Hi ha festivals que intenten fer passar bou per bèstia grossa i que amb prou feines són agregadors de propostes, més o menys oportunistes. En canvi, n’hi ha d’altres que treballen la programació amb criteri per transmetre un relat artístic i/o conceptual coherent any rere any: aquest és el cas del Clàssics, el festival d’arts contemporànies i pensament organitzat per La Casa dels Clàssics i Abacus, la cinquena edició del qual es desplega de l’11 d’octubre al 18 de desembre en diferents espais de Barcelona. La Col·lecció Bernat Metge és el pòsit i els clàssics de la literatura universal i catalana el context d’una programació que aquest any té com a eix la immortalitat, i que compta amb una vintena de propostes, entre lectures dramatitzades, concerts, espectacles escènics i una exposició, protagonitzades per Francesc Orella, Pol López, Raül Refree i Míriam Iscla, entre d’altres.

Francesc Orella i Elisabet Casanovas protagonitzen Gaudir, l'espot de la pròxima edició dels Gaudí. Dirigit per Hug Cirici, l'anunci se situa en un futur pròxim, el de la Terrassa de l'any 2022, en un cinema que ha recuperat la normalitat després de la pandèmia. Allà trobem Orella i Casanovas, tot comentant la jugada davant els precs insistents de silenci d'Isona Passola, presidenta de l'Acadèmia del Cinema Català. La cerimònia dels Gaudí se celebrarà el diumenge 21 de març a les 18.50 h, un horari que s'avança a l'habitual de les anteriors edicions de la gala.

El Sense ficció d’aquest dimarts emetia Els plans de Cerdà, un repàs a la trajectòria i personalitat de l’enginyer i urbanista Ildefons Cerdà, que va dissenyar, amb una genialitat visionària, l’entramat de l’Eixample de Barcelona. El documental tenia el segell de les biografies televisives de Minoria Absoluta sota la direcció de Francesc Escribano. Com passa habitualment amb aquest format, es combinen dos nivells de relat: per una banda, el procés de documentació sobre el personatge il·lustre a través d’un actor, en aquest cas Francesc Orella, que consulta amb especialistes en la matèria. I per l'altra banda, la dramatització de breus episodis tant del protagonista com de personatges del seu entorn que, des del passat, es dirigeixen a l’espectador, aconseguint un diàleg amb el present interessant i innovador. La idea és efectiva i és una manera molt original d’abordar un perfil biogràfic, tot i que peca d’un ús excessiu de la paraula. Tot està excessivament verbalitzat i la imatge, més enllà de la caracterització dels personatges, té un paper massa secundari. Potser al documental li va faltar explotar una mica més els detalls i les curiositats de l’Eixample des del mateix terreny. Francesc Orella no parava de caminar amunt i avall pels carrers de Barcelona mirant enlaire com un recurs per donar mobilitat a l’estatisme del documental. Però era una actitud massa contemplativa. Faltava que alguns dels aspectes que s’explicaven d’una manera més abstracta o amb inserts de dibuixos o plànols de l’època es poguessin concretar des dels mateixos carrers que Cerdà va traçar. Assenyalar, des de la ciutat actual, singularitats com la geometria de les cantonades, la col·locació i distància de l’arbrat o els interiors d’illa, però també aspectes als quals ara no donem importància o hem normalitzat que tenien a veure amb els corrents higienistes que Cerdà defensava i que en aquell moment eren innovadors. Potser hauria estat bé que alguns dels experts en comptes de parlar des dels despatxos ho fessin des de punts concrets de la ciutat. Hi havia molt sobre Cerdà però poc sobre com ha quedat plasmat el seu llenguatge urbanístic. Faltava una mica de l’esperit del cronista Permanyer, que tot i ser més clàssic en les formes periodístiques, en les seves descripcions i els secrets de Barcelona sol ser més precís. És a dir, hi havia molt Cerdà i poc Eixample. Els plans de Cerdà era, en alguns moments, massa genèric, i això feia que la genialitat de Cerdà fos una qüestió més teòrica que empírica. Molta retòrica i poc joc televisiu amb els carrers, els edificis, els patis interiors o la confluència de grans avingudes. I, fins i tot, faltava diàleg entre el personatge de ficció d’Ildefons Cerdà i la Barcelona actual. L’estructura genèrica d’aquestes biografies ha limitat en excés les possibilitats del format. En aquest cas, el protagonista permetia explorar una mica més enllà de l’estructura clàssica. I més quan la transformació de Barcelona està en ple debat ciutadà.

‘L’últim acte’

Teatre Goya. 18 de febrer

Teatre Goya. 18 de febrerA Txékhov el coneixem sobretot per les seves grans comèdies -La gavina, Les tres germanes, L’oncle Vània o L’hort dels cirerers-, però el rus, que a més d’escriptor va ser metge i un home molt solidari que va construir escoles i va difondre la cultura creant biblioteques, té més de dos-cents contes i altres obres de teatre més breus. Contes que en alguns casos mostren un agut sentit de l’humor sobre la innocència dels dèbils o sobre qüestions amoroses. Un Txékhov per entretenir-se.

]]>

L’últim acte no és pròpiament una obra d’Anton Txékhov, malgrat que el text sigui seu. En realitat es tracta d’una comèdia que han sargit el director Carles Alfaro i Enric Benavent agafant els seus textos curts i no teatrals (relats humorístics, contes i cartes, la majoria dels quals signava als diaris com a Antoixa Txekhonté) i algunes peces teatrals breus ( El cant del cigne, L’os, Els danys del tabac ) que tracten sobre els actors i l’actuació i, per extensió, parlen de la condició humana. “Era un gran amant del teatre i dels camerinos, estava fascinat pels actors”, diu el director del muntatge, que es pot veure des d’avui fins més enllà del mes de març al Teatre Goya. El seu repte ha estat esquivar el drama i fer un espectacle “tan lúcid com lúdic”.

]]>

Ens trobem amb Francesc Orella a Valldoreix, on viu des que va rehabilitar la casa familiar fa vint anys. “El meu pare va comprar el terreny per fer la torreta quan jo tenia un any. Amb el temps l’he conservat i hi estic molt a gust. Tinc un vincle molt profund amb aquest lloc”, explica.

]]>

‘Art’, una de les obres més representades en l’escena internacional, arriba al Teatre de la Llotja de Lleida el divendres 17 de novembre amb un trio d’actors inèdit: Francesc Orella, Pere Arquillué i Lluís Villanueva. Parlem amb el primer abans de la seva visita llampec a la capital del Segrià.

]]>

Francesc Orella i Candela Antón, actors de 'Merlí', reflexionen sobre l'educació i els professors que han tingut

]]>

El carismàtic professor de filosofia que ha revolucionat les vides dels alumnes i professors de l'institut Àngel Guimerà torna a les aules. La segona temporada de 'Merlí', que es va estrenar dilluns a TV3, va obtenir a les pantalles catalanes un èxit rotund, amb una audiència de 577.000 espectadors de mitjana i un 22,5% de quota de pantalla. Repassem la figura de Francesc Orella, l'actor que dóna vida al Merlí, en deu claus.

]]> L'obra "El president", escrita per l'escriptor austríac Thomas Bernhard fa gairebé quaranta anys, torna als escenaris gràcies a la direcció de Carme Portaceli. Protagonitzada per Francesc Orella i Rosa Renom, la sàtira narra la història d'un president d'un país i la seva dona afectats per un atemptat en el qual mor un coronel i el gos de la presidenta. El seu fill, que s'ha passat al bàndol anarquista, pot arribar a assassinar-los, una situació que posarà en dubte la solidesa del seu govern.

]]> L'espectacle 'Pàtria', de Jordi Casanovas, ha arrasat al Teatre Lliure. L'obra sobre un periodista que s'erigeix en el primer candidat a les eleccions catalanes clarament independentista ha omplert la sala de Gràcia fins aquest diumenge. La situació política del país ha acompanyat un espectacle sobre el compromís, l'ètica, els valors morals i la classe política, que, a més a més, amaga diverses intrigues, com la mateixa desaparició del candidat.

]]>