La pallassa vallenca Pepa Plana actua al Teatre Principal de Valls divendres 14 de novembre. Hi representarà A cada pas, el seu darrer espectacle. Aquesta pallassa que assegura que viu “al món del sí”, ha rebut al llarg de la seva carrera premis com la Creu de Sant Jordi o el Premi Nacional de Cultura i, segons revela en aquesta entrevista, acaba de rebre un nou “regal dels Déus”. 

És capaç d’arrancar riures de petits i grans només amb el gest, sense paraules. Faci de gos, com en el seu últim espectacle Woof, que aquest dissabte i diumenge a les 19 hores es podrà veure al Port Olímpic de Barcelona durant les Festes de la Mercè, o obri i tanqui portes, uns dels trets amb què més se’l coneix. “Fa 20 anys que faig l’humor seriós des de Girona al món”, reivindica. És Pere Hosta (Girona, 1975), clown, per no dir-ne pallasso, que és exactament el mateix però sense la connotació negativa que li acostumem a donar. “Sovint es diu com un menyspreu: «No siguis tan pallasso!» –reflexiona–. Però fer de clown és ser transparent, sincer; arribar a la gent a través de l’humor”.

Quan tenia 17 anys, Pau Palaus va veure per primer cop una obra del pallasso Leandre Ribera, i li va canviar la vida. “El vaig anar a veure tres dies seguits. Els meus amics em preguntaven: «Però què fa?». I jo no sabia què contestar: no feia res i ho feia tot”, explica Palaus. Tot i que va estudiar gestió forestal, el Pau va deixar una feina fixa de podador d’alçada per embarcar-se en les arts escèniques: “Vaig començar un curs de pallassos a l'escola Rogelio Rivel, però només vaig durar dues setmanes perquè no entenia res del que m'explicaven, no m'ensenyaven a fer el que feia aquell pallasso. Ho he après bàsicament de manera autodidàctica".

En l’edició del Festival de Sitges que homenatja el clàssic de Tod Browning Freaks (1932) i que té com a leitmotiv el terror ambientat en els circs i les fires no podia faltar l’última entrega de Terrifier, la saga protagonitzada pel silenciós pallasso assassí Art the Clown, que s’ha convertit en una icona del cinema de terror actual amb una peculiar barreja de comèdia gestual i crueltat extrema. L’artífex de la saga, el director Damien Leone, va crear el personatge en els seus primers curts i va construir al seu voltant la primera entrega de Terrifier (2016), una producció low cost de poc més de 30.000 euros que gràcies al micromecenatge va créixer en la segona part fins a 225.000. Terrifier 3, en canvi, multiplica per deu el pressupost anterior gràcies a l’èxit inesperat de la segona entrega, que va recaptar més de 15 milions arreu del món i va constatar l’interès del públic per les grotesques exhibicions de violència gratuïta de l’Art.

En més d’una ocasió hem subratllat en aquesta columna la necessitat que Catalunya recuperi l’enorme sentit de l’humor que havia manifestat abans de la Guerra Civil, fins i tot després.

¿Pallassos catalans fent un clàssic? ¿Pallassos catalans fent un clàssic espanyol? Doncs sí. El repte que va afrontar Lluís Homar com a director de la Compañía Nacional de Teatro Clásico era tan gran com gran ha estat la rebuda d’aquest magnífic Diablo cojuelo que ara s’instal·la al Teatre Condal.

De tots els tàndems que surten del món escènic, el de la Compañía Nacional de Teatro Clásico (CNTC) amb Rhum&Cia és dels més inesperats. Què pot portar una companyia de clowns catalana a sumar esforços amb la CNTC? Un dels principals responsables d'aquesta fusió és el dramaturg Juan Mayorga, que va buscar els pallassos per portar a escena un text clàssic. L'equip encapçalat per Jordi Martínez i Joan Arqué –codirector també de l'espectacle Canto jo i la muntanya balla, que va triomfar als Premis Max i torna a arrasar a la Biblioteca de Catalunya– volia fer un pas endavant amb el seu cinquè espectacle, i endinsar-se en una obra de teatre del segle XVII els semblava una bona manera. A ells els convencia més El coloquio de los perros de Cervantes, però Mayorga encara els ho va posar més difícil i va decantar-se per El diablo cojuelo de Luis Vélez de Guevara. El muntatge "ha superat les expectatives a tots els llocs on s'ha representat", diu Martínez. El van estrenar a València, han estat vuit setmanes a Madrid i ara arriba al Teatre Condal, on es podrà veure fins al 7 d'agost, en una iniciativa que forma part del Festival Grec.

Una piscina plena de peluixos en comptes d’aigua, pilotes que boten amunt i avall, una tenda de campanya amb un televisor a dins. Una paret al fons de tot plena de dibuixos i missatges solidaris, i 250 llits plegables que esperen ser omplerts de nou, preparats amb mantes, llençols, coixins i alguna tovallola. Una vintena d’adults volten i una altra vintena de nens i nenes juguen esperant la seva pròxima destinació. Tot s’atura quan entren els pallassos. Cares de desconcert i certa il·lusió. Sona una música de fons i Boris Ribas, Lucia Pennini, Antoine Durdilly i Nacho Camarero comencen a ocupar l’espai per fer-se veure i convidar tothom a participar de l’espectacle.

Al parc del Turó de la Peira, allà on Barcelona no ensenya el seu skyline de revista d’arquitectura, sinó un mar d’edificis que envaeix turons i humils casetes adossades, una troupe de més de cent pallassos tenen la missió de fer viatjar les famílies que hi arriben a llocs tan exòtics (i conflictius) com el Congo, Burkina Faso i Etiòpia. Pallassos Sense Fronteres s’ocupa de la programació d’aquest parc que –innecessàriament– s’ha tancat del tot al públic per instal·lar-hi sis escenaris escampats que puguin funcionar alhora. Només s’hi pot accedir amb entrada, però aquí sí que admeten que facin cua els que no han sigut previsors i hi entrin si hi ha aforament lliure. “Quinze cap al Congo sense entrada”, sento que organitzen. I tot i aquesta cintura, veurem maleïdes cadires buides.

Molts pacients hospitalitzats amb covid-19 han sentit de prop la solitud i la tristesa. Així i tot, els pallassos dels hospitals han intentat fer-los companyia i arrencar-los un somriure en els moments més complicats. El seu paper ha sigut clau gràcies a la seva tasca emocional cap als pacients, familiars i acompanyants, així com als professionals sanitaris. Tanmateix, no són considerats personal essencial i no tenen accés als recursos que necessitarien. Angie Rosales, fundadora de l’ONG Pallapupas, explica que vol que els pallassos siguin un estàndard als hospitals catalans i és per això que han iniciat converses amb el departament de Salut per aconseguir-ho. Així mateix, Papallupas, que va guanyar el premi social Tatiana Sisquella el 2015, ja ha llançat una campanya de recollida de firmes a través de Change.org per reclamar que la cura emocional a través del riure i de l'humor siguin imprescindibles dins del sistema de salut català. 

Jordi Pesarrodona, regidor de Cultura de l'Ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada (Bages), i pallasso de professió, es va fer viral quan, en els escorcolls de les conselleries catalanes el 20 de setembre del 2017, es va fer una foto amb un nas de pallasso al costat d'un guàrdia civil com a gest de protesta. El seguiment mediàtic es va allargar quan Pesarrodona va ser citat a declarar per un presumpte delicte de desobediència pels fets de l'1-O al jutjat d'instrucció número 2 de Manresa, del qual finalment va ser absolt.

Hi ha dues coses que faig menys del que voldria: riure i passejar pel bosc.

El regidor d'ERC a Sant Joan de Vilatorrada Joan Pesarrodona s'ha negat a declarar aquest dimecres davant de la jutge de Manresa que l'investiga per desobediència durant les carregues policials de l'1 d'octubre a l'escola del municipi on es trobava. Pesarrodona, que és pallasso i actor de professió, es va fotografiar amb un nas vermell al costat d'un agent de la Guàrdia Civil durant els escorcolls a les conselleries d'Economia i Governació del 20 de setembre, una imatge que es va fer viral a les xarxes. Assegura que és per això que els agents van carregar al seu poble i que ara l'estan investigant.

Emilio Aragón, 'Miliki', un dels famosos "pallassos de la tele", ha mort als 83 anys a Madrid, segons ha informat avui la productora Globomedia.