Crítica de teatre
Cultura  /  Teatre 21/05/2022

El teatre extrem de Moreno Bernardi

La intensitat física mana en el muntatge del clàssic 'Eduard II', de Christopher Marlowe, al Teatre Akadèmia

2 min
Una escena de l'obra 'Eduard II' al Teatre Akadèmia.

'Eduard II'

Teatre Akadèmia. Fins al 5 de juny

Hi ha directors que proposen i hi ha directors que imposen. Els que proposen s’amaguen darrere de la proposta deixant que aquesta flueixi en els paràmetres i les convencions que provenen del text o les acotacions. Els que imposen exhibeixen la seva mirada sobre el subjecte teatral per damunt de qualsevol convenció a la recerca d’una lectura força unívoca de la proposta. No es tracta, però, d’una imposició capritxosa, sinó d’una lògica escènica personal de resultes de processos d’investigació molt elaborats, com és el cas de Moreno Bernardi, director procedent del món de la dansa i investigador de la biomecànica teatral.

Eduard II és el nou muntatge de Bernardi al Teatre Akadèmia . I l’espectador que hagi vist qualsevol dels altres espectacles anteriors (L’olor eixordadora del blanc i La nit) ja coneix la seva manera d’apropar-se al relat. No el sorprendrà, doncs, la seva mirada sobre l’obra de Christopher Marlowe, tan diferent de la que va protagonitzar ja fa anys Josep Maria Flotats al Lliure de Gràcia sota la direcció de Lluís Pasqual.

Eduard II és la clàssica obra del teatre elisabetià que posa damunt l’escenari la tragèdia d’un rei anglosaxó, com tant i tan bé faria després William Shakespeare. En aquest cas es tracta de l’amor prohibit entre el rei i un home humil, Galveston, que inflamarà la cort i, esclar, la reina Elisabet de França. Una història d’amor homosexual que Bernardi ha reescrit amb un seguit de 55 escenes amarades d'extrema intensitat física i un univers sonor en què la paraula pot convertir-se tan sols en un crit dintre el repic dels tambors.

No sé si els títols sobreimpressionats que precedeixen cadascuna de les escenes ajuden a la comprensió per als que desconeixen l’obra, i al meu entendre hi ha alguns problemes en la dramatúrgia. Però també és cert que hi ha un treball interpretatiu, encapçalat per un magnífic David Menéndez, d’altíssima exigència i brillants resultats conjunts. Hi ha també un poderós sentit del ritual que atrapa l’espectador tot i un possible desconcert inicial, i un poderós treball plàstic i de moviment al qual segurament li manca una mica més de silenci entre tro i tro.

stats