Cada espectacle podria ser l'últim espectacle de Jordi Banacolocha (Barcelona, 1944), si no fos perquè sempre li tornen a trucar. En la segona meitat de la seva vida, l'actor s'ha convertit en patrimoni de la televisió i el teatre catalans, amb títols que són història, com Forasters, Coriolà, Agost, Barcelona. Amb 81 anys pujarà cada vespre a l'escenari del Teatre Borràs durant gairebé quatre mesos amb la comèdia imbatible Pel davant i pel darrera, una obra que celebra quaranta anys a casa nostra. Hi parlem una hora abans de l’estrena.

Ana Duato (València, 1968) i Darío Grandinetti (Rosario, Argentina, 1959) arriben a l'entrevista discutint sobre on aniran a dinar. Busquen un restaurant de cuina tradicional catalana –"D'aquests que fan fricandó i mongetes amb botifarra", diu Duato– per fer una immersió completa a Barcelona –"Encara que no sé si en trobarem, tal com ha canviat la ciutat", lamenta Grandinetti–. La parella interpretativa ha aterrat a la capital catalana amb La música, una obra de Marguerite Duras escrita el 1965 i pensada per a la televisió anglesa. A partir d'aquest dimarts, i sota la direcció de Magüi Mira, la peça es trasllada al Teatre Borràs després d'haver fet temporada a Madrid.

Durant el procés creatiu de Les bàrbares, les preguntes han volat per la sala d'assaig. Com ha afectat el Me Too, personalment, les dones? El moviment feminista s'ha passat de frenada? Què es pot fer perquè els homes se sentin interpel·lats i s'hi sumin? "N'hem parlat molt i molt. Entre nosaltres tenim opinions diverses, però el lloc de trobada ha estat l'espectacle i l'amistat que s'ha creat arran d'això", explica el director del muntatge, David Selvas. Escrit per la madrilenya Lucía Carballal, Les bàrbares és una coproducció de La Brutal i Bitò que busca reflexionar sobre l'impacte del feminisme actual en les dones que als anys 70 van fer (o no) la seva revolució particular. L'espectacle, que és bilingüe i es representa en català i castellà, fa temporada des d'aquest dimarts i fins al 13 d'abril al Teatre Borràs.

Més de vint anys després d'El mètode Grönholm, el dramaturg Jordi Galceran i el director Sergi Belbel continuen confiant a cegues l'un en l'altre. "Ja no podem negar que som un tàndem", diu Belbel. "És la sisena obra que fem junts", afegeix Galceran. L'any passat van exhaurir les entrades de Fitzroy durant setmanes seguides i ara tornen al Teatre Borràs amb Turisme rural, una "comèdia de terror" –"Un gènere difícil de fer en teatre", diu Galceran– que s'estrenarà el dimecres 18 de setembre i estarà a la cartellera "fins que el públic ho vulgui", segons el productor de l'espectacle, Josep Domènech. Turisme rural és "la història d'una parella que se'n va a passar un cap de setmana romàntic en una casa rural, al mig del bosc, i allà troben que els amfitrions no són com s'havien imaginat", explica Galceran, que assegura que "és una comèdia plena de girs i situacions inesperades". "En Sergi Belbel i jo ens vam conèixer en una casa de turisme rural", afegeix el dramaturg, al·ludint al títol de l'obra.

Pep Plaza (Mataró, 1972) s'ha marcat el repte de treballar un projecte teatral en què gairebé no improvisa. El substitut és una obra d'autoficció sobre un imitador cansat de no poder ser ell mateix a l'escenari. L'actor de Polònia hi encarna els dubtes i les contradiccions d'aquest humorista en crisi que buscarà la manera de fer valdre la seva identitat. Entremig hi apareixeran més de 50 personatges com Jordi Pujol, Joan Pera i Pere Aragonès combinats amb les intervencions de la mare de l'artista o un dels seus grans amics, Espartac Peran. L'espectacle s'estrena aquest dijous al Teatre Borràs.

Jordi Galceran va començar a escriure teatre per traslladar a l'escenari la fascinació de l'autor per les històries d'aventures. Seguidor d'Emilio Salgari i Jules Verne, Galceran va llegir Shakespeare i va adonar-se que fer teatre d'aventures no era tan fàcil com podia semblar. El dramaturg va virar cap a la comèdia amb obres com Paraules encadenades (1995), la popularíssima i exitosa El mètode Grönholm (2003) –que Empúries acaba de reeditar coincidint amb el 20è aniversari– i El crèdit (2014). Gairebé 30 anys després del seu debut com a autor teatral, el dramaturg ha recuperat ara aquell anhel que l'empenyia a escriure teatre i ha construït un espectacle sobre quatre escaladores a punt d'ascendir una de les vies més difícils del planeta. Fitzroy, que s'estrena el 2 de febrer al Teatre Borràs, se situa entre el drama i la comèdia i posa contra la paret un equip de dones aventureres amb una fita en comú: arribar al cim d'aquesta muntanya de la Patagònia i convertir-se així en la primera cordada femenina que l'assoleix des de la via iugoslava.

Un trosset del Fitzroy, una muntanya de gel de la Patagònia sud, entre Argentina i Xile, es recrearà a l'escenari del Teatre Borràs. La muntanya es diu Fitzroy en homenatge al meteoròleg i capità del vaixell que va portar Darwin a fer la volta al món, i també així es titula el nou espectacle de Jordi Galceran que dirigirà Sergi Belbel, el tàndem d'El mètode Grönholm (que torna dijous a la cartellera, al Poliorama) i El crèdit. L'autor tenia escrita Fitzroy abans de la pandèmia, però va optar per no estrenar-la fins que passés la mala maror, així que s'haurà vist abans a Bulgària i Alemanya que a Barcelona. Aquí s'estrenarà al febrer. "És Galceran cent per cent, perquè fa riure molt, però és molt diferent. És molt bonica, és una obra de sororitat i superació", afirma Belbel.

Davant de la fatiga pandèmica, el teatre té la solució: asseure's a la butaca i riure pels descosits. La cartellera catalana s'omple d'humor els pròxims dies amb dues comèdies que busquen ser una via d'evasió de totes les preocupacions derivades de la crisi sanitària. Els Brugarol, escrit i protagonitzat per Ramon Madaula i dirigit per Mònica Bofill, arriba a Barcelona després de més de 40 funcions arreu de Catalunya. L'espectacle s'estrenarà l'11 de març al Teatre Poliorama i parteix d'una anècdota personal de l'autor, quan la seva filla va demanar-li de canviar l'ordre dels cognoms per portar primer el de la mare. "Em considero un home d'esquerres i feminista, i quan m'ho va dir vaig callar. Però dins meu es va generar una contradicció, un terrabastall", explica Madaula.

Poques comèdies han sigut tan constants a la cartellera catalana com Pel davant... i pel darrera, de Michael Frayn. El director Alexander Herold ha tornat a posar a prova l’eficàcia d’aquest muntatge amb una nova producció de l’obra (i en són cinc!) que ja es pot veure al Teatre Borràs. Des de l’estrena, el 1985, l’obra ha tornat a Barcelona el 1996, el 2002 i el 2010, sempre amb un repartiment diferent i sempre amb una versió revisada pel mateix Herold i per Paco Mir. L’única condició intocable és una particularitat que va afavorir l’obra catalana respecte a altres ciutats del món: l’ús còmic del bilingüisme. Potser per això Barcelona és el lloc del món on se n’han aixecat més produccions, tot i que en nombre de funcions guanyi Londres (des del 1982 l’obra ha estat en cartell contínuament en algun lloc del món: s’ha fet en 28 idiomes i en 50 països). Per accentuar encara més el joc lingüístic, al nou Pel davant... i pel darrera han fet que els actors representin una obra castissa que passa a la Sierra madrilenya, hi han introduït el telèfon mòbil i l’han reduït a les dues hores.

“Ha arribat l’hora de poder riure’s de la corrupció”, afirma Fernando Trias de Bes per posar en context el seu primer text teatral. L’escriptor s’endinsa en un territori fins ara desconegut, el de les arts escèniques, amb una comèdia esbojarrada i esquitxada de ciència-ficció. El detonant de l’espectacle és un possible extraterrestre que les autoritats tenen retingut a l’espera que uns científics decideixin si és un alienígena o no. La decisió sembla un senzill exercici burocràtic que dona nom al muntatge -es titula El tràmit i s’estrena el 12 de setembre al Teatre Borràs-, però serà clau per fer aflorar els secrets més foscos dels protagonistes.

REW

<<

No deu ser fàcil créixer en una família de vuit germans. Com tampoc ser un adolescent que somia ser actor pensant que no ho serà. Però n’hi ha que neixen amb estrella i un d’aquests és Lluís Homar. Va ser escolanet i boy scout i encara va tenir temps de forjar-se als Lluïsos d’Horta, un temple del teatre de barri. “Al principi hi anava com a espectador. Un dia, amb 6 o 7 anys, em van posar una túnica i em van fer sortir a la Passió a cridar «Hosanna, Hosanna»”. Ho recorda seriós, però es relaxa una mica més parlant d’aquelles companyies de teatre amateur que freqüentava. I, causalitats de la vida, va ser el Manelic de Terra baixa qui en aquella joventut explosiva va conduir-lo fins al nucli fundacional del Teatre Lliure. “Era el 1976. Vaig ser en el moment adequat en el lloc oportú”, resumeix. I deixa anar el seu primer somriure.

]]>

Aquí no hi ha barrets de copa per on surten conills, sinó més aviat un iPad on el fons d'escriptori deixa de ser digital i es converteix en un full de paper que cau de la tauleta. I aquest és només un dels trucs que Xavi Cabezas i David Riudor tenen preparat per al seu espectacle 'Tecnomagos', al Teatre Borràs.

]]>

Lluís Homar tornarà al Teatre Borràs aquesta tardor per protagonitzar 'Terra baixa', d'Àngel Guimerà. L'èxit de públic i crítiques des que es va estrenar el novembre passat ha fet que l'espectacle torni a programar-se a Barcelona. L'obra ha fet guanyar a Homar el premi Max a millor actor per interpretar quatre personatges de l'obra de Guimerà. Després de la temporada al Teatre Borràs, 'Terra baixa' farà una gira per diferents sales catalanes.

]]> El Teatre Borràs ha estrenat aquest dilluns 'Pis mostra', el primer text teatral de l'actor Max Marieges, conegut per les seves imitacions a 'Polònia' i 'Crackòvia'. 'Pis mostra', "una comèdia de 80 metres quadrats" en què Marieges també actua, tracta les sorpreses que s'emporta una parella –formada pel mateix Marieges i Marina Gatell– que entra viure en un pis comprat sobre plànol i són els únics habitants de l'edifici.

]]> Esteve Ferrer ha explicat aquest dimarts que el Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC) és una malaltia patida per més de 100 milions de persones al món diagnosticat, però s'ha mostrat segur que fora del diagnòstic n'hi ha 500 milions més. De fet, per a Ferrer el TOC és "una petita mania que desemboca en un estat ansiós i qui no té una mania?", ha preguntat, tot i que ha afegit que hi ha manies que no es poden controlar i et creen un problema.

]]>