La història de Jeffrey Epstein no és només la d’un pederasta que tenia una xarxa de prostitució al servei d'homes rics de tot el món. La història de Jeffrey Epstein és també una història de diners i política i, sobretot, de poder. Epstein utilitzava el sexe per comprar favors i influència. Però també per obtenir informació i fer créixer la seva fortuna. El magnat nord-americà, que es va suïcidar el 2019 a la presó de Nova York, tenia una xarxa de còmplices que li aconseguia joves models i menors. Però ell també era el gran artífex de la trama. Què volien els rics que hi acudien? Ell els ho aconseguia i els obria les portes de l’illa Little Saint James: un paradís al Carib on convidava algunes de les persones més influents del planeta i on algun d’aquests homes van agredir i violar desenes de menors.

Històricament, el poder fort de l’exèrcit, l’economia i el comerç s’ha vinculat i ha prevalgut sobre el poder tou de l’hegemonia cultural. S'ha fet servir la força com a base i el convenciment com a mitjà i justificació per allargar el seu efecte en el temps. Per erigir una hegemonia internacional, una posició de domini, el lideratge econòmic compta, lògicament, com també la supremacia militar. Són factors que, de fet, solen anar associats. Disposar de l’exèrcit més gran i poderós ajuda a poder marcar el pas de l’economia no només amb relació a la producció, sinó també al comerç i, especialment, a les finances. La força del capital, afegida a tenir un exèrcit gran i preparat, acostuma a ser fonamental per jugar un paper decisiu en la geopolítica mundial. Si el segle XIX va ser el segle de la Gran Bretanya –revolució industrial, colonialisme, control dels mars, les finances de la City...–, a partir de la Primera Guerra Mundial la centralitat del món es va desplaçar als Estats Units, que en van ser els autèntics guanyadors –ensorrada britànica, hegemonia industrial, centre financer de Wall Street, Hollywood...–, un nou líder d’Occident. Certament, després de la Segona Guerra Mundial apareixien nous actors globals com l’URSS o la Xina, però malgrat els blocs fèrriament constituïts, el lideratge americà resultava incontrovertible. Malgrat algunes demostracions militars, però també fracassos, han estat fins fa ben poc un seguit d’intangibles de caràcter cultural els que han fet que fos un país seguit, copiat, admirat, respectat o reconegut.

Ahir, l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió va oferir uns resultats que semblen del tot probables, perquè pronosticaven una pujada significativa de la ultradreta a Catalunya:

Moltes persones es pregunten, aquests dies, com és possible que un dirigent polític que conviu intensament amb membres del seu equip no sigui conscient de la corrupció sistemàtica que es produeix en alguns casos. I aparentment tenen raó, sembla impossible haver estat al costat, durant anys, d’un trampós consumat, i no haver detectat cap indici de la seva activitat fraudulenta. ¿Tan poca vista, tan poca sensibilitat tenen aquests dirigents per no adonar-se d’allò que, forçosament, ha de tenir algunes manifestacions externes?

El politòleg Joseph Nye, conegut per haver encunyat el concepte de 'poder tou', va morir el 6 de maig passat. L'article que segueix s'ha difós pòstumament.

1. Simplicitat. No hi ha dos humans iguals. Aquesta realitat s’expressa en tots els tipus de relacions, també en la creativitat. Els humans creem des de la complexitat de la nostra condició: un cos que viu en relació, una intel·ligència, unes percepcions, unes sensacions, uns sentiments, una sensibilitat que fa de cada un de nosaltres un animal relacional irrepetible. L'afecte marca les relacions dels uns amb els altres. La singularitat es transmet en tots els àmbits de la vida i de creació del simbòlic. Ja fa molts anys, a El sentit íntim (1982) explorava les figures d’aquesta relació: l’amor, la creació artística, la intuïció, la construcció de singulars, per dir-ho així. La IA desborda aquest món? Deixarà espai per a la condició humana o ens embolicarà a partir de la seva presumpta capacitat de fer la feina creativa per nosaltres? Continuarà havent-hi artistes o seran alimentadors d’IA? Intel·ligència artificial em sona a una contradicció en els seus termes. O, pitjor, a una certa voluntat d’expropiar als humans la seva singularitat.

Darrerament, arran de la denúncia pública d’Ana Polo, Mar Bermúdez i altres periodistes, s’ha desvelat una realitat present en l’àmbit periodístic, i per desgràcia en la majoria d’àmbits professionals, que té a veure amb el poder i amb el fet que la seva pèssima gestió pot concretar-se en situacions d’assetjament o de violència sexual. I una de les coses que aquest debat ha posat de manifest és que com a societat som poc conscients i estem poc preparats per tot el que implica l’exercici del poder, i que falta una reflexió profunda sobre les relacions que es deriven del poder, sobre la (doble o fins i tot triple) responsabilitat que implica per a qui l'ostenta i sobre com el gènere hi està imbricat.

El plor d’un nadó irromp durant uns segons a la sala del Cercle d’Economia on se celebra el debat "Liderant el camí: dones que transformen", i mentre la seva mare el consola les ponents li demanen que per favor no marxi. Per a elles, quatre dones en posicions de poder, obrir-se camí i transformar espais tradicionalment masculinitzats té molt a veure amb això, amb donar suport a les dones que, amb fills o sense, volen liderar espais que fins fa poc tenien vetats. 

Tendim a creure que vivim en una època de grans canvis. En certa manera és així: la tecnologia està transformant el món. Però en assumptes molt importants, potser fonamentals, seguim al segle XVIII. Em refereixo a com organitzem la nostra societat i com ens governem.

La professió periodística més veterana està esvalotada aquests dies llegint Matar el director (Navona), la novel·la negra que acaba de publicar Bru Rovira (Barcelona, 1955). Rovira va treballar vint-i-cinc anys a La Vanguardia com a reporter i enviat especial a Ruanda, als Balcans i al Congo. El llibre comença amb el director d’un diari centenari de Barcelona que apareix mort en uns apartaments que es lloguen per hores al Paral·lel. Ho investigarà una antiga reportera de guerra desencantada amb el periodisme. A quins col·legues homenatja i amb quins passa comptes Bru Rovira és, només, un dels al·licients de la novel·la. 

Dissabte passat vaig ser a la cerimònia funeral d’un oncle meu molt pròxim, el tio Pitu, tan estimat per aquí que la sala d’actes del tanatori va quedar petita. Hi havia més gent dreta i a fora que asseguda a dintre la sala. Va ser un comiat serè, molt català, i familiars, amics i coneguts van anar passant pel faristol a dir paraules de comiat davant del taüt.

Distància. Si alguna cosa vam aprendre de la crisi financera i de les protestes contra l’austeritat d’ara fa una dècada és que l’empobriment i la incertesa econòmica es van traduir també en una profunda “sensació de desposseïment polític” –com ho va explicar la sociòloga italiana Donatella Della Porta–, que encara alimenta la crisi de legitimat política d’avui i l’auge de les forces radicals que van saber explotar aquelles pors. La distància amb el poder institucional –superat i sotmès pel poder econòmic– es va eixamplar. Des d’aleshores el descontentament, les desigualtats i la crisi de representació han seguit tan desbocades com les victòries financeres del capitalisme que va engendrar aquest daltabaix. 

1. La novetat. És evident que els salts tecnològics han marcat el progrés humà i cada cop han provocat rebombori. I és ridícul reduir-ho a la simple divisió entre conservadors –gent atrapada pel pànic als canvis i la por a perdre estatus– i progressistes –gent agosarada que atrapa l’oportunitat sense por–. És una obvietat que tot salt tecnològic genera oportunitats però també riscs. Les tecnologies –almenys fins ara– no van soles, algú les fa servir per fi de bé, o per mal. Creure que un avenç tecnològic és bo per si mateix és una estupidesa. Depèn de l’ús que se’n faci. L’energia nuclear pot servir per il·luminar el planeta o per fer saltar la humanitat a trossos.

“La cultura és des de sempre, congènitament, un instrument de control social o polític social quan fa falta”, escrivia Rafael Sánchez Ferlosio. D’aquí la importància de l’actitud crítica per al progrés de la cultura. Per una banda, col·laboradora necessària dels projectes de dominació simbòlica i de control social, començant per la reafirmació conservadora de l’ordre establert. Però, d’altra banda, l'única que és capaç de desmuntar i fer evolucionar els sistemes simbòlics de dominació que articulen les relacions de poder en una societat i, per tant, d’obrir noves perspectives de canvi. Amb el benentès que el happy end no existeix. I que tota promesa de salvació és una impostura.

Ara fa 25 anys vaig publicar un llibre que vaig titular Xips, cables i poder. Hi reflexionava sobre les experiències dels meus quatre anys al ministeri d'Indústria i Energia, i els vuit anys de treball a la Comissió Europea. També ho vaig aprofitar per fer reflexions sobre l’origen i el repartiment de recursos i el poder de cara al futur. Si ara, des d’una posició molt menys executiva però potser encara més implicada i preocupada, volgués publicar-ne un altre, segurament el títol seria d’un estil semblant però més llarg i amb moltes més paraules. Podria ser: Aigua, aliments, recursos físics, energia, coneixements, tecnologia, informació, comunicació i poder. Tinc la impressió que ara la continuïtat d’una vida sostenible de la nostra espècie a la Terra està trobant serioses dificultats, unes de caràcter material i unes altres de caràcter intel·lectual o emocional, i que això ens obliga a iniciar una nova etapa. Ja que no he escrit el llibre, ho explico una mica més, i faig una simplificada comparació del que ha passat en els dos darrers segles.

No fa ni deu mesos que es va inaugurar un nou canal de televisió al Regne Unit: TalkTV. La cadena suposa el retorn del magnat de la comunicació Rupert Murdoch al negoci de la informació televisiva britànica després que l’autoritat reguladora de la competència l’obligués a desfer-se de Sky News.

El debat i l’acció política, més que no pas cenyir-se a la seva dimensió racional, als fets i a l’avaluació objectiva de les decisions que pren -com seria d’esperar-, cada vegada més deriva cap a les seves dimensions emocionals. Els actors polítics volen respondre a “allò que importa a la gent”, és a dir, satisfer les nostres dèries subjectives més que no pas atendre a “allò que necessita la gent”. I la ideologia política, en el sentit fort, es va dissolent ofegada per un aclaparador sermoneig moralitzador. L’acció política, sovint, sembla pròpia d’unes Germanetes de la Caritat, això sí, antisistema. I els lideratges es converteixen en les direccions espirituals que ara anomenem coaching.