Si el pare dels germans Lumière va pronosticar que el cinema era "un invent sense futur”, els cineastes de la Nouvelle Vague el van convertir en un art de l’absolut present: al París cinèfil dels anys cinquanta, res no importava més que les pel·lícules, ni tan sols la vida, tal com va afirmar Truffaut. Richard Linklater ha creat una obra lliure i joiosa, vital i lluminosa, aparentment lleugera i plena de sentit de l’humor, però que conté a dins un discurs insubmís i a contracorrent (la defensa de la creació cinematogràfica com a gest artístic radical) i que aborda un moment clau de la història del cinema negant-se a explicar-lo com una cosa del passat. El mític rodatge d’Al final de l’escapada, opera prima de Jean-Luc Godard i film-emblema de la nova onada francesa, serveix a Linklater com a excusa per cartografiar (o més aviat fabular: en aquest film sobre l’art d’inventar, sempre s’opta per imprimir la llegenda en lloc d’explicar la realitat) aquell París cinèfil on convivia el cinema “nou” de Truffaut o Varda amb el de mestres com Bresson o Rossellini. Però, sobretot, el director de Boyhood fa servir el film de Godard i les persones que han fet possible aquesta aventura esbojarrada (des dels actors, uns absolutament moderns Jean Seberg i Jean-Paul Belmondo, fins al director de fotografia, passant per l'script) per reivindicar, des del present, una manera més lliure de fer pel·lícules i defensar el cinema com un art que és també un treball d’artesania creat, de manera tumultuosa i miraculosa, en equip.

Als 65 anys, el nord-americà Richard Linklater (Houston, 1960) és un dels cineastes en forma del món: fa uns mesos va estrenar la magnífica Blue moon i aquest divendres arriba als cinemes una nova meravella, Nouvelle Vague, una pel·lícula espurnejant que recrea amb rigor i molt sentit de l'humor l'històric rodatge d'Al final de l'escapada, de Jean-Luc Godard, obra mestra fundacional de la nova onada francesa. Linklater va respondre les preguntes de l'ARA i altres mitjans fa uns mesos a Sant Sebastià.

No sé si Blue moon és la millor pel·lícula de l’any, però sí que m’atreviria a dir que és la més acollidora. El mèrit no és menor, tenint en compte que comença anunciant la mort del seu protagonista, Lorenz Hart, lletrista que va establir una memorable col·laboració amb el compositor Richard Rodgers, i a qui devem fites del teatre musical com My funny Valentine o la cançó que dona títol al film. Però Hart, que a la ficció té les faccions d’un Ethan Hawke empetitit i amb calba prostètica, posseeix carisma suficient perquè ens oblidem de l’anticipació luctuosa i l’acompanyem gustosos al bar on es refugia de l’estrena d’Oklahoma!, espectacle que el seu company Rodgers va realitzar amb Oscar Hammerstein. Al despit per aquesta infidelitat s'hi sumen els nervis per la trobada imminent amb la jove que té fascinat l’homosexual Hart, que projecta en ella un ingenu ideal romàntic.

“Coneixes l’expressió per a bé o per a mal? Doncs jo estic entrant en la fase per a mal de la meva vida”, diu el protagonista de Blue moon, presentada aquest dimarts a la Berlinale. La frase podria servir de resum del moment vital de Lorenz Hart que mira de capturar Richard Linklater en aquesta pel·lícula sobre un dels millors lletristes de la música popular nord-americana del segle XX, que va formar un tàndem exitós amb el compositor Richard Rodgers: My funny valentine o la mateixa Blue moon són dos dels centenars de cançons que van crear fins que l’alcoholisme de Hart va empènyer Rodgers a buscar un lletrista més fiable, Oscar Hammerstein. La nit del 1943 en què s’ambienta Blue moon és precisament la de l’estrena del musical Oklahoma!, primera col·laboració de Rodgers amb Hammerstein, un èxit estratosfèric que, d’alguna manera, tancava la porta a reprendre el tàndem Rodgers & Hart.

A principis d'aquest segle, Richard Linklater estava treballant en un projecte al voltant de dues antigues estrelles de l'equip de futbol americà de l'institut que acaben a la presó: un com a condemnat, l'altre com a funcionari. La pel·lícula no va tirar endavant, però el director d'Abans de l'alba recupera en part aquesta idea al primer episodi de God save Texas [Déu salvi Texas], una minisèrie documental en què tres cineastes aborden aspectes espinosos de l'estat nord-americà a partir del seu propi vincle amb el territori. Tot i que se'l relaciona més amb Austin, Linklater va créixer a Huntsville, un municipi texà seu de nombroses presons, fins al punt que la indústria penitenciària ha esdevingut el monocultiu econòmic de la zona. Així, Texas també ha esdevingut l'estat on s'executen una tercera part de les penes de mort als Estats Units.

¿Pot un cineasta tan radicalment optimista com Richard Linklater fer una pel·lícula de cinema negre, un gènere caracteritzat pel nihilisme i la misantropia? La resposta és Hit man. Asesino por casualidad, un film amb assassins de mentida i morts molt reals que, malgrat això, està més a prop de les efervescents comèdies sexuals del Lubitsch dels anys trenta, com Un lladre a la meva alcova, que a Perdició. Com Bernie, també de Linklater, Hit man es basa en una insòlita història real: la de Gary Johnson, que va treballar durant dècades per a la policia fent-se passar per assassí a sou. El director de Boyhood la porta al seu terreny i la converteix en una excèntrica comèdia romàntica que, com el mateix Gary, presenta múltiples capes. Hit man és, per una banda, una digressiva meditació filosòfica –ningú divaga millor que els verborreics personatges de Linklater, al·lèrgic a les veritats absolutes– sobre la noció d'identitat personal i la seva capacitat de transformació, i, per l'altra, una reivindicació festiva del treball actoral, centre neuràlgic de l'obra linklateriana.

“Us coneixeu a vosaltres mateixos?”, pregunta als seus alumnes de Filosofia el Gary, un professor universitari que porta una vida ordenada i solitària amb dos gats, l'Allò i l'Ego. És un home ordinari, fins i tot avorrit, si no fos pel seu altre treball a temps parcial: fer-se passar per sicari per ajudar la policia de Nova Orleans a detenir persones que volen contractar els serveis d'un assassí a sou. Basada lliurement en una història real, Hit man és la nova pel·lícula del nord-americà Richard Linklater (Houston, 1960), que aquest divendres rep el premi d'honor del BCN Film Fest. “Aquests premis sempre arriben amb una nota que diu «Ja ets vell, estàs al final de la teva carrera» –ha bromejat el director nord-americà–. Però ser aquí ja és un honor. Quan em vaig enamorar del cinema no podia imaginar-me que acabaria fent pel·lícules, que es veurien i que vindria a llocs com aquest”.

Quan la 80a Mostra de Venècia es dirigeix amb pas ferm cap a la cloenda, que es veurà rubricada dissabte amb l’entrega del Lleó d’Or, ja podem dir que el principal mèrit de la seva programació ha sigut reivindicar l’impuls humorístic com un element capital de l’expressió cinematogràfica. En contra de l’habitual preeminència dels drames de caràcter social –dels que s’han vist, cap mereix ser destacat–, les millors pel·lícules del festival han sigut les comèdies de Wes Anderson (The wonderful story of Henry Sugar) i Yorgos Lanthimos (Poor things), títols hilarants als quals ara cal sumar la fascinant Daaaaaali!, del francès Quentin Dupieux, i la magnífica Hitman, del nord-americà Richard Linklater.

El 16 de juny del 1994 la Céline i el Jesse van coincidir en un tren i van decidir baixar junts per passar un dia a Viena. La pel·lícula de Richard Linklater Abans de l’alba –que explica la història d’aquesta parella interpretada per Julie Delpy i Ethan Hawke– va estrenar-se l’estiu següent amb un gran èxit. Tant, que 28 anys després encara hi ha gent que, cada any, recorda a Twitter l'efemèride de l’inici d’aquella història d’amor (que tindria continuïtat en dues pel·lícules més). Per què se'n recorda tanta gent, d’aquella cita amb final obert? Sembla un gest petit i íntim, però demostra la fe en la utopia de l’amor.

'Apollo 10 ½: Una infancia espacial'

(4 estrelles)

Direcció i guió: Richard Linklater. 97 minuts. Estats Units (2021). Amb Zachary Levi, Jack Black, Glen Powell i Josh Wiggins. Disponible a Netflix des de l'1 d'abril

]]>

'Dónde estás, Bernadette'

(3,5 estrelles)

Direcció: Richard Linklater. Guió: Holly Gent, R. Linklater i Vincent Palmo Jr., a partir de la novel·la de Maria Semple. 109 minuts. Estats Units (2019). Amb Cate Blanchett, Billy Crudup, Emma Nelson i Kristen Wiig. Estrena en sales el 10 de juliol

]]> En el cinema de Richard Linklater, la política es presenta com un ingredient essencial de la realitat quotidiana dels personatges. De fet, per trobar el moment més deliciosament polític de la carrera del cineasta texà no cal revisar Fast food nation, el seu atac a la industria càrnica americana, o A scanner darkly, la seva denuncia de la hipocresia de “la guerra contra les drogues”. La clau la trobem a la magistral School of rock, en aquell monòleg en què Dewey Finn (Jack Black) “alliçonava” els seus estudiants de casa bona sobre la puresa de l’art i la inclemència repressora del sistema.

]]>

Tot i que aquesta serà una crítica positiva, primer de tot cal assenyalar algunes febleses de Todos queremos algo que també són debilitats habituals en la filmografia de Richard Linklater (i de les quals sovint fem els ulls grossos obnubilats pels mèrits estrictament cinematogràfics):

]]>

Richard Linklater ha confirmat que contempla la possibilitat de dirigir una seqüela de 'Boyhood' que seguiria el personatge que interpreta Ellar Coltrane al film al llarg dels seus anys universitaris. El director va fer aquestes declaracions al podcast de Jerry Goldsmith, abans de la gala dels Oscars en què 'Birdman' va acabar imposant-se com a millor pel·lícula.

]]> Ja és a la xarxa el primer tràiler de 'Boyhood', la nova pel·lícula de Richard Linklater ('Abans del capvespre'). Premiat amb el premi a la millor direcció a la Berlinale, el film segueix el recorregut vital d'un nen i la seva família al llarg de 12 anys. Linklater no va treballar amb diferents actors, sinó que va rodar la pel·lícula durant aquest temps mentre el protagonista, Ellar Coltrane, s'anava fent gran. Amb Ethan Hawke i Patricia Arquette en el repartiment, la pel·lícula no té encara data d'estrena.

]]>

La Berlinale ha anunciat aquest dimecres els darrers noms de la seva secció oficial. Entre els més destacats hi ha 'Boyhood', el nou treball de Richard Linklater. Després d'estrenar l'any passat al festival 'Abans del capvespre', l'esperat tancament de la trilogia amb Julie Delpy i Ethan Hawke, ara presentarà una pel·lícula molt especial que ha estat rodant des del 2002 amb els mateixos actors, capturant en la pantalla el seu envelliment. 'Boyhood' explicarà la història d'un nen des dels 6 fins als 17 anys i com afecta a la seva vida el divorci dels seus pares, que interpreten Ethan Hawke i Patricia Arquette.

]]>

Segons 'Variety', el director nord-americà Richard Linklater ha completat una nova entrega de la sèrie cinematogràfica formada per 'Abans de l'alba' (1995) i 'Abans de la posta' (2004). A 'Before midnight' ['Abans de mitjanit'], Julie Delpy i Ethan Hawke reprenen els rols que van interpretar als films anteriors, Jesse i Celine.

]]>