El nostre és un món cada cop més sorollós. Plouen bombes informatives i bombes de metralla. Alts mandataris del tot inoperants es contradiuen sobre el vell ordre mundial i la submissió a governs directament psicòpates, quan el que cal és pau, silenci, repòs i, sobretot, música que simuli que el temps s’atura. Vana il·lusió, partint de la base que la música és un art, precisament, del temps.

Abans que comenci l'extraordinària programació de recitals de lied a la Canònica de Vilabertran, la Schubertíada ha començat a caldejar l’ambient líric empordanès amb un primer concert a Vilajuïga, a càrrec del tenor català David Alegret. El cantant, acompanyat del mestre Rubén Fernández Aguirre al piano, ha brindat un programa de cançó catalana preciós i equilibrat.  

Setmana Dudamel a Barcelona: dues funcions de Fidelio al Liceu i, al Palau de la Música, assaig matinal obert previ al concert de dimarts, sempre amb la Filharmònica de Los Angeles. El carisma del director veneçolà l’acompanya arreu i els seus acòlits són legió. Ho van demostrar els espectadors que la nit de dilluns al Liceu, després d’exhibir mostres d’"exquisida educació" (telèfons sonant, tos mal dissimulada, gravacions amb el mòbil) el van ovacionar dempeus.

Dilluns va fer vint anys que, l'11 de març del 2004, després d’una jornada tenyida de sang pels atemptats islamistes a Madrid, Ibercamera va celebrar l’únic concert en una Barcelona que, per respecte a les víctimes i en senyal de dol, va tancar sales de festes i d’espectacles. Però aquella vetllada a L’Auditori tenia sentit, perquè s’hi interpretava la Simfonia núm. 6, Tràgica, de Gustav Mahler. Vint anys després, el mateix dia, s’ha celebrat un concert promogut per la mateixa empresa i amb un programa que també podria sonar a homenatge als més de 190 morts de Madrid. Perquè el Rèquiem de Mozart és la resposta que el músic de Salzburg, el darrer any de vida, dona a la idea de la mort, “la millor amiga de l’home” segons havia escrit quatre anys enrere en una carta adreçada al seu pare.

Mig Palau de la Música (i encara mal comptat) per a la presència a l’escenari modernista del conjunt espanyol L’Apothéose amb la lluïda participació de la flautista d’Aquisgrà Dorothee Oberlinger. Una vetllada al servei de sis concerts de Georg Philipp Telemann, el prolífic compositor alemany autor d’un catàleg amb –sembla– tres mil obres. D’entre elles, sis deliciosos concerts que vam poder paladejar al Palau de la Música i entre els quals va destacar molt especialment la flauta de bec.

Enguany, el festival de lied Life Victoria es vesteix de gala per commemorar el centenari del naixement de Victòria dels Àngels. I ho fa obrint temporada amb un primer recital que assegura la continuïtat de l’art de l’exímia soprano amb dues veus magnífiques, poderoses, d’emissió natural i de bon gust en recursos, que van del fraseig fins a la projecció (tot i les limitacions acústiques del recinte modernista de Sant Pau), passant per l’ús dels reguladors.

Els inicis de curs sempre tenen coses molt excitants: des de promeses com les d’anar al gimnàs fins al col·leccionisme de fascicles de quiosc, passant per l’estrena de l’estoig ple de llapis de colors per anar a l’escola. Qui més qui menys, tothom experimenta vivències positives, amb ànims i amb bones i renovades intencions.

Els concerts de Joaquín Sabina sempre els salven les cançons i, sobretot, el que aquestes cançons signifiquen per a un públic que sempre li fa costat. Aquesta vegada, omplint dues nits els seients del Palau Sant Jordi, dimecres i divendres, pagant entre 55 i 110 euros. Sabina, de 74 anys, de vegades és el seu pitjor enemic, com canta a la cançó Contra todo pronóstico que titula aquesta gira del renaixement posterior a la caiguda que va patir el febrer del 2020 en un concert a Madrid amb Joan Manuel Serrat. Tanmateix, aquest home que diu que era d’esquerres i ara ja no tant perquè té "ulls i orelles", de vegades respon amb dignitat al caliu del públic, com va demostrar tan aviat com va començar el concert. Assegut en un tamboret i amb la veu rogallosa però ben col·locada i molt amplificada, va projectar Cuando era más joven, amb la banda de set músics posant potència a la nostàlgia. "Bon nit a tothom!", va dir en català tot seguit. També va recordar que amb aquesta gira ja fa un any que volta per "dos continents" i que tenia "moltes ganes de tornar a Barcelona", un lloc del qual té "records inesborrables". I sobretot al Palau Sant Jordi, "patria del corazón del fugitivo que celebra el milagro de estar vivo". Rima consonant que embafa o emociona segons la nit i la companyia.

Ja sigui en representacions d’òpera, en recitals o en concerts, les actuacions de Juan Diego Flórez apleguen una legió d’espectadors entusiastes que, des de la primera sortida a l’escenari del tenor peruà, saben que l’espectacle està assegurat. I és així perquè Flórez és un home de gran generositat artística, que ho dona tot i que en concerts i recitals es mostra comunicatiu, proper, xerraire i amb la butxaca plena de propines, algunes d’elles aferrat a la guitarra per cantar cançons populars peruanes. És cert que tot plegat obeeix a una operació molt ben calculada, perquè Flórez és un home de mentalitat cerebral, que ho porta tot estudiat. I en part per això és un dels millors cantants del moment, amb una carrera força llarga i amb èxits permanents arreu del món.

Es conserven la meitat de les cantates que Johann Sebastian Bach va escriure al llarg de la seva vida, però el llegat és extraordinari, com ho testifiquen les contínues revisions en concert o les edicions discogràfiques dels millors especialistes en el barroc musical.

El 1961 el filòsof Vladimir Jankélévitch va publicar a França La música i l’inefable, un assaig profusament reeditat i traduït a diverses llengües. Un llibre d’obligada consulta i relectura en què l'autor es pregunta, entre altres coses, fins a quin punt la música és un llenguatge xifrat, un jeroglífic amarat de misteri. Aquest plantejament es pot encarar amb obres com la Novena simfonia de Gustav Mahler, que MusicAeterna va interpretar a L’Auditori en el marc de la temporada d’Ibercamera. I és que en el que va acabar sent la seva darrera simfonia, l’autor d’El cant de la Terra s’obre al misteri de la mort, que Mahler ja sentia propera. Però xifra el missatge, amaga crípticament les seves intencions, refugiant-se en una música mai explícita, mai descriptiva però sempre transfiguradora, en un viatge a través de les emocions de l’ànima humana, oberta a la pregunta sobre el més enllà.

Això de les òperes en versió de concert (que un col·lega va definir fa temps com a “paelles sense arròs”) té una contrapartida positiva en el cas d’òperes que, com Ariodante, tenen una acció escènica limitada, estructurades com estan a base d’àries da capo enmig de recitatius secs. Perquè això permet gaudir de la filigrana que és l’òpera de Händel, curulla de subtileses i de matisos que segons quin muntatge escènic pot minimitzar.

"El 1988, quan molts dels que sou aquí éreu nens...", va dir el DJ i productor Jazzie B mirant la platea del Palau de la Música. En aquella època Soul II Soul era un col·lectiu que volia traslladar els ritmes del carrer als clubs del sud de Londres. Soul, funk i ritmes jamaicans s'escampaven amb nocturnitat i sensualitat gràcies a la feina de Jazzie B i el també productor Nellee Hooper i a les veus de cantants com Caron Wheeler i de puntuals col·laboracions de dives del house com Kim Mazelle. L'èxit de peces com Keep on movin' i Back to life van certificar la bona feina del projecte. Però el temps passa factura, i ara la proposta de Soul II Soul podria sonar com a banda sonora d'una trobada d'accionistes de l'Íbex en una discoteca fina: bon rotllo, pulcritud interpretativa i ganes d'acabar l'actuació. Una hora i vint minuts va durar el concert d'aquest dijous al Palau de la Música que servia per inaugurar el Mas i Mas Festival.

Philharmonia Orchestra

Palau de la Música. 21 d'abril del 2022

Dia plujós a l’exterior i vespre càlid dins del Palau de la Música, agombolats per la calidesa d’un repertori que mai no falla pel que fa al coneixement previ que en tenen els oients i que acostuma a aplegar legions d’espectadors. Això sí: pesen sobre peces com el Concert per a violí de Beethoven o la Cinquena simfonia de Txaikovski tradicions interpretatives que imposen inevitables comparacions. Per sort, la Philharmonia Orchestra és en si mateixa un conjunt de gran solidesa provada i contrastada i que pot anar amb el cap ben alt i sense necessitat d’establir analogies amb altres formacions. I, esclar, no va decebre. Al contrari, tot i que semblava molt més ben conjuntada en la simfonia de Txaikovski que en el concert de Beethoven, perquè els atacs no sempre van tenir la pulcritud desitjada, tot i la nitidesa del so en les diferents seccions.

]]>

Maria Arnal & Marcel Bagés

Sala Oval del MNAC. 21 de desembre del 2021

La cantant Maria Arnal es va vestir de Sibil·la per celebrar el solstici d'hivern a la Sala Oval del Museu Nacional d'Art (MNAC) i va aconseguir una cosa extraordinària, una més en la seva trajectòria artística. Hi va aplegar més de mil persones, assegudes al voltant d'un escenari central que evocava un altar polisèmic: la il·luminació zenital podia induir a pensar en l'Ara Coeli, l'altar al cel que anunciava l'arribada del redemptor, i alhora la coreografia, el vestuari i el gest connectaven amb la roca de l'antiguitat grega des d'on s'escampaven les profecies paganes més funestes. Malgrat el pes referencial d'aquests contextos, Arnal se'n surt amb un espectacle amb personalitat pròpia protagonitzat per una Sibil·la republicana, o amb una consciència cívica lliure de Déu i de déus. Sí que hi ha un rerefons espiritual, però que no està lligat ni a la litúrgia cristina ni a les magufades new age. És, de fet, el que ja transmetia la veu de la versió del Cant de Sibil·la que Maria Arnal i Marcel Bagés van incloure al disc Clamor (2021).

]]>

Chucho Valdés

Palau de la Música. 23 de novembre del 2021

Continua l'idil·li de Chucho Valdés amb el Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona, on ha deixat per al record nits màgiques en diferents formats i grans moments de comunió amb el públic. Va tornar a passar dimarts al Palau de la Música, quan cap al final del concert el pianista cubà va mobilitzar totes les forces rítmiques de la big band que l'acompanyava per atacar el clàssic Bacalao con pan, del grup Irakere. La tremenda descàrrega va ser recompensada amb una ovació, més que merescuda després d'una actuació que novament tenia un reclam conceptual, la presentació de la suite La creación, que demostra que Valdés viu per crear nova música. Molt pocs músics poden dir el mateix als 80 anys.

]]>

Maurizio Pollini

Ibercamera. Palau de la Música. 27 d'octubre del 2021

A aquestes altures, Maurizio Pollini ja no ha de demostrar absolutament res a ningú. És un gat vell que se les sap totes. Un home ja molt castigat per una edat que no perdona (al gener festejarà els 80 anys) i per una mala salut de ferro que, no obstant això, el manté dempeus dalt dels escenaris d’arreu, per bé que ocasionalment cancel·la algunes de les actuacions. De fet, la d’enguany a Barcelona ha perillat fins fa pocs dies, quan Ibercamera confirmava que Pollini actuaria al Palau de la Música malgrat haver ajornat l'actuació a Madrid.

]]>

Jordi Savall i Le Concert des Nations

L'Auditori. 7 d'octubre del 2021

El mestre Jordi Savall pot i ha d’estar ben content: aquest 2021 ha celebrat el vuitantè aniversari, el cap li bull de projectes i, tot i l’endarreriment produït per l’aturada de la vida cultural per efectes del covid-19 (que Savall també va patir), ha pogut reprendre la integral de les nou simfonies beethovenianes. Un programa ambiciós, que segueix el curs en paral·lel amb els enregistraments de les obres i que culmina el 15 de desembre al Liceu amb les simfonies Vuitena i Novena.

]]>

Christoph Prégardien

Schubertíada de Vilabertran. 18 d'agost

A vegades és un descans tornar a allò que saps que és una aposta segura. I Christoph Prégardien, vell conegut de la Schubertíada de Vilabertran, ho és. La qualitat, l'elegància i la intel·ligència musical del tenor alemany es van tornar a fer paleses dimecres al recital que va oferir a la Canònica. El públic de la Schubertíada, fidel i incondicional de la cita estiuenca, va omplir l’església a vessar, tot i haver-se reduït l'aforament gairebé en un 50 per cent a causa de les restriccions anticovid.

]]>

Sílvia Pérez Cruz

Festival de Cap Roig. Calella de Palafrugell. 17 d'agost

Els amants dels vinils saben que el format single, el disc petit de 7 polzades, pot donar moltes alegries inesperades. Si a la cara A acostuma a haver-hi la cançó destinada a ser la més popular, la cara B se sol reservar per a aquells temes menys accessibles o els que no van passar el tall per formar part d’un elapé, perquè eren estranys o diferents. De fet, molts artistes han utilitzat la cara B per sortir del guió, com un reducte de llibertat. I precisament Sílvia Pérez Cruz, que va actuar dimarts a la nit al Festival de Cap Roig amb totes les entrades venudes, va defensar amb solidesa aquesta llibertat volguda acompanyada per la Farsa Circus Band, un quintet format ad hoc que li permet explorar aquests altres camins, de la improvisació jazzística a les melodies difícils d’apamar. I ho va posar difícil a qui intenti descriure’ls amb paraules.

]]>