Quan George Orwell (1903-1950) decideix viatjar a Catalunya el 1936 per combatre com a milicià a la Guerra Civil i "matar feixistes", no ho fa sol. Fa pocs mesos que s'acaba de casar amb Eileen O'Shaughnessy, una jove brillant de 30 anys que el supera en molts aspectes formatius. Mentre que Eric Blair, el nom real del jove escriptor anglès, no tenia més que la formació secundària a Eton, ella acumulava el bagatge d'haver estudiat literatura a Oxford i un postgrau en psicologia a Londres. Faran una "lluna de mel" insòlita: mentre Orwell és al front de l'Aragó, Eileen treballarà a Barcelona en la rebuda de milicians britànics i serà la primera en adonar-se de la gravetat del conflicte intern que desembocarà en els Fets de Maig.

Raoul Peck (Port-au-Prince, 1953) va ser ministre de Cultura a Haití (del 1996 al 1997) abans que cineasta, però la visió política del món no l'abandona: Orwell 2+2=5, que s'estrena aquest divendres, és un documental impressionant que converteix el pensament de George Orwell en una poderosa eina d'anàlisi per explicar els nostres temps. No es tracta només d'assenyalar en la dimensió profètica de l'autor de 1984 i La rebel·lió dels animals, sinó d'aprofundir en la lucidesa d'una obra més vigent que mai.

S’està instal·lant el consens general que a Gaza s’hi està cometent un genocidi. D’acord. I fa un mes, què era? Perquè ja fa mesos que denunciem les atrocitats i excessos comesos per Israel en aquest conflicte. Què passa quan s’eleva la qualificació de la cosa a una terminologia nova? Doncs l’efecte és doble: per una banda, automàticament s’obtenen més simpaties de l’opinió pública internacional (la famosa batalla del relat), i, per l’altra, s’entra en una qualificació jurídica diferent que té uns efectes penals agreujats. Si Rússia estigués cometent un genocidi a Ucraïna, sens dubte les manifestacions contra Putin haurien revifat arreu d’Europa (en lloc d’aquesta vergonyosa paràlisi). Al principi Hitler també es va limitar a fer invasions, quan encara no es coneixia (o no es denunciava) l’Holocaust: es comença envaint territoris, o el que és el mateix, no respectant els drets dels pobles, i s’acaba no respectant la vida. Genocidi és, doncs, un canvi de pantalla. Un canvi de dimensió. És més: si dius que ho és, sembles automàticament propalestí; si dius que no, ets prosionista. Les etiquetes ens etiqueten. 

Dotzenes d'Union Jacks decoren aquests dies el centre de Londres. En pengen, per exemple, dels fanals de The Mall, l'avinguda entre el Palau de Buckingham i Trafalgar Square, epicentre tradicional de les celebracions de la monarquia britànica: casaments, enterraments i coronacions. Els han tret la pols –una manera de parlar, perquè s'aprofita qualsevol fotesa o qualsevol visita d'estat per lluir-les– des de l'últim gran esdeveniment que hi va tenir lloc, ara fa tot just dos anys: la passejada amb carrossa d'or de Carles III i Camil·la, amb motiu de l'entronització de l'etern príncep hereu d'Elisabet II.

La literatura també pot ser un refugi, especialment en moments turbulents. Ho vam veure amb la recuperació de La pesta d’Albert Camus durant la pandèmia o d'un grapat de novel·les distòpiques durant el primer mandat de Donald Trump. Un cop el plutòcrata taronja ha tornat a la Casa Blanca, no és estrany que, amb bon criteri, Edicions de 1984 –creada aquell mateix any i batejada en homenatge a la novel·la homònima de l'autor anglès— hagi volgut ampliar el seu catàleg de George Orwell (Motihari, 1903 - Londres, 1950) –on ja trobàvem Dies a Birmània (2011)— amb una tria de peces escrites entre el 1931 i el 1948. La selecció personal i, per tant, discutible –escollida, traduïda i contextualitzada per Pau Dito Tubau— agrupa textos de diversa extensió, origen i interès, en què la literatura –sigui la de tercers a través de ressenyes, sigui la vivència pròpia— hi apareix com a fil conductor.

Per a desgràcia de George Orwell, el principi less is more (menys és més) ja no s'aplica als seus estimats pubs. Menys encara en un context de crisi dels locals independents, d'augment de costos de l'energia, d'augment del preu dels lloguers i de tancament generalitzat d'establiments, fenomen que la pandèmia va disparar. El resultat d'aquest procés que sembla irreversible és que com més gran, més rendible; si més no, més sostenible.

Fa poc, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va anunciar la possibilitat d'establir un nou marc legislatiu on es fes pública obligatòriament, amb tots els ets i uts, qui són els propietaris dels mitjans i de quina manera es financen. Així mateix, va plantejar també una reforma de la publicitat institucional, que en alguns casos implica la pràctica totalitat dels ingressos de certs mitjans. En el fons de tot plegat hi gravita la qüestió de la responsabilitat legal, i també política, de la ingent quantitat de mentides, mistificacions, insinuacions malintencionades, etc. que el flux informatiu digitalitzat ha elevat a dimensions mai vistes (i sembla que la cosa no ha fet més que començar). Tal com es planteja, el projecte de Sánchez és factible? Jo crec que no, i per diferents raons. 

L’escriptor George Orwell va detestar el porró, probablement també l’oli d’oliva i va trobar a faltar enormement el te, la llet, la xocolata, el sucre i el pa. També el tabac. Aquests últims van ser els elements que escassejaven durant la Guerra Civil, i a Catalunya especialment durant el temps que ell hi va viure, que va ser molt curt i intens: entre el 26 de desembre del 1936 i el 23 de juny del 1937, el dia que va haver de fugir de Barcelona dalt d’un tren si no volia córrer el risc que el detinguessin i el matessin.

Jane Austen ens conforta i ens ajuda a tirar endavant. Això deia l’any passat la BBC en una peça on explicava que l’autora britànica havia estat una lectura recurrent durant la pandèmia, amb un augment del 20% en les vendes dels seus llibres. A molts, deia la periodista Heloise Wood, “l’humor i el cor” d’Austen els havia ajudat a superar aquells dies tan estranys, i destacava com la resiliència dels seus personatges, i la perseverança de la mateixa autora, havien estat un acompanyament reconfortant. Hi he pensat aquesta setmana, en què s’ha parlat d’un altre llibre que també ha disparat les seves xifres de vendes, en un context que m’ha semblat molt inquietant. 

"La guerra és pau". "La llibertat és esclavatge". "La ignorància és força". Aquests són els tres eslògans que es poden llegir per tot arreu a la ciutat de Londres on viu Winston Smith, un funcionari de 39 anys que un bon dia comet dos actes subversius: començar a escriure un dietari –la individualitat està mal vista, a la societat on viu– i omplir mitja pàgina amb una consigna que posa en perill la seva vida, "Fora el Gran Germà".

A la novel·la 1984, el llibre de política-ficció distòpica que Alberto Núñez Feijóo –tocant d'oïda– acaba de fer evident que no s'ha llegit, i que George Orwell va escriure el 1948 –no el 1984, senyor Feijóo!–, l'autor anglès dibuixava una societat on, a través de la manipulació informativa i la vigilància massiva, els ciutadans, sense ser-ne del tot conscients, deixaven de ser lliures sota l'ombra d'un Gran Germà.

Aquest és un llibre que en són uns quants a la vegada: una biografia de George Orwell (1903-1950) que proclama no ser-ho, un tractat sobre jardineria, un estudi sobre l’art que ha generat el món floral, una reflexió sobre l’art i la política i sobre en quina mesura l’art pot ser polític i continuar sent art. Com en molts dels llibres de Rebecca Solnit (Bridgeport,1961), res no segueix un ordre ortodox, sinó que el text salta d’un tema a un altre, d’un títol a una reflexió, d’un detall de la vida d’Orwell a un fresc sobre la Guerra Civil Espanyola: Solnit defensa la llibertat de pensament i la no jerarquització dels continguts, i escriu convençuda que la lectura és una petita excursió que du per caminois secundaris fins a algun rierol inesperat. 

El 1936 George Orwell va decidir plantar roses a Wallington (Anglaterra). Ho va fer abans d'anar a Barcelona per lluitar a la Guerra Civil i d'escriure Homenatge a Catalunya (1938), La revolta dels animals (1945) o 1984 (1949). Orwell va morir quan tan sols tenia 47 anys, el 1950, de tuberculosi, i va passar els últims mesos també envoltat d'animals i de natura a l'illa escocesa de Jura. La feminista, activista i escriptora nord-americana Rebecca Solnit (Bridgeport,1961) va anar a Wallington vuit dècades després. Les roses encara florien, i serveixen a Solnit, que ha escrit una vintena de llibres sobre feminisme, medi ambient, art i política, per connectar el present amb el passat. Les roses d'Orwell (Angle Editorial/Lumen), amb traducció d'Alexandre Gombau, reflexiona sobre què va significar per a l'escriptor el seu jardí, però sobretot parla de la importància de la bellesa, de la sensualitat, de l'esperança... Necessitem tant les roses com el pa, ve a dir l'escriptora.

L'escriptora escocesa Ali Smith (Inverness, 1962) no pot evitar fixar-se en totes les paraules que l'envolten. Passejant per Barcelona aquest dimarts, un grafit que deia "The future is no the same anymore" (El futur ja no és el mateix) se li ha incrustat a la ment. "Això és el que ens ha dit Catalunya avui, que la pandèmia ho ha canviat tot", explicava Smith unes hores més tard, en una conversa al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) amb la cineasta Sarah Wood i la periodista cultural Anna Guitart. El diàleg ha inaugurat els actes del Dia Orwell del CCCB, i Smith no s'ha pogut estar d'enllaçar aquella frase amb la capacitat profètica de l'autor anglès. "Va descriure coses que passarien a la meva vida 60 anys després. Deia, molt encertadament, que qui controla el passat controla el futur. Però és més. Si no ens fixem en el passat, com podem entendre el present? I si no parem atenció al present, com podrem entendre cap on va el futur?", ha reflexionat Smith.

El carrer de Wellington és darrere el Parc de la Ciutadella, tanmateix queda lluny del circuit turístic. Arraconat entre els passejos de Pujades i de la Circumval·lació, les vies del tramvia li donen un aspecte antic, i els xiscles animals procedents del zoològic hi posen una exòtica banda sonora. Habitatges en una vorera i els murs del parc a l’altre, flanquejats per una llustrosa filera de plàtans. Una via pacífica que va ser el carrer 38 en el projecte d’Eixample d’Ildefons Cerdà, més tard batejat com a Sicília. Tot i que aquest tram era conegut popularment com el passeig del Parc.

Els últims anys s'han publicat diverses novel·les que ofereixen versions alternatives de relats icònics, sovint narrades des de la perspectiva de les dones. Entre les més populars hi ha Hamnet, de Maggie O'Farrell (L'Altra/Asteroide, 2020), que observa el Shakespeare més íntim donant un protagonisme notable a la seva dona, Anne Hathaway, i als fills que van tenir, un dels quals va morir a causa de l'epidèmia de pesta.

Miquel Berga ha publicat fa un parell o tres de mesos un assaig realment fascinant (Quan la història et crema la mà. Tusquets). La història de dos grans escriptors anglesos, un poeta i un prosista, entre la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial. Jo soc un audenià de fa anys (quan tenia trenta anys i vivia a Londres vaig començar a traduir algun dels seus poemes per entendre’ls millor. Així vaig traduir, recordo, Musée des Beaux Arts i En memòria de W.B.Yeats). També el vaig imitar, en el to i la mètrica, com a mínim en un poema, i vaig rebatre, ja més tard, el seu magnífic En lloança de la pedra calcària amb el meu En lloança de les pedres rebeques. I un dels últims poemes que he escrit porta el títol d’un dels seus, Paysage moralisé. Tot i que els poemes no tenen res a veure. El seu és una sextina i el meu no. De fet tots dos usen una expressió d’Erwin Panofsky, l’historiador de l’art, dedicada als paisatges amb història afegida. Bé, tot plegat per dir que Auden és un dels poetes que fa anys que llegeixo.

Entre els escriptors del segle XX només Kafka, crec, comparteix amb Orwell el privilegi d’originar un qualificatiu universal. Tots entenem el que significa kafkià i l’ús d’aquest terme ens estalvia llargues disquisicions sobre el funcionament de la burocràcia o sobre l’eclosió de situacions absurdes. Gairebé tots, així mateix, actualment entenem el significat d’ orwel·lià. També això ens estalvia paraules si pensem o temem que avancem cap a un món orwel·lià. Aquest món, ens diem, serà dominat per la seguretat i la vigilància.