La història de Portugal es podria escriure parlant només del Terreiro do Paço. El terreny davant del riu Tajo, on durant 200 anys hi havia el palau reial fins que el terratrèmol del 1755 va destruir tant la residència com la seva biblioteca amb més de 70.000 llibres. Ara, al Terreiro do Paço hi ha la imponent Praça do Comércio. Un nom ben escollit, ja que els portuguesos van saber comerciar i per aquest espai passaven mercaderies provinents de la Xina, el Japó, l'Índia, el Brasil o l’Àfrica en aquella era en què les naos portugueses arribaven més lluny que ningú.

Estiu. Per a molts, sinònim del nostre pont de mar blava: el Mediterrani, a l’Orient del qual hi batega l’exhausta Grècia, bressol de tot el que som. M’hi acosto de la mà del llibre Res en excés. Encara parlem grec, de Toni Batllori, Pere Led i Toni Merigó. Gràcies, companys de viatge. També de la mirada històrica d’Un català a Grècia, de l’hel·lenista Eusebi Ayensa. Europa, Grècia, Catalunya.

Sí, tots els poetes, i podríem afegir que tots els artistes, són uns fingidors. Ho va escriure Fernando Pessoa el 1931. Tot i que ho firmés un dels seus molts heterònims, Bernardo Soares, al poema Autopsicografia. El poeta és un fingidor, escrivia Pessoa, i d’aquí el títol de la nova proposta documental de l’actor i director Pep Tosar, que s’aproxima al gran poeta portuguès amb eines semblants a les que va fer servir per a apropar-se a Blai Bonet (La casa en obres), Damià Huguet (Esquena de ganivet), Guillem d’Efak (Tots aquests dois) i no fa gaire a Lorca (Federico García), magnífic espectacle que també es va veure al teatre Romea. Espectacles tots ells de difícil encaix en les convencions teatrals, però que intenten i assoleixen el seu objectiu de fer conèixer l’artista un mica més i permeten gaudir de les seves paraules. Tots ells espectacles on es donen la mà la paraula, la música, el gest, la dansa i la imatge projectada amb una clara vocació poètica. Encara més en aquest El fingidor.

"Pep Tosar és el creador d'un nou gènere teatral. Agafa l'ànima d'un autor o d'una obra determinada i la transforma en espectacle", subratlla el director del Teatre Romea, Josep Maria Pou. Els darrers anys, la companyia Oblideu-vos de Nosaltres encapçalada per Tosar ha furgat en els clàssics de la literatura i el teatre i els ha traslladat a l'escenari amb espectacles com El mestre i Margarita (2012), de Mikhaïl Bulgàkov; Federico García (2015), a partir de l'obra de Lorca, i Carrer de Txernòbil (2019), inspirat en l'obra de Svetlana Aleksiévitx. Ara els artistes han posat l'ull en Fernando Pessoa per aixecar El fingidor, un muntatge coproduït amb el Festival Grec i el Teatre Principal de Palma que farà temporada al Romea de Barcelona fins al 25 de juny.

Fa tot just 40 anys, el 1981, el crític i professor de la Universitat de Lisboa Jacinto do Prado Coelho feia els últims retocs a la primera edició del Livro do desassossego (Llibre del desassossec) de Fernando Pessoa (1888-1935), que finalment va veure la llum el 1982. No deixa de ser curiós que una de les obres més importants de la literatura universal contemporània fos publicada gairebé mig segle després de la mort de l'autor. El Llibre del desassossec –hi ha una bona traducció catalana a Quaderns Crema a cura de Gabriel Sampol i Nicolau Dols– és una obra rara en tots els sentits: fragmentària, incompleta, sovint críptica... Es tracta dels escrits més o menys íntims que Pessoa va anar redactant entre el 1913 i el 1935, és a dir, fins que va morir als 47 anys. No és ben bé un dietari ni un llibre d'aforismes. Tampoc una obra de ficció basada en la vida de l'heterònim que suposadament la va escriure, Bernardo Soares. En tot cas, és el gran autoretrat del multiforme Pessoa. 

“Tot allò que l’home exposa o expressa és una nota al marge d’un text esborrat completament”. Aquestes paraules de Bernardo Soares, un dels heterònims més prolífics -i alhora volàtils- de Fernando Pessoa (1888-1935), formen part d’un dels fragments del Llibre de desassossec, que Quaderns Crema recupera en una traducció revisada, ampliada i corregida de Gabriel Sampol i Nicolau Dols. Són il·lustratives no només per la seva vocació programàtica (la desaparició inexorable, el poc valor del que un fa) sinó també perquè l’escriptor portuguès va morir sense deixar una obra consolidada, tot i que, paradoxalment, no ha deixat de créixer des que un grup de treball va començar a endreçar el seu llegat per ordre del govern portuguès. Això passava el 1969, en plena dictadura salazarista, poc després d’un primer intent d’obres completes publicades a Ediçôes Ática: Pessoa s’havia apagat a Lisboa el 1935, amb només 47 anys, havent publicat únicament el llibre Mensagem ( Missatge ) i poemes i articles en revistes com Orpheu, Athena i Sudoeste.

El paradís que no va existir i altres llegendes urbanes

Vivim als afores del paradís impossible. Un paradís d’on no ens han expulsat mai, perquè sempre n’hem estat fora. I uns afores singulars: no definits a partir de cap centre. Ho apunta el professor de filosofia Josep Maria Esquirol a l’assaig La penúltima bondat (Quaderns Crema), i la idea em sedueix. D’un temps ençà em sento vivint no pas als afores, sinó als afores dels afores. Un paratge inconcret en què, d’una banda, et notes lluny del món i de la vida; i, de l’altra, et saps més viu que mai, més viu que enlloc. Hi aterres, en aquest indret, quan has assimilat -a còpia de bufetades, diguem-ho tot- el famós vers de Jaime Gil de Biedma: Que la vida iba en serio.

]]>

Què tenen en comú Fernando Pessoa, Francisco Gomes de Amorim, António Botto, Almeida Garrett i José de Almada Negreiros? Que tots ells són molt bons escriptors portuguesos i que estan traduïts -excel·lentment- per Gabriel de la S.T. Sampol. Va néixer a Palma el 1967, però va créixer a Alaró i des de fa anys és professor en una escola d’adults a Inca. Cada dia, quan torna a casa, treballa unes hores en el pròxim llibre que publicarà, sigui una traducció o un dels volums de poesia que ha anat donant a conèixer des del seu debut, Difícil naufragi (Columna, 1997). Acaba de ser homenatjat a Barcelona per part del Centro de Língua Portuguesa em Barcelona - Instituto Camões i la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, que convoquen anualment el premi Giovanni Pontiero, que distingeix la millor traducció de llengua portuguesa al català de l’últim any. El guanyador del 2017 ha sigut Pere Comellas per La confessió de la lleona, de Mia Couto.

]]>

L’anomenat modernisme d’avantguarda portuguès, contemporani de les tendències afins als països europeus de cultura, té com a figura carismàtica -i complexa- Fernando Pessoa. I el seu company de ploma Mário de Sá-Carneiro vindria a ser l’emblema del poeta genial i turmentat, excèntric, suïcidat als 26 anys. Pertanyent a l’anomenada Generació d’Orpheu, la mítica revista, la seva fama i “canonització” és posterior a la seva mort. Per primer cop tenim en català, en gustosa variant valenciana, gràcies a Vicent Berenguer, la poesia completa (bilingüe) i un complement d’alt interès, una selecció de la correspondència entre els dos poetes, a més d’uns retrats i facsímils.

]]>

Fernando Pessoa continua sent un pou de sorpreses. L'obra del creador continua creixent dècades després de la seva mort l'any 1935. Després de la publicació dels poemes dels heterònims Álvaro de Campos, Ricardo Reis i Alberto Caeiro i d''El llibre del desassossec', de Bernardo Soares, aquest setembre Acantilado donarà a conèixer una nova cara de l'escriptor portuguès, la del novel·lista negre que va emprendre diversos projectes protagonitzats pel detectiu Abílio Quaresma.

]]>

Fernando Pessoa és un dels noms indispensables en tot bon cànon de literatura europea del segle XX i, així i tot, encara avui el coneixement que se'n té és incomplet. Mort el 1935 a Lisboa, amb només 47 anys, Pessoa va disseminar en revistes una petita part de la seva obra poètica i narrativa en vida (l'únic poemari que va publicar va ser Mensagem ). No va ser fins al 1969 que l'estat portuguès va encarregar a un grup de treball que endrecés el llegat de l'escriptor. Dins d'un bagul s'hi van trobar 27.543 documents, distribuïts en 343 sobres. L'ordenació del material ha permès publicar volums com Llibre del desassossec , El banquer anarquista , L'educació de l'estoic -tots tres a Quaderns Crema- i el recent Escritos sobre genio y locura (Acantilado).

]]>