Ni els col·laboradors de Sálvame podien aspirar a més ni la televisió pública a menys. L’espectacle inaugural de La família de la tele, amb una gimcana i una desfilada pels estudis de TVE, va ser tan demencial que feia venir ganes d’arrencar-se els ulls. L’esperpent va tenir dues etapes. En una primera part, durant la sobretaula, es posava a prova els protagonistes principals. Part de l’elenc expulsat de Telecinco –Belén Esteban, María Patiño, Lídia Lozano, Kiko Matamoros o Víctor Lozano– va protagonitzar una paròdia inicial del Màgic d’Oz. Disfressats dels personatges de la novel·la, van començar un camí aberrant. Si la Dorothy i els seus amics havien de trobar la Ciutat Maragda seguint les rajoles grogues, aquí el duet Esteban-Patiño i companyia havien d’arribar al pirulí de Torrespaña. Un preliminar tronat, amb el segell més genuí del difunt Sálvame, que desembocaria en una cursa d’obstacles en directe. Un cop arribats a l’objectiu, l’equip del programa, esverat i fora de control, començava una competició de vint-i-cinc quilòmetres per arribar als estudis de Prado del Rey. El caos televisiu va ser absolut: els col·laboradors van assaltar cotxes de particulars i treballadors de la cadena perquè els portessin al seu destí. Fallava el so, no se’ls sentia, els crits saturaven el canal i els càmeres no donaven l'abast. La imatge embogia. L’únic fil conductor era l’extravagància delirant. Un xou grotesc que havien de narrar Paloma del Río, la veterana periodista d’esports de TVE, i l’actriu Cayetana Guillén Cuervo. Acabada la competició, i amb els protagonistes a Prado del Rey, hi va haver una treva de l’horror. La 1 va donar pas a les dues sèries de la tarda, Valle salvaje i La promesa, perquè La família de la tele farà de contenidor de les dues telenovel·les. Un cop acabada la ficció, tornàvem a una realitat desenfrenada. Arrencava la segona part: una desfilada de col·laboradors desorbitada i excessiva. Una rua de furgonetes, camions, autocars i carruatges que portaven les sorpreses. L’excusa narrativa era la pròpia història de la cadena. Van fer desfilar alguns dels col·laboradors i convidats amb vestits històrics dels presentadors. Tenia un caràcter simbòlic. Reapropiar-se de la identitat televisiva era una manera de justificar aquella bogeria aberrant en aquell context. Un homenatge com a tapadora d’una conquesta impensable. Des dels programes de varietés de José Luis Moreno que la televisió pública no havia caigut tan baix. Processons de flamenques per celebrar la presència de la filla d’Isabel Pantoja, Lídia Lozano ho guarnia amb una versió del seu baile chuminero i, per arrodonir-ho, una coreografia a ritme de zumba com si fos un carnaval brasiler. Una xaronada de baix nivell amb uns gegants i capgrossos de farciment. Enmig de l’espectacle frenètic, s’anaven introduint píndoles que anunciaven els futurs continguts i seccions. La família de la tele ha començat amb una sacsejada que afecta clarament els fonaments del servei públic. Donem per inaugurada l’era del tot per l’audiència. La reanimació d’un monstre amb els diners dels contribuents.

Televisió Espanyola (TVE) vol guanyar la batalla per l'audiència a les tardes i, per això, ha posat tota la carn a la graella. La televisió pública ha fitxat bona part de l'equip del ja extingit Sálvame de Telecinco, que després va derivar en el programa Ni que fuéramos de Ten, per un nou espai anomenat La familia de la tele que s'estrena aquest dilluns després que la setmana passada fos ajornat a causa de la mort del papa Francesc. El magazín estarà presentat per María Patiño, Aitor Albizua i Inés Hernand i s'emetrà en dues franges: des de tres quarts de quatre fins a tres quarts de cinc de la tarda i des de les set fins a dos quarts de nou del vespre. Entremig, TVE emetrà dues sèries: Valle Salvaje i La Promesa. A banda de l'emissió a través de La 1, la plataforma digital RTVE Play aglutinarà continguts paral·lels que complementaran el programa.

Un fenomen que caracteritza les plataformes de streaming, especialment Twitch, és que sovint aprofiten les rampoines de la televisió. També és l’espai on van a parar algunes post-celebrities per mantenir-se en actiu, en una mena d’etapa mediàtica terminal, a l’espera d’un cop de sort.

El programa Sálvame, el circ de les tardes de Telecinco que va ser clausurat aquest estiu per Mediaset, ha ressuscitat a Netflix. La plataforma ha rescatat una part de l’equip de l’ostracisme mediàtic. I ho ha fet portant a l’extrem el seu esperit de reality i utilitzant l’acomiadament com a part del relat. ¡Sálvese quien pueda! acull Belén Esteban, Terelu Campos, María Patiño, Kiko Matamoros, Lydia Lozano, Chelo García Cortés, Kiko Hernández i Víctor Sandoval i els fa viatjar fins a Miami per trobar feina. Els tres capítols que de moment s’han estrenat mantenen l’esperpent i el patetisme habitual que sempre ha caracteritzat aquest format. De moment, l’espectacle té l’artificialitat pròpia d’aquest gènere, encara que això sigui una paradoxa. Més que espontaneïtat, hi ha molta teatralitat desesperada dels protagonistes per exagerar la seva conducta i estimular l’eina principal i necessària: el conflicte. Quan agafen l’avió intenten embarcar com si fos una maleta una mena de púlpit que tenien al plató, contradient les ordres de l’hostessa. Busquen excuses constants per a la discussió entre ells i, en el suposat procés de trobar noves oportunitats laborals a les Amèriques, es fa evident que es falsegen trames perquè aportin un cert dramatisme al procés de selecció.

Durant els catorze anys que Sálvame es va emetre a Telecinco va tenir la capacitat de transformar-se de programa de cor convencional a una mena de reality en viu on els col·laboradors van esdevenir els protagonistes. Ja no calia informar dels afers dels famosos perquè el que interessava als espectadors eren les històries i rivalitats dels comentaristes del programa. El plató va esdevenir una mena de teatre on els participants podien plorar, ballar o menjar-se un iogurt davant la càmera. Abaixada la persiana de Sálvame, els col·laboradors, ara ja convertits en personalitats televisives de ple dret, s'han enfrontat a l'abisme del futur.

Montjuïc es va convertir anit en l'epicentre cultural de Barcelona. Mentre els cotxes dels pares dels i les fans de Harry Styles col·lapsaven els accessos a la muntanya, més discretament anaven arribant al Poble Espanyol els i les fans de Chris Isaak, que amb 67 anys va donar una lliçó magistral de pulcritud musical i va demostrar que la veu no té edat si la genètica i l'absència de mals costums van de bracet. El seu concert, que va ser menys multitudinari que el de l'exmembre de One Direction, va congregar, però, una bona representació de la classe política barcelonina. Pel reservat de l'Alma Festival Jardins de Pedralbes van anar passant figures nostrades de la política catalana com Natàlia Garriga, consellera de Cultura; Edgar García, director de l’ICEC; Xavier Marcé, flamant comissionat de Cultura i Indústries Creatives de l'Ajuntament de Barcelona; Maria Eugènia Gay, tinenta d’alcaldia de Drets Socials, Cultura, Educació i Cicles de Vida del consistori barceloní, o Meritxell Massó, ex secretària general de Presidència de la Generalitat.

Ja fa unes quantes setmanes que roda el programa que ha substituït Sálvame aquest estiu. Así es la vida és un magazín, molt xaró, que s’ajusta a tots els estereotips i tòpics no només de Mediaset sinó de tots els ingredients estiuencs de la tele més passada de moda. Una proposta que està ensorrant les audiències de sobretaula de la cadena. Presentat per Sandra Barneda i César Muñoz, en la primera emissió van arrencar amb una mena de musical en què els col·laboradors anaven sortint de caixes de fusta com si fossin objectes. Un exercici tronat de creativitat i alegria per compensar el funeral de Sálvame. El plantejament, però, ja deixava entreveure la humanitat del format. Les persones es converteixen en una mena d’adquisició al servei d’una funció mediàtica. El programa manté l’esperit de l’àgora televisiva. A costat i costat dels presentadors s’hi distribueixen els tertulians. El centre del decorat esdevé una mena de plaça elevada, a tall d’escenari, on hi passen coses. Una temàtica visual que es pot sintetitzar sota el fatídic adjectiu refrescant. És un retorn a la tele dels noranta.

Mentre el cadàver de Sálvame encara rau calent a la seva tomba mediàtica, el meu sobreestimulat cervell només fa que enviar-me senyals d'angoixa pel substitut que li posaran. Perquè sigui quina sigui la cosa que Ana Rosa acabi fent en la franja moral del finit programa, en comparació serà una mediocritat. Per més que el nou format pugui arribar a millorar –o no...– les xifres d'audiència del programa de la productora La Fábrica de la Tele confundada pel català Óscar Cornejo, en cap cas tindrà la vitalitat contagiosa de l'espai que la nova direcció de Mediaset ha assassinat. Perquè si diem les coses pel seu nom, amb les xifres que l'espai recollia, queda clar que eliminar-lo ha estat una decisió discutible i que ha atès a qüestions de polítiques i de branding més que no pas 100% comercials.

Divendres, el dia de la darrera emissió de Sálvame a Telecinco, el programa arrencava amb un epígraf molt simptomàtic: “Catorce años en los que solo hemos querido evadiros de la realidad”. Una missió que el programa ha venut amb orgull amb la voluntat innocent d’entretenir. En realitat, han contribuït a l'alienació de l’audiència. Un vídeo en pròpia porta resumia la seva capacitat d’imbecil·litzar els espectadors. Condensaven en imatges els grans esdeveniments polítics, socials i econòmics dels últims catorze anys: la crisi econòmica, terratrèmols, atemptats, xifres catastròfiques d’aturats a Espanya, la llei mordassa, la corrupció dels Borbons, la violació múltiple de la Manada a Pamplona, manifestacions de pensionistes, el Procés, l’exhumació de Franco, la pandèmia del covid, l’allau de migrants morint al Mediterrani, l’erupció del volcà de La Palma, la guerra d’Ucraïna... Totes aquestes imatges les intercalaven amb el que feien a Sálvame mentre tot això passava. Belén Esteban posant-se agulles d’estendre a la cara, el baile chuminero de la Lidia Lozano, Matamoros dormint al sofà del plató, una entrevistada barallant-se amb els tertulians, la Pantoja entrant a la presó, crits, esperpent, disfresses... Evitaven incloure tota l’amargor, crits, amenaces, xantatge, assetjament, retrets, toxicitat i baralles que han sigut l’ingredient principal del programa: el conflicte permanent per atrapar l’audiència. Una vegada més, Sálvame es venia com un entreteniment sense subtext. Però precisament aquesta falsa absència de missatge és el que l’ha fet nociu i execrable. Teleporqueria que contribueix a la denigració de l’audiència.

Telecinco tanca una etapa històrica: el seu programa insígnia, Sálvame, que s'emet des de fa 14 anys, i tota la seva troupe de col·laboradors s'acomiaden per sempre dels espectadors. Són nous temps per a la cadena de Mediaset, que a partir del setembre configurarà la seva programació entorn d'Ana Rosa Quintana. Les excentricitats de Lydia Lozano i companyia ja no tenen espai en el canal.

Fa uns dies Sálvame recollia signatures per ser declarat Bé d’Interès Cultural i en pocs minuts la seva web es va col·lapsar de visites. Forma part de l'humor cínic i de l'esperit provocador del programa. Però només cal estar una mica atent a Sálvame per ser testimoni de la baixesa moral que fabriquen.

Ana Rosa Quintana es farà càrrec de les tardes de Telecinco després de la cancel·lació de Sálvame. Uns canvis a la graella que arriben després dels canvis a la direcció, ja que Paolo Vasile va deixar fa uns mesos el càrrec de conseller delegat que havia ocupat durant 24 anys. D’aquesta manera, Quintana serà la cara de la cadena matí i tarda, almenys fins al mes de desembre. Però què hi ha darrere d’una decisió així? ¿És una qüestió només d’audiències o té relació amb les eleccions generals que tenim a tocar? Quin impacte tenen espais populars en la construcció d’un relat polític? En parlem amb el cap de Mèdia del diari ARA, Àlex Gutiérrez, i el politòleg Lluís Orriols.

“Este es un programa de rojos y maricones. Quien no nos quiera ver que no nos vea!”. Aquesta frase de Jorge Javier Vázquez, de l’abril de 2020, ja és història de la televisió i un dels poquíssims pronunciaments polítics explícitament esquerranosos sentits a Telecinco. I amb els anys es farà encara més evident la raresa que va ser poder proclamar aquest lema mirant a càmera des d’una televisió espanyola.

Divendres passat el Sálvame va organitzar un funeral mediàtic de dramatisme extrem a les portes del tanatori d'Alcalá de Guadaira. L’espectacle demostra com les càmeres continuen tenint un poder magnètic a l’hora d’usurpar els rituals i fagocitar-los per fer-se’ls propis. El difunt era Bernardo Pantoja, germà d’Isabel Pantoja i pare d’Anabel, col·laboradora habitual del Sálvame i de Telecinco. 

Aquesta setmana, Pedro Piqueras, el presentador d’Informativos Telecinco, admetia en una entrevista a la Cadena Ser que la manera com el Sálvame donava pas al seu informatiu li suposava “un problema”. El periodista reconeixia que procura no escoltar els disbarats i les ballarugues del programa que s’emet abans del seu, conscient que tot sovint la notícia tràgica amb què ell ha de començar provoca un contrast que li sembla “molt fort”. Els espectacles que es munten a l'esbojarrada tertúlia del cor tenen un contingut tan ordinari que en el moment de connectar amb Piqueras, el resultat passa a ser “inapropiat”.

Dilluns a la tarda Belén Esteban es va trencar la tíbia i el peroné en directe durant l’emissió del Sálvame. Emulant una de les proves del programa Supervivientes, la van fer penjar-se d’un trapezi. Li van relliscar les mans i en l’impacte contra el terra se li va torçar la cama amb un diagnòstic fatal. La imatge posterior a l’accident era impactant. Belén Esteban gemegava mal estirada mentre els companys del programa intentaven subjectar-la i consolar-la. L’escena recordava poderosament una de les grans obres del Renaixement: El davallament de la creu. L’obra del segle XV, de Rogier de Van der Weyden, recrea el moment en què Jesús crucificat és baixat de la creu, sostingut per Josep d’Arimatea i Nicodem. A Maria, la mare de Jesús, també l’han de subjectar perquè s’ha desmaiat. Són deu personatges en un espai reduït distribuïts en diferents plans. Les figures dels extrems miren al centre inclinades, ploroses, apiadant-se de la mort de Jesús. 

La crisi d’audiència de Telecinco respecte a les xifres d’Antena 3 està fent que Mediaset recicli la deixalla morbosa del passat. Bona part dels programes de Cuatro i Telecinco estan furgant en el cas que envolta la presentadora de la cadena Raquel Sánchez Silva i el drama de la defunció del seu marit, l'italià Mario Biondo, l’any 2013. Jorge Javier Vázquez, María Patiño, Risto Mejide, Carlota Corredera i la resta de col·laboradors habituals estan sucant pa en una història sòrdida que va passar fa vuit anys, quan es va trobar el cos sense vida de Biondo, operador de càmera de Telecinco. L’autòpsia i la policia van dictaminar que s’havia tractat d’un suïcidi, però des d’Itàlia la família del marit va alimentar les teories d’un assassinat que no s’ha pogut demostrar mai. A Itàlia el mateix grup mediàtic ja va furgar en el drama en el seu moment, amb detalls que tenien a veure amb drogues, prostitució i pràctiques sexuals de risc.

La degeneració de l’espectacle volcànic en pornografia emocional era previsible. El foc i la destrucció tenen un component hipnòtic a la televisió, però les misèries de la gent sense casa són, per les televisions privades, la droga dura que es pot proporcionar a l’audiència. És com si la desgràcia dels altres reconfortés aquells que no viuen prop de cap volcà actiu i, per tant, poden gaudir de la tragèdia sense la por de convertir-se en víctimes. Però en l’esperpent informatiu sempre hi ha qui se supera, i Telecinco està oferint un circ delirant que barreja extravagància i drama. Dilluns va enviar a La Palma a la reportera del cor Lydia Lozano perquè va néixer en aquella illa. Segons Jorge Javier hi ha anat “para informar en directo para Sálvame del volcán de Cumbre Vieja” però no és això el que fa la col·laboradora. Només arribar a l’aeroport ja transcendia a través de les xarxes socials un vídeo d’ella sol·licitant “gente que lo esté pasando mal para entrevistarla”, perseguint el dolor per vendre’l en pantalla. És la hiena anant a escurar les restes. Dimarts també apareixia cridant i corrent per una carretera, saludant esverada els cossos de seguretat que treballaven en les tasques d’evacuació. Sálvame ha fet fins i tot una careta a càmera lenta on veïnes de La Palma s’abracen plorant a la reportera amb música flamenqueta de fons que diu “más allá del desastre, te arrojaste a la boca del volcán” com si fos un videoclip de l’horror i el mal gust.

A principis d’aquesta setmana, en un dels esperpents de Sálvame, convidaven Kiko Matamoros a ensenyar les cicatrius de les seves últimes operacions de cirurgia estètica a la cara, els pectorals i l’abdomen. Convertit en un personatge terrorífic, més que un humà ha acabat semblant un tall rodó a punt de posar al forn. Dimecres el van portar al plató encara amb els punts de sutura a la cara i sense poder-se moure amb normalitat perquè els recosits estaven massa tendres. La cadena utilitza el seu aspecte espantós com a reclam, igual que feien els circs amb les dones barbudes fa cent anys. A Sálvame el van fer coincidir amb Rocío Carrasco, que tornava a Telecinco trenta-cinc dies després del final de la seva docusèrie per convertir-se en nova col·laboradora del programa. Una vegada més, Jorge Javier va enganyar l’audiència prometent que a dos quarts de sis de la tarda anunciarien la nova missió de Rocío Carrasco a la cadena.

La periodista Mila Ximénez, col·laboradora del programa de Telecinco Sálvame i de la revista Lecturas, ha mort avui a l'edat de 69 anys a causa del càncer de pulmó que li van detectar el juny de 2020. Segons ha confirmat la revista Lecturas, la col·laboradora de Sálvame ha mort a casa seva acompanyada de la seva família. Fa uns dies, Ximénez rebia l'alta del seu últim ingrés hospitalari a la Clínica de la Luz de Madrid, on havia fet el tractament pel càncer.