Tarik Saleh: “Si ara anés a Egipte m’arrestarien immediatament”

BarcelonaAmb Águilas de El Cairo, que s’estrena aquest divendres, Tarik Saleh (Estocolm, 1972) tanca la seva trilogia de thrillers ambientats a Egipte, el país del seu pare i on ell mateix va estudiar art a principis dels noranta. El nou film segueix un famós actor a qui el règim d’Al-Sisi pressiona perquè accepti un paper a major glòria del general que governa Egipte des del 2014. Cinema, sexe, política, secrets i mentides donen forma a un drama trepidant interpretat per un gran Fares Fares, carismàtic però també vulnerable quan toca.

Aquesta és una pel·lícula sobre mentides, veritats i cinema i, significativament, també una pel·lícula sobre Egipte rodada a Istanbul. Per què ha hagut de rodar les tres pel·lícules de la Trilogia del Caire fora d’Egipte, i com ha afectat les pel·lícules?

— Estava obsessionat amb la idea de filmar a Egipte. I per al primer film, El Cairo confidencial, havia fet tota la preproducció a Egipte i faltaven uns dies per començar a rodar quan em van fer fora del país sense avís. Així que ens vam moure ràpidament i vam traslladar el rodatge a Casablanca. Per a mi va ser una crisi, personal i artística. I sabia que si sortia d’Egipte ja no hi podria tornar. És a dir, hi podria tornar, però aleshores ja no me'n deixarien marxar. Així que vaig fer la pel·lícula al Marroc, i pensava en herois meus com Fellini rodant Amarcord a Roma, i em vaig adonar que el cinema ja és això, recrear altres llocs. Per a la segona pel·lícula de la trilogia, Conspiración en El Cairo, volia utilitzar la Universitat d’Al-Azhar, però ja era persona non grata a Egipte, així que tenia dues opcions: construir la mesquita, cosa que vam considerar però era massa car, o recrear-la utilitzant un lloc real que no fos Al-Azhar, que és el que vam fer a la mesquita de Solimà, a Istanbul.

I amb Águilas de El Cairo torna a Istanbul.

— En realitat volia rodar a Casablanca, perquè al nord d’Àfrica hi ha una atmosfera que no es troba a Turquia. Per a mi són molt importants els detalls. Però unes setmanes abans de començar el rodatge el ministre de l’Interior del Marroc ens va prohibir rodar. Va ser dur. Però feia un any dels atacs del 7 d’octubre i els règims de la regió estaven molt amoïnats, qualsevol espurna podia provocar un aixecament. Així que vam tornar a Istanbul i vam haver de repensar la pel·lícula. En les meves pel·lícules hi ha un cert artifici, però passa en qualsevol pel·lícula. El que et sembla absolutament autèntic o real en un film, per als actors que el van rodar resulta prefabricat. Així que una pel·lícula sobre la veritat està condemnada al fracàs des del principi, perquè treballem en el mitjà de la falsedat.

Quin és el seu estatus actual en relació amb Egipte? Les seves pel·lícules són molt crítiques amb el règim d’Al-Sisi.

— Si ara anés a Egipte m’arrestarien immediatament. No és que em prohibissin rodar, seria detingut al moment. I no és tant per les pel·lícules com pel que jo represento. Deixar-me fer certes coses donaria idees a la gent. Águilas de El Cairo traspassa moltes línies vermelles. A Egipte només està permès esmentar Al-Sisi en una pel·lícula de propaganda. Si la pel·lícula no és de propaganda del règim, el seu nom no pot sortir. I a la meva pel·lícula ell hi surt representat. Vull deixar molt clar que no és una provocació. No volia fer una pel·lícula obertament política. Però la qüestió del nom representava un dilema artístic.

A què es refereix?

— Si fas una pel·lícula a Suècia, pots inventar-te un primer ministre fictici, perquè hi ha eleccions cada quatre anys i la gent es pot imaginar que és algú altre, no es carrega el contracte de credibilitat amb l’espectador. Però a Rússia o Egipte no funciona, perquè aquests dirigents són permanents. Si m’invento un president egipci, la gent pensarà que és Al-Sisi. Igual que si en una pel·lícula russa apareix un president que es diu Aleksei en comptes de Vladímir Putin. I no m’agrada aquesta manera de fer. És absurd i paradoxal, perquè alhora segueix sent un comentari sobre Rússia i Putin, o sobre Egipte i Al-Sisi. I jo vull ser honest i clar en això. Si la premissa és sobre el projecte de rodar una pel·lícula sobre l’ascens al poder d’Al-Sisi, no té sentit amagar-ho.

Quan vaig veure la pel·lícula em va semblar molt enginyosa la premissa que el règim egipci volia un actor com Fares Fares, alt, esvelt i amb cabellera, per interpretar un dirigent rabassut i calb. Però preparant aquesta entrevista he descobert que està basat en fets reals.

— Així és. Hi ha gent que creu que la meva pel·lícula és una sàtira, però no ho és. A Egipte el 30% de l’economia està gestionada per l’exèrcit a través d’una empresa que s’anomena United. Sembla una empresa normal, té una pàgina web molt seriosa, però quan et fixes en els noms del consell d’administració tots són generals o caps del consell de seguretat de l’estat. Les activitats de l’empresa acostumaven a ser l’agricultura, la indústria i la construcció, però quan Al-Sisi va arribar al poder va apoderar-se dels canals privats de televisió i els estudis de cinema, que tenen molta influència i poder, no només a Egipte sinó a tota la regió, perquè el Caire és el Hollywood de l’Orient Mitjà.

Té un dels estudis de cinema més antics del món, oi?

— Sí, però va més enllà del cinema. Mil milions de persones que parlen àrab miren sèries de televisió egípcies i escolten música egípcia. I de seguida que l’exèrcit se les va fer seves va declarar obertament que començarien a fer pel·lícules i sèries patriòtiques. Fins i tot estan preparant una pel·lícula de superherois egípcia i coses així. I el primer que van fer va ser una sèrie anomenada Al-Ikhtayar, que significa elecció, i retrata l’ascens d’Al-Sisi al poder. Però és molt absurda, perquè ja porta unes quantes temporades i ell no arriba mai al poder. S’han enamorat del concepte, del personatge lluitant contra els Germans Musulmans, sent el cap de l’exèrcit però havent de jurar lleialtat a coses en les quals no creu, etc. El problema és que Al-Sisi fa 1,66 metres i és calb, però com que no el volen representar així han fitxat Yasser Galal, un actor alt i amb molts cabells. És com tenir Brad Pitt fent de Donald Trump. Així que, d’alguna manera, és una sèrie molt divertida.

Però no per a les persones que hi participen.

— No, esclar. Hi vaig començar a pensar quan escrivia el guió. ¿És divertida quan vius a Egipte, treballes al món del cinema i et truca l’exèrcit? Tinc amics que treballen a la sèrie. Si reps la trucada, què fas? Si dius que no, ja no ets un patriota. Ets un traïdor? O potser un espia israelià? De sobte, estàs en una llista negra. És un gran dilema. En qualsevol cas, m’horroritza la idea de fer pel·lícules com a comentari d’una notícia real. Per a mi el focus està en els compromisos que assumim els més privilegiats per mantenir els nostres privilegis. Fins a quin punt estem disposats a mentir per conservar-los?

El diàleg més revelador en aquest sentit és quan l’actriu amiga del protagonista li pregunta com han acabat així i ell respon: “Pronunciem paraules d’altres i sentim coses que no ens pertanyen”. Fa poc, a la Berlinale, es discutia si els cineastes s’han de ficar o no en política, però de vegades és la política qui envesteix els cineastes.

— Sí, és cert. Els directors diem sovint: “És només una pel·lícula”. Però l’art i el cinema són cada vegada més importants per a tothom. En les entrevistes, sobretot si l’entrevistador és jove, volen que parli molt de política. I molts directors de la meva generació, com ara Paul Thomas Anderson, fan pel·lícules que són clarament polítiques i després, quan els preguntes, diuen “No, no, no, no és sobre política, jo vull parlar d’altres coses”. Perquè tenen por de la política, i amb raó.

I vostè no?

— Jo penso que parlar del que significa ser un ésser humà és polític. Tinc dues regles molt simples: intentar ser honest i no pensar en les conseqüències que tindrà el que dic. El dilema per a molta gent d’origen àrab és que vam créixer amb pel·lícules en què apareixem retratats com monstres només per ser àrabs. A mi m’encanta el cinema, així que em trencava el cor veure aquestes pel·lícules en què jo era sempre el dolent. Per sort, ara hi ha una nova generació de cineastes. I crec que més que parlar sobre democràcia o dictadura el més polític que puc fer és moure el centre de l’univers al Caire. És com dir: en aquesta pel·lícula no importa el que passi a Hollywood, Nova York, Estocolm o Madrid. El Caire és el centre de l’Univers, el que importa és el que passa aquí. Podria fer una pel·lícula sobre una noia del Caire que somia jugar al futbol i que reuneix els diners per comprar-se unes botes. Però seria una història que lliga perfectament amb la idea que el somni és en un altre lloc. I si visqués a Suècia o Madrid? Ara estaria jugant a futbol. No, per això faig una pel·lícula sobre els més privilegiats d’Egipte i la seva lluita per conservar els privilegis. Perquè em sembla una idea més radical posar el Caire al centre de tot.

També són radicals els seus orígens creatius: de jove va ser l’artista de grafiti més important de Suècia i, de fet, és autor d’un dels grafitis més antics que es conserven, que avui dia és patrimoni cultural protegit a Suècia. Com ha influït la seva experiència com a grafiter en el seu treball cinematogràfic?

— M’ha marcat moltíssim. Avui dia segueixo sense demanar permís, prefereixo demanar perdó després. És una mica el lema dels grafiters. La manera com m'imagino qualsevol obra té molt a veure amb la manera com feia grafiti: encara busco una paret que sigui impossible de pintar. I ho planejo com si fos un robatori: quina és la millor hora per fer-ho, quan tens la millor llum... L’actitud és la mateixa. D’acord, ens han fotut fora d’Egipte. Podem anar al Marroc? Tampoc ens deixen al Marroc. Qui està emprenyat amb Al-Sisi ara mateix? Erdogan? D’acord, anem a Turquia. Pintem aquest mur. I, per descomptat, continuo pensant en mi mateix com un artista que pinta un llenç molt gran amb un pinzell molt petit. És el meu estil, suposo. En les meves pel·lícules tot té una dimensió molt gran, però el que importa són els detalls. M’obsessionen els detalls.

Fares Fares, el protagonista, és un actor sensacional. Ha treballat en els tres films de la trilogia i fins i tot en el seu debut animat, Metropia (2009), i al film que va rodar a Hollywood, El contractista (2022). Sembla que més que col·laboradors són un equip.

— El Fares és, abans que res, el meu millor amic. Pot semblar nepotisme per part meva, però és que també crec que és un dels millors actors amb qui he treballat mai. I té una gran habilitat per transformar-se. Quan escric els papers no ho faig per encaixar-hi el Fares. El tinc el cap, sí, però al final del procés sempre hi ha un moment en què penso: “Oh, déu meu, no ho podrà fer, això”. I especialment en aquesta pel·lícula. Quan li vam fer la primera prova, ell estava més gras i portava barba i li vaig dir: “No, impossible, no sembles una estrella de cinema”. Però ell em va dir que no patís, que perdria pes. Jo no ho veia gens clar, perquè ja no és jove, però va perdre 15 quilos. I quan es va afaitar la barba i es va provar el vestuari, va ser com assistir a una transformació. Ell és bàsicament un actor de caràcter, però també té fusta d’estrella. I el que defineix una estrella és que pot assumir qualsevol paper, perquè pot sortir en pantalla sense fer res i seguir sent interessant.