El concurs públic que va convocar el 15 d'abril l'Ajuntament de Barcelona per escollir el nou director del Museu d'Història de Barcelona està sent força controvertit. L'actual director, Joan Roca, que ha ocupat el càrrec durant 17 anys, es jubila aquest desembre, i l'Associació de Professionals de la Museologia de Catalunya ha presentat un recurs de reposició perquè volen que es defineixin millor alguns punts de la convocatòria. "Creiem que podria afectar la igualtat d'oportunitats i drets fonamentals dels candidats", asseguren en el recurs.

La noció de museu està en ple procés de canvi: els museus volen atreure públics diversos i lluiten contra la fama d'elitistes. Més que donar moltes explicacions, la tendència és fer preguntes. El Museu d'Història de Barcelona (MUHBA) ha volgut aprofitar el seu 80è aniversari per canviar de dalt a baix i reinventar-se completament. S'ha estès per tota la ciutat, amb 55 sales agrupades en 19 espais patrimonials i ha convertit la seu principal, el MUHBA Padellàs, en un espai museístic experimental. Hi ha objectes, hi ha contextualització, moltes preguntes i el contrast entre el que passava a la capital catalana i el que passava a la resta d'Europa.

Amb motiu dels seus 80 anys d'història, el Museu d'Història de Barcelona (Muhba) es renova de dalt a baix. "El Muhba té 55 sales repartides en 19 seus, i vuit d'aquestes seus es reinventen", diu el director del museu, Joan Roca. Segons el tinent d'alcaldia de l'Ajuntament de Barcelona Jordi Martí, canvia el discurs, perquè passa de ser museu de la ciutat a museu de la ciutadania. "S'ha d'explicar la història d'una altra manera, no des del poder, i no només amb experts, sinó amb la col·laboració d'entitats i veïns", afirma Martí. El canvi de discurs, museografies, renovacions i ampliacions han tingut un cost de 16.200.338,99 euros. Aquest març començarà la marató d'inauguracions: del 28 de febrer a l'1 d'abril obriran les portes els vuit nous espais expositius.

L'escudella és un dels plats documentats més antics d'Europa i, al segle XIV, els catalans en menjaven pràcticament cada dia. Era un plat interclassista, però amb algunes diferències: els que tenien menys recursos hi podien afegir algun menut, i els més adinerats carn abundant. Des del segle XIV fins a l'actualitat, l'alimentació i la producció alimentària han canviat, però l'escudella ha romàs inalterable: continuem fent bullir l'olla. És amb aquesta imatge, fogons i olles, que obre Alimentar Barcelona. Ciutat, proveïment i salut, el resultat d'un projecte de recerca de vuit anys que es pot veure al Museu d'Història de Barcelona (Muhba) a partir d'aquest divendres i fins a l'octubre de l'any que ve.

Cap al 1410, en alguna drassana cantàbrica, es va construir un mercant d'uns 30 metres d'eslora, amb fusta de roure, i seguint el mètode que s'utilitzava des del nord peninsular fins al Bàltic: el folrat previ i buc tinglat. L'embarcació, amb una trentena de tripulants, va fer molts viatges i va arribar al port de Barcelona, amb més d'una cicatriu, anys després. En aquell moment, la capital catalana ni tan sols tenia escullera artificial –el primer moll es va construir entre el 1477 i el 1487– i, com altres vaixells, l'embarcació basca estava tan sols protegida per una barrera variable de sediments procedents del riu Besòs. Una tempesta va posar fi a la seva existència i, mentre la desballestaven, el mar se'n va emportar part de l'esquelet. Uns 600 anys després les restes d'aquesta nau han tornat a la superfície i es mostra dins una cabina de vidre, construïda expressament, al Museu d'Història de Barcelona (MUHBA), batejada com a Barceloneta I. "La instal·lació serà permanent fins que hi hagi alguna cosa que es consideri que valgui prou la pena com per rellevar-la", diu el director del MUHBA, Joan Roca. L'esquelet de fusta no està sol: l'acompanya una exposició virtual que s'ha fet conjuntament amb el Port de Barcelona i que permet recórrer l'embarcació, que s'ha reconstruït en 3D, navegar per les rutes comercials de l'època o veure litografies i fotografies del port de totes les èpoques.

Una escultura eqüestre imposa. A Franco li encantava exposar-se dalt del cavall, al trot, victoriós i traient pit. Com la majoria de dictadors, tenia l’ego desfermat. L'octubre del 2016, el consistori barceloní va decidir exhibir davant del Born aquesta obra tan simbòlica, que Josep Maria Porcioles va encarregar el 1962 a Josep Viladomat. L'objectiu era debatre la impunitat del franquisme però alguns van decidir convertir l'estàtua en una diana col·lectiva. El Franco de ferro forjat va tenir un final molt diferent de l'original: va acabar decapitat i per terra.

"Mig segle fa que pel món / vaig, camina que camina, / per escabrós viarany / vora el gran riu de la vida". Així comença Caminant, un dels sis poemes del llibre pòstum de Jacint Verdaguer Al cel (1903), que Roger Mas va musicar i cantar al disc Les cançons tel·lúriques (Satélite K, 2008). Gràcies a la descoberta, el poeta de Folgueroles es va convertir en un dels referents literaris del solsonenc, que en aquells moments ja havia publicat discos com Casafont (1999) i dp (2003). Dotze anys després de musicar els poemes per primera vegada –entremig hi va haver les esplèndides adaptacions amb la Cobla Sant Jordi, recollides també en disc–, Mas ha tornat a agafar la guitarra i les ha gravat tot sol a Vil·la Joana, la casa de Collserola on Verdaguer va passar els últims dies de la seva vida i va morir el 10 de juny del 1902.

La visita a les sales d'un museu és només la punta de l'iceberg de les activitats que s'hi duen a terme, i un any més l'Institut de Cultura de Barcelona (Icub) vol donar visibilitat als professionals de les col·leccions i als espais restringits com els arxius i les reserves. Aquest és el propòsit de la jornada d'In Museu, la quarta edició del qual se celebrarà l'1 de febrer de les 10 a les 18.30 h.

Els museus i els centres d'exposició municipals de Barcelona van rebre 4.886.831 visitants durant el 2017, 220.000 més que el 2016. Alguns dels efectes d'aquest augment es troben, segons explica l'Icub en un comunicat fet públic aquest dilluns, en exposicions com 'David Bowie is' i 'Tapas. Spanish design for food', del Museu del Disseny de Barcelona. Les dades són provisionals; les definitives es faran públiques al març.

La divisió i, a vegades, l’abisme entre víctimes i administració és força freqüent. Quan s'hi afegeix la indiferència de la burocràcia, el divorci és dolorós. Jordi Morales, que tenia set anys aquell fatídic 19 de juny del 1987 en què un cotxe bomba va explotar al pàrquing de l'Hipercor, a l'avinguda Meridiana de Barcelona, sintetitza el desemparament de les víctimes en una imatge de l'acte institucional amb víctimes i diputats que es va fer per commemorar els 30 anys de l’atemptat terrorista: “Quan es va fer l’homenatge al Parlament ens van fer seure a la quarta fila. És una bona metàfora, perquè l’únic que han fet és donar-nos l'esquena”, assegura en una de les entrevistes que es pot veure a l’exposició 'La ferida d’Hipercor. Barcelona 1987', comissariada per l’historiador i periodista Francesc Valls. Els pares de Morales van morir en l'atemptat, però com que no estaven casats, ell no apareixia com a víctima a la sentència del 1989. La seva, com la de totes les víctimes, és una llarga lluita per obtenir el reconeixement.

'El món del 1714'. Aquest és el títol de l'exposició que acull fins al setembre de l'any que ve el Museu d'Història de Barcelona (MUHBA), i que explica els canvis i les evolucions mundials que van succeir paral·lelament a la resistència del 1714 a Barcelona.

“He tenido noticia de innumerables expedientes de iniciativa catalana y capital catalán para la instalación de industrias nuevas, resueltas con la fórmula de ‘autorizados para fuera de Cataluña’”, escrivia l’escriptor Dionisio Ridruejo el 1962. Franco havia guanyat la guerra i castigava les regions que havien lluitat a favor de la República. En temps de crisi, però, els tallers i fabricants de Barcelona van aguditzar l’enginy i van intentar produir petits vehicles de baix cost. Amb molts pocs mitjans van llançar els microcotxes.