D’ells diem que són el millor amic que podem tenir. Fidels, servicials, empàtics, afectuosos, ocupen un lloc ben especial en la història de la humanitat i són la mascota més habitual a les nostres llars. I, tanmateix, encara no sabem des de quan ni on ni com els gossos van deixar de ser llops per esdevenir companys inseparables. Ara dos nous estudis publicats a Nature s’acosten una mica més a resoldre aquest misteri.

Al municipi de la Canonja, al Tarragonès, el passat més remot d’Europa pren forma en un nou equipament que mira cap al futur. L’Espai Mammuthus, el centre d’interpretació dedicat al jaciment del Barranc de la Boella, que va obrir portes l’estiu passat, compta amb una proposta museogràfica que combina tecnologia immersiva, restes originals i experiències pensades per acostar la prehistòria al gran públic.

No és una teoria, sinó que un equip científic de la Universitat de Barcelona i la Universitat d'Alcalà ho ha pogut demostrar seguint el rastre d'eines de pedres tallades recuperades al jaciment de Peña Capón (Muriel/Tamajón, Guadalajara): fa 25.000 anys, els caçadors recol·lectors que van habitar l'interior de la península Ibèrica van formar part de xarxes socials de gran escala. Els investigadors han seguit el traç d'eines de sílex que diferents grups de caçadors recol·lectors van intercanviar al llarg dels anys i han trobat evidències que les pedres van fer un recorregut d'uns 700 quilòmetres. Van sortir de la zona on avui hi ha Saint-Sulpice-d'Excideuil i Mauprévoir, al departament de la Dordonya, al sud-oest de França, i van acabar a Peña Capón, al centre de la península Ibèrica. Els autors de l'estudi defensen que les xarxes socials van arribar a ser de prop de 89.000 quilòmetres quadrats.

Més baix, menys robust i amb uns braços proporcionalment més llargs i més forts que l’Homo erectus. Així és l’Homo habilis, a qui han batejat com KNM-ER 64061, que va viure fa més de 2 milions d’anys a East Turkana, al nord de Kenya. Es tracta de l’esquelet més complet analitzat fins ara d’aquest homínid que va precedir l’Homo erectus i que té molts trets anatòmics semblants a espècies posteriors. El KNM-ER 64061 feia 160 centímetres d’alçada i pesava entre 30,7 i 32,7 quilos.

S'ha tendit a pensar que els primers caçadors de balenes provenien de l'hemisferi nord i llançaven els arpons en mars gèlids. S'arriscaven perquè no tenien gaires recursos naturals i, si no volien passar fam, no els quedaven gaires més alternatives. Una nova investigació planteja un relat diferent. Segons l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB) i el departament de prehistòria de la UAB, les comunitats indígenes del sud del Brasil caçaven grans cetacis fa 5.000 anys, uns mil anys abans de les primeres evidències documentades a les societats de l’Àrtic i del Pacífic Nord.

L'origen africà, en lloc d'eurasiàtic, de l'Homo sapiens guanya pes arran de la descripció i datació de restes fòssils trobades en un jaciment de Casablanca (el Marroc), que aporten noves proves sobre l'Àfrica com a lloc de naixement de l'espècie humana. Així es desprèn d'un estudi liderat per l'Institut Max Planck d'Antropologia Evolutiva, a Leipzig (Alemanya), i publicat aquest dimecres a la revista Nature.

Com eren les mans dels antics homínids? I què podien fer amb elles els nostres avantpassats? L'anàlisi d'uns fòssils trobats al nord de Kenya ha permès posar una mica més de llum a aquestes incògnites. Es tracta de les restes d'una mà de Paranthropus boisei, una de les quatre espècies d'homínids –juntament amb l'Homo habilis, l'Homo rudolfensis i l'Homo erectus– que coexistien a l'Àfrica oriental fa entre 2 i 1 milió d'anys. L'anàlisi dels ossos d'aquest primat ha revelat que tenia una força d'agafada similar a la dels goril·les i una habilitat per fabricar eines semblant a la dels humans.

L’Alt Empordà és la comarca amb més jaciments prehistòrics de Catalunya. S'hi conserven centenars de dòlmens i restes megalítiques que les civilitzacions primitives feien servir de sepulcre, escampades pels entorns naturals de l’Albera i la plana empordanesa. Ara se n’ha descobert una de nova de gran valor històric: és el dolmen dels Bufadors, al cor del Parc Natural del Cap de Creus, a poc més d’una hora a peu des del Port de la Selva, en direcció a Cadaqués. Fa uns quatre metres de llarg per un metre i mig d'alçada i data del final del neolític, pels volts del 2700 aC.

Quan Qiaomei Fu va descobrir un nou tipus d'ésser humà fa quinze anys, no tenia ni idea de com era. Només disposava d'un fragment d'os del dit petit de la mà. Trobat en una cova siberiana anomenada Deníssova, semblava procedir d'un parent amb 66.000 anys d'antiguitat dels humans o potser d'un neandertal. Però Fu, que llavors era una estudiant de postgrau en l'Institut Max Planck d'Antropologia Evolutiva d'Alemanya, juntament amb els seus col·legues va analitzar el fòssil i va trobar ADN que explicava una història diferent. L'os havia pertangut a una nena que formava part d'un tercer llinatge humà mai vist fins aleshores. Van anomenar el seu poble els denissovans.

L'escultura del boxejador té més de 2.500 anys, però continua sent imponent. És de roca calcària, fa més de dos metres i pesa uns 300 quilos. Entre els segles IX aC i VIII aC vigilava, amb altres gegants de pedra que representaven arquers i guerrers, la necròpolis de Mont'e Prama (Sardenya), on s'han trobat 125 tombes, sobretot d'homes joves amb traces d'haver dut a terme una intensa activitat física. El boxejador, descobert el 1974, va sobreviure a la destrucció dels cartaginesos al segle V aC i ara es pot veure al Museu Arqueològic de Catalunya (MAC), dins l'exposició Illa Megalítica. "Encara hi continuem excavant, però no tenim respostes a moltes preguntes. ¿Representen els guerrers enterrats? ¿Evoquen avantpassats mítics? ¿Commemoren un fet important?", es pregunta Anthony Muroni, director de la Fundació Mont’e Prama i especialista en la cultura nuràgica procedent de Sardenya. El que sí que saben del cert és que hi havia una espècie de via sacra i que les pedres amb què es van construir els gegants es trobaven originàriament a més de 18 quilòmetres de la necròpolis.

Fins fa poc es pensava que les illes remotes del Mediterrani no havien estat habitades fins a l'arribada dels primers agricultors i ramaders. Una investigació publicada a la revista Nature sobre el jaciment de Latnija, al nord de l'illa de Malta, ha capgirat aquesta convicció i ha demostrat que les societats caçadores i recol·lectores ja hi navegaven fa més de 8.500 anys. L'estudi, liderat per Eleanor Scerri, investigadora del Max Planck Institute of Geoanthropology (Alemanya) i per la Universitat de Malta, i amb la participació d'Ethel Allué i Aitor Burguet-Coca, de l’IPHES-CERCA i la Universitat Rovira i Virgili (URV), documenta per primera vegada una travessia de més de 100 quilòmetres en mar obert. Aquesta travessia es va fer, segons els autors de l'estudi, amb "canoes excavades i sense veles". Els navegants s’orientaven amb les estrelles, els corrents marins i els punts de referència costaners.

El 30 de juny del 2022, al jaciment de l’avenc de l’Elefant d’Atapuerca (Burgos), es va trobar el fòssil de la part esquerra de la cara d’un homínid que va viure fa entre 1,1 i 1,4 milions d’anys. Més de dos anys després, els investigadors del Projecte de Recerca d’Atapuerca han pogut reconstruir en part el rostre d’aquest individu adult a qui han batejat amb el nom de Pink, un homenatge dels antropòlegs Eudald Carbonell i José María Bermúdez de Castro al grup musical Pink Floyd. "Quan el vam desenterrar, crèiem que seria un Homo antecessor, però no ha estat així, és d’una espècie anterior. La troballa canvia el relat que teníem de la prehistòria", afirma Rosa Huguet, la investigadora de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA) que ha liderat l’estudi publicat a Nature. El Pink seria l'homínid més antic localitzat fins ara a l'Europa Occidental.

A la riba del riu Ter, a l'altura de la Cellera just després del darrer pantà del curs fluvial, s'obren pas dins de la muntanya les coves del Pasteral. Són un complex de galeries laberíntiques, estretes, altes i pedregoses, amb dues portes d'entrada visibles des de la superfície i un munt de sales per explorar. Aquestes coves formen un dels jaciments paleontològics més importants i desconeguts de Catalunya, ja que, durant el neolític, entre el 5000 i el 3000 aC, s'utilitzaven com un lloc d'enterrament i sepultura. Recentment, en una estança oculta durant milers d'anys, on ningú havia accedit mai des de la prehistòria, un equip d'arqueòlegs catalans ha descobert restes neolítiques d'un gran valor històric: un conjunt d'esquelets humans i objectes mortuoris en molt bon estat de conservació, que corresponen a les primeres comunitats agricultores i ramaderes que es van establir a la península Ibèrica durant la segona etapa de l'edat de pedra.

Els primers fòssils d'Homo erectus es van descobrir a l'illa de Java a finals del segle XIX. Des d'aleshores n'han aparegut més a Europa oriental, l'Àsia i l'Àfrica. I, com més se'n sap, més similituds es troben entre aquesta espècie, robusta i amb gran capacitat pulmonar, i els homínids actuals. Les darreres recerques constaten que l'Homo erectus, que va habitar la Terra entre fa dos milions d'anys i finals del plistocè, era més intel·ligent i molt més hàbil per adaptar-se i sobreviure en diferents entorns i en un món canviant que el que es pensava.

A l'extrem sud-oest de la serra Grossa, prop de Moixent, a la comarca de la Costera, es troba el que va ser un poblat fortificat al segle IV aC. Una llar en ruïnes cremades que apuntava maneres per ser la Pompeia valenciana. La seva riquesa i la curiositat que despertava la fugida sobtosa dels habitants d'aquell paratge deixaven molts dubtes sense resoldre. Què és el que va passar en aquell poblat iber?

Els italians tenen la fama de fer les millors focaccies, però un estudi liderat per investigadors de la UAB i la Universitat La Sapienza de Roma situa el seu origen a l'altra banda del Mediterrani. Entre el 7000 i el 5000 aC, les primeres comunitats plenament agrícoles de la Mitja Lluna Fèrtil, al Pròxim Orient, cuinaven grans pans i focaccies de diferents sabors en safates especials, que els arqueòlegs han etiquetat com a husking trays.

Fa uns cinc mil anys es van produir unes convulsions importants a l’Europa central i occidental. Un dels canvis més importants va ser genètic. La tipologia del cromosoma Y, que tan sols es transmet entre persones de sexe masculí, va ser substituïda progressivament per un llinatge fins aleshores inexistent en aquesta part d'Europa: l’haplogrup R1b del cromosoma Y. El que podria haver passat ha generat considerables debats. Se sap que cap al 3000 aC, per raons que es desconeixen, grups originaris de les estepes del nord del mar Negre, on ara hi ha Ucraïna i el sud-oest de Rússia, van migrar cap a Occident. Eren ramaders, muntaven a cavall i els homes tenien l’R1b en el seu ADN. ¿La seva arribada va ser violenta, van arrasar amb tots els homes locals, i es van quedar amb les dones, tal com han suggerit alguns estudis? ¿Va ser una substitució progressiva i es va imposar la seva genètica? ¿Les dones els van preferir?

Encara no està obert i ja suscita preguntes. “Com és que hi heu posat dones?”, li solen preguntar, amb sorpresa, els qui hi entren per primer cop. I, amb paciència, Palmira Saladié els respon, una vegada i una altra, el que hauria de ser una obvietat: perquè som la meitat de la població. Per què no hauríem de ser-hi? “Ningú pregunta mai als museus per què totes les representacions d’humans que hi ha realitzant una acció són homes”, qüestiona aquesta arqueòloga i investigadora de l’Institut Català de Paleoecologia i Evolució Social (IPHES).

Fa dos anys es va anunciar com una troballa excepcional. Després de quaranta anys d'excavacions continuades a l'Abric Romaní de Capellades (Anoia), els arqueòlegs van desenterrar el que es va anunciar com la primera resta humana: fragments parcials d'un crani de neandertal de seixanta mil anys d'antiguitat. Ara, però, l'equip d'arqueòlegs ha admès que va cometre un error. En realitat, eren restes de cérvol. "En ciència és difícil reconèixer els errors, però el millor és dir que ens vam equivocar". Així ho ha explicat Palmira Saladié, codirectora del jaciment, juntament amb Eudald Carbonell, M. Gema Chacón i Josep Vallverdú. Saladié admet que hi va haver una certa precipitació. La neteja i les proves que es van fer després van confirmar l'error.

Al barri del Poble-sec de Barcelona, al peu de la muntanya de Montjuïc, s'han trobat restes prehistòriques, probablement del neolític final i de l'edat de bronze inicial, entre els anys 3400 i el 2700 aC, i 2300 i 1700 aC, respectivament. El jaciment s'ha localitzat durant les tasques de reurbanització de les Hortes de Sant Bertran. Segons fonts de l'Ajuntament de Barcelona, les analítiques i els estudis que encara s'estan fent "permetran confirmar aquesta cronologia". A més de l'equip arqueològic que ha dut a terme l'excavació, també hi col·laboren equips de la Universitat de Barcelona i de la Universitat Autònoma de Barcelona.