És difícil recordar una irrupció en el cinema indie recent d'una mirada tan personal com la d'Eva Victor, que en la seva excel·lent opera prima aconsegueix que un tema abordat sovint en la ficció contemporània creada per dones (des d’Una jove prometedora a Podria destruir-te) aparegui absolutament renovat. Victor és l'Agnes, una brillant professora de literatura d'una somnolenta universitat de la costa est dels Estats Units que ha de bregar amb les seqüeles d'una agressió sexual que va patir mentre acabava la seva tesi doctoral. L'estructura episòdica i desordenada del film subratlla tant la persistència del trauma com l'alteració que genera en les vides de les supervivents, però és la seva complexitat tonal, així com la seva singular protagonista, el que dota a la pel·lícula d'una personalitat única.

La primera edició del BCN Game Fest, organitzat per l’equip IndieDevDay, va ser un èxit rotund. El volum de públic va augmentar fins a més de 17.000 assistents i es va fer palesa l’expansió internacional amb la participació de molts estudis de fora del país. Pel que fa al sector empresarial, es van dur a terme més de 1.200 reunions de negoci i fins a 40 publishers, tant locals com internacionals, van poder interactuar amb els 180 estudis independents presents a la fira.

Després de més de sis anys de desenvolupament, finalment avui s’ha publicat Hollow Knight: Silksong, la seqüela d’un dels videojocs independents més importants de la història. El nou títol, també creat pel petit estudi australià Team Cherry, amb només tres integrants principals, surt a la venda en pràcticament totes les plataformes vigents. Cal destacar que l’estudi, tot i saber que milions de jugadors han estat esperant aquest nou llançament, ha optat per fixar un preu més que competitiu: només 20 euros. A més, el joc està disponible des del primer moment al servei Game Pass de Microsoft, fet que encara estén més el seu abast.

Després del triomf de Gris, que ja ha assolit els tres milions de còpies venudes a tot el món, i un període de reflexió i tranquil·litat, Nomada Studio ha estat gairebé quatre anys treballant en el seu nou projecte. Neva es va anunciar fa poc més d’un any, però es va presentar recentment a Barcelona, seu de l’estudi, on es va confirmar que l'editor del títol seria Devolver Digital, un segell de qualitat que ja havia publicat Gris. El títol també es va deixar veure –i provar– a la fira IndieDevDay, on va generar llargues cues entre els jugadors que l’esperaven amb moltes ganes. Neva estarà disponible a partir d'aquest dimarts per a la majoria de plataformes.

La gran cita amb el cinema independent nord-americà arriba a la seva onzena edició. L'Americana Film Fest reuneix fins al 10 de març als cinemes Girona, Zumzeig i Espai Texas una tria de la collita indie de l'any amb directors consagrats (Kelly Reichardt), noves veus (Weston Razooli), retrospectives (Sean Price Williams), documentals (Frederick Wiseman), producció canadenca, curtmetratges i una sessió amb humoristes stand-up. El Sundance català, amb la millor programació de la seva història, sembla més viu i necessari que mai.

La cua avança a poc a poc al recinte de la Farga de l’Hospitalet, on enguany s'ha celebrat l’IndieDevDay. A la cua, un youtuber m’explica que ha assistit en edicions anteriors, des que era de petit format i es feia durant només un dia al Canòdrom de Barcelona, fins als últims dos anys, quan es va celebrar a les Cotxeres de Sants i l’ambient estava a petar. “Em superava tanta gent”, em comenta, i és per això que està content que la fira s’hagi expandit i aterri en aquest nou recinte amb més de 8.500 m² d’espai.

El videojoc independent està a l’alça, i és que ja des de fa uns anys jugadors de tot el món se senten atrets per aquests títols, sovint més petits i alternatius. En contraposició a les grans empreses i els videojocs de pressupost elevat, coneguts com a títols triple A o AAA, existeix tot un teixit de desenvolupadors independents que evoluciona i creix constantment. Sigui gràcies a les xarxes socials i a les plataformes de mecenatge o simplement per la qualitat i originalitat dels productes que ofereixen, el mercat del videojoc indie és més visible que mai.

La publicació de Nevermind, el segon disc de Nirvana, va sacsejar tota una generació de joves als anys noranta. De cop i volta, la música independent, que s’havia començat a introduir tímidament entre els adolescents de la Catalunya preolímpica, compartia espais amb els grans dinosaures del rock. Els estranys i els marginats agafaven el control, sonaven a la ràdio i rebien l’atenció de la indústria, que va passar d’invertir milions en glamuroses estrelles a fer-ho en grups joveníssims que ben poc tenien a veure amb l’establishment. Publicat el 24 de setembre del 1991, Nevermind va significar l’última gran irrupció del rock de guitarres del segle XX, un catàleg de cançons amb les quals s’encetava una era que canviaria la mentalitat juvenil respecte a la música i la cultura de masses. Trenta anys després de la vibrant aparició de Nirvana, parlem amb diversos testimonis que ens expliquen com es va viure a Catalunya la seva explosió. Una porta oberta a moltes persones que van descobrir un nou so que no només qüestionava la relació que tenien amb l’art, també marcava el camí a seguir: Nirvana van ensenyar-los que darrere dels grans focus, allà on hi ha els marges, acostuma a haver-hi escenes vibrants per explorar.

'Ham on rye'

(4 estrelles)

Direcció: Tyler Taormina. Guió: Tyler Taormina i Eric Berger. 85 min. Estats Units (2019). Amb Haley Bodell, Audrey Boos i Gabriella Herrera. Disponible a Filmin

]]>

Hi ha deu anys de diferència entre el gran disc de Los Planetas, Una semana en el motor de un autobús, i el primer treball de Vetusta Morla, Un día en el mundo. Tot i ser bandes d'estils i estètiques allunyades, l'efemèride explica el relleu de paradigma en la música independent espanyola. Si els granadins van ser els reis indiscutibles de l'indie estatal la dècada anterior, els madrilenys ho han estat en aquesta última: la dels festivals com a principal font de reconeixement. D'entre una sèrie de noms amb gran popularitat però poca substància (Izal, Supersubmarina, Viva Suecia, Miss Caffeina), Vetusta Morla han estat, indubtablement, els més exitosos i interessants, cosa que no sempre coincideix quan parlem de música pop.

]]>

¿Pot ser lluminosa la melancolia? Demostrar que sí que ho és sembla el propòsit del segon disc del grup Intana, A plan for us (Satélite K, 2019), una nova col·lecció de pop indie cantat en anglès i català. “És melancòlic perquè jo ho soc, i és així com em surten les cançons, però m’expresso en clau positiva”, explica Núria Moliner, cantant i compositora de la banda que comparteix amb Guillem Callejón, Jordi Mestres i Ricard Parera, tres músics que venen del jazz. La llum, que musicalment s’adiu amb tonalitats majors i amb un directe més rocker, amara també la imatge del disc. “En l’àlbum anterior gairebé no se’m veia la cara, m’amagava; era més introspectiu. I ara surto corrent i somrient”, afegeix Moliner, que a més de músic és arquitecta i presenta el programa Escala humana, a La 2 de TVE.

]]>

Carlos Hernández és la veu de Ñekü, una de les bandes que trepitja més fort en el panorama indie estatal. Acaben de publicar el seu primer àlbum, 36 segundos, després de l’èxit de la seva maqueta i la gira Hexapolar. Hernández va néixer a Tarragona el 1980, però des dels 25 anys viu a València, on des de l’any 2012 afronta una nova etapa de Ñekü amb Raúl García a la guitarra, Carles Llusar al baix i David Jover a la bateria.

]]>

És un dimarts de juliol i són les 8 de la tarda. Encara és de dia i si volguessis podries remullar-te a la platja. Som a Barcelona, a 10 minuts caminant del mar, però estem lluny d’anar a refrescar-nos. Avui toca Ken Stringfellow al Hi Jauh USB, un petit local al barri del Poblenou. Hi anem perquè el músic nord-americà és la meitat dels Posies, un dels grups més estimats de l’ indie rock dels 90, que forma part important de la vida d’un petit grup de gent repartida pel món. Avui tocarà per a 70 persones en una gira que ha organitzat ell mateix contactant amb músics locals i vells coneguts. Una gira amistosa en què preval l’afecte i la proximitat per sobre de la comoditat. Deunidó, si tenim en compte que durant una època va estar tocant la guitarra en grans estadis amb R.E.M.

]]>

Ferran Baucells acaba de treure disc amb Ran Ran Ran, el presenta a Barcelona i li acaben de dir que, en menys d'una setmana, farà de teloner dels nord-americans Woods a Barcelona i a Madrid. “Ahir no vaig dormir i no sé si dormiré fins dijous”, confessa. L'enganxem assajant amb el seu grup, i és que se li ha girat feina. “Es veu que [Woods] portaven el seu propi teloner i ha caigut", explica emocionat. Baucells, ànima de Ran Ran Ran juntament amb Jordi Farreras, és una persona entusiasta, especialment quan parla de música. Ara grava discos, però manté la passió d'un fan, cosa que el situa als antípodes dels artistes que només es commouen amb la seva pròpia música. Durant una dècada va liderar els Tired Hippo, un grup de lo-fi (pop indie de baixa fidelitat) que no amagava el seu amor pels Yo La Tengo. Després, va deixar l'anglès per cantar en català i va encetar un camí més personal. Ja com a Ran Ran Ran va enregistrar un seguit de maquetes que, compilades, van acabar formant un disc homònim, que Bankrobber va publicar el 2015.

]]> L’any 1991 Hakim Bey escrivia Temporary autonomous zone, un assaig que va sacsejar l’anarquisme postmodern. El text fugia de la utopia i concretava, a partir dels espais quotidians, l’atac al sistema des del sistema. Com trobar aquests espais? Movent-nos. Aquesta és l’estratègia de Los Planetas en el seu novè disc; després de dues obres lligades a un univers propi de flamenc-rock (del qual començaven a ser els únics habitants), el grup canvia de registre sense perdre l’accent. Els aires del sud només acaronen unes cançons més lligades al rock dels noranta. Polític i desendreçat, Zona temporalmente autónoma té a la recambra la fórmula dels millors àlbums de Los Planetas: pop fugaç (Itjihad); cançons al·lucinades (La gitana); i, sobretot, un tema dens i hipnòtic de l’estil de La copa de Europa: Islamabad. La pista de set minuts és un himne intergeneracional –revisió de Ready pa morir de Yung Beef– que engreixa la llegenda dels granadins... Islamabad és una autèntica zona temporalment autònoma.

]]>

Estem constantment posant espelmes als sants del rock perquè no desapareguin les bandes com Fighter Pillow, no ja per evitar-ne l'extinció, sinó per aconseguir que es multipliquin. Indissimuladament emmirallats en la música i estètica dels noranta, el quartet de Barcelona publica aquesta setmana el seu segon disc Seized up i estrena, ja de pas, el catàleg d'una nova discogràfica a la ciutat: Nervio Records.

]]>

Parquet Courts són uns The Strokes sense personal shopper Els primers han publicat enguany el seu tercer i millor treball, Human Performance, i els segons acaben de debutar amb Teens of Denial després d’uns quants anys a la trinxera del Bandcamp. Dos àlbums vibrants, plens a vessar de joventut, excitació i furor creatiu, que s’hauran de recordar a finals d’any quan fem llistes i que, a més, han encès una feliç alarma: torna l'indie rock!

]]>

La 3a edició de l'Americana, el Festival de Cinema Independent nord-americà de Barcelona, presentarà 19 llargmetratges, 12 curtmetratges i dues sessions de sèries. Els títols s'han seleccionat d'entre les millors produccions 'indie' de l'any passat i es projectaran als Cinemes Girona del 4 al 6 de març.

]]>

Tot i que encara no ha fet 30 anys, Zach Condon ja ha publicat cinc discos amb el grup que lidera, Beirut. 'No no no', una nova mostra de l'indie pop lluminós i melancòlic que practica, arriba quatre anys després del seu predecessor, 'The rip tide'. Està format per nou cançons i l’ha publicat el prestigiós segell 4AD, del qual formen part grups com Camera Obscura, Grimes i Bon Iver.

]]> Ja hi ha a la xarxa el primer tràiler de 'Whiplash', la gran sensació del cinema 'indie' nord-americà del 2014. Al darrer Festival de Sundance, la pel·lícula va guanyar el Gran Premi del Jurat i el premi del públic, així com tot de comentaris positius sobre la interpretació dels actors (especialment J. K. Simonds) i l'energia de la direcció del debutant Damien Chazelle, conegut només per haver firmat el guió de 'Grand Piano'.

]]>