Francesc Eiximenis (Girona, 1330 - Perpinyà, 1409), un dels escriptors medievals més llegits: entre els seus lectors hi havia reis com Martí l'Humà. Valentí Almirall (Barcelona, 1841- 1904), un catalanista d'esquerres. Josep Pallach (Figueres, 1920 - l'Hospitalet de Llobregat, 1977), polític i pedagog, membre del POUM i la CNT. O l'escriptora i activista feminista Maria Aurèlia Campmany (Barcelona, 1918 - 1991). Són alguns dels trenta autors que formen part de la col·lecció Clàssics catalans del pensament polític. Coeditada per l'Institut Ramon Llull i l'Institut d'Estudis de l'Autogovern de la Generalitat, la col·lecció vol posar a l'abast de lectors d'arreu del món els textos del pensament polític i jurídic català des de l'Edat Mitjana fins al segle XX. En català i en anglès, les paraules de tots aquests pensadors aniran acompanyades d'un text introductori d'acadèmics catalans i internacionals que posaran en context el pensament de cadascun.

És sorprenent la facilitat amb què, especialment en el món de la cultura, es presenten obres de tota mena que pretenen ser trencadores, que volen eliminar prejudicis i acabar amb els estereotips o que es vanten d’expressar-se “sense filtres”. És una pretensió entre ingènua, molt ingènua i arrogant, ridículament arrogant. Dos vicis imperdonables en cultura perquè la ingenuïtat demostra ignorància i l’arrogància oculta una poca lucidesa que porta a l’autoengany o, pitjor, a la voluntat d’enganyar els altres.

En un món dominat per la immediatesa i la superficialitat en què la desinformació és el pa de cada dia i les xarxes socials ens empenyen a estar connectats a totes hores, pensar es converteix gairebé en un acte reivindicatiu. Trobar un espai de crítica i reflexió és més necessari que mai, o almenys això assegura el filòsof danès Svend Brinkmann, autor del llibre Think (Pensar, Koan, 2025), que arriba un any després del seu èxit The joy of missing out (La alegría de perderse cosas, Koan, 2024) en el qual reflexionava sobre el FOMO i la por de perdre’s sempre plans suposadament millors que els teus.

Plou sobre mullat, quan creus que ja s’acaba torna a començar, la història interminable –primer com a tragèdia, després com a farsa– i sant tornem-hi al cap del carrer. O dit d’una altra forma: Sísif a la carrera rere la pedra que puja i baixa i mai no para de rodolar, però en aquest cas només cap avall i mai amunt. Ho dic perquè Catalunya és el país amb menys pes de la filosofia en el currículum educatiu des de fa molt de temps, urpada rere urpada. I si fa tant que som aquí significa que fa anys que som en un lloc pitjor. Des de l’escola de la llibertat, sempre urgeix pensar –contra qui només ens vol súbdits, consumidors, espectadors i usuaris– i repensar-ho tot. Perquè si avui, posem per cas, és 25 d’abril –d’arrel valenciana, ànima portuguesa i esperit italià partisà– caldrà atendre per què tenim com tenim el País Valencià, què se n’ha fet de la revolució democràtica dels clavells cinquanta anys després i com carai hem arribat a la sinestèsica paradoxa de commemorar la italiana Diada de l’Alliberament amb Meloni governant Itàlia. Fa pensar –oi tant–. Perquè també fa massa que ens conviden, inciten i modulen barroerament a deixar de fer-ho.

Fa deu anys Carles Capdevila va entrevistar el filòsof i sociòleg alemany Axel Honneth (Essen, 1949) a la sèrie que feia a l’ARA Diumenge sobre el món que ve. Deixeble d’Habermas, Honneth llavors dirigia l’Escola de Frankfurt i situava les tres emergències del moment en el capitalisme descontrolat, la globalització i les revoltes vinculades a la religió en contra d’Occident. Una dècada després, en un món amb noves emergències, Honneth ha visitat aquesta setmana per primera vegada Girona convidat per la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani, on ha impartit quatre lliçons a la sala de graus de la UdG sota el títol Escapar-se de l’opressió. Diferents variants de resistència social. Viu actualment entre Frankfurt, on és professor de filosofia social a la Goethe Universität, i Nova York, on des del 2011 també imparteix classes al Departament de Filosofia de la Universitat de Colúmbia.

"Una casa freda no és casa: ho sembla, però no ho és", ha recordat Josep Maria Esquirol (Sant Joan de Mediona, 1963) a la tercera sessió dels Diàlegs d’ètica i filosofia moral celebrats al monestir de Pedralbes, coorganitzat per l’Ajuntament de Barcelona i el diari ARA i comissariat pel filòsof i assagista Daniel Gamper. El cicle ha comptat, de moment, amb la participació de Victoria Camps, Remedios Zafra i Josep Maria Esquirol, catedràtic de filosofia a la Universitat de Barcelona i autor d’assajos com La resistència íntima (2015), Humà més humà (2021) i L’escola de l’ànima (2024).

Al bell mig del barri del Mercadal de Girona hi ha l’entrada a la lògia maçònica més gran de la ciutat: el taller Canigó. Qui esperi trobar-hi un espai d’opulència, emmirallant-se en les pel·lícules nord-americanes, ja els avanço que s'emportarà una desil·lusió. El que podria semblar l’entrada d'un magatzem fosc que dona a un pati d’illa és des de fa gairebé tres dècades el local on es reuneixen una vintena de germans maçons, cada quinze dies, per celebrar les seves tingudes. Són els rituals que comparteixen dins el temple, un espai tancat –sense finestres– ple de simbologia que a primer cop d’ull pot sorprendre.

Pere Lluís Font (Pujalt, 1934), historiador de la filosofia, a tocar dels 91 anys manté una envejable lucidesa i vitalitat intel·lectual. Mestre d’unes quantes generacions de filòsofs, acaba de publicar la traducció al català dels Poemes essencials (Fragmenta) de sant Joan de la Creu, que tenen una lectura mística i una d’eròtica. I ultima l’assaig La filosofia al natural (UB), "un text gens emfàtic, sense maquillatge ni retòrica", com tres dels grans autors que sempre l’han acompanyat: Montaigne, Descartes i Pascal. De fet, la seva darrera gran aportació (2021) ha estat la monumental traducció al català dels Pensaments de Pascal, Premio Nacional de traducció i premi PEN Club català.

El món està agafant una deriva ideològica que ens aboca al pessimisme: torna la dinàmica de la guerra, els extremismes estan en auge, la por a la diferència domina l’àgora pública, la democràcia liberal està en crisi i estem perdent la batalla contra la crisi climàtica. ¿Hi ha alguna esperança per sortir d’aquest estat de desànim, d’aquesta percepció de declivi? La temptació del fatalisme pessimista és gran. D’aquí la necessitat d’una esperança activa, que rimi amb determinació. La reacció individual i col·lectiva es fa més peremptòria que mai. Com escriu el filòsof sud-coreà Byung-Chul Han a L'esperit de l'esperança (Herder), "l'esperança és l'única que ens posa en camí, que ens ofereix sentit i orientació, mentre que la por impossibilita la marxa". Per tal d’assajar sortides, hem parlat amb creadors i pensadors diversos perquè ens ajudin a reaccionar, a trobar vies d’esperança.

Quan tenia 18 anys i viatjava amb uns amics per l’illa de Naxos, Amanda Mauri (Barcelona, 1995) es va quedar sola, sense cobertura, en una cruïlla de camins al mig del no-res, perquè se'ls va acabar la gasolina de la moto. Estava esperant que tornés un amic quan va passar un cotxe amb dos nois joves, que la van repassar. Ella va ser conscient de la situació. En qüestió de minuts va tornar aquell cotxe fosc i en van sortir uns quants homes. Reien i parlaven entre ells, un brandava un bat de beisbol. Deu anys després, Mauri torna metafòricament al mateix lloc a través de l’assaig Museo de las ausentes (Paidós, 2024) en què, de bracet de teòriques feministes i víctimes de violència (de Siri Husdvet a Ana Mendieta, de Maggie Nelson a Marielle Franco), analitza la violència sexual, la por i el dol, i com es pot convertir en una eina política i col·lectiva. En aquest temps, Mauri ha viscut a Anglaterra i s'ha llicenciat en història, història de l’art i estudis de gènere, i avui viu a Barcelona fent d'articulista i dirigint projectes artístics híbrids, que entrecreuen pensament, art i escriptura, igual com fa el seu llibre de debut.

Creixement demogràfic sobretot de les ciutats, decadència de la religió tradicional, inestabilitat política, globalització i encreuament de cultures, crisi institucional, individualisme... El nostre present trasbalsat s’assembla prou al món hel·lenístic de fa 2.300 anys, quan com a resposta van sorgir filosofies ètiques com l’estoïcisme, que va arrelar i després es va estendre en època de l’Imperi Romà per ciutats com Atenes, Alexandria i la mateixa Roma, amb Epictet com a principal figura. Esclau alliberat i esguerrat, va ser secretari de l’emperador Neró i, com Sòcrates, mai va escriure res: tot el que ens ha arribat d’ell ho sabem a través del seu deixeble Flavi Arrià.

El professor Rafael Argullol (Barcelona, 1949) manté la seva lúcida capacitat d’analitzar el món des de la filosofia i l’art. Aquest 2023 ho farà a través de deu llibres compilats en un volum de “preguntes bàsiques”, en diu, sobre temes com la llibertat i la veritat. La idea d’Europa, l’humanisme, l’extrema dreta i el mirall de les xarxes socials: tot alimenta el gruix d’un pensador que escriu tant a prop del soroll de l’actualitat com del silenci de la poesia.

La tesi d’Inclinacions, llibre tan estimulant com radical, qüestiona el “sistema general de la verticalitat que travessa tota la història de la filosofia”. Enfront d’aquest sistema, que entronca amb un paradigma individualista, exclusivament masculí, autàrquic i egoista, hi trobem la inclinació, que abona una “ontologia relacional”, altruista, de realització essencialment femenina. Escriu Adriana Cavarero: “En l’organigrama postural tan simplificat, així com confirmat per estereotips mil·lenaris, l’home s’adhereix a l’eix de la verticalitat i la dona, en canvi, està predisposada a la inclinació”. Vegeu, si no, tantes representacions icòniques de la tradició cristiana: principalment, la de la Mare de Déu amb el Nen. Kant es prevenia davant les inclinacions, i detestava els nens, que en demanen tothora. Molt abans, Plató, en el seu cèlebre mite de la caverna, proclama la superioritat del filòsof erecte, que gosa alçar-se, emergir a l’exterior des de la fondària fosca de la cova, on els seus congèneres romanen encadenats i cecs, per anar a l’encontre de la llum —això és: de la veritat—. Altres apòstols de la verticalitat són, segons l’autora, i en formulacions i graus diferents, Hobbes, Locke (i, dins la categoria dels escriptors pensadors, Canetti), però també Agustí, Anselm o Tomàs.

Dénia, amb prop de 50.000 habitants, és ciutat universitària, gastronòmica (una de les 8 europees que tenen aquest títol atorgat per la Unesco), turística i residencial (amb molts europeus jubilats). També ciutat de cultura, una aspiració que ve de lluny (als anys 80 tenia 7 llibreries; avui només una) i que, segons l’alcalde de la vila, el socialista Vicent Grimalt, segueix vigent. Per fer-la més real, l’aliança entre Ajuntament i Fundació Baleària (tota una institució empresarial amb vocació cultural) és bàsica. I d’ella neix ara la primera edició del Festival de les Humanitats, una iniciativa que també ha comptat amb el suport de la Generalitat Valenciana i que, des del punt de vista acadèmic, dirigeix Josep Ramoneda i l’equip de la seva revista, La maleta de Portbou. També s'hi han apuntat totes les universitats del País Valencià.

L'activista Judith Butler va revolucionar la teoria del gènere i va posar el feminisme de cap per avall fa tres dècades amb Problemes de gènere (1990). Sempre situa la igualtat al centre. No en fa distincions, perquè defensa que totes les vides valen igual i això és el que hauria de recollir l’imaginari polític. Butler ha vingut a Barcelona per rebre aquest dimecres el 33è Premi Internacional Catalunya, atorgat pel "seu compromís cívic i polític per combatre tots els tipus de violències que condicionen la vida sobretot de determinats col·lectius”. Hores abans, ha concedit aquesta entrevista a l'ARA. Sembla fràgil però creix quan parla. Té un somriure sorneguer i porta a la pràctica el seu discurs sobre la importància de tenir cura els uns dels altres. Es preocupa per tots els que l’acompanyem en aquesta entrevista. 

Davant de qualsevol crisi, la cultura pateix un primer moment de paràlisi i autocrítica: com podem continuar treballant amb normalitat davant la invasió a Ucraïna? En cada nou conflicte la cultura corre el perill de quedar relegada com si fos un element superflu, fins i tot frívol, com si estigués desconnectada del que passa al món. Res més lluny de la realitat. El Centre Pompidou de París, la Casa de les Cultures del Món de Berlín (HKW) i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) van crear un projecte conjunt en plena pandèmia que ara ha reunit a Barcelona 25 estudiants d’universitats i d’escoles d’art dels tres països. Els objectius: formació, connexió, experimentació, noves veus i noves mirades al món. Reunim els responsables de les tres institucions per parlar justament de la realitat que vivim.

El pensament que titula l’article és el que precedeix un dels més coneguts d’aquesta magna obra que, com afirma Pere Lluís Font, en realitat “no és una obra, sinó un conjunt de notes preses majoritàriament com a preparació d’una obra que a la mort de l’autor es trobava encara en una fase de tempteig”. Es tracta d’un dels pensaments pascalians més populars, si no el que més; aquell que l’autor formulà a partir d’una metàfora senzilla i memorable: “L’home no és sinó una canya, la més feble de la natura; però és una canya pensant [...]. Baldament l’univers l’esclafés, l’home seria encara més noble que allò que el mata, ja que sap que mor, i de l’avantatge que l’univers té sobre ell, l’univers no en sap res. / Tota la nostra dignitat consisteix, doncs, en el pensament”.

Enguany farà un segle de la Marxa sobre Roma, que és el punt de partida dels diversos feixismes que van devastar una bona part d'Europa al segle XX. L'efemèride és important perquè alguns dels seus efectes encara són vius, tot i que sota un altre llenguatge i una altra gestualitat, evidentment. El feixisme dur i desacomplexat començà, en tot cas, amb l'assassinat del polític socialista Giacomo Matteotti un parell d'anys després, el 1924. Matteotti i els feixistes van arribar a conviure al mateix Parlament. Mussolini li retreia que ell no podia parlar de segons què perquè no representava "el veritable poble italià" (provenia d'una família benestant del nord). Un feixista sempre decreta qui pot parlar de què i qui no. Si els interlocutors els donen la raó llavors esdevenen "experts" i poden dir el que vulguin, però si discrepen del ramat, no. De fet, quan l'únic civil que va ser executat als judicis de Nuremberg –el director del diari antisemita Der Stürmer, Julius Streicher– es va passar tant de la ratlla que avergonyia alguns nazis, altres el van defensar al·legant que era un "expert en judaisme". 

La reivindicació del psiquiatre republicà Francesc Tosquelles tindrà la seva posada de llarg amb una gran exposició al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) a mitjans del 2022. Aquesta figura de gran influència a Europa, un personatge excèntric i magnètic –“Entre el professor Tornassol i Groucho Marx”, com diu Jordi Costa, cap d’exposicions–, va reinventar la institució psiquiàtrica des del seu exili francès, on va reunir exiliats, surrealistes i malalts mentals. “Defensava que la bogeria és l’essència de la naturalesa humana i que la cultura és una eina terapèutica per tractar la bogeria i el deliri humà”, explica Judit Carrera, directora del CCCB. Tosquelles deia que són les institucions i la societat les que s’han de curar, i aplicava un nou mètode: el desbarrament.