Dedicant-me al màrqueting digital i, a més, fent-ho en una empresa pròpia, sovint resulta difícil separar la feina de la família. Quan era petita ajudava a preparar coses a la botiga de l'àvia i aquest negoci familiar era un espai on tots podíem fer alguna cosa, també una nena, per petita que fos.

Aquest any, en un dels treballs de recerca en els quals vaig estar de tribunal es va arribar a una conclusió interessantíssima que revelaré al final d’aquest article. El treball en qüestió analitzava l’oferta de lleure en català adreçada als joves. N’hi havia per a tots els gustos i edats. Per als més petits, activitats musicals i teatrals. Aquestes, evidentment, les triaven els pares.

El 26 de gener de fa un segle, John Logie Baird, enginyer escocès, va fer a Londres, davant els membres de la Royal Institution, la primera demostració pública de televisió. Ell mateix havia construït l’aparell a partir d’un invent previ, el disc de Nipkow, creat el 1884 per l’alemany Paul Nipkow. Al Museu de la Ciència de Londres es pot veure una reproducció de l’aparell de John Logie Baird. Tenia poca definició i la imatge era petita, no gaire més gran que la d’una pantalla de mòbil actual. Pel que fa a la mida, d’alguna manera, hem tornat als inicis.

Explicar un conte abans d’anar a dormir, inventar-se una història si el nen fa rebequeries a l’hora de menjar o entretenir-lo explicant-li tota mena de curiositats quan us trobeu en una sala d’espera, en un restaurant o a la parada del bus. Hi ha pares i mares que encara ho fan, però n’hi ha d’altres que prefereixen donar-los el telèfon mòbil o una tauleta perquè s’entretinguin sols. Quan les pantalles es converteixen en protagonistes, es perden determinats hàbits que fan que els membres de la família connectin i passin temps de qualitat de manera conjunta, com es pot fer, per exemple, a través de la lectura.

Des que França va qüestionar la presència dels mòbils a les aules el 2018, ens l’hem mirat com a referent pioner d’educació digital. L’any passat van fer un pilot a més de 200 centres imposant la “pausa digital diària” en horari lectiu, i el curs vinent s’estendrà per a tot l’alumnat de menys de 16 anys. Els mòbils no entraran a cap classe francesa, tampoc del Regne Unit. No obstant això, un estudi de la Universitat de Birmingham conclou que la prohibició com a mesura aïllada no millora el benestar de les criatures ni augmenta el rendiment acadèmic, i només redueix 30 minuts el temps de pantalla diari.

La història de l'omnipresència de les pantalles a l'aula té un origen més o menys directe en la recomanació número 1836 del Consell d'Europa feta pública l'any 2008. Segons els redactors del document, tot i que les eines d'e-learning (l'expressió ja ha passat avall) havien tingut un impacte considerable en l'educació i la formació, el seu potencial a Europa encara no s'havia aprofitat al màxim. L'e-learning englobava mitjans electrònics per a l'ensenyament i l'aprenentatge, tant presencial com a distància. Plantejava noves exigències a les institucions educatives, als docents i als estudiants. Les institucions necessitaven infraestructura tècnica i programari. Els professors havien de rebre formació obligatòria específica, mentre que els estudiants havien de tenir accés als dispositius i materials, i ser formats en el seu ús des de ben joves. Llavors es creia que es generarien recursos educatius accessibles a tothom, combatent així la divisió social. Es va fer una crida als Parlaments perquè donessin suport al moviment "codi obert" i per combatre la suposada bretxa digital. En definitiva, es convidava els estats membres a millorar les tecnologies susceptibles de ser aplicades a l'educació per mitjà de grans inversions. Un dels primers països a apuntar-se amb entusiasme a la recomanació va ser Suècia. També va ser, però, el primer a abandonar-la el 2023 en constatar els seus preocupants (i objectivables) resultats. El govern suec, i més concretament la ministra Lotta Edholm, va aturar tot allò en conèixer múltiples informes on es comparaven grups que funcionaven amb pantalles i altres que ho feien amb llibres. El rendiment acadèmic era significativament més baix en el cas dels primers, sobretot en capacitat memorística, concentració, atenció i comprensió lectora.

Aquests dies ha vist la llum el llibre No sense el meu mòbil. Un títol que prové d’un article publicat en aquest mateix diari, en un dels múltiples moments de pànic moral adult al voltant de “les pantalles”. Ara, el llibre surt també en un altre moment d’aquests: la conselleria d'Educació acaba d'anunciar que el curs vinent s'hauran d'eliminar totalment –i, per tant, quedaran prohibits– els mòbils i els rellotges intel·ligents en totes les etapes de l'educació obligatòria, al Congrés debaten sobre la llei de protecció digital dels menors i, arreu, es manifesten pares i mares que no volen cap pantalla a les escoles. I, parlant només dels nois i noies adolescents, una vegada més, no tinc clar que els adults implicats mirin, escoltin, descobreixen arguments, pensin com ser útils a les seves vides digitals. Així que torno a invitar a un diàleg en positiu sobre una petita part de la qüestió: la simbiosi entre les adolescències i l’univers digital.

El govern de l’Estat promou la llei de protecció dels menors en l’entorn digital, que aquestes setmanes està en tramitació parlamentària. Entre les mesures que inclou, destaca la prohibició d’accedir a les xarxes socials si no es tenen un mínim de 16 anys. La mesura és controvertida perquè, tot i que hi ha consens sobre els efectes perniciosos d’aquestes plataformes sobre els adolescents, es discrepa, en canvi, en l’efectivitat que pugui tenir. Algunes veus alerten que no ataca el problema d’arrel, que és la mateixa naturalesa d’uns algoritmes que promouen la toxicitat, la polarització, l’addicció, la dispersió o els conflictes amb el propi cos.

El govern espanyol vol que els joves no puguin ingressar a les xarxes socials fins als 16 anys. Per això dediquem el dossier d'aquest cap de setmana a plantejar-nos si aquesta mesura es podrà aplicar i, en aquest cas, si seria suficient. Passem revista a la situació a diversos països que han implantat limitacions similars i parlem amb experts sobre la conveniència (o no) d'aquesta limitació. A més, Albert Cuesta detallarà quins controls es poden instaurar en els dispositius dels menors per garantir-los una experiència més segura.

La falta de son afecta la nostra salut mental i física. Els trastorns com l'insomni, les apnees i la narcolèpsia condicionen el dia a dia de qui els pateix, ja que mentre dormim es produeixen un conjunt de processos imprescindibles per al nostre cos. Cada vegada més gent està acostumada a fer servir pantalles al llit abans d'anar a dormir, cosa que altera el nostre son i, per extensió, la nostra salut. Un estudi de l'Institut Noruec de Salut Pública ha determinat que utilitzar el mòbil una hora abans d'anar al llit augmenta el risc d'insomni un 59% i redueix el temps de son gairebé mitja hora cada nit, uns 24 minuts. Aquestes són les conclusions que publica aquest dilluns la revista Frontiers in Psychiatry.

El cap de setmana passat vaig aprofitar un viatger a Alacant per visitar Pedro Montengón, que fa 200 anys que està mort. M’agrada, si disposo de temps, correspondre sentimentalment als autors que m’han proporcionat bones estones d’intimitat lectora i, a més d’escoltar-los amb els ulls, miro de veure’ls amb els peus. A l’inici del carrer que porta el seu nom, una placa el recorda amb aquestes paraules: "Pedro Montengón i Paret (Alacant, 1745 - Nàpols, 1824). Jesuïta i escriptor. Va compondre poesia, odes i novel·les, alguna d'èxit, com Eusebio". 

Llegim que Educació avaluarà “si cal prohibir del tot els mòbils a totes les etapes educatives obligatòries, també a l'ESO”. La comissió avaluadora també “haurà d'analitzar si cal restringir les pantalles a l'etapa d'educació infantil (dels 3 als 5 anys)”. Ja els hi dic ara: sí, que a casa no el deixaran.

¿Com aprendre a viure en un món entre pantalles? ¿És possible aconseguir que els nens i adolescents en puguin fer un ús saludable? De totes aquestes qüestions en parla el nou llibre Viure entre pantalles. Entendre i acompanyar els joves en el món digital (Rosa dels Vents, 2024), escrit pels psicòlegs experts en joves i addiccions Josep Matalí i Jordi Bernabeu. És amb aquest últim que em trobo per treure una mica de llum a aquesta qüestió que fa anar de corcoll a pares i mestres.

Avui ja és el dia de dir què és el que no-no hem fet. Perquè havíem de no fer moltes coses que en no haver-se de fer i haver estat fetes s’han no-no fet. Havíem de no agafar el mòbil, havíem de no fer excessos, havíem de no deixar passar l’ocasió de veure’ns, havíem de no veure tantes pantalles, havíem de no moure’ns, havíem de no prendre el sol, havíem de no cridar i no irritar-nos amb els que a l’estiu tenim a prop, havíem de no deixar per a més endavant això de la vora de les cortines i això del dentista i havíem de no tenir mandra de quedar, havíem de no pensar més en els altres que en nosaltres, havíem de no menjar tants processats, havíem de no irritar-nos a les cues perquè teníem temps, havíem de no criticar, havíem de no deixar-nos renyar ni dir males paraules, havíem de no fer aquest article.

Amb l’arribada de l’estiu les criatures disposen de moltes més hores lliures per jugar i les famílies solem tenir problemes per solucionar aquest temps dels nostres infants i és fàcil recórrer a les maleïdes pantalles.

Dimarts a la nit, TV3 va emetre el programa especial Atrapats per la pantalla, un talk show rigorós però amè per conscienciar-nos sobre com l’addicció als ginys tecnològics està transformant els nostres cervells i la nostra manera de comunicar-nos, especialment amb les generacions més joves, que han crescut amb tots aquests aparells gairebé com a coeducadors familiars.

Sovint les famílies em pregunten com introduir les pantalles a la vida quotidiana dels més menuts. Es refereixen, sobretot, a quins "dibuixos" o quines aplis són les més indicades. I amb això volen dir, les que fan que la criatura aprengui coses necessàries i, en canvi, no li fan cap mal. L'altra pregunta recurrent és sobre el temps: Quanta estona de pantalla és l'adequada?

Ja fa anys que ens va quedar clar: per educar un infant cal tota la tribu! Però precisament ara, més que mai, les famílies se senten molt soles per afrontar tots els reptes educatius que actualment planteja la criança.

La revolució que les famílies van començar a l'octubre per aconseguir que els seus fills o filles no tinguin accés al seu primer mòbil fins als 16 anys ja està repercutint en els convenis reguladors de divorci, el document que els dos membres de la parella pacten de mutu acord quan se separen. "Des de fa uns mesos, les parelles en procés de divorci estan prenent consciència del tema del primer mòbil i ens demanen que incloguem en l'acord l'edat en què els seus primogènits han de tenir el primer dispositiu", explica Mon Tur, advocada i autora del llibre Divorcis amb amor. De fet, la compra del primer aparell, segons l'advocada especialista en dret civil i de família Noelia Rebón, és actualment una de les qüestions més controvertides en famílies en les quals hi ha hagut separació, per les conseqüències que pot generar un mal ús del mòbil. "Per evitar-ho és molt important regular-ho", deixa clar.

Corre per les xarxes un vídeo humorístic en el qual es veu com un home que viu en una casa domòtica, on tot funciona per ordres de veu, intenta entrar-hi amb la cara desfigurada després d'una intervenció al dentista, i com que no pot parlar clar l'assistent de veu no reconeix les ordres que li dona, ni li obre la porta, ni li funciona res de res! Després de riure, molts reflexionem que real pot arribar a ser la situació.