L'any 2018-2019 jugava al Sant Andreu i cobrava 700 euros que cremava en gasolina. Als matins feia un curs de socorrisme a la piscina de Manlleu, dinava un tàper al seient del conductor del seu Seat Ibiza gris en alguna àrea de servei de la C-17, a les tardes s'entrenava al Narcís Sala i arribava a Osona quan ja era fosc. Aquest dijous Ferran Jutglà torna al barri com a jugador del Celta de Vigo. De jugar amb el Sant Andreu contra un equip de Primera a jugar amb un equip de Primera contra el Sant Andreu. "Estic molt feliç. Estava desitjant que toqués el Sant Andreu. Per a mi és un partit molt especial", explica a l'ARA el davanter de Sant Julià de Vilatorta (1999), poques hores abans del partit de la segona ronda de la Copa del Rei entre els quadribarrats i els gallecs (21 h, 2 Cat).

Quan Taito Suzuki (Shizuoka, 1978) va veure a la premsa una fotografia de Takefusa Kubo amb llàgrimes als ulls després de l’eliminació de la seva selecció als Jocs Olímpics de Tòquio, va decidir invertir al Mallorca, el club on llavors jugava el seu compatriota. Ho va fer a través de la seva empresa, Taica Corporation, una multinacional nipona amb més d’un miler de treballadors que destaca en l’àmbit tecnològic. Originari de Shizuoka, conegut com el Brasil del Japó per la seva afició pel futbol, la vida de Suzuki sempre ha estat vinculada a l’esport rei. De jove el practicava –“Era com un Drogba a la japonesa”, diu rient– i d’adult s’hi va involucrar esponsoritzant el Shimizu S-Pulse, que és el club de la seva ciutat, i l’equip de la Universitat de Xuo, en la qual ell va estudiar.

Anys enrere, quan els equips professionals no feien gires transoceàniques a canvi de bitllets, el gran atractiu de les pretemporades eren els tornejos d’estiu. El Gamper o el Teresa Herrera, que ara tenen una transcendència residual, eren cites ineludibles; també el Ramón de Carranza gadità, considerat la Champions de la canícula, que es disputava a finals d’agost i marcava l’inici de temporada.

El japonès Taito Suzuki, president i màxim accionista del Sant Andreu, és un dels pocs guiris que hi ha hagut a les grades del Narcís Sala aquest diumenge. Ara que ha acabat una nova edició del derbi barceloní Sant Andreu - Europa, i independentment de si al públic hi havia més locals o més forans, gairebé cadascuna de les 6.500 persones que han omplert l'estadi tenia un motiu per beure una copa de cava després d'un empat (1-1) que satisfà els dos conjunts, perquè ho deixa tot obert, malgrat que manté l'Europa com a líder del grup 3 de Segona RFEF. Aquest vincle íntim i intens entre les grades i els seus equips contrasta amb el que s'ha viscut en un altre derbi disputat avui a Barcelona, el Barça-Girona, presenciat a Montjuïc per milers de turistes que ni els va ni els ve el resultat i que refreden l'ambient d'un estadi a la mateixa velocitat que ajuden a fer caixa en el futbol modern que tant odien a Sant Andreu i a Gràcia.

“Comunicat oficial: anunci de venda del Terrassa FC. El preu del paquet accionarial complet s'ha fixat en 1,75 milions". Aquest comunicat publicat pel Terrassa FC serveix per explicar la realitat de la major part de clubs de futbol professionals i semiprofessionals de Catalunya: entitats històriques que en el seu moment estaven liderades per empresaris locals, però que en els últims anys s'han vist abocades, principalment per motius econòmics, a una venda. Al rescat gairebé sempre hi han acudit propietaris estrangers amb prou capital per comprar, però no sempre han tingut suficient capacitat de gestió per reflotar-los i conduir-los a un nivell superior.

Catalunya és el territori amb més Copes del Rei de tot l’Estat. Entre el Barça i l’Espanyol en sumen 35, tres més que les 32 que acumulen cinc clubs bascos (l'Athletic Club, el Reial Unió d’Irun, la Reial Societat, l'Arenas de Getxo i el Club Ciclista de Sant Sebastià) i cinc més de les 30 que llueixen al palmarès dels dos grans de la Comunitat de Madrid: el Reial Madrid i l’Atlètic. Tot i aquesta fita, només un conjunt català, el Barça, ha estat present aquest dilluns en el sorteig de setzens de final de la Copa. A causa de les normes de la competició, li havia de tocar obligatòriament un rival de Segona RFEF i l'agraciat ha estat el Barbastre, que en l'anterior ronda va eliminar (2-0) l'Espanyol. L'equip aragonès ja es va enfrontar al Barça en la mateixa ronda el curs passat i l'equip blaugrana va patir per classificar-se amb un 2-3 final.

Lluny queda el record d'aquell febrer del 1973, quan el Sant Andreu va imposar-se per 1-0 al Betis a la Copa en un Municipal de Santa Coloma ple de gom a gom. Per descomptat, centenars de bètics van donar suport als seus jugadors aquell dia en què van imposar-se els homes de Gustau el gitano Biosca, llegenda barcelonista. El Betis sempre mou molta gent a Catalunya, com passarà aquest dimecres, quan els dos clubs es retrobin a la Copa (19 hores), en aquesta ocasió al Narcís Sala en un partit d'eliminatòria única. L'afició andalusa, però, patirà per fer-se sentir: al Narcís Sala s'anima més que en molts camps de Primera.

Un dels temes de la setmana és una tanca del Nou Sardenya. La famosa tanca del camp de l'Europa, que ha caigut per segon cop en uns anys durant un Europa - Sant Andreu. Per sort sense ferits greus. Beneïda tanca, si aconsegueix que, per fi, l'Ajuntament entengui que una de les seves prioritats hauria de ser cuidar les instal·lacions municipals on cada cap de setmana milers de persones treuen el cap.

L’abril d’aquest any vaig escriure aquí sobre un fenomen social amb arrels futbolístiques: més de 4.000 persones congregades al Narcís Sala, un diumenge a les sis de la tarda, per veure un partit del Sant Andreu. Era una barreja d’espectacle familiar i explosió d’orgull localista, més autèntic impossible, l’orgull dels que no surten mai a prime time però que han trobat en els històrics colors de l’equip de futbol del seu barri una raó per viure i per compartir, perquè el partit comença hores abans amb rituals als bars del voltant, té vida pròpia a la grada d’animació i no s’acaba fins que l’afició i els jugadors s’han acomiadat mútuament, hagin guanyat o hagin perdut.

Els carrers del nord del barri de Gràcia de Barcelona, on s'ubica l'estadi Nou Sardenya, han recuperat certa normalitat aquest dilluns feiner. Poc rastre, gràcies a la diligència dels serveis municipals, dels aldarulls que hi va haver diumenge arran del primer Europa - Sant Andreu d'aquesta temporada, un derbi local amb més seguiment que qualsevol altre partit de la Segona RFEF, la categoria modesta en què militen aquests dos clubs històrics del futbol català. L'enfrontament tenia tots els ingredients per ser una gran festa, però va acabar al minut 50, amb un extravagant 3-5 al marcador, perquè va cedir la tanca que separava la gespa de la graderia on s'ubicaven els aficionats quadribarrats. La delimitació metàl·lica no va aguantar el pes de la gentada i va caure. Hores després, el desperfecte continua ben a la vista en una instal·lació pública antiga i sobreexigida, tot i que els tècnics de l'Ajuntament ja l'han examinada.

Faltava més d'una hora per a l'inici del derbi Europa - Sant Andreu i uns 800 aficionats quadribarrats arribaven al Nou Sardenya. Anava caient el sol i de fons es veia el fum de les bengales dels seguidors de l'Europa. El futbol popular reviu als barris de Barcelona que recorden que fa anys van ser pobles i viles. Res de barris. Van ser poblacions amb un caràcter fort. L'Europa - Sant Andreu, la vila contra el poble, s'ha convertit en un fenomen que cada cop mou més gent lluny del luxe de Primera. Una festa que per un cop va acabar amb pam de nas. Quan l'afició del Sant Andreu celebrava el cinquè gol visitant, una tanca del Nou Sardenya va cedir per la pressió de la gentada i ha caigut. Els àrbitres, que ja havien aturat el duel 10 minuts pel llançament d'objectes per part dels aficionats del Sant Andreu, van decidir suspendre'l amb el marcador 3 a 5, i encara 40 minuts per jugar.

Taito Suzuki és el nou propietari de la Unió Esportiva Sant Andreu i president del consell d'administració. L'empresari japonès es va vincular aquest estiu amb el club andreuenc com a principal patrocinador i ara n'assumeix la propietat. Els quadribarrats van signar un contracte d'una temporada amb la multinacional japonesa Taica Corporation per lluir la marca aGel a la part frontal de la samarreta proveïda per Meyba. Tres mesos després, Suzuki ha comprat el club.

Catalunya encara celebra les generoses pluges de les últimes setmanes, però arrossega una altra sequera que s’accentuarà a partir del setembre i que afecta el futbol. La comunitat autònoma amb més jugadors federats i la segona amb més clubs de futbol a Espanya el 2023 només tindrà un 6,1% dels clubs a les tres principals categories masculines: Primera, Segona i Primera Federació. És el percentatge més baix del segle XXI. L'eufòria que ha viscut enguany Montilivi ha estat l'excepció del futbol català. Contrasta amb les decepcions viscudes a la Nova Creu Alta, el Nou Sardenya o el Narcís Sala, entre altres camps. 

Hauria de parlar de Xavi. O de Laporta. De les misèries del Barça. Del rumb fatídic que està agafant el club i que sembla ineludible, perquè el Barça està a un pas del punt de no retorn. Però ho hem escrit moltes vegades. Deixem el gegant despullat i posem el focus una mica més avall, allà on el futbol és menys grandiloqüent però igual de transcendent.

Havia anat al Narcís Sala a fer-hi el minut de joc i resultat dels carrusels matinals de diumenge i encara avui el camp, l’estructura, les grades, la visera de la tribuna, són ben bé els de fa quaranta anys, si canviem aquell terreny irregular de reg voluntariós pel de gespa artificial.

Podria escriure avui sobre l’absurd moviment d’uns quants membres de la Federació que estan disposats a denunciar les jugadores espanyoles que van fer caure Rubiales. Absurd i alhora previsible, perquè el poder, l’statu quo, sempre respon així quan se sent acorralat. Ataquen les veritables víctimes per espantar-les, perquè ells sempre s’han sentit impunes, perquè en aquest cas es pensen que el futbol és seu. I s’equivoquen perquè el futbol és d’elles. Però avui el cos em demana tornar a parlar del futbol popular, del derbi que l’Europa es va endur 3 a 0 contra el Sant Andreu.

Les graderies de molts camps de futbol de Barcelona on durant anys creixen herbes tornen a omplir-se. Clubs com el Sant Andreu i l’Europa viuen un moment dolç en l'àmbit social, aconseguint batre els seus propis rècords de socis. L’equip andreuenc, que va aconseguir un dramàtic ascens a la Segona RFEF a Salamanca fa uns mesos, s’enfila per sobre dels 2.500 socis. Si fa un any necessitava tot l'estiu per superar els mil socis, enguany en una setmana va aconseguir-ho, amb més de 1.000 altes. Alguns d’aquests socis curiosament estrangers, gent que s’ha enamorat del club per les xarxes socials o durant una estada a Barcelona. La major part, però, gent amb arrels a Sant Andreu, tot i que potser ja no hi viuen. I molts d'ells, joves. El seu rival, l’Europa, també somriu. Els graciencs, que van aconseguir l’ascens a Segona RFEF directament gràcies en part a un empat agònic precisament al camp del Sant Andreu a finals de temporada, en un partit amb 6.000 persones al camp, han passat per primer cop en dècades dels mil socis i continuen sumant altes.

De vestir Maradona, Schuster o Koeman sota els colors blaugranes a fer fallida. Una sèrie d'impagaments i posteriorment diversos canvis de propietat van allunyar la marca Meyba dels terrenys de joc. Ara, anys després, la marca tornarà a equipar clubs de futbol de la mà de la Unió Esportiva Sant Andreu. Un retorn amb inevitables aires de nostàlgia. El club barceloní vestirà roba de la marca Meyba la temporada vinent. L'empresa tèxtil catalana torna a ser notícia després d'arribar a un acord per vestir la quadribarrada durant les properes tres temporades. El Sant Andreu acaba d'ascendir a Segona RFEF –l'antiga Tercera Divisió– i, seguit del suport de la seva massa social, que supera els 2.500 abonats, el club ha anunciat aquesta setmana l'acord amb Meyba.

Passaven dos quarts de nou del vespre a l'històric Helmántico de Salamanca quan el Sant Andreu segellava, per fi, l'anhelat ascens a 2a RFEF. Ho feia després d'una temporada difícil, amb el seu màxim rival, l'Europa, pujant com a primer de grup, veient-se així obligat a assolir la nova categoria a partir del play-off. Després de més de deu anys a Tercera Divisió, els quadribarrats assolien la fita que s'havien marcat a principis de temporada, i ho feien a més de 800 km de casa, en un partit històric que per poc no passa a ser considerat el més llarg de la història del futbol (202 minuts).

És important tenir arrels? A vegades dubto. A mi m'agrada saber on tinc les arrels. Un lloc, un escenari, que m'explica. Aquest ha estat un cap de setmana molt bonic, en aquest sentit. Veure el Narcís Sala ple de gom a gom per un partit de Cinquena Divisió entre el Sant Andreu i l'Europa, amb milers de persones que han anat tornant als camps de barri, posa la pell de gallina. Camps de barri o de "vila i poble", com els agrada dir a Gràcia i Sant Andreu. Gent que ha entès que un model de ciutat, una forma de viure, està en risc, ara que en un tres i no res un fons voltor compra el teu edifici i et fa fora, ja que un estudiant estranger paga més per viure uns mesos a la ciutat. Animar l'Europa o el Sant Andreu és defensar un model de ciutat on tens espais comuns, on es cuida la comunitat, on pots fer arrels.