Fa uns dies vaig tenir l’ocasió de gaudir d’una exhibició castellera, acompanyada d’uns amics italians que no n’havien vist mai cap. Com que es tracta de persones sensibles i inquietes, no van parar de fer-nos preguntes que, pobres de nosaltres, miràvem de respondre amb més o menys encert.

El milió i mig d'exemplars venuts a Espanya de Pàtria són el millor indicador de l'expectació que ha generat el llançament d'Els falciots (Columna; Tusquets en castellà), la nova novel·la de Fernando Aramburu (Sant Sebastià, 1959), que s'ha enfrontat al repte “amb independència” del rebombori causat per la seva novel·la anterior. “L'èxit m'ha convertit per sempre en l'autor de Pàtria, però almenys m'ha alliberat de ser l'escriptor basc establert a Alemanya”, ironitza l'autor, que de les ferides del terrorisme al País Basc passa a ocupar-se de les tribulacions d'un professor de filosofia que, als 54 anys i decebut amb la vida, decideix suïcidar-se i es dona un any abans de posar fi a la vida. “Es concedeix un temps per mirar de comprendre per què es vol suïcidar –explica Aramburu–. I, cada nit, escriu una mena de confessió plena d'intimitats, no sempre nobles”.

Cada cop que l'ésser humà ha topat amb una situació complexa a la qual no ha pogut trobar resposta, ha creat un simbolisme. Màgia, tradicions, creences fins i tot, li han permès viure amb fets que la seva ment no era capaç de captar fins a les últimes conseqüències. L'ésser humà no va entendre la mort, i va imaginar que en realitat la mort no existia, sinó que la vida continuava en un altre lloc. No va comprendre que els records acumulats d'experiències prèviament viscudes poguessin conduir a una dependència emocional d'una altra persona que sintetitzés aquests records identificats com a positius, i va imaginar una força superior que va anomenar amor. No va entendre per què se sentia proper als que parlaven com ell i els agradaven similars costums, i va crear, no se sap gaire bé en quin ordre, la família, l'amistat, el poble... I també la pàtria quan va definir un territori estable d'assentament que, a més, li permetia alimentar-se. Després van venir les banderes, els escuts, etc.

La ficció és tan libèrrima, que Fernando Aramburu es pot permetre simular que la pàtria basca cap en dues famílies. La sèrie televisiva d’Aitor Gabilondo l’ha retratada certament molt bé, i queda per a molta gent que l’Euskal Herria dels anys de plom ja és aquesta Patria que, tanmateix, no és més que una lúcida sinècdoque mediàtica.

Els grans titulars sobre el terrorisme d’ETA sovint es deixen pel camí les històries personals, de tots els col·lectius afectats, que s’amaguen en el conflicte basc. Avui, després d’endarreriments a causa del coronavirus, per fi s’estrena a la HBO Patria, l’adaptació de la novel·la homònima de Fernando Aramburu que parla de la complexa situació viscuda al País Basc a través de les visions enfrontades de dues mares, amigues en el passat.

Les plataformes de streaming tornen a centrar la polèmica a les xarxes. Després de les acusacions de pedofília a Netflix pel cartell de Cuties, ara és la HBO la que rep les crítiques per l'anunci de l'estrena de la sèrie Pàtria, inspirada en la novel·la de l'escriptor Fernando Aramburu sobre el conflicte basc. A la imatge promocional hi apareixen una dona abraçant un home que acaba de patir un atemptat i un presumpte membre d'ETA encongit al terra d'una comissaria amb tres policies de fons després de ser torturat. Les dues imatges són de la mateixa mida i apareixen contraposades sota un sol missatge: "Tots formem part d'aquest història".

El 14 de gener de 1937 es publicava al BOE franquista la instrucció del general Germán Gil Yuste, nomenat pel dictador Franco com a responsable de la Secretaria de Guerra, per la qual s’ordenava que "Sobre la puerta de todos los cuarteles ha de aparecer escrito con grandes letras doradas, bien visible, para que pueda ser leído a distancia, este lema, que debe ser constantemente guía del soldado: TODO POR LA PATRIA. En dichos edificios ondeará todos los días la Bandera Nacional, desde la salida hasta la puesta del sol, izándose y arriándose con los honores correspondientes".

El dramaturg i director Jordi Casanovas fa un pas més en la seva recerca sobre la identitat catalana. Després de l'èxit d''Una història catalana' (estrenada l'any passat al TNC i que es reposarà enguany a la Sala Gran), ara es planteja a 'Pàtria' reflexions sobre la política, la memòria i l'independentisme. "Vaig començar-la a escriure fa 5 anys per posar sobre l'escenari el que jo em plantejo sobre la independència, i fins fa 6 mesos em deien que no era creïble", assegurava avui. Amb el tomb polític que ha fet el país, la ficció s'ha anat acostant a la realitat.