Alba Caño va néixer l’any 2003 a Puiggròs, un micropoble de les Garrigues que va veure com de ben petita li creixia una intensa afició pel futbol. Va aprendre a jugar de molt petita a l’Escola de Futbol de les Garrigues, va militar després unes temporades a l’AEM de Lleida i, només amb quinze anys, va incorporar-se a les files del Barça, on va jugar fins i tot al primer equip en les últimes dues temporades. Però per tal de guanyar aquells minuts de joc que les estrelles blaugranes no li donaven, ha decidit canviar radicalment d’equip. Des del gener és migcampista del Boston Legacy FC, un equip de nova creació de la lliga professional nord-americana (la NWSL).

L’esport femení s’ha convertit en protagonista de l’actualitat. La seva presència en els informatius catalans s’ha multiplicat per deu en l’última dècada i, tot i que encara està lluny de la paritat, ja representa el 30,6% de les retransmissions esportives, segons el Pla d’impuls de l’esport femení a Catalunya 2024-2030 de la Generalitat. La comparació entre les Olimpíades de París del 1900 i el 2024 mostra fins a quin punt la situació de les dones en l’esport professional s’ha transformat: als Jocs parisencs del 1900 –els primers en admetre dones–, les atletes van ser el 2,2% dels participants; el 2024, les competidores representaven un 50%.

Els esportistes d’elit i els esports de masses, així com els esportistes que més cobren i més projecció mediàtica solen tenir, sempre han estat, tradicionalment, homes. Com que es tracta d’una causa de naturalesa principalment cultural, perpetuada des de fa temps, cal empoderar les nenes i les joves a l’hora d’iniciar-se i consolidar-se en aquells esports que els agradin. Però com es pot fer? Alejandra Domínguez, directora de Women’s Sports Institute (WSI), suggereix començar “proporcionant informació veraç”. I és que, sosté, “tendim a donar per fet que les diferències salarials entre esportistes homes i dones obeeixen a algun tipus de discriminació, quan allò que passa amb l’esport, com amb qualsevol negoci o indústria, també està sotmès a les lleis del mercat i, per tant, per accedir-hi hem de sotmetre’ns a les seves regles”. Això no vol dir, aclareix de seguida, “que no es pugui fer res per millorar o que no hi hagi res a fer”. De fet, segons el seu parer, tot allò que quedi al marge de la concepció de la indústria esportiva com a negoci ha de gaudir d’una protecció especial. “Hem de vetllar perquè l’accés a la pràctica esportiva esdevingui una realitat per a qualsevol persona”, subratlla.

L'any 2022, la pilotari Maite Ruiz de Larramendi va deixar la seva feina fixa durant dècades en un hospital per fundar Ados Pilota, el primer club professional per a dones pilotaris. L'esportista navarresa, de 50 anys, volia compensar així la mancança amb què ella s'havia trobat al llarg de la seva exitosa carrera internacional com a jugadora de pilota basca: no va disposar de cap infraestructura que la formés i li permetés competir com a professional. Aquest avanç no és una novetat en la història dels frontons, ans al contrari. Perquè a principis del segle XX, les pilotaris, més enllà d'Euskadi, triomfaven en països com Mèxic i Cuba, gaudien de fama popular, guanyaven salaris més alts que molts obrers, i van convertir-se en les primeres esportistes professionals de l'estat espanyol. Fins que les restriccions que la dictadura franquista va imposar a l'esport femení van acabar amb un llegat històric que la democràcia encara no ha sabut restaurar del tot. Aquesta és la història que recupera Las Pelotaris 1926, una producció de Mediapro que firma el català Marc Cistaré per a ViX, la plataforma del canal mexicà Televisa Univision, i que aquí ha estrenat SkyShowtime.

El 20 d’agost del 2023 la selecció espanyola femenina de futbol va fer història aconseguint el seu primer Mundial. L’èxit esportiu, però, va quedar embrutat per l’escàndol causat per l’aleshores president de la Federació Espanyola, Luis Rubiales, que li va estampar un petó a la boca per sorpresa a la jugadora Jennifer Hermoso. La indignació per la manca de consentiment d’aquesta acció feta davant dels ulls de tothom, per l’abús de poder implícit i per la nefasta gestió posterior va reverberar fins al punt que es considera el detonant d’un Me Too en l’àmbit esportiu. TV3 vol examinar, aquest dimarts a la nit (22.13 h), l’efecte d’aquestes protestes i si realment han servit per pal·liar, o almenys fer aflorar, les actituds masclistes en l’esport.

¿Alguna vegada t’han dit o has dit “jugues com una nena” com un missatge negatiu? ¿Coneixes les cracs de l’esport femení? ¿A la teva habitació tens pòsters d’esportistes referents de l’esport femení mundial com Alexia Putellas?

La natació artística -o sincronitzada-, com el ballet clàssic o la gimnàstica rítmica, és un d’aquests esports que marca una data de caducitat sobre les seves practicants. Les condicions que requereix aquesta disciplina, des de la necessitat d’infraestructures fins al temps de dedicació per perfeccionar les coreografies, juntament amb la gran exigència física i mental i la pressió estètica que recau sobre els cossos, fan que la seva pràctica es redueixi a una etapa concreta de la vida. La franja d’edat més habitual per ser nedadora d’artística és, aproximadament, entre els 6 i els 18 anys. Actualment, segons dades de la Federació Catalana de Natació, el nombre de llicències al nostre territori en aquest esport, minoritzat i majoritàriament femení, gira al voltant d’un miler. En les categories màster, però, la xifra baixa a seixanta participants. Les nedadores que continuen competint a partir de la majoria d’edat solen ser, d’una banda, les que aconsegueixen formar un equip al seu club per participar en un o dos campionats a l’any, autonòmics o estatals, on, amb sort, coincideixen amb algun altre grup contra qui disputar-los, i d’altra banda, les esportistes d’alt rendiment a qui seleccionen per a l’equip olímpic, que allarguen un màxim de 10 o 15 anys més la seva carrera. Dins del sac de nedadores que aposten per continuar nedant, hi ha un petit grup de persones que deixen de competir i es dediquen a fer exhibicions pel seu compte, i després hi ha les que decideixen posar-se a competir quan ja no hi ha pràcticament ningú que s’atreveixi a fer-ho.

En els últims sis anys la presència de l'esport practicat per dones ha triplicat la seva presència als informatius de TV3 i ha passat de representar el 3,9% de les notícies esportives a un 10,4% del total. Aquesta és una de les conclusions de dos informes del Consell de l'Audiovisual (CAC), un de propi i un altre d'àmbit europeu fet en col·laboració amb altres organismes reguladors dels mitjans.

Parlem de la dona en l'esport, però no de la dona com a esportista. Relatem les fites aconseguides, els murs ensorrats o els sostres de vidres rebentats. Expliquem la lluita social que hi ha darrere del fet que una noia jugui professionalment a futbol, però no ens parem a pensar com és ser aquesta esportista. La medicina ha oblidat a la dona durant molts anys i ha basat les seves teories i diagnòstics en els cossos de l'home, que històricament ha practicat l'esport d'alt nivell. Ara, amb els canvis i la professionalització de la dona dins d'un àmbit que abans li era negat, apareixen gran quantitat de preguntes sense resposta. Per exemple, ¿com condiciona el cicle menstrual a les esportistes? ¿És un factor clau per entendre un tipus de lesions? ¿Es pot personalitzar un entrenament segons les condicions hormonals de l'esportista?

Tenen entre 15 i 24 anys, la majoria van néixer al Pakistan i van venir de petites a Catalunya, i comparteixen una passió: el criquet. Per això, no han parat fins a aconseguir que Barcelona solucioni el que és una mancança en el terreny esportiu: la ciutat encara no té cap camp preparat perquè s'hi practiqui aquest esport. I cada cop té més adeptes. Sobretot des que elles, les del criquet, s'hi han engrescat i s'han afartat d'entrenar en terrenys que no compleixen les condicions i que moltes vegades tampoc no tenen horaris disponibles per acollir-les. Van guanyar-se un lloc al focus mediàtic, l'any passat, quan la seva proposta de condicionar un antic camp de futbol de Montjuïc, el Julià de Capmany, per jugar a criquet i altres esports minoritaris va ser la que va rebre més suports entre les més de 800 que es presentaven als pressupostos participatius. I va acabar sent la segona més votada (2.890 vots)  de tot el procés a la ciutat, només per darrere de la que exigia millorar el parc de l'Espanya Industrial.

L’esport femení català es va empoderar a Tarragona en l’acte Entre totes, tot, organitzat pel Govern de la Generalitat. Per primera vegada, el principal teixit que forma l’esport femení a Catalunya es reunia en un únic espai per reconèixer la potència de la dona en l’esport. La consellera de la Presidència, Laura Vilagrà Pons, va parlar de “dia absolutament emocionant i fantàstic pel conjunt del país i per l’esport femení” i va assegurar a totes les esportistes que “la vostra lluita, és la lluita del Govern i del país. Entre totes, ho farem tot”.

La professionalització del futbol femení fa poc que ha encetat el seu camí i, de mica en mica, es van abordant els problemes reals i importants per a futbolistes, àrbitres i clubs. Aquest divendres, segons ha pogut saber l'ARA, es farà la primera reunió per començar a redactar el conveni col·lectiu que ha de portar les jugadores a fer un pas endavant i definitiu en les seves condicions com a futbolistes professionals. De fet, la primera reunió entre sindicats i la Lliga F s'havia de produir la setmana passada, però a causa de la crisi amb l'estament arbitral –va anunciar una aturada indefinida per reivindicar unes millors condicions laborals– es va haver d'ajornar i la trobada s'ha reubicat en el calendari per aquest divendres. El conveni en vigor, que es va signar l'agost del 2020, ha caducat aquest juny, així que cal tornar a renegociar els termes tenint en compte el nou estatus de la competició.

L’esport femení viu un moment àlgid al nostre país. El Camp Nou acumula dos rècords mundials consecutius d’assistència amb els partits de Champions del seu imbatible equip femení, Catalunya ha acollit per primera vegada un Mundial d’handbol femení a Granollers, properament viurem un Mundial d’hoquei sobre herba a Terrassa i un Europeu de softbol a Gavà, Barcelona, Viladecans i Sant Boi de Llobregat, i cada any augmenta la nòmina d’icones de l’esport femení. La pilota d’or Alexia Putellas agafa el relleu de Laia Palau, Laia Sanz, Núria Picas, Mireia Belmonte... amb joves promeses o realitats com Ariana Sánchez, Mireia Benito, Aitana Bonmatí, Paula Badosa o Bea Ortiz.

L'esport femení està avançant amb pas ferm cap a la igualtat. Encara queda molt trajecte, però gràcies a totes les organitzacions i institucions que encapçalen ara mateix el canvi s'està arribant més lluny que mai. Moltes fites omplen de raons aquells que, com Isabel Pérez, secretària general de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC), fa anys que lluiten perquè això sigui possible.

“Després del primer partit de Lliga en què ens van marcar vuit gols, i venint d’una pretemporada plena de derrotes contra equips masculins, les noies ens van dir que no volien jugar contra nois. Em vaig sentir molt culpable”, confessa Virgínia Parella, l’entrenadora de l’aleví femení del Girona, l’únic equip del club que competeix en categoria masculina. Una decisió purament esportiva, fruit de la inquietud. "Com puc fer que les noies millorin?", es qüestionava Parella durant l’estiu. Quan la idea li va venir al cap, la va traslladar als despatxos, i d’allà va anar al terreny de joc. La va encertar.

Dones esportistes d'una trentena d’entitats i clubs de la demarcació de Girona participaran en la novena edició de la Jornada de l'Esport Femení, que aquest any se celebrarà durant dos dies, entre el 10 i el 12 de juny, per evitar aglomeracions i garantir les mesures sanitàries imposades per la pandèmia de covid-19. A més de tornejos d'una vintena de disciplines diferents, el públic podrà assistir a sessions d'entrenament i participar en activitats divulgatives sobre l'esport femení. És una manera de "promoure la pràctica esportiva femenina, trencar estereotips i fer visible el potencial de l'esport femení com a espectacle de primer nivell", afirmen els organitzadors de la jornada: la Diputació i l'Ajuntament de Girona, en col·laboració amb la Generalitat, Dipsalut i el Consell Esportiu del Gironès.

Fa un parell de setmanes es va presentar una campanya aquí a casa nostra amb un objectiu molt clar i precís: augmentar la presència de les dones esportistes als mitjans de comunicació, amb la intenció que així augmenti l’afició i l’interès cap als esports protagonitzats per elles. Té, a més, unes aspiracions que són molt factibles: que les noves generacions tinguin referents d’esportistes femenines. I en tindran de qualsevol tipus d’esport, perquè tenim unes esportistes dignes de ser les noves referents per a unes generacions que no hi entenen de gèneres –o això és el que vull pensar.

Els mitjans de comunicació catalans, en una campanya projectada per la Generalitat de Catalunya, el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i la secretaria general de l'Esport, s'han compromès a donar més visibilitat a l'esport femení per lluitar per la igualtat. Amb el lema T'ho estàs perdent, un manifest dels mitjans de comunicació impulsa l'esport femení. L'objectiu és trencar estereotips i lluitar per la igualtat en la cobertura de l'esport femení respecte al masculí, que té una posició clarament dominant als mitjans.

Enguany, entre l’escampada de la boira i l’inici de la primavera, un nou projecte de transformació social va treure el cap a les terres de Ponent: l’Associació Esport Femení Lleida. Fins aleshores es comptava amb moltes entitats que lluitaven per temes diversos, però cap centrava tots els esforços en lluitar per la igualtat, la visibilització i la inclusió de nenes, joves i dones en l’univers esportiu. L’entitat es va crear ampliant el llegat de la tasca que, durant més de deu anys, havia dut a terme una altra associació de la ciutat de Lleida, Dona Balàfia. “Vam acceptar un bonic relleu, i de ganes no ens en faltaven. Encara no fa un any del naixement de l’associació i a poc a poc ens anem consolidant com una malla d’unió entre entitats i persones”, assegura l’actual presidenta, l’atleta Eva Ribalta.

La sororitat, la paraula escollida neologisme del 2018 a Catalunya, podria explicar-se com la fraternitat entre dones. Un lligam d’experiències compartides, interessos i preocupacions que també han portat Alba Xandri Suets i Laura Roca Royes a tirar endavant un projecte pioner en llengua catalana. Es tracta de la revista Sorora, la primera de contingut esportiu únicament femení i elaborada íntegrament per dones.