Argos era el nom del gos d’Ulisses. Només ell el va reconèixer quan va tornar a casa disfressat de rodamon després de vint anys d’odissees guerreres. Vera (una superba Ariella Reggio) és una dona gran malalta d’Alzheimer que va fugir de Pula (Ístria) després de la Segona Guerra Mundial. I York és el nom del gos que tenia quan era petita. Un gos, que com Argos, és símbol de la llar i de la terra a la qual ara retorna en un viatge amb cotxe que ha preparat la seva fila Beatrice (Maria Ariis) per conèixer quelcom aparentment tan senzill com la data de naixement de la mare. La mare, la filla i la neta Clara (Lucia Limonta) fan un viatge que les confronta amb el passat i la memòria, amb el silenci que envolta sempre l’exili. Tres generacions, tres vides, tres caràcters i molts kilòmetres de cartera en un atrotinat cotxe per pair el passat i el present, per posar llum al desconegut.

Hi ha preguntes que fan mal i que només poden respondre les persones que han viscut la mort de la seva parella. ¿En quin costat del llit ha de dormir la persona que sobreviu? ¿Quan s'ha de llençar el raspall de dents d'aquell que ha marxat? ¿Com pares taula quan ja no sou quatre, sinó tres? Les parelles de la Tessa Harry i la Montse Clotet, el Josh i l'Aleix, van morir fa set anys, quan la primera en tenia 30 i la segona, 42. Elles es van conèixer en un grup de dol, pocs mesos després de les pèrdues respectives. Totes dues tenien un entorn sòlid i acollidor al costat, i malgrat això se sentien profundament soles. "Hi ha situacions difícils d'entendre si no les has viscut. El dol és molt solitari i cada persona té la seva manera de passar-lo", assenyala Clotet. El vincle que van teixir les va ajudar a tirar endavant i a connectar d'una manera especial. "Ens enviàvem una cançó, o bé una foto d'un llibre que estàvem llegint. No calia res més; ja sabíem què ens estàvem dient", diu Harry.

Fins fa ben poc no coneixíem la dramaturga italiana Lucia Calamaro, però al novembre el Teatre Tantarantana va estrenar La vida suspesa i ara el Teatre Akadèmia estrena L’origen del món, guanyadora del premi Ubú i de la qual el Teatre Piccolo de Milà acaba de fer-ne una producció amb direcció de l'autora. Totes dues són una mena de comèdia familiar.

Nadal és sinònim de celebracions, grans àpats i retrobaments familiars. Per això el teatre sol aprofitar aquest moment de l'any per parlar –amb més humor que drama– sobre els vincles familiars i per celebrar els que estimem i ens estimen. "La manera de veure el món i les nostres decisions estan plenament condicionades per la família", afirma Lara Díez Quintanilla. Ella és autora i intèrpret de Mary, un dels tres espectacles sobre la família que coincideixen en cartell aquestes festes, juntament amb Lo nuestro, d'Eu Manzanares i direcció de Mercè Vila, i L'origen del món, escrita per Lucia Calamaro i dirigida per Guido Torlonia.

Sí, realment bèstia. Sí, molt bèstia el que ens explica l'actriu britànica Monica Dolan en la seva única incursió en l'autoria amb aquesta obra estrenada el 2017 al Festival Fringe d’Edimburg. Bèsties és una esgarrifosa història sobre la sexualització a la qual estan sotmesos els nens i les nenes a la nostra societat. Una esfereïdora història imaginada però que podria ser real.

El Teatre Akadèmia inaugura la temporada amb una obra que, com si fos la sèrie Black mirror, planteja un dilema moral a partir d’una premissa impossible (o no tant): una nena de vuit anys s'ha posat pits de silicona. Marta Marco (Badalona, 1976) interpreta la psicòloga que atén la mare de la nena a Bèsties, un monòleg de Monica Dolan dirigit per Pau Roca (Sixto Paz) que es podrà veure fins al 8 d’octubre a Barcelona i després farà gira.

Segurament que hi ha altres maneres d'enfrontar-se a les ferides que deixen els abusos sexuals i d'intentar guarir-les, però l'actriu i directora Bàrbara Mestanza ha escollit el teatre. Un teatre en el qual conflueixen la teràpia personal i un punyent, necessari, discurs sociopolític sobre aquesta xacra que tanta tinta ha fet córrer arran de la llei del només sí és sí. Sucia és una proposta valenta però, a més, molt ben adobada dramatúrgicament. No circula només pel drama, el dolor, el plor, que hi és, sinó per un camí de recerca personal on hi cap la ironia i fins i tot el sarcasme. Sucia aconsegueix transcendir de la història particular a la universal, del drama personal al dolor que tantes i tantes víctimes han patit, pateixen i patiran, perquè l'animalitat patriarcal no s’esvairà tan de pressa.

Bàrbara Mestanza (Barcelona, 1990) ha transformat una de les seves vivències més doloroses en un espectacle, un llibre i un documental. Mestanza va patir un abús sexual el 2015 i durant molts anys va intentar enterrar-lo en la memòria per tirar endavant. Després d'un profund procés d'introspecció va decidir enfrontar-s'hi de la millor manera que sap, a través de la creació. Sucia, amb Pep Ambròs i ella mateixa a l'escenari, és un espectacle colpidor sobre l'impacte de l'abús en una societat on encara preval la violència masclista. Es pot veure fins a l'11 de juny al Teatre Akadèmia de Barcelona. En paral·lel, Mestanza ha publicat una novel·la homònima editada per Plaza & Janés i està enllestint un llargmetratge que encara no té data d'estrena.

El director i coreògraf Moreno Bernardi és sempre fidel a si mateix. I per això qui hagi vist algun dels seus espectacles sabrà que, en aquest Macbeth, Shakespeare no està sol. El text circula amb una comunió d’elements escènics (dansa, música, cant) que brinden moments de qualitat però que no sempre es complementen. Com amb el notable Eduard II de Marlowe que va estrenar al mateix Teatre Akadèmia el juny de l’any passat, Bernardi prima la singularitat de la seva lectura escènica sobre els vaivens emocionals que circulen per l’obra, reduint el conjunt a una reiterativa expressió immersa en un ritual tant atractiu com excessiu. Les propostes de Bernardi tenen un to innovador, hipnòtic, però al mateix temps s’imposen sobre una comprensió menys unidireccional, més emotiva, de la proposta textual.

Una masia benestant en un petit poble del Pirineu. Un poble d’hiverns crus i d’estius breus embolcallat de neu o de broma. Un món tancat per la natura on es rebolquen les ànsies i el desig de l’impossible de quatre dones. La Margarida és la mestressa de la casa; casada amb el Jan i amb actituds que recorden la Bernarda Alba de Lorca i sentències sobre els homes que superen el feminisme més radical. La Vicenta és la seva cunyada, víctima d’un amor perdut ja fa anys. L'Adriana és la filla adolescent de la Margarida i el Jan, i la Bepa l'esposa del fill que és a la guerra.

'Eduard II'

Teatre Akadèmia. Fins al 5 de juny

Hi ha directors que proposen i hi ha directors que imposen. Els que proposen s’amaguen darrere de la proposta deixant que aquesta flueixi en els paràmetres i les convencions que provenen del text o les acotacions. Els que imposen exhibeixen la seva mirada sobre el subjecte teatral per damunt de qualsevol convenció a la recerca d’una lectura força unívoca de la proposta. No es tracta, però, d’una imposició capritxosa, sinó d’una lògica escènica personal de resultes de processos d’investigació molt elaborats, com és el cas de Moreno Bernardi, director procedent del món de la dansa i investigador de la biomecànica teatral.

]]>

L'actor Lluís Soler continua. Després d'insinuar que es volia retirar amb el monòleg Birnam, estrena al Teatre Akademia Red, l'èxit de Broadway del guionista John Logan, en què Soler es fica dins la pell del pintor nord-americà Mark Rothko. "Ha pogut més el teatre que el meu desig –afirma Lluís Soler–. Quan vaig fer Birnam feia temps que treballàvem amb Rothko", adverteix.

]]>

El Teatre Akadèmia enceta una temporada de canvis. La sala del carrer Buenos Aires de Barcelona ha aprofitat els últims mesos per replantejar-se i buscar la manera d'adaptar-se a la pandèmia. I davant la situació actual, ha decidit ampliar la platea (que passarà de 70 a 100 localitats), renovar l'equip lumínic i sonor i incorporar projectors làser per a l'espai escènic. "Fem un pas endavant per explorar noves formes multimèdia, que són el futur de l'essència del teatre. L'Akadèmia serà una sala diferent a la d'ara, amb nous horitzons", afirma Elsa Peretti, presidenta de la Fundació Nando i Elsa Peretti i mecenes del teatre. La sala també ha renovat Guido Torlonia com a director artístic per tres anys més. "És un projecte molt estimulant, que ens permetrà tenir més espai amb una platea semicircular de l'estil del Teatre Grec", diu Torlonia. L'Akadèmia preveu instal·lar les grades laterals que permetran l'ampliació de l'aforament a finals de novembre, mentre que la renovació tècnica es farà progressivament durant el curs.

]]>

Entre camerinos, a Federico Fellini li deien el far. "Era un sobrenom intern, però tenia molt de real, perquè la seva presència ho il·luminava tot", recorda l'actor Sergio Rubini, que va treballar amb el cineasta italià a la pel·lícula Intervista el 1987. La llum de Fellini es va apagar el 1993, però coincidint aquest any amb el centenari del seu naixement, actors i directors li han construït un homenatge. A partir de les entrevistes que va concedir, Ludovica Damiani i Guido Torlonia han donat forma a Maestro Fellini, una peça que ressegueix la trajectòria vital i professional del cineasta i que serà fins al 16 de febrer al Teatre Akadèmia de Barcelona.

]]>

Després d’una vuitena temporada de creixement, amb 9.000 espectadors i un 79% d’ocupació durant el curs 2018-2019, el Teatre Akadèmia vol consolidar la seva proposta escènica aquesta temporada. I ho farà recorrent a mitja dotzena de noms propis del teatre universal, començant per Fellini i Pirandello, dos tòtems italians en un any en què el “fort vincle” de la sala que dirigeix Guido Torlonia amb els veïns del Mediterrani es farà més evident que mai. Mario Gas és l’artista que relliga els dos projectes. A Maestro Fellini, ell i Mar Ulldemolins posaran veu a cartes, entrevistes, escrits, notes de direcció i material audiovisual del director de cinema italià, de qui al gener es commemora el centenari del naixement. I també serà Gas qui dirigirà per primera vegada en català L’home de la flor als llavis, de Pirandello, a més d’una altra obra del dramaturg sicilià, amb actors com Àlex Casanovas.

]]>

El rodatge de Què se n’ha fet, de Baby Jane? (1962) va ser tan sonat que els seus efectes encara s’arrosseguen. La pel·lícula tenia com a protagonistes dues de les grans estrelles de Hollywood de l’època, Bette Davis i Joan Crawford. Les seves rivalitats, accentuades després d’haver estrenat el film i d’haver recollit alguns premis, van crear un eco tan fort que, dècades després, han alimentat la ficció. A partir de declaracions de les actrius, el cineasta i dramaturg francès Jean Marboeuf va estrenar el 2008 a París Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford? i el 2017 la HBO va convertir el muntatge teatral en una sèrie, Feud: Bette and Joan. Avui l’obra arriba al Teatre Akadèmia de Barcelona dirigida per Guido Torlonia i encapçalada per dos grans noms de l’escena catalana, Carme Elias i Vicky Peña.

]]>

El Teatre Akadèmia ha preparat una nova temporada protagonitzada per les coproduccions. La sala n'impulsarà cinc, entre les quals destaca el tàndem format per Vicky Peña i Carme Elias, que representaran 'Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford?'. L'espectacle, programat del 27 de febrer al 31 de març, reflecteix la rivalitat entre les dues actrius de Hollywood durant el rodatge de la pel·lícula 'Què se n'ha fet, de Baby Jane?'. "És un text divertidíssim sobre dues dones molt intenses, amb un caràcter especial", destaca Peña. La competitivitat de les protagonistes també es va poder veure a la televisió amb la sèrie 'Feud' de la HBO.

]]>

Bufen vents nous per al Teatre Akadèmia. La sala enceta la temporada amb l’italià Guido Torlonia al capdavant de la direcció artística, després que al març Mercè Managuerra abandonés el càrrec. Torlonia va acceptar el repte de dirigir l’Akadèmia a l’abril, però la seva serà una etapa de transició per cedir més endavant el relleu “a joves talents que vulguin fer seu el projecte”, explica Elsa Peretti, presidenta de la Fundació Nando i Elsa Peretti, que finança la sala.

]]>

Basat en el text 'Ensam', d'August Strindberg, Marc Martínez protagonitzarà 'Solo' al Teatre Akadèmia a partir del dijous 29 i fins el 8 de febrer. Teresa Viladell dirigeix un muntatge que reflectirà la vida mateixa del dramaturg suec, una reflexió que el portarà pels camins més introspectius de la seva ànima. Estocolm serà la seu dels fantasmes del passat del personatge, on renaixerà i es reconciliarà amb ell mateix.

]]>

Peter Pan no volia créixer. Aquest era el seu somni. El director rus Boris Rotenstein s'inspira en aquest clàssic de James Matthew Barrie per escenificar 'Recreo', que està escrita pel dramaturg i actor Manuel Veiga. Què queda després d'aquells somnis de joventut? Això és el que vol plasmar aquesta obra: el salt que es produeix de la infantesa i l'adolescència, on s'apleguen els somnis perquè tot sembla possible, fins a topar-se amb la vida adulta, on tots els anhels troben el seu punt i final. "Mutilats", apunta Veiga. Un pati escolar és l'escenari de 'Recreo', i és allà on es retroben tres excompanys de classe per rememorar els temps d'innocència i els milers de somnis que van quedar endarrere i també per explicar-se en què ha quedat la seva realitat. Lluny o no tan lluny d'allò que anhelaven?

]]>