França va ser un dels primers països europeus a legalitzar l'avortament i on l'alliberament de la dona es va viure amb més intensitat, sobretot a finals dels anys 60 i durant els 70, després del Maig del 68. Però mig segle després, el seu Codi Civil segueix establint principis sexistes impropis del segle XXI que han tingut com a conseqüència sentències tan surrealistes com arcaiques relacionades amb el "deure conjugal", és a dir, la suposada obligació dels cònjuges a mantenir relacions sexuals.

El Japó viu una paradoxa silenciosa i molt poc coneguda: és una de les societats del món més avançades tecnològicament, però alhora una de les més refractàries a tot el que té a veure amb el sexe. Les últimes enquestes oficials assenyalen que prop de la meitat dels japonesos no han tingut relacions sexuals el darrer mes; això se suma a la dada que prop del 50% dels joves solters d’entre 18 i 35 anys continuen sent verges, i que gairebé un de cada dos matrimonis perviuen sense mantenir relacions sexuals. Uns fenòmens que inquieten els sociòlegs, demògrafs i fins i tot el mateix govern, ja que s’inscriu en un país amb una natalitat en mínims històrics i amb un envelliment poblacional imparable.

Ens han filtrat l’interrogatori del jutge al presumpte abusador sexual Íñigo Errejón, polític, i a la presumpta víctima, Elisa Mouliaá, actriu. El to del magistrat és barroer amb ella, però també amb ell. Hem vist el to, de vegades, en algun judici de furts o de baralles, on hi ha clarament una superioritat moral per part de qui fa les preguntes a qui considera uns pobres diables que li fan perdre el temps.

Mira, Josep, xurri, no és el que sembla. Si tu ara em dius que una reina, la que sigui, i no de Galilea, es fa un retrat amb una pashmina (que vindria a ser una túnica, rei) per dir a l’amant que hi pensa, en ell, jo et dic que perfecte, Josep, Pep, és que sí, i tant, és que no és el que sembla. No et pensis que m’he fet un retrat amb una túnica regalada per altri. Josep. A tu no et floreix res més que la vara, i jo tinc sang a les venes. De fet, millor que no et floreixi.

La decisió de l’artista Alicia Framis de casar-se amb un holograma creat a partir de la intel·ligència artificial ha suscitat moltes burles. No té gaire sentit, però, entrar a valorar aquest projecte des d’una perspectiva que esquivi la transgressió i la voluntat d’exploració artística que li és inherent. És evident que, deixant de banda els mecanismes de provocació i les excentricitats que sovint són inseparables del món de l’art, Framis cerca reflexionar sobre unes qüestions que transcendeixen l’anècdota individual per repensar conceptes com la companyia, la connexió intel·lectual i emocional, la parella.

Bel Costa era de les que de nena s’havia imaginat ben casada als 20, i als 30, amb dues o tres criatures. La pressió social invisible. Durant 10 anys va viure amb una parella sense passar pel registre i ara, als 48 anys, està “separada”, encara que administrativament sempre ha tingut l'estat civil de soltera. “No teníem papers, però ens vam comprar una casa i pagàvem la hipoteca, així que no podíem estar més casats!”, diu, i assegura que en solitari es troba en un punt de “satisfacció personal”, en part perquè té solucionat el tema econòmic, també l’habitatge i no té fills: “Tinc parella quan vull o puc, sense angoixa”. 

Es pot atribuir a la variabilitat en l’educació sexual, als instituts i fins i tot a les facultats de medicina o al fet que a molts adults els resulti difícil parlar de sexe amb la persona que els sol veure nus. Sigui quin en sigui el motiu, quan es parla de sexualitat i desig sexual les creences falses són moneda corrent. “Hi ha tants mites...”, diu Laurie Mintz, professora emèrita de psicologia a la Universitat de Florida especialitzada en sexualitat. A més, afegeix, “fan molt de mal”.

L’estiu és l’escenari més propici per al sexe. Fins i tot els estudis científics ho avalen: el sol genera vitamina D, que està vinculada amb la testosterona i que fa que tinguem més desig. Més enllà de la biologia, tot són factors estimulants: el fet de tenir vacances, menys estrès i anar més lleugers de roba. Però ¿quina és l’equació per al sexe? "Temps i actitud mental", respon Arola Poch (Barcelona, 1980), psicòloga i sexòloga, i una de les divulgadores més populars als mitjans i les xarxes socials. "Si jo erotitzo la meva ment, sigui amb fantasies, llegint o amb pel·lícules, la ment fa moure la resta del cos i acabarà apareixent el desig. El sexe no el tenim als genitals, el tenim al cap", explica.

Més important que compartir idees polítiques, la fe religiosa o la voluntat de tenir fills: 8 de cada 10 ciutadans espanyols són més pràctics i asseguren que el més important a l'hora d'iniciar una relació de parella és que l'altra persona estigui disposada a implicar-se en les tasques de la llar. Així ho revela l'última (la tercera) enquesta de relacions socials i afectives postpandèmia feta pel Centre d'Investigacions Sociològiques, el CIS, aquest mes de març.

Fa una dècada que les infeccions sexuals bacterianes no paren de créixer a Catalunya, amb diferència el territori de l’Estat on més es diagnostiquen. I en els últims cinc anys s'han disparat perillosament a l'alça clamídia, la gonorrea i la sífilis. Són malalties que ens remeten a altres èpoques, associades al que se’n deia la mala vida, però que, en canvi, ja en ple segle XXI estan tornant a adquirir protagonisme. Sense l'aura canalla d'antany, i sense tant perill mèdic, però no per això negligibles. El primer cas, el de la clamídia, és més freqüent entre les dones (53% del total), mentre que els altres dos, la gonorrea i la sífilis, són sobretot cosa d’homes (83% i 88,5%, respectivament), amb un especial biaix entre el col·lectiu homosexual. 

El meu fill té 12 anys: ¿s'ha de vacunar contra el virus del papil·loma? (Maria C.)

Ja fa temps que la tradicional parella monògama basada en “l’amor per sempre” conviu amb altres models de relació més oberts i adaptats als nous temps. Parlem amb la psicòloga i sexòloga Núria Jorba, autora del llibre Parejas imperfectas y felices (Arpa), sobre les noves formes de relacionar-nos sexoafectivament que imperen avui en dia. Una varietat d’esquemes adaptat a les diferents persones i necessitats que aquesta experta ha reduït a set grans categories, tot i que deixa clar que la galàxia de relacions en realitat és més gran i molt oberta i accepta combinacions de tot tipus en funció de cada persona.

Monogàmia

L’amor per sempre o per a una temporada

La psicòloga Núria Jorba ens explica que aquest és el format clàssic de parella, molt basat en el “t’estimo per sempre”, i es divideix en dos grans subtipus: la total i la successiva (que és la que avui dia impera). La parella total és la dels nostres avis, un model molt basat en l’amor romàntic que preveu que tindràs la mateixa parella tota la vida. La parella successiva, en canvi, és la que domina avui en dia, i segons estudis sociològics és el fet de tenir unes 6 o 7 parelles estables al llarg de tota la vida, de manera successiva i amb una durada mitjana de 10 anys. “És una manera de seguir amb el concepte d’amor seriós però amb la idea que hi ha una parella per a cada etapa de la vida, perquè nosaltres anem canviant al llarg del temps i busquem parelles que s’adaptin als canvis en lloc de parelles per sempre”.

]]>

Quan la Núria Jorba va obrir la seva consulta de psicologia, sexologia i teràpia de parella fa 12 anys la gent trucava a la porta i preguntava si allà hi feien massatges i fins i tot una vegada li van preguntar si s’hi organitzaven orgies. “Ningú sabia què era la teràpia de parella, no ho entenien”, explica aquesta psicòloga i sexòloga que acaba de publicar el llibre Parejas imperfectas y felices (Arpa) on precisament s’endinsa en el món de les parelles i intenta plasmar tot el que ha après en els seus anys de pràctica professional. 

]]>

Beverly Hills, 90210 (Sensación de vivir a Espanya) era una sèrie adolescent que es va emetre amb èxit entre el 1990 i el 2000 als Estats Units a través de la Fox, la cadena més conservadora del país. L’argument girava al voltant d’una colla d’amics que vivien en el luxós barri que donava nom a la sèrie. L’èxit rotund de la ficció va arribar després de la primera temporada, l’estiu del 1991, mentre la resta de sèries adolescents s’havien aturat per vacances. A la tardor, els protagonistes ja formaven part de la decoració de les habitacions i les carpetes dels estudiants. Beverly Hills, 90210, però, va ser controvertida perquè la conducta dels protagonistes en relació al sexe, l’alcohol i les drogues es percebia com un model inadequat per als joves espectadors.

]]>

“Explorar-nos ha passat a jugar un paper molt més important en les nostres vides, perquè ara cobreix les necessitats físiques i afectives que el distanciament social ens nega en una edat tan clau de la vida”. Així s'explicava l’Andreu (va preferir un nom fals perquè no se l’identifiqui) a l'ARA fa uns mesos. És un de tants joves als quals la pandèmia del coronavirus, i en especial els confinaments més severs, va trastocar les relacions socials i, també, la sexualitat. Ara, un baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) fet públic aquest divendres ha traduït reflexions com la de l'Andreu en dades i ha conclòs que gairebé un 67% dels joves d'entre 18 i 24 anys van explorar el seu cos sexualment, és a dir, es van masturbar.

]]>

“Quina existència més trista” o “A veure si et passa” són els comentaris discriminatoris que acostumen a rebre les persones asexuals quan surten de l’armari en una societat en què el sexe té un paper fonamental. No senten atracció sexual cap als altres, però no per això han de tenir una vida menys plena. Cada cop més organitzats des que el 2001 es va fundar l’associació internacional AVEN i amb la creació de l’Associació Catalana d’Asexuals (ACA) el 2017, reivindiquen visibilitat i més estudis sobre una orientació que creix entre els joves, més oberts a trencar amb el binarisme. Segons una enquesta del 2016 feta als Estats Units, el 4% dels participants d’entre 18 i 35 anys no senten atracció sexual i l’1% dels britànics es confessen asexuals, segons el decisiu estudi d’Anthony Bogaert del 2004, que extrapolat al món voldria dir 70 milions de persones.

]]> L'últim 8 de març moltes dones vam tenir una sensació extraordinària: després de tant temps intentant fer retrocedir el masclisme, sembla que per fi anem endavant. Una generació de dones joves ens ho confirma, sortint al carrer, exigint els seus drets, practicant la igualtat. I també hi van sortir molts homes, sobretot homes joves que han comprès que la igualtat és absolutament necessària, que no es pot seguir desenvolupant una violència masclista mortífera, de la qual molts d’ells ja se senten avergonyits. Per fi.

]]> Llegint les terribles històries escrites al hashtag #Cuéntalo, se m’ha assecat l’ànima i m’ha vingut al cap un tema que m’ha fet sentir molt malament i del qual s’ha parlat poc: el preservatiu. Són molts els homes que no es volen posar el preservatiu durant les relacions sexuals. Les justificacions són diverses: amb el condó no trempo, no sento el mateix plaer, m’agrada més fer-ho sense, m’agrada corre’m a dintre... Però per més que una entengui els seus motius, de cop, enmig d’un acte que ha de ser plaent i divertit per als dos, la dona és la culpable de refredar la calentor del moment si demana, suplica, insisteix que ell es posi el condó. Tota la responsabilitat recau sobre la dona: als seus ulls, ens convertim en les avorrides-puritanes-pesades que els recorden els perills de fer-ho sense protecció. Uns perills que ells no sembla que percebin de la mateixa manera, segurament perquè, un cop més, som nosaltres les que patirem d’una manera pitjor les conseqüències d’un embaràs o d’una malaltia de transmissió sexual com ara el papil·loma: ells transmeten el virus igual que nosaltres, però les dones ens revisem anualment i ens hem de vacunar, en canvi, ells ni una cosa ni l’altra. Ja des de petites se’ns educa en el sexe des d’una por i una racionalitat que ens fan gaudir menys del sexe que els homes: som nosaltres, i no ells, les que hem de prendre pastilles anticonceptives, cosa que sovint utilitzen per reafirmar-se en el fet que el preservatiu no cal. Ells follen sense remordiments, amb condó o sense, i nosaltres, sobretot d’adolescents, a vegades ens empassem la por i la convertim en tristesa quan acabem acceptant que no se’l posin per no semblar unes beates. I no, no gaudim quan follem fent el que no voldríem.

]]> El Tribunal Suprem ha absolt una dona que va mantenir relacions sexuals amb un nen de 12 anys quan ella en tenia 34. La sentència considera que ella no sabia quina edat tenia l'adolescent i que es va confondre, però la condemna a indemnitzar-lo amb 1.500 euros pel malestar psicològic que li ha causat. La dona, que vivia a Madrid, sovint dormia a casa d'un soci, a Begues –al Baix Llobregat–, quan feia viatges de feina. En una d'aquestes nits, el 2012, ella va entrar a l'habitació d'un dels fills del soci, que només tenia 12 anys, el va acaronar, el va besar i li va fer una fel·lació amb el consentiment del menor.

]]>

1. El sexe crema calories... sobretot si es fa durar una mica

]]>