic en tot el poble, hi ha dos motoristes que s’acaben el tallat, i un parell de carrers més amunt una família descarrega la llenya d’un remolc per preparar-se per a l’hivern, que ja ha fet una primera aparició. El sol escalfa tímidament un banc de la plaça de l’Església i allà són ells, els avis del poble, fent petar la xerrada. Parlen de la campanya de vacunació, del preu de les olives i del projecte que Cellers Domenys té previst per a aquest poble. "Aquí volen fer un Espai Barça", diu fent broma Pep Rovira, viticultor de tota la vida. I és que rere la joia modernista del celler de Rocafort de Queralt s'està coent un projecte majúscul.

L’ARA se suma a l’Any Domènech i Montaner, que commemora el centenari de la mort de l’arquitecte del Palau de la Música, amb un monogràfic de l'Ara Diumenge on responem 12 preguntes que ens permeten una immersió curiosa i divertida a la seva vida i obra. Per què recomanava enviar a dida l’Orfeó Català? Qui va destrossar la façana de la casa Lleó Morera? Qui era el «ximple» que li va amargar els darrers anys de vida? Per què va trencar l’eix de l’Eixample a l’Hospital de Sant Pau?... Ho fem sense cap afany enciclopèdic sinó com a incentiu per fer conèixer la polifacètica i fascinant personalitat d’aquest arquitecte, historiador, polític i humanista que va marcar la vida social, cultural i política de Catalunya en el tombant del segle XX, però que ha quedat amagat sota l’ombra de Gaudí o Puig i Cadafalch. Inspirats per les biografies que ha publicat aquests anys el seu besnet, el també arquitecte Lluís Domènech Girbau, el volem reivindicar com el gran heroi, discret però imprescindible, del Modernisme a Catalunya.

La Casa Amatller, obra de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, s'ha mantingut durant dècades impertèrrita a l'allau turística que ha capitalitzat el Modernisme i Antoni Gaudí. Les cues a la veïna Casa Batlló, també al passeig de Gràcia de Barcelona, s'allarguen tot el dia cada dia de l'any i, igual que la Pedrera, apleguen més d'un milió de visitants anuals amb uns beneficis que superen els 10 milions d'euros. La Casa Amatller, la primera casa modernista de la Mansana de la Discòrdia, pionera en trencar l'austeritat instigada pel Pla Cerdà, és l'última incorporació a la llista d'edificis històrics que aposten per la digitalització per atreure nous públics. Si fins ara només es podia visitar la planta noble de l'edifici en grups de 15 persones, el nou Museu Digital, que acaba d'obrir portes amb el segell artístic d'Ideal Barcelona, pretén atreure 150.000 persones aquest 2023 i doblar-les el 2024, amb un sostre de 2.700 persones al dia.

El Recinte Modernista de Sant Pau, dissenyat per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, va ser reconegut Patrimoni Mundial per la Unesco l’any 1997. En van destacar especialment la funcionalitat, la bellesa, l’escala i el seu disseny arquitectònic únic. L’antic hospital està configurat com un conjunt de pavellons envoltats d’espais verds i connectats per un quilòmetre de galeries subterrànies. Com explica l’arquitecte i besnet de Lluís Domènech i Montaner, Lluís Domènech Girbau, és l’obra més important pel que fa a volum i a desplegament de tècniques del Modernisme català. "Parlem d’una superilla que agafa nou illes de l’Eixample, en un projecte complet que va des de la concepció urbanística fins a l’últim detall de mobles i ornamentació". Una obra de referència que, com apunta Gemma Martí, coordinadora del Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner, és un bon exemple de la manera de treballar de l’arquitecte, "basada en l’estudi i en tot el seu bagatge com a historiador". "Se centra en l’arquitectura del passat per crear-ne una de nova, recuperant les arts decoratives i d’artesania fins a aconseguir una obra d’art total, on no només veiem reflectida la seva capacitat com a edificador d’estructures sinó també aplicant arts decoratives que feien la seva obra única".

El 4 de desembre del 1997, en una reunió a Nàpols, la UNESCO va incloure com Patrimoni Mundial el Palau de la Música Catalana i l’antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau pel seu “valor universal excepcional”. Considerades obres mestres del Modernisme català, se’n va apreciar la importància en l’aportació de noves solucions arquitectòniques, tipològiques i artístiques. Dues obres emblemàtiques de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, a qui el seu besnet, Lluís Domènech Girbau, defineix com "polifacètic i multidisciplinari, ja que va ser arquitecte, historiador, polític i un gran estudiós de l’heràldica i el Romànic, a banda de catedràtic i professor. A més, va pertànyer a una generació de persones que estaven molt implicades en la recuperació de la identitat catalana". Un arquitecte únic i irrepetible que va establir les bases del Modernisme a Catalunya i es va convertir en el referent dels arquitectes que van seguir el corrent imperant a finals del segle XIX. 

De Santiago Rusiñol se n’han explicat de tots colors. Era de la broma. Popularment ha quallat el retrat del bohemi divertit i seductor. I ja està bé. Ho era. Però ¿què més hi havia rere la màscara de l’home faceciós? A El nou retrat de Santiago Rusiñol a través dels seus escrits a ‘L’Esquella de la Torratxa’ (PAM), Juan Carlos Rodríguez furga en les idees del pintor i escriptor modernista, que no vol dir exactament modern. L’excentricitat xarona de l’artista sovint amagava una mena de conservadorisme romàntic: a l’autor de L’auca del senyor Esteve les novetats tecnològiques l’incomodaven (per exemple el cinema), oposava art a ciència i progrés (no es fiava dels metges ni dels saberuts metòdics), la moda de l’esport la trobava ridícula, no sintonitzava amb el feminisme, deia que no es ficava en política (però deunidó com les deixava anar) i, per descomptat, anava a la contra de l’ordre noucentista d’Eugeni d’Ors, d’aquí que el seu pseudònim a L’Esquella fos Xarau, en contraposició al Xènius orsià de La Veu de Catalunya.

Unes quantes pel·lícules comencen amb un enterrament, un esdeveniment que fa trontollar fonaments i propicia replantejar coses. És el cas de La teranyina. Una multitud, membres de la burgesia, acomiada el patriarca de la família Rigau, gerent d’una important fàbrica tèxtil. Prop del fèretre conversen en veu baixa i van prenent vi i pastes, servits per criades de la casa. Hi ha “gent de copalta, barba espessa i parlar greu”, com descriu Jaume Cabré a la novel·la del mateix nom en què es basa la pel·lícula.

L'arquitectura modernista va tenir un èxit massiu a Catalunya i també es va estendre arreu de l'Estat i a molts països llatinoamericans. La bibliografia del Modernisme és ingent, des de les monografies i estudis grans de noms com Gaudí, Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch fins als treballs dedicats a molts arquitectes que van deixar la seva empremta arreu del país. Ara una pàgina web, www.arquitecturamodernista.cat, els aplega, amb la singularitat que l'autor no és un historiador, sinó un informàtic i administratiu apassionat de l'art i l'arquitectura, Valentí Pons Toujouse (Barcelona, 1962). "Vaig començar a treballar-hi a finals dels anys 90. Estudiva història de l'art i de l'arquitectura pel meu compte, i en el cas del Modernisme em vaig adonar que sempre sortien els mateixos edificis o que no en sortia l'autor", afirma Pons.

D'on n’hi ha hagut sempre en raja. Aquest dimecres la Casa Tosquella ha obert les portes a la premsa per primera vegada des que l’Ajuntament de Barcelona la comprés al novembre. I tot apunta que amb una bona rehabilitació aquesta joia modernista tornarà a brillar amb la lluminositat i els colors que li va donar l’arquitecte Eduard Maria Balcells el 1907, amb la profusió d’estucats, vitralls, marcs, motllures, elements de forja, pintures i paviments, tot i que en alguns punts de l’edifici la decoració s’ha enfosquit i ha patit danys. En algunes habitacions encara hi ha mobles, objectes i andròmines dels antics propietaris, però de seguida els ulls se’n van a detalls com els gripaus i els peixos del sostre del porxo d’entrada, els vitralls que semblen la cua oberta d'un paó, i els animals del paper pintat d’una de les habitacions, una reunió insòlita de gats, gossos, vaques i dromedaris. 

El Palau Güell és un dels primers encàrrecs importants que va rebre l'arquitecte Antoni Gaudí, el primer projecte d'envergadura de qui seria el seu gran mecenes i l'únic edifici de nova planta que va poder acabar. Es tracta del domicili familiar del comte Güell i la seu de les seves lucratives empreses; és a dir, el lloc on tenia el seu despatx Eusebi Güell, a tocar de l'escalinata senyorial que mena a la primera planta i de la vidriera amb la senyera que la presideix. A partir del 2026 aquest despatx, d'on penja un solemne retrat de Güell pintat per Aleix Clapés, així com l'antiga biblioteca i una sala de reunions, entraran en la visita guiada al palau. La Diputació de Barcelona ha anunciat una inversió milionària per millorar la protecció i la visita de la casa comprant els dos edificis annexos, que serviran per acollir les àrees de servei al turisme i alhora permetran mantenir el palau més intacte i proper tant al seu aspecte com a la seva funció originals.

La història de la Casa Tosquella ha acabat bé: dues setmanes després que l'ARA avancés informació sobre les negociacions, l'Ajuntament de Barcelona acaba de fer públic que ha comprat aquest tresor del Modernisme per 1,15 milions d'euros, que formen part del fons pactat amb ERC per al pressupost 2021 per a l’adquisició o rehabilitació d’edificis singulars en operacions que es consideressin d’interès per a la ciutat. L'adquisició tanca una llarga sèrie d'intents tant públics com privats i permetrà tornar a la casa la seva esplendor.

La Sagrada Família, la Casa Batlló, la Pedrera, el Palau de la Música i l’Hospital de Sant Pau són alguns dels edificis que ens poden venir primer a la ment si pensem en el Modernisme a Catalunya. També ho fan els noms dels arquitectes Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch. Però el Modernisme català no s’acaba a Barcelona. Arreu del territori tenim mostres increïbles d’aquest corrent arquitectònic, que ha posat Catalunya al mapa i ha captivat mig món. Et proposem fer un recorregut pels pobles i ciutats on descobrir altres obres d’aquests arquitectes i conèixer a fons les seves figures. També et mostrem altres joies modernistes que, tot i ser menys conegudes, són igual de fascinants. 

Els grans edificis modernistes de Barcelona evoquen un moment excepcional de la història de la ciutat i de Catalunya, i s’han convertit en una icona i un reclam globals. L’arquitectura modernista va sorgir després de l’enderroc de les muralles i la planificació de l’Eixample en una ciutat que s’havia convertit en “un espectacular centre creatiu i constructor”, tal com explica el periodista Lluís Permanyer al llibre Sagnier i els modernistes. L’ofici de l’arquitectura 1880-1930 (RBA, 2021). “No va ser estrany, doncs, que davant d’aquesta realitat s’establís molt aviat una lògica competència no declarada ni anunciada entre propietaris i arquitectes per veure quina casa era ja la més bonica o la més alta, o la més gran o la més ornamentada, i, per descomptat, la més original i fins i tot la més heterodoxa”.

Dormir una nit, tots sols amb la teva parella, en una casa de Gaudí és un luxe a l'abast de ben poques persones. Per promocionar la Casa Vicens i Airbnb, les dues empreses han llançat una campanya que permetrà que qualsevol usuari de la plataforma de lloguer d'habitatges pugui dormir una nit a la magnífica casa de Gaudí al barri de Gràcia. No només això: la nit inclou un sopar ofert pel restaurant Hoffmann i una visita guiada per la casa. Els hostes podran estar-se per tots els racons de la llar, com es pot veure al web dAirbnb.