"Li haig de sol·licitar, senyor ministre, que comuniqui a la resta de membres del govern i als responsables del seu ministeri la meva expressa voluntat de demanar que es denegui la concessió del meu indult a la pena d’inhabilitació de 12 anys, atès que el que és procedent és que se m’apliqui l’amnistia". Aquest és el missatge que el secretari general de Junts i exconseller de l'1-O, Jordi Turull, ha enviat per carta al ministre de Justícia, Félix Bolaños, després que un ciutadà anònim hagi demanat el seu indult i el de la resta d'expresos polítics —Oriol Junqueras, Raül Romeva i Dolors Bassa— perquè se'ls aixequi la inhabilitació per ocupar càrrecs públics. És a dir, perquè els indultin del tot de manera definitiva.

Jordi Miralda Iñigo (Puig-Reig, 1961), professor de secundària jubilat, podria ser qui aconseguís que Oriol Junqueras es presentés a les eleccions. I també Jordi Turull, Dolors Bassa i Raül Romeva, perquè és l'impulsor de la nova petició d'indult que la Fiscalia veu amb bons ulls. Va estudiar geografia i història el 1978 perquè "estava a la moda quan va morir Franco", i el 1995 es va graduar en sociologia perquè ajuntava les seves grans aficions: la política i analitzar com viu la gent, especialment la de l'estranger; ha estat més de set cops a París, tot i que considera que la societat és més cohesionada a Copenhaguen; "llàstima del clima", afegeix en to de broma.

Quan Pedro Sánchez el va escollir perquè ocupés el ministeri de Justícia del seu primer govern de coalició, Juan Carlos Campo (Osuna, Sevilla, 1961) era reconegut fins i tot pels seus rivals polítics per l’experiència i la solvència de la seva carrera anterior com a magistrat. Membres del PP veien en la seva figura un ministre moderat. No obstant això, l’acabarien assenyalant per tirar endavant una de les mesures que la dependència de les forces independentistes va obligar a prendre: l’aprovació dels indults als presos polítics. Qui els havia condemnat, el jutge del Tribunal Suprem Manuel Marchena, és amic seu –s’hi referia en una entrevista el 2019 en què lloava la feina del Manolo al Suprem–. Els indults van ser pràcticament l’únic que va poder complir com a ministre, perquè el seu pas pel govern espanyol va ser més aviat curt: tan bon punt es va aprovar la mesura de gràcia, el president espanyol el va destituir. Divuit dies més, va durar al càrrec.

La llei d'amnistia pretenia ser un instrument àgil per acabar amb la persecució judicial de molts càrrecs i activistes independentistes. Per això es va fixar un termini d'aplicació màxim de dos mesos, que evidentment ja no s'ha complert en la majoria dels casos. Els tribunals, començant pel Suprem i l'Audiència Nacional, retorcen els terminis plantejant recursos a Europa i també al Tribunal Constitucional (TC). I aquest últim, segons fons jurídiques consultades per l'ARA, no resoldrà fins d'aquí a sis mesos o un any. Dimarts que ve el tribunal de garanties decidirà l'admissió a tràmit sobre el primer cas que ha arribat: la qüestió d'inconstitucionalitat que ha plantejat el Suprem pel cas d'un manifestant encausat per desordres públics. N'arribaran més, i el PP també s'hi ha sumat amb un recurs d'inconstitucionalitat registrat aquest mateix dijous.

S'ha de reconèixer que els últims dies Alberto Núñez Feijóo ha animat molt la campanya gallega. Ho ha fet mitjançant la trobada d'una "alta font" del PP amb setze periodistes que podien publicar el que van sentir, però no revelar qui ho va dir. En tot cas, la font en qüestió va reconèixer que el PP havia estudiat l'agost passat la proposta d'amnistia, i que havia acabat descartant-la per inconstitucional en 24 hores. Però sobre l'alternativa de nous indults, va dir que "l'indult és una possibilitat". "Si és legal i hi ha un compromís explícit de tornar a l'estat de dret, es podria haver considerat. Si tenen interès en reconciliar-se de veritat, si volen, parlem", va afegir. Ara bé, tres dies més tard el mateix Feijóo va manifestar: "Jo no soc Pedro Sánchez, jo no accepto l'amnistia ni l'acceptaré”. I va subratllar: "Jo no accepto els indults ni els acceptaré". La pregunta és: per què el líder del PP va deixar caure primer que el seu partit va estudiar la proposta d'amnistia? Per què va valorar la hipòtesi dels indults? I, finament, què va fer que poc després negués radicalment tot desig de fer experiments polítics en aquesta matèria?

Mentre PSOE i Junts negocien a correcuita per evitar el fracàs de la llei d'amnistia, comencen a verbalitzar-se noves opcions per esquivar els efectes jurídics dels nombrosos processos que encara estan oberts contra l'independentisme. Aquest divendres ha estat el ministre de Transport, Óscar Puente, qui ha obert la porta a nous indults. En declaracions recollides per Efe, el ministre ha emfatitzat la voluntat del govern espanyol d'evitar "que hi hagi conseqüències de caràcter penal" per a les persones que tenen causes vinculades amb el Procés i ha assegurat que el seu executiu està "obert a solucions que condueixin a un final, ja, d'aquest episodi". "No crec que sigui cap disbarat el que diu [Carles] Campuzano", ha assegurat Puente fent referència a les declaracions del conseller de Drets Socials, que aquest dijous va apuntar que el govern espanyol indultaria tots aquells que no acabessin entrant en l'amnistia.

El PP es juga molt més que sumar la cinquena majoria absoluta a Galícia en les eleccions d'aquest diumenge. El 18-F és com una mena d'examen per al lideratge d'Alberto Núñez Feijóo en clau estatal i, des de dissabte, la cursa cap als comicis gallecs li està sent un autèntic camí ple de pedres. Els contactes que van mantenir els populars amb Junts i l'oferta d'indults condicionats han dinamitat l'estratègia dels populars d'utilitzar l'amnistia com a esquer per impulsar Alfonso Rueda però també reforçar Feijóo al capdavant del partit. Tot plegat, però, encara ha anat una mica més enllà aquest dimarts, quan ERC també ha airejat l'acostament que va provar el PP a canvi d'investir Feijóo. Per intentar redreçar una campanya que se li ha complicat més cada dia que passa, el mateix Feijóo ha tirat d'ironia per rebaixar aquestes informacions: "No descarteu que demà diguin que vaig oferir el ministeri de l'Interior a ERC i el de Defensa a Otegi", ha afirmat en un míting a Oroso (la Corunya).

Hi ha notícies sorprenents. Hi ha girs inesperats. I després hi ha Feijóo. Quan mitja Espanya mirava els Goya es va despenjar amb una proposta d’indult condicionat a Puigdemont. 

Hi ha notícies sorprenents. Hi ha girs inesperats. I després hi ha Feijóo. Quan mitja Espanya mirava els Goya es va despenjar amb una proposta d’indult condicionat a Puigdemont. 

De vegades els polítics es relaxen i diuen el que pensen de veritat i no el que l'estratègia partidista els obliga a repetir. Això és el que sembla que li va passar a Alberto Núñez Feijóo divendres durant un dinar amb periodistes. Allà va deixar caure tres bombes atòmiques que han commocionat el partit: que estaria disposat a concedir un indult a Carles Puigdemont si es donessin certes condicions (penediment, renuncia a la via unilateral, etc.), que va estudiar durant 24 hores la possibilitat d'oferir una amnistia als encausats pel Procés durant els contactes que el PP va mantenir amb Junts per a la investidura, i que considera que el jutge Manuel García-Castellón ho tindrà molt difícil per demostrar l'acusació de terrorisme en el Procés (quan ell mateix ha afirmat públicament que a Catalunya hi va haver terrorisme). Tot plegat, tres torpedes que contradiuen la línia que han mantingut el PP i el mateix Feijóo des del 23-J, i que han sumit el partit en una barreja d'estupefacció i malestar.

Amb alguna excepció, aconseguir o mantenir el govern és una màxima bàsica i irrenunciable per a un partit polític. Així s’explica que, quan falta una setmana per a la cita a les urnes a Galícia, crucial per al PP, Alberto Núñez Feijóo hagi fet marxa enrere sobre un possible indult a Carles Puigdemont. "Jo no accepto l’amnistia ni l’acceptaré. Jo no accepto els indults ni els acceptaré", ha assegurat en un míting aquest dilluns a Marín (Pontevedra). Aquesta vegada ja no ha puntualitzat que "no es dona cap condició" per concedir la mesura de gràcia, tal com havia dit diumenge, de manera que deixava la porta oberta a plantejar-se'l si l'expresident era condemnat, mostrava penediment i renunciava a la via unilateral.

Alberto Núñez Feijóo comença a fer cara de Pablo Casado. Igual que li va passar a l'anterior president del PP, acaba d'iniciar una guerra, probablement sense saber-ho, que no podrà guanyar. El nucli del debat és el següent: el PP ha d'estar en contra dels indults als polítics catalans per principi o simplement perquè ara no es donen les condicions? Feijóo s'ha volgut situar en aquesta segona opció quan ell mateix, empès per Isabel Díaz-Ayuso, José María Aznar i la dreta mediàtica i judicial madrilenya, havia conduït el gruix del partit cap a la primera. Cap persona de les que aquests mesos s'ha manifestat contra l'amnistia tenia al cap que, en determinades circumstàncies (perdó, compromís amb l'estat de dret, etc.), el PP podria estar a favor de concedir un indult a Carles Puigdemont o qualsevol altre líder independentista. És més, la gent corrent no distingeix entre indult o amnistia. I tampoc el PP ho havia fet fins aquest cap de setmana.

Feijóo i el PP duen una inèrcia que consisteix, d'una banda, a atacar la llei d'amnistia com si fos el dimoni, i de l'altra, a mantenir a tot preu els acords de govern amb Vox, com s'ha vist a la crisi que han tancat –en fals– a Balears fa uns dies. L'intent d'aquest cap de setmana de revertir aquesta inèrcia i obrir-se a indultar Puigdemont (l'home del sac, l'enemic número u de la “gent de bé” que Feijóo diu representar) a canvi d'una petició de perdó i el compromís de no tornar-ho a fer, era una proposta desconcertant i, com s'ha vist també, de recorregut escàs o nul.

Mentre l'aparent gir del PP respecte als indults ha fet sortir en tromba el PSOE i Sumar per acusar de mentider Alberto Núñez Feijóo, a l'independentisme la reacció ha estat més tímida i ha basculat entre el silenci i la incredulitat. Junts no ha volgut pronunciar-se ni sobre la suposada predisposició de Feijóo a atorgar un indult a l'expresident Carles Puigdemont si mostra penediment i demana perdó, ni tampoc sobre les converses que el PP va mantenir amb Junts durant les negociacions per constituir la mesa del Congrés. Unes converses que els populars han tornat a airejar aquest cap de setmana per dir que van trigar "24 hores" a descartar la proposta d'aprovar una llei d'amnistia a canvi de fer president Feijóo.

El 28 de juny de 1996, quinze membres de la ja aleshores extinta organització Terra Lliure eren indultats pel govern espanyol en un dels primers consells de ministres del nou executiu, encapçalat per... José María Aznar. La firma dels indults va anar a càrrec de la ministra de Justícia, Margarita Mariscal de Gante. Una decisió que el PP prefereix oblidar, tot i que des de les files socialistes insisteixen a recordar-los-hi cada cop que en tenen ocasió. Aquest mateix dimecres ha estat el president en funcions, Pedro Sánchez, qui ho ha fet servir durant el seu discurs. "Res del que estem vivint és inèdit en la nostra democràcia, perquè tot ja va ser fet abans per governs del PP", ha començat a dir mentre defensava l'amnistia. "El govern del PP va indultar membres de Terra Lliure, sentenciats per terrorisme. Quin escàndol, senyor Feijóo", ha ironitzat el candidat.

De la Diada queden moltes reflexions, uns quants serrells, escassa unitat aparent, una reacció feréstega i, també, una xifra. Com és sabut, el recompte estimat que Òmnium Cultural ha fet públic sobre l’abast d’una hipotètica amnistia se situa en la xifra mínima de 1.432 persones –ja condemnades, sancionades o amb causa encara oberta–. La xifra no té res d’incompatible amb el nombre global actualitzat de represaliats: 4.381. Perquè els ferits, els absolts o les causes arxivades, que paradoxalment són un fotimer que venen a ratificar el caràcter general polític de la causa i la general manca de proves, no requereixen ser amnistiats, malgrat que requereixin justícia restaurativa. Com és sabut també, José María Aznar –net de Manuel Aznar, crític amb la Constitució a finals dels anys setanta, el més envilit del trio de les Açores i el responsable de tantes altres perles que tots vostès coneixen–, ha sortit irat a la contra cridant a la rebel·lió i, com és habitual, ha arrossegat el bloc dretà i ultradretà que sempre tensa, quadra i militaritza. Ja em permetran, com a resposta lacònica, recórrer a l’hemeroteca. Perquè era l’u de desembre de l’any 2000 i d’una sola tacada i d’una sola revolada Aznar va indultar 1.443 persones. Equivalències antagòniques còsmiques: mentre que l’amnistia –que no està prohibida enlloc de l’ordenament jurídic i que respon sobretot a una decisió política– impactaria en la situació penal o processal de 1.432 persones, l’indult general –expressament prohibit, ara sí, a la carta magna– va afectar 1.443 condemnats. Entre ells, 460 insubmisos, el jutge Gómez de Liaño i 68 condemnats per corrupció, tres d’ells del cas Filesa del PSC-PSOE. 

El Tribunal Suprem avala els indults de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. La secció cinquena de l'alt tribunal ha inadmès aquest matí els recursos de Vox i Ciutadans, els primers que han acabat la seva tramitació, per "falta de legitimació". Després de derogar la sedició i incloure-hi el nou delicte de desordres públics agreujats, hi havia un cert risc de presó si el Suprem acceptava els recursos dels dos partits. El debat d'aquest matí, que ha durat menys de dues hores, era una patata calenta que podia impactar de ple en els contactes entre el govern espanyol i l'independentisme. Finalment, però, res es mou i Sànchez i Cuixart continuaran en llibertat.

Inevitablement, amnistia ha sigut una de les paraules més anomenades aquest dijous al Tribunal Suprem, amb motiu de l’acte solemne d’obertura de l’any judicial. I no perquè fos en els discursos, sinó en les converses als passadissos entre jutges, fiscals, vocals del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), polítics i periodistes. En canvi, gairebé no s’ha parlat d’indults, i això que, segons ha pogut saber l'ARA, dijous que ve la sala tercera de l’alt tribunal resoldrà si manté o revoca la mesura de gràcia que Pedro Sánchez va concedir als presos polítics. Els primers recursos a arribar al final de la tramitació són els de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Tots dos tenen perdonada avui dia la pena de presó i, en cas que el Suprem tombés els indults, Manuel Marchena hauria d'estudiar en quina situació queden els expresidents d'Òmnium i l'ANC.

Si per alguna cosa ja ha servit la campanya de les eleccions espanyoles del 23 de juliol és perquè ERC canviï un dels paradigmes que l'havien caracteritzat els últims anys: per als republicans, ha deixat de ser tabú parlar dels indults als nou presos polítics. I no només això, sinó que també s'ha convertit en un motiu de reivindicació i orgull. Les coses han canviat molt en dos anys. Des que es va concedir la mesura de gràcia el juny del 2021 fins fa ben poc, la consigna era passar de puntetes sobre la qüestió i donar a entendre que els indults eren pràcticament una iniciativa en exclusiva de Pedro Sánchez. Ara, en canvi, és freqüent sentir el tàndem d'ERC a les eleccions, Gabriel Rufián i Teresa Jordà, fent-ne bandera.

"L'acatament de la sentència significa el seu íntegre compliment", expressava el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, l'octubre del 2019 després de fer-se pública la sentència del Tribunal Suprem sobre el Procés. Amb aquella frase, Sánchez tancava la porta a la possibilitat d'indultar els líders independentistes condemnats, per bé que només un any després començaria a tramitar la mesura de gràcia i seria aprovada, finalment, el juny del 2021. Aquella decisió va portar de corcoll l'executiu espanyol, sobretot el soci majoritari de la coalició, el PSOE, que a diferència d'Unides Podem sempre s'hi havia mostrat reticent –Miquel Iceta a part–. A més, tenia la dreta al damunt exigint un compromís explícit a no indultar els presos.