Espanyol: o venda o desaparició
L’Espanyol té un problema estructural del qual es deriven la resta: el seu propietari. Fins que Chen no vengui no ens en sortirem. La gravetat de la situació mereixeria que dediqués tots els articles a aquest únic tema: Chen, ven, sisplau. Perquè el nostre futur no admet punts intermedis: o venda o desaparició. Però ni els meus caps de l’ARA ni els lectors acceptarien que cada setmana dediqués la meva columna a insistir en aquesta única i necessària idea. Tot esperant la venda o la desaparició, cal escriure i gestionar el mentrestant. Un mentrestant determinat, òbviament, per l’origen dels nostres mals. Però procurant tractar-lo com si fos una entitat autònoma.
Fa més de dos mesos d’aquell fatídic 28 de maig. Més de dos mesos que som equip de Segona i només falta una setmana per jugar el primer partit en aquesta trista categoria. El descens ens ha deixat en una profunda depressió col·lectiva. Jo, per exemple, no he estat capaç de veure ni un sol partit de futbol des d’aleshores. Ni el de l’Almeria, ni amistosos, ni d’altres equips. Però la gran majoria hem renovat, alguns fins i tot hem sumat nous militants a la causa. Ho hem fet des de la disciplina, des d’un imperatiu categòric inexplicable, gairebé religiós. A canvi de res. Però en aquest no esperar res a canvi sempre hi ha un bri d’esperança, la ingenuïtat de creure que ens podrem tornar a il·lusionar. Debades.
El nostre màxim golejador (que gràcies a l’Espanyol va debutar com a internacional ben passada la trentena) ens va abandonar abans d’acabar la Lliga, el que l’havia de substituir va fugir de l’stage sense permís, el nostre ídol no ha dit que es quedarà i el club sembla disposat a malvendre’l, ens venem joves del planter mentre diem que som un club de planter, gairebé cap jugador destacat de la plantilla (excepte Pol, Grajera i Pacheco) ha explicitat el seu compromís amb el club i amb l’ascens, som l’únic club de Primera i Segona sense cap nou fitxatge. Cap motiu per a la il·lusió, tot el contrari. Fins i tot els més optimistes estem quedant-nos sense arguments més enllà de la metàfora –ja amortitzada– del iot i els rems. I sembla que a l’altre costat no hi ha ningú, que el telèfon comunica.
L’altre dia vaig tornar a llegir el text que millor ens explica (Una cuestión de fe, d’Enric González). L’Espanyol ja només és això: una qüestió de fe. Sense cap il·lusió que no sigui la que tenen els il·lusos.
