El vel islàmic no és ben bé la punta de l'iceberg, però s’hi assembla. El vel és un senyal, un símbol, una prova de com ha canviat el paisatge humà dels nostres carrers, i és objecte de debat polític. 

La crisi mundial provocada per l’arribada al poder de Donald Trump ha intensificat el debat sobre com cal etiquetar, ideològicament, les esferes controlades per l’extrema dreta. Una polèmica que estaria provocant no poques reticències entre historiadors, politòlegs, analistes i periodistes a l’hora d’exposar fets i idees negre sobre blanc. Perquè no es tracta només d’una qüestió de formes a l’hora d’utilitzar el repertori terminològic: ¿dreta extrema, extrema dreta, ultradreta, ultradreta populista? ¿O simplement populisme de dreta o populisme ultra? Podria semblar que som davant d’un grapat d’eufemismes i de succedanis per triar i remenar a l’hora de parlar de Trump, Putin, Netanyahu, Orbán o Le Pen. Hi ha qui alerta del risc de caure en una certa “banalització” del feixisme. I els senyals que emet la realitat conviden a capbussar-ser de ple en el fons de la qüestió. 

Contents de saludar-los aquest any, també. Som a 7 de gener, l’any 2025 ja té una setmana però encara no té pressupostos, ni del govern de la Generalitat ni del govern espanyol. I aquest matí podem dir-los que això va per llarg, perquè per als comptes del govern Illa, Esquerra vol avenços en la negociació per al nou finançament.

Els austríacs votaran aquest diumenge en unes eleccions generals en què el Partit de la Llibertat (FPÖ), una formació ultradretana i ultranacionalista, parteix com a favorit en els sondejos. El controvertit Herbert Kickl, líder de l'FPÖ, aspira a aconseguir la primera victòria electoral nacional per a aquest partit ultra i a convertir-se en el pròxim canceller federal d'Àustria.

Alternativa per a Alemanya (AfD) ha assolit una fita històrica i, segons els resultats oficials provisionals, ha guanyat amb un ampli marge les eleccions a l'estat de Turíngia. És el primer cop que una força d'extrema dreta guanya unes eleccions regionals alemanyes des de la Segona Guerra Mundial. A Saxònia, l'altre land amb jornada electoral, l'AfD es queda en la segona posició, a tocar de la CDU, que ha guanyat les eleccions.

Encara que amb la guerra a Gaza li han sortit enemics per tot arreu, Israel compta també amb defensors que, per regla general, són de dreta o d'extrema dreta, tot i que també n'hi ha alguns de l'esquerra tradicional.

L'auge de l'extrema dreta i la caiguda dels partits ecologistes a Europa són les dues principals conseqüències de les eleccions d'aquest diumenge. Però hi ha una zona del continent en què ha passat justament el contrari. Als tres països nòrdics de la Unió Europea (Suècia, Finlàndia i Dinamarca), els partits de l'esquerra verda són els grans guanyadors d'aquests comicis, mentre que l'extrema dreta ha reculat. I en tots tres estats, els resultats han sigut inesperats i històrics.

Apadrinat per Santiago Abascal i esquivant el govern espanyol, el president de l’Argentina, Javier Milei, ha aterrat aquest divendres a Madrid. Diumenge participarà en una mena d’aquelarre de l’extrema dreta internacional –una convenció de Vox per donar el tret de sortida a les eleccions europees–, però ha fet un aperitiu a l’auditori de La Razón, un diari que advoca per una entesa a l’Estat entre el PP i el PSOE. El pretext era la presentació del seu llibre El camí del llibertari, editat a Espanya per Planeta. En l'àmbit empresarial, tot quedava a casa.

Centenars de milers de persones han sortit als carrers d’Alemanya per protestar contra l’extrema dreta aquest cap de setmana. Sota el lema "Tots junts contra el feixisme" s’han organitzat més de 90 actes a diferents punts del país per demanar la il·legalització del partit d'extrema dreta Alternativa per a Alemanya (AfD). El motiu? La filtració d’una reunió secreta entre membres del partit i un grup de neonazis en la qual haurien estudiat un pla per expulsar del país milions d’immigrants.

Milers de bengales vermelles s'encenen i il·luminen l'esplanada central de la ciutat de Varsòvia. El colossal Palau de la Cultura i la Ciència, construït a l'inici del període socialista, s'alça al darrere com a imponent rerefons. Són les dues de la tarda en punt i aquesta estampa marca cada 11 de novembre l'inici de la Marxa de la Independència, convertida des de fa més d'una dècada en epicentre de la commemoració del dia de 1918 en què Polònia va recuperar la independència, després de 123 anys d'ocupació prusso-alemanya, russa i austrohongaresa.

Aquest dissabte a les 20 h se celebrarà un concert solidari per donar suport als 14 antifeixistes detinguts el 2020 al municipi de Pego (Marina Alta). Els militants seran jutjats a partir del 17 d'octubre pels aldarulls que hi va haver durant una contramanifestació convocada en resposta a la presència a la localitat de seguidors d'extrema dreta.

L'última vegada que els italians van votar a la tardor era l'any 1919 i a les urnes es presentava Benito Mussolini. Més d'un segle després, els nostàlgics del Duce es preparen per obtenir el poder a Itàlia. El país celebra aquest diumenge les eleccions menys incertes dels últims anys. Les enquestes d'opinió pronostiquen una victòria aclaparadora de la dreta i de Giorgia Meloni, líder del partit ultra Germans d'Itàlia: si no hi ha una sorpresa –cosa que mai es pot descartar–, es convertirà en la primera dona que arriba a la presidència del govern en un país on la bretxa de gènere és especialment profunda. "No tinc por, estem preparats per governar", assegura.

Itàlia es prepara per anar a les urnes aquest diumenge i els partits polítics espremen els últims dies per intentar rascar vots entre l'electorat més indecís. Els tres partits de la dreta italiana, que es presenten units en coalició, han mostrat divergències més que profundes aquestes setmanes en temes clau per al futur del país, com la relació amb els seus socis europeus, les sancions a Rússia o la reforma fiscal. Però aquest dijous, Silvio Berlusconi, Matteo Salvini i Giorgia Meloni han signat una treva i han posat la seva millor cara en l'únic míting que han compartit durant la campanya electoral, que aquest divendres tancaran per separat a diverses ciutats italianes.

Suècia vota aquest diumenge en unes eleccions que podrien suposar la consolidació definitiva de la ultradreta després d'una dècada de creixement exponencial. Els Demòcrates de Suècia (SD), un partit xenòfob, populista i d'arrels neonazis, arriben a la cita electoral disparats a les enquestes. Per primera vegada, han fet campanya com un membre més del bloc blau, el bloc de dreta i centredreta, amb conservadors, democristians i liberals. Tot i que l'SD té presència al Parlament des del 2010, fins ara la resta de partits l'havien tractat de pària i hi havien establert un cordó sanitari, a diferència dels països escandinaus veïns, on l'extrema dreta ha tingut una influència molt destacada les últimes dues dècades.

Milers de francesos han omplert els carrers de París i altres ciutats aquest dissabte per manifestar-se en contra de l'extrema dreta, vuit dies abans de la segona volta de les eleccions presidencials que enfrontarà l'actual líder del país, Emmanuel Macron, i la dirigent de Reagrupament Nacional (RN), Marine Le Pen. Desenes de col·lectius del país, com sindicats, organitzacions estudiantils i ONG, havien convocat les marxes. "Contra l'extrema dreta i les seves idees, no a Marine Le Pen a l'Elisi", deia el lema principal. Segons xifres del ministeri de l'Interior, hi han participat unes 22.000 persones.

Aviat farà 40 anys que el sociòleg Gilles Lipovetsky (París, 1944) va afirmar que la societat entrava en un temps nou, que després dels 30 anys gloriosos de creixement (1945-1975) havia començat una època d’indiferència, narcisisme i seducció que deixava enrere la solemnitat ideològica i que donava pas a l’individualisme. Havíem arribat a la postmodernitat. Avui Lipovetsky adverteix que aquell ésser individualista és víctima de la inseguretat global. Convidat a Catalunya per l’Observatori Social de la Fundació La Caixa i la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, el sociòleg francès diu que afrontem “una situació extremadament ansiògena”. Lipovetsky és net d’un jueu rus que va escapar dels progroms de principis del segle XX i es va instal·lar a París, on va obrir una botiga de queviures i on, anys més tard, va haver de portar cosida a la roba l’estrella de David, obligat pels nazis. L’avi no els va parlar mai en rus, perquè considerava que els seus fills i nets havien de sentir-se orgullosos de ser francesos i parlar en francès.

Amb gestos nazis, proclames supremacistes i arguments per espolsar-se la responsabilitat. Així s'ha presentat aquest dimarts el terrorista d'extrema dreta noruec Anders Breivik davant del jutge que ha de decidir si li atorga la llibertat condicional que sol·licita. Breivik és l'autor del pitjor atemptat de la història de Noruega, el del 22 de juliol del 2011, en què van morir 77 persones en dos atacs, el primer al barri governamental d'Oslo i el segon, el més mortífer, a l'illa pròxima d'Utoya, on se celebrava el tradicional campament d'estiu de les joventuts del partit laborista i on van morir 69 persones.

Aquests dies aprofito per penjar alguns quadres i agreixo que el meu pis no sigui un ajuntament perquè no hi trobaria cap racó adequat per posar-hi el retrat del rei Felip VI. Res no m’és Borbó, a casa. Sí que hi he posat, i en un lloc prominent, la parella que formen la reina d’Anglaterra i Angela Merkel en una imatge magnífica somrient al castell de Windsor, en la gira de comiat que comença a fer la cancellera. És una qüestió de gustos i de contradiccions. Com que de moment encara podem escollir la decoració privada, aprofito la llibertat al màxim, com quan escuro un pot de Nutella. Siguem lliures fins al fons del pot, que pinten bastos. I reis.