La UE Sant Andreu i els localistes orgullosos
Havia anat al Narcís Sala a fer-hi el minut de joc i resultat dels carrusels matinals de diumenge i encara avui el camp, l’estructura, les grades, la visera de la tribuna, són ben bé els de fa quaranta anys, si canviem aquell terreny irregular de reg voluntariós pel de gespa artificial.
Però no recordo haver-hi vist gentades com la d’abans-d'ahir. A les sis de la tarda, al camp del Sant Andreu hi havia més de 4.200 persones per veure jugar l’equip de casa contra l’Espanyol B. Famílies senceres, moltes més noies i dones que anys enrere, homes grans que potser van veure jugar l’Àngel Mur i el Carles Feliu, el germà de la Núria Feliu que va morir tan jove, i nous catalans quadribarrats omplien el camp.
Hi ha molta afirmació de personalitat pròpia, de fills i nets dels que deien “vaig a Barcelona”, i s’hi respira una rebel·lia orgullosa de localistes contra franquiciats en la manera en què darrere una porteria no paren de cantar i animar transformant un partit entre modestos en una qüestió de vida o mort. Sota la capa olímpica de la Barcelona global bateguen identitats vives com la del Sant Andreu (o l’Europa, que Gràcia tampoc no ha desaparegut del mapa de pertinences sentimentals).
Al final, hagin guanyat o hagin perdut, els futbolistes desfilen per davant de la lateral a renovar el pacte d’adhesió amb els aficionats. La canalla s’aboca a la barana a picar els palmells de les mans dels jugadors amb aquell posat de transcendència infantil que en categories superiors està quedant com l’única cosa de veritat en un camp de futbol.
Avui comencen els quarts de final de la Champions i el Vell Continent tindrà un tema comú de conversa. Però l’ànima del joc i l’orgull d’uns colors no són una exclusiva del futbol en format de superproducció.
