Què s’ha de fer amb els perfils de les xarxes socials d’algú que ha mort? I amb tots els altres comptes on guardava fotos, correus i contactes? Com podem assegurar-nos que els nostres noms d’usuari a internet desapareixeran amb nosaltres o que es continuaran administrant com ens hauria agradat? Entre els juristes consultats hi ha diferents opinions sobre si és necessari o no que les xarxes socials formin part del testament, però coincideixen que és una opció que amb tota probabilitat guanyarà força en les pròximes dècades. El motiu? Que cada vegada hi ha més persones amb la vida completament digitalitzada, molts propietaris de perfils de xarxes socials amb milers de seguidors o persones les xarxes socials de les quals suposen una font d’ingressos, com els influencers.

Llegia en un –com sempre– cuidadíssim text de Sílvia Rosés a l'ARA que Giorgio Armani portava anys fora de "l'huracà creatiu". Així era. I vist el que se sol veure des de fa un temps, encara sort. La de Rosés era una forma bonica de dir que la firma milanesa no es convertia en tendència dia sí dia també per produir astracanades pensades únicament per obtenir atenció social. Ell seguia fent el que sempre havia fet: adaptar l'elegància a l'actualitat amb grans estàndards de qualitat i picades d'ullet a la modernitat, si no a l'avantguarda. Aquesta va ser la seva fórmula des que va fundar la seva marca l'any 1975 amb Sergio Galeotti, el primer gran amor de la seva vida i soci en la gènesi de la firma. De fet, de manera ben poètica, l'última gran adquisició del geni abans de morir va ser la discoteca de Forte dei Marmi on havia conegut Galeotti, mort abans d'hora quan tenia poc més de 40 anys, el 1985, per complicacions derivades de la sida.

Espanya té 246.000 grans fortunes, definides com aquelles persones que tenen com a mínim trenta milions de dòlars en actius convertibles. Això representa el 0,51% de la població del país. Tres quartes parts d’aquestes persones deuen la seva fortuna a l’esforç, la visió o la sort d’un avantpassat, que va ser qui va acumular un patrimoni.

Una de les opcions a l'hora de fer el testament és donar el patrimoni, o una part, a entitats solidàries. A la pràctica, però, molt poques de les persones que deixen herència escullen aquesta opció. L'any passat, a Catalunya es van registrar 61.854 herències i només un 0,32% incloïen una donació solidària, si bé aquestes van suposar un total de 56,73 milions d'euros. D'aquests, un 55% van anar a parar a ONGs i el 45% a l'Església, segons dades del Col·legi Notarial de Catalunya.

Les terres de la família Machín estan lligades al món dels espectres i les faules tel·lúriques. Així ho entén la cineasta canària Macu Machín, en aixecar el teló de la seva opera prima, La hojarasca, amb un conte narrat en off que explica l’origen d’unes propietats que, en la pel·lícula, s’han de repartir tres germanes: Elsa, Maura i Carmen Machín. Totes tres són dones d'edat avançada, i també la mare i les tietes de la directora. Mentre que la Carmen va quedar-se a La Palma treballant la terra, les altres dues van marxar i ara tornen gairebé sense res a les butxaques i colpejades per la vida: la Maura pateix una malaltia degenerativa i l’Elsa s’encarrega de cuidar-la.

Després de sis caps de setmana de deliberacions, un grup de cinquanta ciutadans austríacs va decidir a finals de juny com repartir la riquesa de l'hereva Marlene Engelhorn, una austríaca descendent del fundador de BASF que donarà la major part de la seva herència a obres benèfiques en un intent de desafiar un sistema que li va permetre acumular milions d'euros.

La comunicació familiar dels fills d'Alain Delon s'articula a través de denúncies creuades després que el 2019 l'actor patís un ictus. L'accident cerebral va provocar el deteriorament de la seva salut mental i, consegüentment, la necessitat que algú es fes càrrec de les seves necessitats bàsiques. Però mentre la salut de l'intèrpret de Gattopardo empitjora i els fills es barallen per fer-se càrrec del seu pare –amb les repercussions d'herència que se'n podrien derivar–, la justícia francesa s'ha vist amb l'obligació d'actuar per assegurar la salut de Delon.

Enguany hem aconseguit a Espanya una xifra rècord de renúncia d'herències. Va haver-hi 354.250 adjudicacions d'herències, però 56.108 persones van decidir rebutjar l'herència a la qual tenien dret. És a dir, 1 de cada 6 persones opta per no fer-se càrrec del llegat d'un mort.

L’hereva de BASF, Marlene Engelhorn, de 31 anys, considera que ella no ha fet res per tenir els 25 milions d’euros que ha rebut de la seva àvia, i per això els vol repartir. Es queixa que l’estat austríac no li fa pagar impostos. Engelhorn pertany a un moviment que defensa una fiscalitat més justa per combatre la desigualtat i 50 persones empadronades a Àustria decidiran què s'ha de fer amb el 90% d’aquests diners. Les herències, efectivament, sostenen la desigualtat. Posicionen les persones en un lloc més privilegiat d’entrada. No cal que siguin grans fortunes. Les oportunitats varien en funció del país i de la família on has nascut. Això no vol dir que excepcionalment no es pugui trencar aquesta cadena, però la realitat és que la sort econòmica va passant de generació en generació i, com el cas de Marlene Engelhorn, no s’ha fet res per merèixer-la, a part de l’atzar del naixement. Ella i alguns altres milionaris són una minoria de privilegiats incòmodes amb la seva fortuna i conscients del mal repartiment de la riquesa al món. Però no fa la sensació que els seus exemples arribin a estendre’s massa lluny. Encara menys pels governs. Llàstima. 

D'aquí a pocs dies farà mig any que l'home que tallava i pentinava el bigoti a Salvador Dalí i tallava el cabell a Bianca Jagger o a la família reial espanyola va traspassar, a l'edat de 87 anys. El temps que Lluís Llongueras va estar lluitant contra el càncer que finalment va posar fi a la seva vida, va donar el marge suficient perquè la seva família definís els hereus de la gran herència que havia construït el perruquer d'Esparraguera. Així i tot, no ha estat fins a finals d'octubre que la vídua de Llongueras i principal receptora del llegat, Joyce Novella, ha formalitzat el seu càrrec com a administradora única d'una de les societats amb més beneficis d'aquest llegat.

20.000 euros a cada ciutadà i ciutadana que arribi a la majoria d’edat. Aquesta és la proposta que aporta Yolanda Díaz no només al debat electoral, sinó també al social, ja que en pocs dies ha aixecat un gran nombre de partidaris i detractors. La lletra petita encara no la coneixem. No sabem si pensen en un ajut incondicionat, o vinculat a invertir-lo en educació, emprenedoria o, per exemple, habitatge. El que sí que sabem és com es pagaria: amb un impost a la riquesa d’aquells que tenen més, ja sigui tenint en compte els seus ingressos, o les seves herències. 

He rebut per sorpresa una carta amb dos xecs per valor de 50 euros per comprar material escolar i he pensat que era un error però es veu que no, que el departament d’Educació els ha enviat a totes les llars amb alumnes de primària. La meva família, en aquests moments, no necessita aquest ajut. En canvi, hi deu haver moltes mares soles a qui cobrir la resta de despeses que comporta l’educació dels seus fills els suposa un esforç titànic, però la Generalitat ha decidit no fer distincions. És a dir, que rebin la mateixa quantitat uns pares milionaris que uns que estan en el llindar de la pobresa, amb un fill o amb tres o quatre, els funcionaris ben retribuïts i els aturats de llarga durada, els que tenen l’habitatge garantit i els que comparteixen un lloguer desorbitat. Pel que sembla ara la igualtat és donar a tothom el mateix. 

En precampanya electoral tot s'hi val per diferenciar-se, i la manera com es formulen algunes propostes semblen hams per temptejar quants vots es poden pescar. Una de les que va captar l’atenció de la premsa consisteix a donar 20.000 euros en concepte d'herència bàsica universal als nois i noies quan facin divuit anys. No és una idea original del partit de Yolanda Díaz, sinó que té l'origen a finals del segle XVIII de la mà d’un polític anglès, Thomas Payne; recentment, aquesta idea ha estat recuperada per economistes contemporanis que treballen les desigualtats econòmiques, com ara Piketty i Atkinson.

"La solució més senzilla per repartir la riquesa és l'herència per a tothom". Així s'expressava fa un parell d'anys l'economista francès Thomas Piketty en una entrevista a Le Monde. Piketty, que ha estat i és un referent per a una bona part de l'esquerra –en el cas espanyol destaquen els vincles amb Podem i, després, Sumar–, defensava així la seva proposta d'herència universal.

Priscilla Presley, viuda d'Elvis Presley, ha arribat a un acord de conciliació amb els seus nets després de posar en dubte la legitimitat del testament de la seva filla, Lisa Marie Presley, que va morir el mes de gener passat a causa d'un problema cardíac. "Hi ha acord, les famílies estan felices, unides i emocionades pel seu futur", ha dit l'advocat de Priscilla, Ronson Shamoun, en declaracions recollides per la premsa nord-americana després de sortir de l'audiència judicial en què comunicava l'entesa entre les parts a la jutgessa Lynn Scaduto, del Tribunal Superior del comtat de Los Angeles.

La guerra familiar que ha provocat la tràgica mort de Lisa Marie Presley, morta al gener amb només 54 anys, no deixa d'empitjorar. Priscilla Presley i Riely Keough, mare i filla respectivament de la difunta, no deixen d'avançar en la seva escalada de confrontació pel control del que queda de l'herència d'Elvis Presley. El Rei del Rock, que va deixar tota la seva fortuna i propietats a Lisa Marie després de la seva mort el 1977, va estipular que ella fos qui s'encarregués de tot quan fes 25 anys, el 1993. Des de llavors, però, la seva mare també havia coparticipat de les decisions que es prenien patrimonialment, cosa que preveia que seguiria passant si moria la seva filla, però que finalment no passarà perquè Lisa Marie va modificar el seu testament abans de morir i la va apartar de tot.

Dues setmanes després de la mort de la cantant Lisa Marie Presley, filla d'Elvis Presley i exesposa de Michael Jackson, arrenca una batalla familiar per la seva herència, que és al mateix temps la del Rei del Rock. La mare de Lisa Marie, Priscilla Presley, ha portat el testament de la seva filla a la justícia i denuncia una suposada "manipulació" del document, que en realitat és un fideïcomís en vida. És a dir, una forma de planificació patrimonial que permet a una persona controlar els seus actius mentre viu i que els distribueixi en cas de mort i, per tant, fa la funció de testament si no n'hi ha un per separat, com sembla que és el cas de Lisa Marie Presley, que va morir abans d'hora passat 12 de gener als 54 anys per una aturada cardíaca, tot i que el forense del cas encara no ha fet pública la causa concreta de la mort.

Tot a punt a Menorca per rebre una nova visita reial, en aquest cas la de Felip VI i Letícia. Després de visitar a les 12 hores l'illa del Rei del port de Maó, els monarques es traslladaran fins a Ciutadella per reinaugurar l'antiga farmàcia Llabrés (17.30 hores), considerada una joia arquitectònica modernista i que fou heretada per la Corona després de la mort de l'empresari Juan Ignacio Balada.

“Em dic Pablo i treballo per al grup Hereda. Una tieta àvia li ha deixat una herència. Em deixa passar?” Aquesta va ser la visita que va rebre la Marta (nom fictici, perquè prefereix mantenir l’anonimat) a finals del 2019. La seva primera reacció va ser de desconfiança i, lògicament, no el va deixar entrar a casa. “Me’l volia treure de sobre i li vaig dir: «Ja m’ho miraré, ja en parlarem un altre dia»”, recorda. Però la Marta va comentar-li aquesta estranya visita a la seva filla, que va buscar per internet si l’empresa existia i després va trucar-hi per comprovar si tenien un treballador amb el nom i cognoms que els havia donat.

Que Isabel Pantoja no va ser ni transparent ni justa amb els fills que Paquirri va tenir amb Carmen Ordóñez, en relació amb l'herència del famós torero, és una història àmpliament explicada als mitjans de comunicació. Els Rivera Ordóñez sempre han trobat a faltar que es complissin algunes de les últimes voluntats de Paquirri, que hauria volgut deixar a Fran i Cayetano, per exemple, algunes coses personals i professionals relatives al toreig però que –segons la seva versió– Pantoja mai els va arribar a donar.