Henri Matisse i la nova pintura (1954)

De l’article del crític d’art Joan Cortés (Barcelona, 1898 - Santander, 1969) a La Vanguardia (5-XI-1954) arran de la mort del pintor, escultor, dibuixant i gravador francès Henri Matisse (Le Cateau-Cambrésis, 1869 - Niça, 1954). Des d’avui fins al 16 d’agost CaixaForum mostra a Barcelona, amb la col·laboració del Centre Pompidou, l’exposició titulada Chez Matisse. El llegat d’una nova pintura.

Ha mort, als vuitanta-cinc anys, el pintor francès Henri Matisse. Ha tancat els seus ulls, que tant estimaven la llum, a Niça, sota el sol clar i brillant del sud de França que il·lumina les esmaragdes i cobalts de la Costa Blava, on l’hedonisme amable i àgil del pintor es complaïa i donava de si les seves més refinades realitzacions. Ell, amb Picasso, amb Braque, amb algun més, ha pogut gaudir en vida de la glòria i dels aplaudiments, progressivament dilatats i difosos, dels seus contemporanis. Per un fenomen raríssim en tots els temps de la Història, aquells que han estat els més ardents propagadors de la seva fama –la d’un home que ja havia deixat ben enrere la joventut– van ser els joves artistes d’arreu. Contràriament a l’inconformisme amb les glòries madures i reposades que va caracteritzar sempre a les noves promocions, enfront de la de Matisse, el conformisme va ser general fins i tot pels més incipients i desficiosos. Matisse va començar a estudiar amb Gustave Moreau. En aquells temps, executava laborioses acadèmies de nu en les quals s’exercitava amb abnegada aplicació. L’any 1898 va passar a Còrsega, pintant allí amb una tònica que de cap manera feia esperar el tumult colorista i les desimboltes figuracions que, després d’un període en què palesava una gran devoció per Seurat, va desencadenar amb els seus companys “fauves” una libèrrima expressió colorista. A partir del 1912 les línies que traça Matisse són anotacions brevíssimes i gracioses, en una matèria sempre lleugeríssima, totes en líquids i fregats, en un atac de l’obra sense rectificacions ni penediments, creada en tota la seva extensió d’un sol impuls. És l'època dels rojos crus, dels ultramars violents, dels seus verds glaucs, d’ametlla, de clorofil·la, els grocs reals i llimoners. De llavors ençà, ja no va renunciar mai Matisse a aquest compromís amb ell mateix que el duia a treballar en completa llibertat d’expressió cada cop més allunyat d’allò que pogués semblar una servitud descriptiva. Els seus assumptes més corrents són figures femenines, bodegons i floreres, moltes vegades associades unes i altres a la mateixa tela i en composicions d’interior. El seu dibuix, sumaríssim, es desplega en amplis arabescs fluctuants, que es recolzen i conjuguen amb gran sentit del ritme amb les rectes que presta l’assumpte i, cada cop més estrany a qualsevol intent descriptiu, preocupat tan sols a considerar com a raó suficient de la seva obra els acords i conjugacions coloristes i lineals, prescindeix completament de modelats, traspassos, valors o clarobscurs, i el color és, en la seva obra, el màxim personatge. Admirabilíssim pintor per la seva extremada ciència, dissimulada sota una aparença d’ingenuïtat, d’espontaneïtat i fins i tot, sovint, d’imperícia, el seu principal valor és la joiosa fantasia amb la qual desenvolupa els seus quadres, el caràcter de facilitat i de desimboltura amb el qual es presenten. [...]

Joan Cortés 1954