Adeu a Elisabet II amb una cerimònia global

El servei religiós a l'abadia de Westminster ha obert els últims actes d'un comiat d'onze dies que ha estremit el món

5 min
El taüt de la reina Elisabet II, envoltat d'un estendard reial i adornat amb la corona de l'estat imperial i l'orbe i el ceptre del sobirà dins de l'abadia durant el servei funerari, a l'abadia de Westminster

LondresPer fi ha arribat el gran dia, el de “l’esdeveniment més gran que el món veurà mai”, com va dir diumenge un excitat president de la Cambra dels Comuns, Lindsay Hoyle. A les onze del matí ha començat a Londres el servei religiós a l'abadia de Westminster, amb 2.000 assistents –des de Joe Biden fins al pòquer de reis espanyols–, per acomiadar Elisabet II. Després d'onze dies de dol per decret –i l'oficial encara s'allargarà més, fins al 26 de setembre–, els actes s'han tancat al vespre, a la capella de Sant Jordi del castell de Windsor, on la reina difunta ha sigut enterrada al costat del seu marit i dels seus pares en un acte estrictament privat.

La jornada s'ha convertit en una mena de marató televisiva mundial a càrrec de la BBC. Perquè tot plegat havia sigut dissenyat no només per arribar fins a l'últim racó del Regne Unit, sinó també de tot el món. Els centenars de milers de persones que han sortit des de bon matí als carrers més cèntrics de Londres, els que esperaven el pas del taüt en el trajecte des de la capital fins a Windsor i els que també han esperat al Long Walk del castell només han sigut actors parcials del xou. A la pràctica, a més de gaudir d'una jornada festiva i social, s'han dedicat a esperar allà on fossin.

“Cada dia és ple d’instants que esperen”, escrivia Joan Margarit en un bonic poema per pair la pèrdua d’un ésser estimat. Manllevo el vers del poeta i manllevaré també l’imaginari de Luis García Berlanga per explicar que aquest cronista també ha hagut d'esperar, com un devot més, el pas de la comitiva fins que ha enfilat, poc després de migdia, Constitution Hill en direcció a l’arc de Wellington, superada ja la famosa tanca negra del Palau de Buckingham. Era al davant, de fet, mentre escrivia aquesta crònica.

El Carruatge d'Armes de l'Estat porta el taüt de la reina Elisabet II, envoltat de l'Estendard Reial amb la Corona de l'Estat Imperial i l'orbe i el ceptre del Sobirà, durant la Processó Cerimonial després del seu funeral estatal a l'Abadia de Westminster

Vaig instal·lar el portàtil damunt una barana del Victoria Memorial Garden, el monument que hi ha al davant amb una Victòria alada de bronze al damunt. Ha esdevingut la improvisada i insuficient sala de premsa a l’aire lliure –gràcies a BBC Weather no plou– proveïda pel govern britànic. Un govern capaç de muntar una operació militar de dimensions descomunals en cinc dies –com si haguessin de tornar a desembarcar a Normandia, però sols, sense els nord-americans– i alhora incapaç de proveir la premsa escrita d'un endoll per connectar els mòbils i portàtils.

Des de la meva posició, de tant en tant em giro i veig la immensitat del palau a l'esquena. En silenci, sens dubte acostumant-se a l'absència de la reina, i també a la presència de Carles III, que de moment no hi viu. L’he vist sortir de Clarence House, ben a la vora, en direcció a Westminster Hall. La gernació ha esclatat a aplaudir tímidament. Potser se'n volen guardar, d'aplaudiments, per a la coronació, una altra espera. Però això ja serà l'any vinent.

The Mall. Set i mitja del matí del 19 de setembre del 2022

“Esperar, ningú no ho fa com un carrer…”, apuntava també Joan Margarit. I aquest carrer-espai on he arribat de bon matí –llavors buit– és The Mall, l’avinguda imperial i avui funeral que va de Buckingham fins a Trafalgar Square. L'he recorreguda un parell de vegades mentre la seguretat ho permetia.

Visita d’inspecció per constatar la moral de la tropa que també espera el pas de la reina. Alta. També passejada a la recerca d’un endoll per al mòbil. Fins que, deu minuts més tard, a tocar de Trafalgar, m’he trobat amb el Mario, un sud-africà que fa més de vint anys que viu a Londres. L’home s'encarrega de la instal·lació i la supervisió dels 350 altaveus amb què el públic ha pogut seguir, com a través de la ràdio, el servei religiós i també una narració del que passava un cop la cerimònia s'havia acabat. “Ara el taüt és aixecat del cadafal i els portadors el tornaran a deixar al carruatge d'armes de l'estat, des d’on iniciarà el darrer viatge fins a Windsor…”  

I la festa, quant costa?

Amablement, el Mario endolla el meu telèfon i la fa petar. Ell també espera. Però més que el pas del taüt o la comitiva, sembla que esperi un company de tertúlia a qui explicar els grans secrets dels insiders. “Tots els lavabos portàtils del Regne Unit s’han dut cap a Londres. Milers i milers. Aquí n’hi ha, però la gran majoria són a Hyde Park, on hi ha les pantalles gegants. Fins i tot n’han portat d’Escòcia. I totes les tanques portàtils del Regne Unit, també. Per encerclar quinze quilòmetres quadrats. I no només el perímetre, sinó també interiorment tots els carrers que s’han hagut de tallar”.

La gran revelació que fa el Mario, el que l'eleva de treballador incansable a valuosa font d’informació, és el comentari sobre el cost de les cerimònies d’aquests dies: tot plegat 9.000 milions de lliures (més de 10.000 milions d'euros), assegura amb gestos de veracitat rotunda. Ignoro d’on treu la xifra, perquè ara per ara el govern no l’ha revelada. A Krishan Lathigra, l’oficial de comunicacions del govern al capdavant del campament on em trobo, també li demano quan costa la festa mentre se senten salves o canonades o trons –o tot alhora– i una música que es repeteix pesada com l'eternitat de la mort: “Potser els pròxims dies ho sabrem”, rebla.

L’espera de la comitiva no només s’ha vist alleujada per la missa i la música, bellíssima i també radiada. De tant en tant, la irrupció de companyies militars que s’han desplegat per The Mall, com la Guàrdia Reial –els dits bearskin–, han fet les delícies de la parròquia. El funeral era, sens dubte, un gran espectacle: un xou al servei de la legitimació monàrquica, dels jocs de trons i soldats.

Dotze hores de cerimònia

Des del moment en què han tret aquest matí el taüt del Westminster Hall fins que el dipositin a la capella del castell de Windsor al vespre hauran passat no menys de 12 hores. El comiat més llarg per al regnat més llarg, per al dol més llarg i, en alguns casos, esgotador. En aquest cas sí, el més gran espectacle que s'hagi vist mai, almenys en temps recents. Un temps, però, aturat, congelat al Regne Unit, des del 8 de setembre.

Vist i no vist? Com els americans de Berlanga i Pepe Isbert? No; no ben bé. Conscients que cal continuar omplint hores de programació, el pas de la marxa del taüt i els soldats de plom per The Mall i el Long Walk de Windsor ha sigut el més lent possible dins la tradició militar britànica. Suficient per gaudir de la desfilada; suficient per a un llarg i trist adeu, per a un adeu interminable; per a un regnat igualment interminable. La monarquia britànica, esgotadorament incansable en la seva pompa infinita, també ha manllevat sense saber-ho un altre clàssic per anomenar el període de dol. En aquest cas, el títol del reportatge de John Reed sobre la Revolució Russa: deu dies –onze, de fet– que han estremit el món. Windsor, última etapa.

stats