La crisi econòmica i social impedeix a Sud-àfrica celebrar amb rebombori els 30 anys de la fi de l’apartheid, que es pot situar en les primeres eleccions amb sufragi universal que van tenir lloc el 27 d’abril del 1994. Des de llavors, el 27 d'abril es considera el Dia de la Llibertat i és festiu en un país que va fer història quan va trencar amb un règim supremacista amb més calma i menys sang del que ningú es podria haver imaginat. La nostàlgia no hi cap i encara menys quan d'aquí quatre setmanes, el 29 de maig, Sud-àfrica encara uns comicis amb els resultats més incerts.

Sud-àfrica i Palestina fa dècades que se senten a prop, per això no sorprèn que el govern de Pretòria hagi portat Israel al Tribunal de Justícia de l’ONU. Una prova d’aquesta relació és que tan sols setze dies després que Nelson Mandela fos alliberat, el febrer del 1990, es fonia en una abraçada amb Iàsser Arafat, líder de la vella Organització per a l’Alliberament de Palestina i tractat com a terrorista per bona part de la comunitat internacional. Els dos líders no es coneixien personalment perquè el sud-africà havia estat tancat durant vint-i-sis anys, però s’admiraven mútuament. Mandela sabia que durant la seva llarga condemna Arafat, com els també proscrits Fidel Castro i Muammar al-Gaddafi, havia estat sempre al costat de la lluita dels ciutadans negres sud-africans contra el règim supremacista de l’apartheid. L’abraçada va ser el primer dels gestos que Mandela va tenir amb Arafat, a qui va condecorar quan ja va ser president i a qui el 2004 va acomiadar com una “icona” de la lluita contra “l'opressió”. 

La nord-americana Eve Fairbanks (Washington, 40 anys) signa Els Hereus (Periscopi / Península), un retrat gens ensucrat de la Sud-àfrica post apartheid. A través de les històries reals de la Dipou i la seva filla Malaika i de Christo, fa un retrat d’una societat que busca l’encaix entre vells oprimits i opressors. Fairbanks coneix bé el país on viu des del 2009 i confessa sentir-se enamorada de la vitalitat de Johannesburg, la ciutat triada després d’una petita estada a Ciutat del Cap.

L'última entrevista que ha concedit Meghan Markle ha aixecat polseguera. En una conversa recollida per la revista The Cut, la duquessa de Sussex ha fet gala de l'entusiasme que va despertar el seu casament amb el príncep Enric a Sud-àfrica. "Un actor em va dir que quan vaig passar a formar part de la família reial britànica els sud-africans van sortir al carrer a celebrar-ho de la mateixa manera que quan Mandela va ser alliberat de la presó", ha dit Markle. Aquestes declaracions no han agradat gens a la família de Nelson Mandela, que ha criticat durament les paraules de la duquessa.

L’expresident sud-africà i premi Nobel de la pau FW de Klerk ha mort d'un càncer aquest dijous a Ciutat del Cap, als 85 anys. L’home que passarà a la història per ser qui va possibilitar l’alliberament del carismàtic Nelson Mandela i per portar Sud-àfrica a la democràcia no s’ha pogut desempallegar d’un llegat controvertit que els analistes polítics locals intenten equilibrar.

Andrew Mokete Mlangeni, l’últim supervivent de l’històric judici de Rivonia i estret camarada de Nelson Mandela, ha mort als 95 anys. Amb ell s'acaba la generació que va sacrificar la vida en la lluita contra l’apartheid sud-africà. I els que el van conèixer no van dubtar, al saber que havia mort, a descriure'l sobretot com a discret i humil.

Diumenge al vespre vaig mirar l'entrevista que el director de TV3, Vicent Sanchis, va fer a Oriol Junqueras, convençut d'estar presenciant el retorn d'un líder polític a la vida pública. Al començament, em va semblar que el to, a mig camí entre la sobreactuació i la banalitat, formava part d'allò que podríem anomenar propedèutica televisiva: abans de comunicar el missatge important, cal distendre la situació amb alguna broma o alguna petita performance irònica. És ben normal. A mesura que passaven els minuts, però, vaig constatar, amb estupefacció, que el to estrany, absolutament improcedent en un context d'aquelles característiques, s'anava allargant massa. Junqueras repetia amb obstinació a qui havia anat a veure aquella setmana i altres coses per l'estil. No va respondre ni una sola de les preguntes que li va fer el periodista, com és el seu costum. Semblava que l'important era explicar amb qui s'havia reunit els darrers dies, intercalant llocs comuns de míting sobre el component social de l'independentisme o sobre la seva entrega abnegada a la causa. Per dir-ho com l'Antoni Bassas, "va exhibir explícitament durant tota una hora l’alt concepte que té de si mateix". Gesticulava d'una manera tan descontrolada que fins i tot feia sorolls en colpejar les mans o els canells amb la taula (quedava fora de càmera i no ho veia). Crec que no soc l'únic que va quedar perplex. En tot cas, tot plegat em semblaria disculpable en una persona que, per les circumstàncies que tots coneixem, podia estar emocionat, excitat o simplement desubicat.

A Ciutat del Cap ultimen els detalls per a la celebració demà dimarts dels 30 anys del discurs que Nelson Mandela va fer a l’ajuntament hores després de sortir de la presó Victor Verster. L’activista, condemnat per traïció i terrorisme a cadena perpètua, va passar 27 anys entre reixes i, malgrat que anys enrere el règim de l’apartheid li havia concedit la llibertat si complia certes condicions, Mandela va preferir continuar tancat i sortir per la porta amb plenes garanties per a ell i per als seus companys.

Josina Machel (Maputo, 1976) és filla de Samora Machel, el primer president del Moçambic independent, i de Graça Machel, la vídua de Nelson Mandela. Però ni aquest parentiu ni ser una dona amb formació, carrera i diners propis la va salvar de la violència masclista. Una nit de l’octubre del 2015, la família Machel es va ajuntar en una celebració a la casa de Maputo però la festa es va tornar drama quan la parella de Josina la va colpejar tan fort que li va buidar un ull. “La meva mare ara és el meu ull dret”, diu mirant a una orgullosa Graça, que ha volgut acompanyar la seva filla en la presentació a Barcelona de Woman, el documental sobre violència que ha produït Medicus Mundi.

Després d’un any aturada perquè necessitava descansar, Ona Carbonell torna a la càrrega amb la mateixa força de sempre. I amb ganes d’innovar. Per això, al FINA World Series que des de divendres fins diumenge es disputa a la Piscina Sant Jordi de Barcelona, estrenarà una nova coreografia per al seu solo tècnic en què nedarà acompanyada d’un discurs de Nelson Mandela, una cosa que fins ara no s’ha fet mai en el món de la natació sincronitzada. “Com a mínim, que jo sàpiga”, apunta la nedadora, que explica com va sorgir la idea: “Un dia vaig anar a l’estudi del Salvador Niebla, que és el nostre músic, i estava fent una música amb un poema per a uns ballarins contemporanis. Li vaig preguntar si era possible agafar el discurs d’algú que per a mi fos molt especial i ballar-ho a l’aigua. Em va dir que sí, que podíem afegir-hi una base musical a sota. Li vaig comentar a la Mayu [la seleccionadora] que tenia una idea molt boja i ella em va dir que li semblava bé”, recorda rient Carbonell, satisfeta per com ha quedat la coreografia. “Per a mi Nelson Mandela és una icona, per tot el que va fer, sempre amb un somriure, utilitzant l’esport com a eina per a la cohesió social”, relata. Carbonell neda el solo al ritme del discurs que Mandela va fer a la gala dels Laureus, un discurs “sobre la importància de l’esport en el món, que va més enllà, que pot canviar el món...” “Al principi, nedar amb una veu no era fàcil, però, com que tot el que diu m’inspira molt, per a mi és molt emocionant”, explica, i vol deixar clar que per a ella innovar amb el solo és la seva manera de retornar a l’esport tot el que l’esport li ha donat a ella.

Un dia com avui de fa un quart de segle el món mirava cap a Sud-àfrica. Durant molts anys, el país va omplir els noticiaris internacionals d’escenes pertorbadores. Policies blancs pegant a joves negres amb les porres. Soldats atiant gossos pastors alemanys contra manifestants que demanaven dignitat. Activistes negres cremant vius veïns sospitosos de col·laboracionisme amb el règim supremacista de l’apartheid, i militants dels partits africans rivals matant-se els uns als altres a matxetades pel control del seus barris.

L’11 de febrer de 1990, després de 27 anys empresonat, Nelson Mandela saludava el món a la sortida de la presó de Victor Verster, a 80 quilòmetres de Ciutat del Cap. Era el gest que necessitava el govern sud-africà per demostrar que caminava cap a un futur sense apartheid, el règim de segregació racial que va condemnar Mandela el 12 de juny del 1964 al Palau de Justícia de Pretòria.

“Canvi”. Sota aquest únic lema, els sud-africans celebren avui el centenari del naixement de Nelson Mandela. Tot i que el govern presidit per Cyril Ramaphosa no ha convocat cap acte oficial, la jornada s’ha declarat com a “dia de servei” a tot el país. Un servei d’ajuda als més vulnerables, que avui dia encara són bona part de la població. Segons dades del Banc Mundial, Sud-àfrica és el país del món amb més desigualtat econòmica, en què un 1% de la societat té el 70% de la riquesa nacional, i en què 14 milions de persones passen gana cada dia.

Creat amb milers de mantes teixides per tot el món i estès sobre el pati d'una presó de màxima seguretat pròxima a Pretòria, Sud-àfrica ha descobert aquest dimarts un retrat de més de 7.000 metres quadrats de Nelson Mandela, visible des de l'aire, amb motiu de l'any del seu centenari.

Winnie Madikizela-Mandela, icona de la lluita contra l’apartheid, venerada i criticada gairebé amb la mateixa intensitat, va morir ahir als 81 anys en un hospital de Johannesburg, on havia ingressat per una infecció renal que des de principis d’any la mantenia allunyada de la vida pública. La notícia va trasbalsar una Sud-àfrica que aquest mes commemorarà els 28 anys de les primeres eleccions democràtiques que va guanyar Nelson Mandela, llavors ja exmarit de l’activista. La família es va limitar a informar que havia mort envoltada dels seus éssers estimats però no va donar detalls del funeral, tot i que des de les xarxes socials i la política es va reclamar un comiat amb tots els honors.

No hi podria haver un més bon homenatge a Nelson Mandela per part dels Springboks sud-africans. Durant molts anys, la selecció sud-africana era un símbol de l'opressió blanca sobre la població autòctona, i el rugbi un esport odiat pels negres, que sempre s'havien estimat més el futbol que no pas l'esport de la pilota ovalada.

"En aquella final no va perdre ningú, vam guanyar tots", afirmava vint anys després François Pienaar, capità de la selecció sud-africana de rugbi que el 24 de juny del 1995 es va proclamar campiona del món guanyant contra tot pronòstic la Nova Zelanda liderada pel mític Jonah Lomu.

Seixanta-set minuts, només, dedicats als altres. És el temps que demana l'ONU que cadascú dediqui a tasques de voluntariat social durant cada 18 de juliol, la data de naixement de Nelson Mandela, l'expresident sud-africà mort el desembre del 2013 i símbol del règim supremacista de l'apartheid. Els 67 responen a un minut per cadascun dels anys que el vell Madiba (com se'l coneix a Sud-àfrica) va dedicar a la lluita pels drets humans i la justícia social.