La jornada d'aquest divendres a la Biennal d'Art de Venècia ha arrencat al pavelló dels Estats Units amb música i dansa. Davant d'una gentada, dues agrupacions de nadius nord-americans han executat la Jingle dress dance, una dansa de la tribu ojibwa amb la qual demanen als ancestres força, protecció i sanació. No és un gest menor, ni exòtic. Amb l'afany dominant a la biennal d'intentar pal·liar els estralls del colonialisme, per primera vegada als Estats Units els representen un artista nadiu nord-americà i queer, Jeffrey Gibson. Les seves escultures totèmiques fetes amb vidres de mil i un colors són una festa, i hi vol plantejar un futur "radicalment inclusiu, on tothom té visibilitat i és acceptat i estimat". Així mateix, el pavelló del Brasil, enguany rebatejat com a Hãhãwpuá, en la llengua del poble pataxo, aborda la resistència indígena a través d'un reguitzell d'obres de creadors com la comunitat tupinambà.

A La disputa de l'ase (1417), Anselm Turmeda explica la història d'un home que, després de quedar-se adormit en un bosc, es desperta amb la capacitat d'entendre el llenguatge dels animals, que el sotmeten a judici i qüestionen la superioritat humana per sobre dels altres éssers. Aquesta història és el punt de partida del Bestiari amb què l'artista i cineasta barceloní establert a París Carlos Casas representarà Catalunya a la pròxima Biennal d'Art de Venècia dins els eventi collaterali del 20 d'abril al 24 de novembre, sota el paraigua de l'Institut Ramon Llull.

Al llarg de la història els creadors de les disciplines més diverses han sigut testimonis privilegiats del seu temps i han convertit en art els fets més terribles. I ara grans esdeveniments culturals com la 59a edició de la Biennal d’Art de Venècia s’han convertit en plataformes globals en què els artistes donen visibilitzat als conflictes que afecten els seus països i reclamen ajuda internacional. Era conegut que el pavelló ucraïnès havia arribat a bon port gràcies al suport de la Biennal, però la conversa amb l’artista Pavlo Makov deixa una empremta més profunda que la seva obra, La font de l’esgotament. Acqua Alta. La seva ràbia és evident i no dona l'abast amb totes les peticions d’entrevistes. Parla molt de pressa i a vegades s'entrebanca. Sembla que pensi en veu alta. “Francament, al començament de la guerra no m’esperava que seria aquí fent aquest projecte”, afirma Pavlo Makov a l'ARA. 

La 59a edició de la Biennal de Venècia -que obre dimarts als professionals i dissabte al públic- serà excepcional, no només perquè torna després que la pandèmia del covid obligués a cancel·lar l’edició del 2020, sinó perquè rep l’impacte de la guerra d’Ucraïna i per la cancel·lació del pavelló rus. També serà recordada per ser una de les biennals recents més compromeses: entre els 80 pavellons nacionals –Catalunya hi participa dins dels Eventi collaterali–, França estarà representada per primera vegada per una artista d’origen algerià, Zineb Sedira, coincidint amb el 60è aniversari de la independència d’Algèria, i els Estats Units per una dona negra, Simone Leigh, com també passa al pavelló del Regne Unit amb Sonia Boyce. I també trencaran motllos el pavelló de Polònia, perquè Malgorzata Mirga-Tas és la primera artista d’origen romaní que representa el país, i el dels Països Baixos, on Melanie Bonajo vol “arrencar el cos de les urpes del capitalisme”, com diu la presentació del projecte, El moviment de la nova intimitat.

Tan aviat com va esclatar la guerra d’Ucraïna la 59a Biennal d’Art de Venècia, que obre dimarts als professionals i dissabte al públic, va anunciar que faria tot el possible per tirar endavant el pavelló d’Ucraïna. L’operació va arribar a bon port i un dels comissaris, el crític i editor Boris Filonenko, explica a l’ARA els riscos que han corregut i els nous significats que pren ara l’obra protagonista, La font de l’esgotament, de Pavlo Makov.

La capacitat d’atenció està molt disputada a la Biennal de Venècia, que obre avui les portes al públic. Per això hi ha pavellons que se la juguen amb una imatge molt potent, com és el cas de l’avió girat del revés que l’artista Roman Stanczak ha plantat al pavelló de Polònia, i amb què vol denunciar les desigualtats econòmiques. D’altres encara s’arrisquen més, com el centre de salut que els israelians han muntat al seu pavelló, amb hores de cua i tot. També hi ha propostes documentals, com el vídeo del pavelló canadenc sobre els inuit, i d’altres de líriques, com la reflexió sobres les migracions, les fronteres i la llar que l’artista establert a Barcelona Yamandú Canosa fa al pavelló de l’Uruguai, amb obres que construeixen “un paisatge” titulat La casa empàtica. A més, l’Arsenale i els Giardini, les seus principals, són només el començament, perquè la Biennal s’estén per tota la ciutat.

El Palazzo Fortuny és un lloc molt perillós per tenir un atac de la síndrome de Stendhal i caure aclaparat per la bellesa de les obres d’art i objectes que omplen l’espai a vessar: els tapissos, quadres, reproduccions d’escultures clàssiques, maquetes d’escenografies, mobles, làmpares, armes i escuts antics, teixits, càmeres fotogràfiques... A Marià Fortuny i Madrazo li agradava, com al seu pare Marià Fortuny i Marsal, viure en un ambient fastuós i embriagador, i ara el Palazzo Fortuny -on Fortuny i Madrazo va instal·lar el seu taller el 1907- els homenatja a partir de demà amb una exposició titulada Els Fortuny. Una història de família, la primera dedicada conjuntament al pare i al fill. La mostra coincideix amb el 70è aniversari de la mort de Fortuny i Madrazo, que a més de pintor va ser modista, dissenyador i escenògraf, i té com a objectiu reconstruir la col·lecció que tenia al palau. Entre les peces més destacades hi ha un reguitzell d’obres de Fortuny i Marsal propietat d’importants museus d’arreu del món, com Els fills del pintor en el saló japonès, del Museu del Prado -que ha prestat moltes obres més-, Àrab davant d’un tapís, de la col·lecció nacional de Qatar, i Encantadors de serps, del Museu Puixkin de Moscou.

L’artista suís Christoph Büchel ho ha tornat a fer. Les autoritats venecianes li van tancar fa quatre anys la mesquita que havia obert, com un pavelló de la Biennal d’art, en una església dessacralitzada, i a l’edició d’enguany, que obrirà les portes al públic dissabte, exposa una obra encara més punyent: Barca nostra [ La nostra barca ] és el pesquer on entre 700 i 1.100 immigrants van ser donats per morts l’abril del 2015 a prop de la costa de Líbia, després que s’aboquessin a una banda de la nau i sense voler-ho fessin que escorés i envestís un mercant portuguès que havia rebut la seva demanda d’auxili. El pesquer, que està exposat sense cap mena d’informació sobre el naufragi a l’Arsenale, precisament l’antiga base naval de Venècia, pesa 30 tones. Va ser recuperat a 350 metres de profunditat en una operació de l’exèrcit naval italià que va costar més de 10 milions d’euros, i el juny del 2016 va arribar al port sicilià d’Augusta, on van ser recuperats i identificats els centenars de cadàvers que encara hi havia a dins.

Va caldre la mort del dictador un any abans perquè la Biennal Roja, com era coneguda la mostra artística de Venècia quan era dirigida pel socialista Carlo Ripa de Meana -un polític comunista que anys més tard esdevindria ministre i comissari europeu de Medi Ambient-, decidís el 1976 tancar el pavelló espanyol. En lloc de donar veu al règim a través dels autors més fidels al franquisme, es va adreçar als artistes que s’havien enfrontat a la dictadura perquè mostressin l’obra amb què havien explicat els 39 anys de foscor i misèria.

La participació de l’Església en grans esdeveniments culturals pot seguir camins tan misteriosos com els de la fe mateixa: mentre que l’arquebisbat de Nova York va ser còmplice de l’ostentació gairebé ofensiva de la gala del Met, el Vaticà va debutar ahir a la Biennal de Venècia d’arquitectura amb un pavelló depurat i especulatiu. El comissari, Francesco Dal Co, va encarregar a deu despatxos internacionals que projectessin una capella inspirada en la icònica construcció de Gunnar Asplund al cementiri d’Estocolm.

L'artista i dissident xinès Ai Weiwei serà l'encarregat de representar Alemanya a la Biennal d'Art de Venècia de l'any que ve. El certamen és un dels més importants a escala global del món de l'art, per això l'estat germànic ha escollit un dels referents actuals de l'art contemporani. L'organització alemanya espera poder comptar amb la presència de l'artista xinès, que necessita que la Xina li doni un passaport per viatjar a Venècia, perquè la situació jurídica de Weiwei amb el règim xinès és tensa. Ai Weiwei presentarà probablement una escultura.

El projecte '25%', una obra de producció de l'artista visual Francesc Torres i la cineasta Mercedes Álvarez, comissariat per Jordi Balló, serà el representant de Catalunya i les Illes Balears de la 55a edició de la Biennal d'Art de Venècia l'any 2013, en el marc dels 'Eventi Collaterali'. L'obra estarà dedicada als artistes aturats, tal com ha explicat Jordi Balló, i vol trencar el prejudici que "el món de la gent que pateix més la crisi i el de l'art contemporani són incomunicables". El pressupost del projecte serà de 520.000 euros, la meitat del pressupost del 2009. "Aquest projecte de nova creació intentarà crear i impulsar una nova situació per veure que no s'ha d'acceptar aquest prejudici", ha assegurat Balló. Per això, el món de la gent aturada serà el protagonista principal i es confrontarà aquest món amb el de l'art contemporani. "Aquesta és una de les línies fortes del projecte", ha assenyalat Balló. De fet, la idea parteix de 10 persones sense feina que cobreixen un espectre social el més ampli possible. La idea és que Torres i Álvarez desenvoluparan el projecte artístic a través de la convivència amb cadascun d'ells.