Hi ha una edat a partir de la qual, ens han dit, les dones deixem de ser rellevants. Desapareixem, ens tornem invisibles només perquè hem deixat de ser fèrtils. Reproducció o mort, lligat a la imposició del deure de ser agradable a la vista dels senyors. Nosaltres no ens sentim així, és clar, és com ens segueixen representant als mitjans de gran impacte: les sèries, les pel·lícules, la publicitat. La idealització de la joventut (a la qual moltes de nosaltres no tornaríem ni boges), la creació de necessitats derivada de l’anhel de conservar-la costi el que costi i la falta de veus de dones que ens expliquin la vivència real i honesta del que vol dir fer-se gran creen un imaginari terriblement cruel per a les que seguim vives passats els quaranta, els cinquanta, els seixanta. Empastifa’t de potingues, fes exercici, passa gana, mutila’t.

Han estat uns mesos de catifes vermelles. Un excés de passarel·la i un excés d’incomoditat. No només la que generen alguns dels discursos de guanyadors de premis, sinó pels vestits que les dones trien i que continuen donant unes imatges inaudites en ple segle XXI. Però si ens posem estrictes, en ple segle XXI també governen el món uns narcisistes ultraviolents que estan deixant un panorama que no ha variat en molts segles. I com que es pot dir poca cosa més del que ja s’ha dit sobre la brutalitat d’un sistema que permet bombardejar a plaer el que a uns desgraciats els vingui de gust, i com que sembla que hem d’acceptar la violència com un mal necessari en aquest món podrit d’interessos, girem el mitjó i fixem-nos en el que aparentment és més frívol, però que amaga una agressió subtil, permanent, i que molta gent considera escollida lliurement. I tenen raó. Perquè la vestimenta femenina de gala és el símbol perfecte per explicar on som encara. I el mal que fa no és comparable a una guerra, però continua deixant molts cadàvers. És la presó del cos. Dels cànons de bellesa. De l’escàndol disfressat de glamur.

Ella encarna totes les contradiccions del feminisme modern: és una empresària exitosa, mare autosuficient, lliure de matrimoni i que ha construït un imperi gràcies a la seva imatge. Tota una girlboss. I, tot i això, el seu feminisme no qüestiona ni critica el patriarcat, sinó que, simplement, aspira a tenir-ho tot. Ella és la model i influencer Kylie Jenner, una de tantes que han triomfat a les xarxes socials mostrant un nivell de bellesa i perfecció tan elevat que no ha fet sinó enfortir el sistema del qual tantes dones intenten escapar. Un estàndard de bellesa patriarcal que cada cop és més estricte, però que es disfressa d’empoderament femení.

Els consumidors d'arreu del món estan tristos. En 20 països on l'empresa de sondejos Ipsos ha fet enquestes, el sentiment es manté per sota de principis del 2022, abans que es disparessin els preus de tota mena de productes, seguits pels tipus d'interès. El desig de Donald Trump de desfer el comerç global i amenaçar aliats i enemics amb la força militar no ha ajudat a animar l'esperit dels compradors.

Aquest 2025 cada vegada són més les persones que prioritzen regalar experiències i obsequis que no siguin un objecte físic més. Entre la llista dels regals més demanats d’aquest any hi trobem els viatges i els regals únics que serveixen per cuidar-se i dedicar-se un moment enmig del caòtic estrès diari. Justament això és el que ofereix una marca coneguda per tothom: Sibari Republic. La firma local ens obre la porta a trobar regals únics i per a tots els públics que no es poden trobar a les grans superfícies.

Els canvis d'estació arriben inexorablement deixant enrere les amables temperatures de la tardor per obrir-li camí a l'hivern. Les baixes temperatures d'aquesta estació que ja s'apropa també impliquen canvis en les nostres rutines de bellesa, ja que la nostra pell, en consonància amb el clima amb què ens trobem, també reclama altres cures. Això afecta la pell del rostre però també la del cos o els cabells. Per evitar que l'hivern ens passi factura, aquests cosmètics poden ser-nos de gran ajuda:

En vuit anys, les operacions per extreure implants de pit s’han duplicat a l’estat espanyol. Les raons que expliquen aquest augment tenen a veure amb la caducitat dels implants i amb la moda. Si no s’extreuen després dels 10 o 15 anys poden portar problemes de salut greus i el que abans es portava, ara ja no es porta. La imatge femenina ha canviat i ha passat de “la voluptuositat dels pits a la naturalitat”, segons Jaume Masià, director del Servei de Cirurgia Plàstica i Reparadora de l’Hospital de Sant Pau. Moltes de les dones que se’ls van posar fa vint anys s’han trobat que se’ls han de canviar, i ara, amb 45, no els agrada la idea de tornar a passar per quiròfan als 60 o 65 per tornar a fer un canvi. Parlo d’estètica, purament, no de les reconstruccions mamàries que es fan derivades del càncer de mama. Òbviament, aquestes no tenen res a veure amb les modes. I parlo de com la moda ens condiciona a modificar els nostres cossos.

Sempre murri i encantador, Paolo Sorrentino (Nàpols, 1970) s'endú la premsa al petit balcó de la seva habitació de l'Hotel Maria Cristina de Sant Sebastià per fumar-se un puro mentre respon les preguntes amb posat indulgent de bon vivant. El director italià més aclamat dels últims anys estrena aquest dimecres Parthenope, recorregut per la vida d'una dona de bellesa sobrenatural (la debutant Celeste Dalla Porta) amb qui Sorrentino diu que té en comú "la passió per la llibertat, per l’erotisme, la seducció, la malenconia de la vida i les ganes de llançar-se als braços del futur". "I la bellesa, esclar", afegeix fent broma.

Navegant per les xarxes, Ofèlia Carbonell (Premià de Mar, 1994) va topar amb alguns vídeos de la comunitat expatriada nord-americana a Barcelona en què dones d'edats diverses comentaven que s'havien hagut de treure les pestanyes postisses o que ja no s'injectaven bòtox per no quedar tan estranyes entre les altres mares de l'escola. "Hi ha una manera de fer de poc esforç, per dir-ho d'alguna manera, que és diferent de l'estil parisenc", deien alguns dels comentaris de les publicacions sobre la cosmètica nostrada. Hi ha un cànon de bellesa específicament català en l’era de les xarxes i la globalització? Ha existit mai? Aquestes qüestions i altres són les que es planteja Carbonell a Les catalanes no es pinten (Pòrtic), una recerca autoficcionada sobre la bellesa que acaba d'arribar a les llibreries.

Aquest dimecres la revista People ha fet públic el seu veredicte sobre qui és l'home viu més sexi del 2024. El vencedor ha estat l'actor, director i productor John Krasinski, que va rebre la notícia del premi fa unes setmanes amb total desconcert. Amb motiu de la distinció la revista ha dedicat a l'intèrpret una sessió de fotos que apel·la a la seva bellesa miquelangelesca i una entrevista on repassa la seva trajectòria professional i la seva vida familiar, que comparteix amb la seva dona, la també actriu Emily Blunt. D'aquesta manera, el nord-americà pren el relleu de Patrick Dempsey, l'home amb més sex appeal de l'any passat segons la revista.

Quan es pensa en el Renaixement, venen al cap El naixement de Venus de Botticelli, La Bacanal de Ticià, les pietats de Miquel Àngel, els versos de Petrarca dedicats a Laura o els noms de grans mecenes com els Mèdici. Tots ells van fer possible un nou estil i una nova manera de concebre la bellesa. Tanmateix, Jill Burke, catedràtica de cultures visuals i materials del Renaixement de la Universitat d'Edimburg, no intenta entendre ni analitzar les obres d'art, sinó que es pregunta quin efecte van tenir en les dones de l’època. Al llibre Cómo ser una mujer del Renacimiento. Mujeres, poder y el nacimiento del mito de la belleza (Crítica) fins i tot dona algunes receptes per a qui vulgui provar cosmètica renaixentista.

Sovint portem a dins un petit Peter Pan que ens retorna a la infància en moments dolorosos, quan volem tancar els ulls, oblidar el present i reviure l’època mítica de la innocència infantil. El no voler créixer és una síndrome que pot esdevenir patològica si es manté de forma estable al llarg del temps. Molt menys coneguda és la síndrome de Wendy, la noia de 12 anys que acompanyava Peter Pan al país de Mai Més. Aquest tret de la personalitat consisteix, al contrari que el del seu amic, en créixer massa ràpid, assumir rols de dona sense tenir temps de gaudir dels jocs, els riures, els aprenentatges que la infantesa procura. D’entrada, no crec que hi hagi cap mare o pare que vulgui sotmetre les seves filles a aquesta greu renúncia, que esdevé irrecuperable. ¿Volem que les nostres filles siguin grans abans de temps? Segur que no i, no obstant, és el que estem permetent i fins i tot promovent, col·lectivament.

Vaig anar a parar a una agència d’actors de Madrid gairebé per casualitat ara fa 25 anys. Allà, la representant va elogiar la meva imatge (de jove, tot fa bonic), però em va deixar anar un “llàstima que tinguis el llavi superior tan fi”. Aquella frase es va convertir en la llavor del malestar estètic. Si fos ara, m’hauria dit que això s’arregla fàcilment. Àcid hialurònic per ser més desitjable —que és molt millor tenir els llavis rebufats que tenir-los fins— i avall. És fàcil començar a odiar el propi cos. I si ets dona, encara més. Ara que a tot arreu i a tota hora és 8 de març, em pregunto què passaria si a TV3, a més de fer el dia que els homes apareixen menys, fessin “el dia sense maquillatge i perruqueria”. La normalitat feta escàndol, feta excepció. Us ho imagineu? La revolució. Que no se’m malinterpreti, arreglar-se està bé. Odiar-se el cos, no. 

Després d'anys al podi, finalment s'ha coronat com a vencedor en aquest 2023. Patrick Dempsey és "l'home viu més sexi del món" segons la revista People. Amb aquesta nova proclama, l'actor estatunidenc, de Maine, agafa el relleu de Chris Evans, l'actor que fa de Capità Amèrica a la pel·lícula The first avengers.

Tret que un producte estigui classificat com a medicament, com passa amb els tractaments per a l'acné i els protectors solars, és probable que no tingui data de caducitat, assegura Bruce Brod, dermatòleg del Sistema de Salut de la Universitat de Pennsilvània.

El 15 de setembre moria Fernando Botero. Capricis del destí que han volgut que l’artista, popularment conegut com el pintor de la gent grassa, ens hagi deixat en plena campanya postvacances per aprimar-nos. De fet, ell mateix es retorçava sobre el seu eix quan li deien que retratava grassos, i aclaria que, més aviat, pintava volums. Segons el seu parer, la grassor enlletgeix mentre que el volum atorga bellesa i grandesa. Doncs bé, ja hem arribat al cap del carrer i la grassofòbia que caracteritza la nostra societat ha fet acte de presència.

Per a molts segueix sent la Rachel de Friends, però Jennifer Aniston té una llarga carrera televisiva i cinematogràfica que compagina amb la d'empresària, una faceta professional que va començar amb el llançament de la seva marca de productes per al cabell, LolaVie. Aniston és una apassionada dels tractaments de bellesa i també de l'activitat física per mantenir-se en forma, com demostra al seu Instagram. Aquesta setmana l'actriu ha concedit una entrevista al Wall Street Journal en què comparteix intimitats sobre la seva carrera però també sobre la seva vida privada. Entre altres coses, assegura que està disposada a seguir qualsevol tractament de bellesa que la faci aparentar jove. Un dels més estranys que ha provat? Esperma de salmó.

Sense saber ben bé com, he anat a parar a una pàgina que ofereix les fotos de l’abans i l’ara d’una pila de personatges famosos. M’han vingut al cap tot de raons per no quedar-m’hi –seria masclista?, edatista?–, però només de veure tres o quatre rostres en la seva versió jove i envellida, ja m'he adonat que es tractava d’un exercici que podia ser molt interessant.

D’ençà del 2007, la premsa francesa –i en un grau més baix, l’europea– va omplir planes senceres amb una trama digna de la pel·lícula Punyals per l’esquena (Knives out, en anglès) que va ser batejada com a "cas Bettencourt". La història anava d’una vídua multimilionària, d’un fotògraf captivador i ambiciós, d’una filla emprenyada i de diversos polítics de primera línia de la República Francesa. Com és senzill de suposar, la raó de les disputes entre els protagonistes del serial era la ingent fortuna de la vídua, una senyora que semblava no ser-hi tota. Quan els regals de la senyora, de 87 anys, al fotògraf van totalitzar la xifra de 1.000 milions d’euros, la filla –única hereva– va esclatar i va demanar la tutela de la mare, a més de denunciar el fotògraf per “abús de feblesa”. Com que a la trama també hi havia un majordom que gravava converses, es va saber que el fotògraf no era l’únic beneficiari dels regals de Liliane Bettencourt, sinó que també un grapat de polítics rellevants havien rebut diners de la vídua. Al final, tot plegat va desembocar en una sèrie de detencions –inclosa la del fotògraf– i un tràngol difícil de passar per a Nicolas Sarkozy, que tenia el seu partit esquitxat per l’escàndol.

Quan sap que li vindran a fer una foto, diu: "M’arreglaré una mica". Tots estem sotmesos a una pressió estètica que ell coneix molt bé. Perquè Marcos Nadal és professor de psicologia i investigador del grup d’evolució i cognició humana de la Universitat de les Illes Balears, especialitzat en els mecanismes psicològics i cerebrals implicats en els judicis estètics i morals. La seva recerca ha estat reconeguda amb els premis Alexander Gottlieb Baumgarten Award (2014), de l'Associació Internacional d'Estètica Empírica, i Daniel E. Berlyne Award (2017), de l'Associació Americana de Psicologia. Aquesta setmana ha impartit una conferència al CosmoCaixa sobre neuroestètica i experimentació de la bellesa en la sessió inaugural del cicle La lògica de la bellesa, que es completarà amb tres conferències més.