La tramuntana, extremadament freda aquest dilluns de mitjans novembre, es cola amb fúria pels estrets i costeruts carrers de Cadaqués, avui deserts, amb les portes i finestres de les cases tancades i amb les persianes de bars i restaurants abaixades, totes amb un cartell on s’anuncia un llarg període de vacances. Quietud, tranquil·litat i, com a únic soroll, els embats de la tramuntana. Aquest és el Cadaqués que estima el pintor japonès Shigeyoshi Koyama, el Cadaqués que tant enyora durant l’estiu, quan la disbauxa i el brogit s’ensenyoreixen del poble dia i nit, i l’obliguen a exiliar-se al tranquil poblet de Vilanova de la Muga fins al setembre, quan els estiuejants marxen i Cadaqués recupera de nou la calma.

Les obres del nou celler Martín Faixó (DO Empordà) al turó de sa Perafita, al cap de Creus, començaran a fer-se l'any vinent, el 2026, després de vint anys de lluita per aconseguir-ne els permisos. Així ho explica Rafa Martín, fill de l’estimada Anna Mota, l’Anita de Cadaqués, que va morir el juny passat, i pare de l'enòloga Ester i Rafel Martín Faixó. A dalt del turó de sa Perafita, situat uns quilòmetres abans d'arribar a la població de Cadaqués, la família hi té un mas, habilitat com a hotel i també com a celler. Allà, a les oficines, el Rafa i la seva filla Ester ensenyen els plànols aprovats, que finalment podran portar del paper al terreny. "No ha estat fàcil el camí que hem recorregut, però per fi podrem començar a construir-lo aquí, davant nostre, on som ara mateix", diu Rafa Martín un matí de sol radiant.

Cadaqués és terra d'artistes. La llista de grans creadors fascinats per l'ambient bohemi i l'enclavament idíl·lic d'aquest poble, al peu del cap de Creus, és llarguíssima, des del segle XIX fins a l'actualitat. Shigeyoshi Koyama, Marc Aleu i Richard Hamilton són tres dels més rellevants i aquest estiu, per primera vegada a la història, el municipi alt-empordanès els ha dedicat una exposició conjunta, a la Galeria Cadaqués, que es pot visitar fins al 24 d'agost.

Els dos bars de moda de Cadaqués tenen noms amb monosíl·labs, estan situats un al costat de l’altre, fan cuina catalana, tenen una bona carta de vins de l'Empordà i de begudes en general, i tenen una particularitat: els propietaris de cada un dels bars es coneixen, s’avenen, i han aconseguit que totes les taules de les seves terrasses i de l’interior estiguin plenes de gent. Es diuen La Sal (pl. des Portitxó, s/n), del cocteler Manel Vehí i Josep Alà, i El Set (pl. des Portitxó, 8), del cadaquesenc Joan Rodés.

És dimecres, Verge del Carme, i a Cadaqués tot està preparat perquè a la tarda surtin les barques en processó; també hi haurà missa i sardinada. I si hi ha festa a Cadaqués, no hi faltaran els taps. De fet, no hi falten cap dia de l’any, però és a l’estiu quan Mercè Cabrisas, de la pastisseria Can Cabrisas, en ven 4.000 diaris. Si hi vas a mitja tarda a comprar-ne i no els tens encarregats, segurament no en podràs tastar. “Però això va com va, perquè ahir, per exemple, sí que en quedaven”, afirma. Cada un costa 0,90 euros i, a més de vendre’n a granel, també és tradició comprar-los en caixes de 15 (13 euros) i de 30 (26 euros). Les caixes tenen dibuixades el perfil únic de la població de l’Alt Empordà, i justament aquest embolcall també és el que ha fet populars els taps, identificats amb la població.

A l'església blanca de Santa Maria de Cadaqués no hi cabia ni una agulla. Ahir dimarts la població va acomiadar Ana Mota Cortés, que va morir dilluns al matí a conseqüència d'una infecció d'orina quan just li faltaven tres dies perquè complís noranta anys. Els fills recorden que l'Anita va arribar, d'adolescent, a Cadaqués amb vint duros a la butxaca. "Va treballar de valent perquè els fills prosperéssim, perquè treballéssim, perquè seguíssim un bon exemple, i avui he de dir que cap dels quatre fills ni fumem", diu el fill gran, Rafa Martín, que afegeix que la mare va anar a Cadaqués per estar a prop del seu xicot, Guillermo Martín, amb qui es va casar quan tenia divuit anys.

Hi ha dies que surts en bici i tot flueix. Surts del Rustik, el cafè i fleca ciclista a Bellcaire d'Empordà, tires cap al mar, t’endinses per corriols polsegosos, et banyes en una cala amagada, pateixes pujant un coll solitari i acabes travessant aiguamolls en silenci. Aquesta ruta és exactament això: una aventura llarga, intensa i salvatge per l’Empordà més autèntic.

Cadaqués, pel seu encant de poble idíl·lic de cases blanques al peu del Cap de Creus i terra natal de Salvador Dalí, és un dels punts més atractius i apreciats pel turisme de sol i platja a la Costa Brava. A l’hivern, hi viuen unes 2.800 persones, però a l’estiu, la població s'enfila de manera exponencial fins als a prop de 30.000 habitants, multiplicant per 10 la seva densitat habitual. Fins al punt que, durant la temporada turística, es formen cues llarguíssimes a l'única carretera de revolts que arriba el poble des de Roses i és missió quasi impossible trobar aparcament.

“Cadaqués ja no és el que era”. Fa uns anys que l’afirmació corre de boca en boca, primer de manera més cauta i discreta, però ara ja com un crit d’alerta entre les classes cultes i benestants que havien trobat al municipi un espai de descans, bellesa i fructíferes relacions culturals i socials. La burgesia il·lustrada que durant diverses generacions havia fet de Cadaqués el seu reducte paradisíac, l’època en què “queia pols de fada sobre els nostres caps”, com escriu Milena Busquets a la novel·la També això passarà, viu un declivi a causa de la descontrolada pujada de preus, la saturació del municipi, el model Airbnb de lloguers per dies, l’onada imparable de compradors francesos i un procés de gentrificació que al municipi no afecta només totes les persones de baix poder adquisitiu, sinó també les classes benestants. Per a alguns és el signe dels temps i un fenomen global que també s’està donant a altres illes de bellesa preservada, com Venècia.

El Bar Boia s’ha convertit en un esquelet que només s’aguanta dret per l’estructura bàsica. En un mes de gener gèlid, amb una tramuntana que bufa sense parar i amb un silenci insòlit a Cadaqués, contemplar-hi els quatre pals entre els quals s'havia menjat i begut tan bé fa por, i és molt trist. “L’hem desmantellat en tres dies; ja no en queda res”, explica el seu director, Manel Vehí, en la que havia estat la terrassa del Bar Boia, davant del mar eriçat, sense cap vaixell, i on regnen els ocells marins. Mentre explica tot el que ha extret de l’interior, s’hi acosta gent, que el saluda i l’abraça i li dona molts ànims. “No sé qui és el que m’acaba d’abraçar però aquests dies m’ha passat molt”, diu en Manel, que afegeix que, quan divendres van arrencar-ne les fustes, una dona que els veia des de fora es va posar a plorar. “Ens expliquen que hi tenien relació i moltes històries, que hi anaven a esmorzar amb la parella, que hi van conèixer algú, fins i tot amors que havien començat la seva història al Boia; el tancament ens ha fet sentit molt estimats”, continua dient el Manel, que subratlla l’escalf que els ha fet arribar la gent. “Has vist que l’actor Bruno Oro, que és de Cadaqués i de família històrica, ha fet un vídeo a Instagram en què parla de nosaltres?”, afegeix. L'actor demana que es rectifiqui la llei; també ho exigeix la iniciativa popular de recollida de signatures, en què ja n'hi ha més que habitants té Cadaqués.

El Bar Boia de Cadaqués, situat a la platja Gran, va tancar la porta per sempre més el 4 de gener a la tarda. Treballadors, veïns i la família que ha dirigit la concessió del xiringuito, la família Vehí, s’hi van reunir per dedicar l'últim adeu al que ha estat un bar i un centre cultural neuràlgic de la població de l’Alt Empordà. “No hem tingut temps de fer res especial, de cloenda, perquè si obríem un dia més després del 4 de gener, teníem l’amenaça de multa de 28.000 euros diaris per dia obert”, afirma Pere Vehí, que confessava la tristesa que va sentir a finals de desembre, quan la Generalitat els va notificar l'obligatorietat de tancar.

La DANA del País Valencià ha conscienciat dels perills de les riuades i l’increment de pluges torrencials a causa del canvi climàtic. Alguns municipis gironins han posat fil a l’agulla per minimitzar riscos i en d’altres sorgeixen veus que reclamen canvis en la política urbanística.

La setmana acaba tal com va començar. Una nova tempesta, ara a l'Empordà, ha descarregat un fort aiguat que ha acabat provocant una inundació de matinada a Cadaqués. De fet, durant la nit han acabat caient fins a 120 l/m² en aquest municipi empordanès. Pels volts de les tres, la riera del poble, que funciona com un carrer asfaltat normal que habitualment està sec, ha començat a baixar de manera sobtada amb moltíssim cabal provinent de les muntanyes fins al punt que s’ha endut corrent avall la trentena de cotxes estacionats en aquesta zona. Els cotxes han quedat encastats contra el pont de la desembocadura a la platja Gran. Aquest cúmul de vehicles ha provocat un tap que ha fet pujar ràpidament el nivell de la riera i l’aigua ha entrat als baixos d’alguns edificis i ha causat desperfectes i negat carrers del voltant. Per sort, però, no hi ha hagut víctimes ni ferits. 

Durant els quatre caps de setmana del mes de setembre, el cicle Arxipèlag de Cadaqués, que enguany celebra la segona edició, inundarà el poble alt-empordanès de propostes de cinema d'autor molt interessants i originals. Sota l'epígraf "Cada pel·lícula una illa, cada projecció un viatge", aquesta iniciativa proposa una programació cinèfila extensa i variada, fora dels circuits comercials, amb peces sovint difícils de veure en pantalla gran, d'autors com Chantal Akerman, Eric Pauwels, Albert Serra o Maya Deren.

Al restaurant Dos Pebrots, al carrer doctor Dou de Barcelona, el cuiner Albert Raurich hi fa l’allioli únic de Cadaqués. Si li preguntes com el fa, Raurich assegura amb rapidesa que el va aprendre gràcies al pescador Isca Garcia, de Portlligat. Tant és així que el cuiner que prepara els sushis més transcendents que mai hàgiu menjat t’explica que l’allioli de Cadaqués, la població natal de la seva mare, Aurora Foyo Ballesta, no s’oblida mai un cop l’has tastat. Té una textura tan sòlida, que es pot agafar a pessics amb dos dits de les mans sense que regalimi; és de gust intens sense que l’all et faci fer udols per la boca, i té un color de groc ginesta. Un cop surt del morter, sembla un pa de pessic rodó, i es pot tallar a talls.

A les portes de la temporada turística d'estiu, l'Ajuntament de Cadaqués insisteix en la seva controvertida proposta de limitar l'accés al poble en bicicleta per l'única carretera que hi porta, la comarcal Gi-614, estreta i farcida de revolts i de trams amb poca visibilitat que no permeten als conductors de vehicles fer avançaments amb seguretat. Les retencions en aquesta carretera són habituals en determinats moments de l'any, coincidint amb els períodes de vacances, especialment al mes d'agost, quan s'han arribat a registrar fins a 10 quilòmetres de cues. En moltes ocasions, segons argumenta el regidor de Mobilitat i Medi Ambient de l'Ajuntament de Cadaqués, Ismael Vila, la congestió del trànsit s'agreuja per la presència de ciclistes, als quals alguns conductors de vehicles avancen temeràriament, posant-los en perill. És durant aquests períodes vacacionals que l'Ajuntament proposa prohibir durant unes hores la circulació de bicicletes per la carretera d'accés al poble. Però la mesura ha aixecat les protestes aïrades de la plataforma Mou-te en Bici, que la setmana passada es va reunir amb el regidor de Medi Ambient per denunciar que la prohibició, encara que sigui només en determinats períodes de l'any i durant unes hores, suposa "una vulneració del dret constitucional de circulació dels ciclistes". "Les bicicletes són vehicles com els cotxes i no se les pot marginar ni es poden limitar els seus drets", adverteix Xavier Corominas, portaveu de Mou-te en Bici.

Cadaqués - Roses

Es fa difícil escollir un dels millors trams del GR-92, el camí que travessa Catalunya de nord a sud per la costa. Però n’hi ha alguns que queden impresos en la retina per creuar zones on no es pot arribar en cotxe. Un d’ells és el tram de Cadaqués a Roses, un recorregut força exigent tant per la seva llargada –gairebé 20 quilòmetres– com per la falta d’ombra i d’aigua dolça durant el camí. Per això us recomanem esquivar els mesos d’estiu o bé optar per sortir ben aviat al matí.

]]>

Hi ha hagut molts Cadaqués. Entre el poblet de pescadors que va veure néixer el talent descomunal de Salvador Dalí i el poble mediterrani que mor d’èxit cada estiu, els darrers anys ha emergit un Cadaqués que continua bategant durant tot l'any. Faci fred, tramuntana o plogui, també en ple hivern, cada vespre Patrick J. Domken obre des de fa més de 25 anys les portes de la seva galeria. De fet, és molt més que una galeria. “Seria un pecat que un espai com aquest fos només una galeria”, puntualitza. Situada al carrer Hort d’en Sanés número 11, just pujant de la petita platja des Poal, que ofereix les típiques vistes del nucli antic amb l’església blanca de Santa Maria de Cadaqués, es tracta de la galeria del poble que porta més temps oberta ininterrompudament.

]]>

Més amunt de la badia de Roses, pels pendents abruptes vora el mar del Cap de Creus, s'aixequen centenars de construccions de pedra seca. Són quilòmetres de murs que fan de bancal per corregir el desnivell de les muntanyes, o bé antigues cabanes de refugi per als pagesos. Tot plegat fet únicament amb pedres, sense cap morter o argamassa que les enganxi, amuntegades i encaixades l'una sobre l'altra de tal manera que cada construcció s'aguanta per si sola.

]]>

El cuiner Albert Raurich arriba a la terrassa del bar Boia, al passeig de Cadaqués, al costat del monument a Salvador Dalí, amb un pot de vidre gros, ben gros, d’anxoves. “Fixa't en la data que indica que les vaig fer, el 9 de setembre del 2018”, explica mentre assenyala un adhesiu blanc en què hi ha escrita la data. Mentre va saludant ara els uns ara els altres, Raurich detalla que ell és mig barceloní i mig cadaquesenc per part de la mare i de tota la família de la mare, que va morir just aquest any, que es deia Aurora Foyo Ballesta, li deien Aurorita i va morir als 82 anys. "Va ser la meva àvia materna qui me’n va ensenyar a mi, i sempre n'hem dit les anxoves de l'àvia. Et dic el nom també de l’àvia, es deia Aurora Ballesta Berenguer; sí, Berenguer. Un parent ens va dir que el cognom Berenguer de Cadaqués indica que som descendents del comte Ramon Berenguer”, explica el cuiner del restaurant de Barcelona Dos Palillos, que afegeix que ell ha procurat que la recepta cadaquesenca familiar perduri: l'ha explicada als seus nebots.

]]>