Richard Linklater: “Trump és bàsicament un actor de 'reality,' però el 'reality' passa a la Casa Blanca”

BarcelonaAls 65 anys, el nord-americà Richard Linklater (Houston, 1960) és un dels cineastes en forma del món: fa uns mesos va estrenar la magnífica Blue moon i aquest divendres arriba als cinemes una nova meravella, Nouvelle Vague, una pel·lícula espurnejant que recrea amb rigor i molt sentit de l'humor l'històric rodatge d'Al final de l'escapada, de Jean-Luc Godard, obra mestra fundacional de la nova onada francesa. Linklater va respondre les preguntes de l'ARA i altres mitjans fa uns mesos a Sant Sebastià.

Quina influència ha tingut la Nouvelle Vague en vostè com a cineasta?

— Molta, però ha influït en tothom. La mera noció d’expressar-te lliurement a través del cinema és producte de la idea de la Nouvelle Vague de fer pel·lícules sobre qualsevol cosa: créixer, enamorar-se, un viatge... La Nouvelle Vague va demostrar que, sigui el que sigui el que t’agradi, se’n pot fer una pel·lícula. Truffaut va escriure que les pel·lícules del futur serien només d’amor, actes d’amor. I això em va influenciar perquè moltes de les pel·lícules que jo faig no sembla que siguin pel·lícules. La Nouvelle Vague, en el meu cap, va fer baixar el cinema del pedestal dels gèneres i les grans històries i va permetre que les pel·lícules poguessin ser més petites en escala, una mena d’assaig del director.

Recorda quina va ser la primera pel·lícula de la Nouvelle Vague que va veure?

— Segurament Al final de l’escapada. I em va agradar, però no la vaig entendre. Quan la vaig tornar a veure, uns mesos després, sí. Des d’aleshores la dec haver vist 25 vegades, i sento que la conec molt bé, especialment ara que he fet aquesta pel·lícula. De fet, ara m’impressiona més que funcioni tan bé. No hauria de funcionar, perquè es va rodar d’una manera molt poc convencional. I si funciona, en part, és gràcies als seus actors, Jean-Paul Belmondo i Jean Seberg.

Ja havia fet una pel·lícula sobre un altre mestre del cinema, Me and Orson Welles, però aquesta vegada és sobre un gran cineasta francès. Com es van prendre els francesos que un director nord-americà anés a França a retratar una de les seves grans icones?

— Això em preocupava molt al principi, però a mesura que s’acostava l’hora de rodar em vaig adonar que no era un problema: als francesos els agradava el guió i el que jo volia fer, i els tècnics i actors van implicar-se de debò. De fet, em van dir que hi havia gent al cinema francès que deia: “Nosaltres no hem pogut fer-ho bé, l’hem cagat, potser a ell li surt”. M’han donat molt de suport.

A Godard se l’acostuma a descriure com una figura esquiva i una mica misteriosa. Vostè transmet una impressió molt diferent. S’hi identifica en alguna cosa?

— No, jo soc el contrari de Godard en gairebé tots els aspectes. En qualsevol cas, el Godard d’aquesta pel·lícula és una mica vulnerable perquè encara no ha pogut fer les coses a la seva manera, i rep molta pressió. Així és com et sents quan fas la teva primera pel·lícula: entusiasta i feliç d’estar fent-la, però alhora molt nerviós i aïllat. Estàs petrificat de por, però així és com s’ha de fer l’art. Jo em vaig sentir així fent les primeres pel·lícules. I sí, Godard era peculiar, però va tenir relacions llargues, no era una persona tan estranya.

Hi ha moments en què el retrat que fa del personatge frega la comèdia, i els aforismes que diu tenen una funció gairebé còmica.

— Està just al límit, sí. Però si fa servir tant les cites és per dissimular. En realitat, no té respostes a les preguntes que li fan durant el rodatge, així que va deixant caure teories i cites. Però és algú clarament enamorat del cinema i està en aquest ambient cinèfil, així que està bé riure amb ell, i també una mica d’ell. Hi ha alguna cosa molt divertida en Godard.

Godard es pot comportar com un cretí arrogant, però també com una persona solidària i lleial. Com va trobar l’equilibri per capturar aquesta complexitat?

— No és només Godard. En la pel·lícula es veu que Belmondo també podia ser un imbècil. Diu coses horribles, però ho fa d’una certa manera que el fa simpàtic. El cinema és poderós en aquest sentit. Hi ha un munt de personatges desagradables que, tanmateix, ens agraden. Potser no en la vida real, però sí en una pel·lícula. Molta gent té relacions complexes amb els artistes en general, però a la feina també amb els seus caps. I en el cinema el director és el cap. Ets al capdamunt d’una jerarquia, així que has de dir-li a la gent què ha de fer. És una posició dura: la feina del director no és caure bé, sinó ser eficaç. Però sí, Godard va tenir una relació complexa amb Seberg i amb tots els seus actors protagonistes.

També amb Truffaut, però la pel·lícula acaba amb una imatge lluminosa dels dos que em sembla molt significativa. L’altra gran pel·lícula que va estrenar el 2025, Blue moon, és, entre altres coses, un film sobre l’amistat. I diria que també ho és Nouvelle Vague.

— Cert! És sobre un grup d’amics. A mesura que Godard i Truffaut es van fer grans i van prendre camins diferents, es van allunyar l’un de l’altre. A més, Godard no era gaire amable i van tenir els seus conflictes. Però durant l’època d’Al final de l’escapada encara eren bons amics. I volia mostrar la camaraderia de tota la Nouvelle Vague, perquè eren realment amics i es donaven suport els uns als altres. És important tenir una comunitat. La gent del cinema sempre busquem una comunitat.

I quina va ser la seva comunitat, quan era un cineasta jove?

— No eren persones de qui hagis sentit a parlar, només amics i companys d’habitació, la gent amb qui vaig crear un cineclub. Tots vivíem intensament el cinema. Sempre recordaré aquella època en què passàvem el dia al cinema i hi vèiem tres o quatre pel·lícules, gaudint de la vida. Era fantàstic, molt divertit. Se’n diu ser jove. Tots ells segueixen tenint un gran amor pel cinema, però només hi hem fet carrera alguns, en diverses feines.

¿La cinefília que professava Godard segueix viva avui dia entre la gent jove?

— Fa deu anys vaig pensar que ja no, per culpa d’internet. Però en els últims cinc anys he vist molta gent jove tornar al cinema, és com si l’haguessin descobert ara. Quan programem una gran pel·lícula al nostre cineclub sempre tenim una multitud fent cua, i la majoria són menors de 30. Jo treballo amb molts joves en les meves pel·lícules, i tres o quatre becaris meus han rodat el seu primer film durant l’últim any. Són gent que miren pel·lícules constantment. El cinema sempre troba la manera de reinventar-se. A més, en aquest moment tenim disponibles 130 anys de cinema. També hi ha bon cinema contemporani, però no hi ha res millor per motivar-te que veure cinema del passat, així que no hi ha excuses.

La llibertat per expressar-se a través del cinema que reivindicava la Nouvelle Vague està en perill als Estats Units de Trump?

— Definitivament, la llibertat d’expressió està amenaçada, però el nostre president és tan limitat... Ell ve de la televisió i no entén el cinema. Trump és bàsicament un actor de reality, però el reality passa a la Casa Blanca. No crec que hagi vist moltes pel·lícules. Per veure una pel·lícula hauria d’estar dues hores sense parar-se atenció a ell mateix. En qualsevol cas, el cinema triga més en reaccionar a la realitat. La televisió i els comediants representen una amenaça més immediata, però ja veurem què passa.