Amb la novel·la Escenaris Toni Sala completa la seva trilogia, la que va començar amb Els nois i va continuar amb Persecució. Crec sincerament que Escenaris és la millor. Com he dit en el títol d’aquest paper, crec que és una gran novel·la. I ho és pel seu contingut i per la forma en què està escrita. El contingut no és altra cosa que un retrat magnífic del nostre país, del seu moment actual en què tot sembla haver estat en va, en què la gent, desmenjada, deambula somnàmbula pel seu dia a dia, com en diuen, sense rumb i sense il·lusió. Aquest retrat Toni Sala l’aconsegueix amb una forma magistralment construïda. Cinc personatges principals entrellaçats per pensaments i records, per una imaginació que salta d’una de les seves ments a una altra i va teixint un relat que no es pot deixar. Personatges i paisatges, o si volem, escenaris íntimament travats que configuren un text inoblidable. Hi ha un teixit que la llengua sosté, una llengua exacta, amb incursions al català més degradat dels joves d’ara, però rica quan qui parla és un personatge culte o bé és la veu d’un narrador que no dubta a infiltrar-se en la veu dels personatges sense que ens n’adonem. La lectura d’Escenaris demana atenció, és clar, és un gran llibre que, penetrar-lo, exigeix atenció. Llavors l’obra es desplega i s’afua i se’t fica a dins i provoca el plaer mental d’allò que diu i el plaer literari de com ho diu, si és que aquests dos no són una mateixa cosa. Llegint-lo, em va semblar que Toni Sala usava la vella tècnica de l’oratori. Un teixit musical continu, fet de llengua i escenaris, que anuncia i introdueix unes àries dels personatges. Aquestes àries reflexionen i narren. Hi ha tot un capítol, el titulat “La carta”, que ell sol és l’ària, perfecta, indecisa lingüísticament, tal com el personatge demana, emotiva al màxim, que l’habilitat de l’autor utilitza per definir i ampliar aquest personatge. L’autor fa servir aquestes àries per anar construint el retrat del país. Una ària sobre el teatre, per exemple, en què el protagonista, que és actor, explica, amb tots els ets i uts, la seva formació, la seva història i la constitució mateixa del fet teatral. Hi ha una altra gran ària sobre la llengua, servida com un dels monòlegs que l’actor recita. També hi ha una ària sobre la realitat sexual del país, sobre el rebuig de la maternitat, sobre l’homosexualitat i la insatisfacció del propi sexe. Una mirada dura a través de la mirada d’una infermera, un personatge obsedit per ser mare i no interrompre la cadena de la sang. 

Els últims onze anys Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) ha publicat tres novel·les que són tres maneres d'aproximar-se a la vida i a la mort. Escenaris (L'Altra) culmina la trilogia que va començar amb Els nois (L'Altra, 2014) i va continuar amb Persecució (L'Altra, 2019). Juntes configuren també un retrat de Catalunya en ple procés i postprocés independentista. L'escriptor, una de les veus més sòlides i menys complaents de la literatura catalana, relata ara la història d'en Tomàs Niubó, un actor popular que té un accident a la carretera a prop de Puigcerdà. Aquest fet l'apropa a en Vadó, un home gras i solitari que és qui el troba, i l'Olga, una infermera que treballa a l'hospital on anirà a parar l'actor. Són els vèrtexs d'un triangle narratiu introspectiu i exuberant, a través del qual Sala es capbussa en les ments de tres personatges ferits i alhora desorientats, tant com la societat que habiten.

Hi ha dies que tornes de vacances i entres en una llibreria immensa de la teva ciutat, on, tan bon punt passes la porta, el primer que trobes és una selecció de llibres sota un rètol que diu Booktokers, una selecció de llibres amb cobertes cridaneres i noms desconeguts, tots ells més gruixuts del que són en realitat (la mida de lletra, els marges, el gramatge del paper poden fer miracles, multiplicar les paraules i els paràgrafs per alimentar una multitud gregària i afamada), i tot seguit hi ha un altre pany de paret amb els més venuts, les novetats (incloent-hi novetats que fa un any que són al carrer) i els llibres recomanats, alguns dels quals és increïble que recomanin, tot i que no t’hauria de sorprendre perquè ja saps que en aquesta llibreria recomanats és sinònim no de la lectura entusiasta del llibreter sinó del pagament que ha fet l’editorial per poder tenir el seu llibre en un lloc destacat, així que passes de llarg l’entrada i arribes fins al racó mig amagat al final de tot, rere una columna, on han castigat els escriptors catalans, i allà hi trobes un llibre amb una coberta que només pretén imitar la coberta d’un altre llibre que s’ha venut no pas com xurros (que ara ja no es venen) sinó com iPhones, i que serà llegit només per aquest motiu: ser la imitació d’una coberta, ser una repetició. I en dies com aquests penses: "A la merda els llibres".

El títol de la nova novel·la de Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) és Escenaris, però són els personatges, i sobretot les seves veus, els que carreguen tot el pes de l’obra, que és més reflexiva, especulativa i psicològica que pròpiament narrativa. Vull dir que el que diuen i pensen i expliquen els personatges és més important que els fets que passen i s’hi conten. Concebuda i estructurada com una exploració del que s’esdevé quan persones que no tenen res a veure es troben casualment i interactuen, Escenaris es desplega com un mosaic de psicologies i alhora com el retrat d’una època i un país: la Catalunya deprimida, envilida i sòrdidament erràtica de la post-pandèmia i del post-procés. Una frase dita per un dels protagonistes, un actor famós que s’avergonyeix del seu èxit en l’audiovisual i que ara està en procés de reinventar-se com a monologuista teatral, defineix l’estat d’ànim predominant i l’atmosfera general de la novel·la: “No crec que es pugui passar dignament pel món”.

L'estiu arriba a les últimes setmanes i, amb el canvi d'estació, també arriba la rentrée literària. El setembre és tradicionalment un mes carregat de novetats al mercat editorial, moltes de les quals marcaran l'inici de curs. Hem triat les 25 més prometedores.

Aquest juliol, a la badia de Sant Feliu, tenim dues novetats: la desaparició de les guinguetes i l’aparició d’una tanca de fusta posada al mig de la platja per protegir els ous d’una tortuga babaua que hi va venir a pondre just després de la revetlla de Sant Joan.

Un consell que Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) donava als seus alumnes quan feia classes a la universitat era que no ho volguessin llegir tot. Els deia que "no s'atabalessin per la quantitat sinó per la qualitat" del que llegien, i que "amb un tast n'hi havia prou, si era bo". El més important era tenir "una relació conscient i constant" amb la literatura. Ha estat així que, al cap dels anys, Sala –al marge de novel·les com Rodalies (Edicions 62, 2004) i Els nois (L'Altra, 2014)– ha acabat escrivint sobre algunes de les lectures que més l'han marcat, recollides en dos volums, Notes sobre literatura (Empúries, 2012) i el recent Tradició i creació (L'Altra, 2024). En una societat que aposta per arraconar cada vegada més les humanitats als plans d'estudi, llegir les paraules de Sala sobre Josep Pla, Àngel Guimerà, Mercè Rodoreda i Víctor Català no només reconforta, sinó que revifa l'esperit crític.

Un dia, passejant-se per Madrid, Lope de Vega es va aturar a mirar un nen que dormia sobre una pedra. “O el muchacho es de bronce, o la piedra es de lana”, va comentar per a si mateix. Llavors, un desconegut que també s’havia aturat a veure el nen va contestar-li: “¿Qué más bronce que no tener años once? ¿Y qué más lana que no pensar que hay mañana?” Lope de seguida va veure que tanta agudesa només podia venir d’un geni concret: “Tú eres García, a pesar del disimulo”, va dir, i els dos poetes es van abraçar.

Revetlla de Sant Joan a Sant Iscle de Vallalta: taula a l’aire lliure, amics, famílies, nens, foguera il·legal. Tot anava bé fins que a quarts d’onze vaig sentir uns crits esverats i uns: “Mireu! Mireu! Mireu amunt!” Vaig seguir la punta d’un dit i vaig veure al cel una corrua d’estrelles petites, potser una vintena, en fila índia i movent-se en línia recta com una cadena de muntatge. Primer vaig pensar en una pluja de cometes, però la línia era massa uniforme i artificial. Llavors vaig pensar que devia ser una novetat pirotècnica que volia imitar una corrua d’aneguets encesos, mecànics, l’un rere l’altre. Però tampoc.

És la pitjor setmana per escriure de l’Espinàs perquè s’ha mort i tothom n’escriu, i molts amb una pompa i circumstància que poca gràcia li hauria fet a ell, però per a mi és com un repte obligat. Plou, sec al costat de l’estufa de gas, la finestra dona al carrer i paraigua que passa, paraigua que amplifica com un altaveu el cloc-cloc de les gotes que l’encerten. Ara em fumaria una pipa.

Passejava pel mercat de San Juan, a Guadalajara, Mèxic, ple de gent, per passadissos estrets de fruita i abelles, de carn, de peix i de mosques, entre parades d’escarabats per menjar, i vaig veure un carnisser que pelava un cap de vaca a cops de matxet. Jo no havia vist mai un cap de vaca sense la pell ni havia vist mai aquell altre cap sense pell que devia ser de cavall –el dia abans, en un restaurant, hi havia un bust sencer de cavall dissecat, penjat a la paret.

Parlar amb els pares com els nostres fills parlaran amb nosaltres

“Vaig començar a escriure aquest llibre per parlar amb els meus pares morts –diu Toni Sala–. Parlar amb els pares com els nostres fills parlaran amb nosaltres quan ja no hi siguem, aguantar així el contacte a través de les parets. Mentre jo parlo amb el pare, ell parla també amb el meu avi i el meu avi amb el meu besavi, el besavi amb el rebesavi i així en una cadena atemporal que també va cap als fills i cap als nets que encara han d’arribar, i els besnets que qui sap si vindran, que qui sap si ja hi són”.

]]>

Després de l’impacte de Persecució (L’Altra, 2019), que va rebre el Premi Crexells, Toni Sala entra per primera vegada en el terreny de les memòries amb Una família, a través de l’hotel i l’hípica familiar, que retrata també la Costa Brava de finals de segle.

]]> AMB LA DESGRÀCIA AQUESTA del covid i del confinament, avui em sembla que ho hagi somiat, però fa tres anys vaig ser a davant del Capitoli, a Washington. Venia de veure el quadre català més important del segle XX, La masia de Miró, que Hemingway deia que no canviaria per cap més pintura del món i que potser per això, mort ell, la seva dona va deixar-la a la Galeria Nacional d’Art. I allà tenim La masia, ben lluny, com tanta obra mestra d’aquesta nostra cultura desballestada.

]]>

Amb Persecució, que L'Altra va publicar el febrer del 2019, Toni Sala es va plantejar "assumir el risc" d'oferir als lectors quatre veus en primera persona que l'ajudessin a construir una mirada plural –i inquietant– de la Catalunya de fa tres anys, la que s'encaminava cap al referèndum d'independència quan va patir els atemptats més sagnants de la seva història, l'atropellament massiu a la Rambla de Barcelona i l'atac a Cambrils.

]]>

La crisi en què estem atrapats des de fa uns mesos és triple, explica Slavoj Žižek en el seu últim assaig, Pandèmia –publicat en català a Anagrama–: “Mèdica (l’epidèmia en si), econòmica (perquè tindrà un gran impacte sigui quin sigui el desenllaç de l’epidèmia) i psicològica". La combinació fa que la tempesta perfecta que viu el món sencer sigui un enorme problema de salut, de recursos –públics i privats– i també un cop anímic d'abast encara desconegut.

]]> ELS MISTERIS i les bruixes de mitjanit són una broma si els comparem amb els misteris i les bruixes del migdia. El sol de juny s’ha tornat sàdic i per la finestra veig com crema el món. Els migdies són opacs i cendrosos, de manera que agafo les eines, surto de casa i me’n vaig al bosc a treballar sota un arbre.

]]>