"En aquell moment no ets feliç. Ets lliure. La felicitat ve més tard", sospira Sergi Darder (Artà, 1993), ahir a l'Espanyol i avui al Mallorca, revivint el penal definitiu de la tanda que va resoldre la semifinal de la Copa del Rei contra la Reial Societat. La final, la quarta per al club de Son Moix, és aquest dissabte (22 h, La 1), contra l'Athletic Club a Sevilla. Darder no havia tirat mai un penal a l'elit i el cos tècnic de Javier Aguirre li va guardar el cinquè: "Si m'haguessin preguntat quin volia, no hauria dit el cinquè. Potser el segon o el tercer, per protegir-me una mica". No va fallar. Aquella nit no va dormir gens. "Si ja és gairebé impossible un dia normal, amb tantes emocions, més". Contesta mentre escura un cafè. Mentre intenta "aturar aquests dimonis que tens al cap i que s'imaginen coses que no t'has d'imaginar".

L'Espanyol tanca l'últim dia del mercat de fitxatges amb una sortida d'última hora, el traspàs de César Montes a l'Almeria per uns 14 milions, la renovació de Pol Lozano fins al 2027 i la incorporació de Keita Baldé. L'arbucienc, de 28 anys, arriba cedit amb una opció de compra voluntària d'entre 2 i 3 milions d'euros procedent de l'Spartak Moscou, on va arribar gratis l'estiu passat procedent del Cagliari. Substitueix Landry Dimata, que marxarà traspassat al Samsuspor turc per una xifra superior al milió d'euros entre fixe i variables. Al belga li quedava un any de contracte.

Se m’acumulen els temes. Avui tenia començats sengles articles sobre Jaume Roures i Daniel Sánchez Llibre. Però la confirmació del traspàs més anunciat deixa els empresaris a la nevera tot esperant una setmana tranquil·la. Així guanyo temps per repensar fins on arriba la meva valentia.

Ja és oficial: el capità de l'Espanyol abandona el vaixell. Sergi Darder fitxarà per un equip de la seva terra, el Mallorca, a canvi de 8 milions d'euros i 2 en variables. Dels diners recaptats, un 20% se n'aniran a l'Olympique de Lió, club on va jugar Darder abans de fer les maletes cap a l'RCE Stadium, el 2017. El migcampista d'Artà, que va renovar contracte com a emblema periquito fa tot just un any, no jugarà a Segona Divisió i marxa a un projecte esportiu que l'encisa més. Jugarà a prop de casa, a Palma, als 29 anys. L'operació es farà oficial en les pròximes hores. El cop era previsible, però no per això deixa de ser dur.

Als 32 anys, Ricky Rubio ha decidit fer un punt i a part en la seva carrera esportiva per cuidar la seva salut mental. Amb 22 anys, Dele Alli era un dels futbolistes més cobejats d’Europa. 24 mesos més tard, la seva carrera estava estancada i es plantejava la retirada. L’explicació? Una infància plena d’episodis traumàtics: des dels abusos sexuals que va patir amb sis anys al consum de drogues o l’ingrés en una clínica de rehabilitació per superar l’addicció a les pastilles per dormir. “La personalitat, el caràcter, l’educació, l’entorn i les experiències viscudes influeixen en el desenvolupament del talent, que es pot veure bloquejat si es pateixen traumes, bloquejos o desequilibris”, assegura a l’ARA Maria Cabrera, psicòloga esportiva. 

L’Espanyol busca “remers” per tornar a Primera. El club ha perdut atractiu a l’hora de seduir futbolistes, perquè amb el descens a Segona s’ha devaluat esportivament i econòmicament. En un estiu en què haurà de recórrer a jugadors low cost o cedits d’un nivell inferior, el principal problema no radica a fora, sinó dins el club: molts jugadors de nivell no veuen clar el projecte. 

Estimat Sergi (i quan escric estimat creu-me si et dic que no és només una fórmula protocol·lària), 

L’Espanyol viu un dels moments més delicats de la seva història moderna i, a cada dia que passa, la seva afició troba un motiu nou per patir. El sisè descens a Segona s’està convertint en una lenta però dolorosa tortura per a tot l’espanyolisme. Als despatxos, la falta d’alegries contrasta amb l’excés de disgustos, ja que el descens ha convertit en assequibles els contractes de molts pesos pesants que semblaven blindats: a la ja coneguda pèrdua de Pedrosa, que marxarà gratis al Sevilla, passant per les renovacions en stand by de Melamed i Lozano, fins a la sortida –gairebé gratis– de Joselu, últim Zarra de la Lliga, o als rumors d’un nou possible comiat que encara seria més traumàtic: el de Sergi Darder. 

Domingo Catoira ja no és el director esportiu de l’Espanyol. Bona notícia. Però aquí s’acaben les bones notícies. Perquè si finalment Chen ha decidit fer-lo fora ha estat perquè la pressió que hem fet tots plegats (i que, aquest cop sí, Mao li ha transmès) ha sigut extremadament intensa. Però no es pot gestionar un club de futbol a còpia de pressions dels seus aficionats i de quatre comentaristes. Cal dedicació i expertesa. Dit altrament, professionalitat. I aquí és on topem amb el següent escull: Mao. Tot i que mentre ell sigui el màxim executiu del club no ens en sortirem, ara toca driblar aquest problema i resoldre unes urgències que marcaran el nostre futur immediat i em temo que, per efecte dominó, també el llunyà.

Ni té el club en venda ni, tampoc, cap intenció de vendre. La pressió dels diferents col·lectius socials de l’Espanyol continuen sense alterar els plans de Chen Yansheng amb l’entitat blanc-i-blava. L’empresari xinès manté vigent el seu interès de seguir al capdavant del club periquito perquè considera que el seu lligam amb l’Espanyol transcendeix la lògica empresarial i li permet complir un dels somnis que tenia des de petit: dirigir un club de futbol. 

L’1 de setembre del 2017, Jordi Lardín va respirar alleujat. Amb el límit salarial excedit i la restricció del govern xinès a invertir més capital, l’aleshores director esportiu de l’Espanyol va haver de buscar fórmules imaginatives per tancar un mercat low cost en què va incorporar gairebé una desena de futbolistes sense gastar gairebé res. Però la cirereta del pastís no va arribar fins a l’últim dia d’aquell mercat. Sis anys després, repatriar Sergi Darder continua sent la millor decisió esportiva que s’ha pres durant el mandat de Chen Yansheng. 

Diumenge ho tenia clar: només amb un canvi d’entrenador teníem possibilitats de salvar-nos de l’infern. La fórmula Diego Martínez s’havia esgotat. Fins diumenge –i amb l’excepció del partit de l’Almeria i en part el de la Reial– gairebé no havíem guanyat partits però sempre els havíem competit. Això, un dia, ha de canviar, pensàvem tots. Amb els reforços d’hivern i una mica de sort, aquest esperit competitiu donarà resultats. El canvi s’ha produït, però en el sentit contrari: no hem començat a guanyar, hem deixat de competir. I això sí que no. Crèdit acabat. Game over.

En una època en què el futbol d’elit sembla més enfocat al negoci que al sentiment, encara hi ha espai per a una mica de romanticisme. L’estiu del 2017, Sergi Darder va renunciar a disputar competicions europees amb l’Olympique de Lió per complir un dels seus somnis: poder jugar a Primera amb l’Espanyol. Cinc anys després, l’agost del 2022, el migcampista mallorquí va tornar a renunciar a la possibilitat de participar en competicions continentals de màxim nivell per poder liderar el club que més estima. Després de diverses setmanes de reflexió, va preferir refusar grans ofertes i apostar per l’amor als colors de l’Espanyol, club que vol liderar cap a fites majors que no pas la lluita per la permanència. 

El meu primer i últim ídol futbolístic era de Cornellà i portava el número vuit a l’esquena: Daniel Solsona Puig. Per fidelitat i perquè penso que a partir d’una determinada edat ja no se n’han de tenir, d'ídols, ell ha estat l’únic. Tot i que al llarg d’aquests 45 anys (Solsona va fitxar pel València el 1978) he admirat molts jugadors del meu equip (Marañón, N’Kono, Kameni, Coro, De la Peña, Gerard Moreno, etc.), tot i que he gaudit del màxim golejador català de la història que ens ha fet guanyar els meus dos únics títols, tot i que el 21 de Dani Jarque sublima el sentiment de comunió per uns colors, mai més no he tingut cap ídol. Fins avui. Potser perquè la proximitat de la vellesa m’acosta a la infància o, simplement, perquè en ell coincideix tot el que li demano a un ídol, contradic el que havia dit des de l’estiu del 1978 i torno a tenir un ídol. És d’Artà i porta el 10 a l’esquena: Sergi Darder Moll. 

Joan Camí, periodista de RAC1, ens ha donat la primícia que estàvem esperant: principi d’acord per a la renovació de Sergi Darder. I si ho diu el Joan, m’ho crec: té bones fonts, hi posa moltes hores i és rigorós. 

Fa setmanes que insisteixo -i sé que em faig pesat- en la importància de renovar Óscar Melendo. I ho faré fins que sigui oficial la seva marxa. Quan marxi, que marxarà, en faré màxim responsable el club. Perquè si cap dels directius ni responsables esportius han estat capaços de seduir-lo, si ningú no ha sabut transmetre-li que aquí és on millor podria estar, és que alguna cosa falla. En el meu futbol, els Melendos mai no hi són sobrers, tot el contrari: per raons futbolístiques i per raons simbòliques. Ara bé, el meu romanticisme no m’obnubila tant per no saber quina és la renovació clau d’aquest estiu: Sergi Darder.

Sergi Darder s’expressa fora del camp amb la mateixa lucidesa que ho fa sobre la gespa. El migcampista balear fa autocrítica individual i col·lectiva de la temporada del retorn de l’Espanyol a Primera Divisió, marcada pel final d’etapa del director esportiu, l’entrenador i, possiblement, també d’alguns pesos pesants del vestidor. 

Antònia Font volia fer un reggae, però creuen que els va sortir més aviat un vals. Jo volia escriure sobre Sergi Darder, però crec que també escriuré sobre Gerard Moreno, l’únic Gerard que encara pot guanyar la Champions. El traspàs del de Santa Perpètua és l’errada més gran que ha comès l’Espanyol, pel cap baix, en els últims deu anys. Sense ell –malgrat el miratge de l’any de Rubi– estem vivint el que hauríem viscut durant la primera dècada d’aquest segle sense la intervenció miraculosa del Doctor Gert.

Abans de cada partit, Sergi Darder té per costum trucar el seu pare per parlar de futbol. El cervell de l’Espanyol sempre escolta atentament els consells de Quique Darder, l'actual entrenador del Centre Esportiu Artà, equip de la Regional Preferent de Mallorca (la sisena categoria del futbol estatal). “Molta gent que el veu jugar diu que la seva manera de córrer, de conduir i de xutar li recorden a mi”, admetia el pare del migcampista espanyolista en una entrevista fa uns anys. 

En l’estrena de Xavi Hernández a la banqueta blaugrana, el seu alter ego sobre la gespa del Camp Nou va ser un jugador de l’Espanyol: Sergi Darder va doctorar-se fent un gran partit que, per moments, va recordar l'etapa de l’egarenc com a jugador del Barça. L’aparició del d’Artà en el partit va solucionar bona part dels problemes que l’Espanyol va trobar en l’inici de la jugada per l’asfixiant pressió del Barça, que va detectar en David López un dels jugadors claus a qui collar.