<![CDATA[Ara.cat - Dietari Vicenç Villatoro]]> 10 <![CDATA[30/8: Vida privada]]> Estic en contra de fiscalitzar la vida privada dels representants i dirigents polítics. Crec que tenen dret a tenir la casa que vulguin i que puguin, a anar de vacances al lloc que prefereixin i fer-les de la manera que considerin més convenient. A fer en el seu temps lliure el que els vingui més de gust, amb l’únic límit de les lleis, com per a tothom. No crec que la política exigeixi exemplaritat en la vida privada, sinó coherència, honestedat i eficàcia en l’esfera pública. Ara, aquest respecte per la vida privada dels polítics té una excepció: la d’aquells que es dediquen a fiscalitzar la vida privada dels altres. La dels qui exigeixen als altres exemplaritat (més enllà de les obligacions i els límits que imposen les lleis). Si tu t’has passat la vida fiscalitzant la vida privada dels altres, a partir de proclamar uns principis, llavors tu has de ser absolutament coherent amb aquests principis i exemplar en les teves actuacions. Preferiria un ecosistema polític en què no ens dediquéssim a fiscalitzar vides privades. Però si algú prefereix un ecosistema amb fiscalització, el que no pot ser és que valgui per als altres i no per a ell. No passa res per pujar a un iot. Excepte si t’has passat la vida criticant els qui pugen a un iot.

]]> <![CDATA[7/6: L’Hermitage]]> La possibilitat d’instal·lar l’Hermitage al port de Barcelona -que em sembla interessant- pot provocar molts debats de fons. Em centro en un. Hi ha qui diu que, com que la demanda cultural és limitada, si crees una oferta nova prens clients a les que ja hi havia. I hi ha qui diu que quan es crea una oferta nova es genera també una demanda nova, i que, per tant, en cultura, com més siguem, millor. En el fons hi ha dues visions del món. Una creu que el pastís de la riquesa és sempre el mateix i que si som més a repartir-lo en tocarà un tall més petit a cadascun: el que menja un li pren a un altre. L’altra visió creu que és possible fer el pastís més gros. I, per tant, si el fet que hi hagi més gent a repartir fa créixer també el pastís, pot ser que tothom n’obtingui un tall més gros (no en percentatge, en quantitat). Si hi ha més oferta pot haver-hi més demanda. Si hi ha un museu nou, no farà que la gent deixi d’anar als que ja hi havia. Potser hi haurà gent nova que voldrà anar a més d’un. Un pastís més gros, uns talls més grossos. Això que permet fer el pastís més gros és el que fins ara s’ha anomenat progrés. I curiosament alguns dels qui no creuen que aquest progrés sigui possible ni positiu han triat anomenar-se progressistes.

]]> <![CDATA[16/5: Patents]]> COM A REGLA GENERAL, les patents em semblen una manera adequada de remunerar la propietat intel·lectual, és a dir, l’esforç invertit en la creació o en la recerca per generar un producte nou. Això inclou les farmacèutiques. Però crec també que en una situació d’excepcionalitat com la pandèmia actual, si les patents fossin un obstacle significatiu que impedís produir amb urgència les vacunes que calen i garantir que arribin a tothom a tot el món, caldria plantejar-se suspendre-les. Llavors, per a mi, la qüestió és si les patents són realment aquest obstacle. Si sense patents hi hauria capacitat de produir més vacunes i distribuir-les de manera més justa. I això no sembla clar. És cert, tenim un problema: calen més vacunes i no se les poden quedar totes els països rics. Però amb la qüestió de les patents tinc la sensació que el problema que tenim i la solució que proposem no casen. Podem debatre sobre si les patents són justes o injustes, però no és gens clar que siguin ara l’obstacle i que la seva eliminació garanteixi més producció i més àmplia distribució. Buscar una solució fotogènica que no correspon al problema real és de vegades el recurs quan no se t’acut cap solució adequada o quan les que se t’acuden no t’agraden (o les trobes cares).

]]> <![CDATA[12/4: Politiqueria]]> Diuen que el govern espanyol no es planteja ara l’indult dels presos polítics perquè hi ha eleccions a Madrid i això perjudicaria els candidats governamentals. I diuen que per la mateixa raó el govern espanyol no allargarà l’estat d’alarma i no anunciarà mesures restrictives de la mobilitat i del contacte social necessàries contra la quarta onada del coronavirus. Em sembla sorprenent i escandalosa la naturalitat amb què hem assumit que l’acció de govern és una cosa subsidiària al costat de les estratègies electorals més barates dels partits. Com aquestes excuses vergonyoses es poden deixar anar com si fossin raons solidíssimes per no fer el que cal o per fer el que no cal. Hem acceptat que el calendari de la política en minúscules és el que marca el calendari de la vida, i no al revés. I, mentrestant, els presos continuen a la presó i s’endevina un caos jurídic entorn de les mesures que cal prendre contra la nova onada de la pandèmia. Hem donat carta de naturalesa a la politiqueria, al regat curt del màrqueting, per damunt de la governació, de les necessitats de les persones i de la política amb majúscula. Potser ha passat sempre. Però que ara es consideri natural, sense ni tan sols el pudor de dissimular-ho, em sembla un mal símptoma.

]]> <![CDATA[22/3: Desconfiança]]> En una setmana clau per pactar un Govern independentista, ens diuen que hi ha una gran desconfiança entre els partits. Alguns ens diuen que no es poden ni veure. Tots, que són partits que competeixen entre ells... D’acord. Molt bé. I on és el problema? Els pactes polítics no es fan entre els que s’estimen, sinó entre els que es necessiten. Si dos partits s’estimen, es fusionen o fan una coalició preelectoral. Els pactes postelectorals són sempre entre partits que desconfien entre ells. Aquí i arreu. Sovint, precisament, el problema dels governs de coalició és fingir que són matrimonis per amor (va passar amb els tripartits catalans i amb l’actual govern espanyol, en nom de la germandat de les esquerres, i amb el darrer govern català en nom de la germandat independentista) i per tant no pactar prou bé les desconfiances, els recels i les disparitats. Els pactes els fan partits diferents que volen coses diferents i contradictòries. I es fonamenten en no voler obligar l’altre a pensar com tu, sinó en trobar una manera d’anar junts un tros del camí, pensant coses diferents. La desconfiança no és excusa per no pactar: al contrari, és la raó per pactar millor, de manera més clara i menys ambigua. L’única excusa per no pactar és no voler pactar.

]]> <![CDATA[21/3: Què venen?]]> De vegades veus per televisió un anunci preciós i molt impactant. Però quan acaba, et preguntes: exactament, què venen? Perquè no queda clar. Aquests anuncis no agraden gaire als bons publicitaris, perquè l’objectiu de la publicitat no és fer videoart, sinó vendre alguna cosa. Ara Espanya Global ha presentat una altra campanya de propaganda per dir que Espanya és una democràcia plena, fantàstica, envejada per tothom, de les millors del món. I provoca la mateixa pregunta que aquells anuncis televisius tan bonics. Què venen, exactament, i a qui? Entendria una campanya turística sobre les belleses d’Espanya, per atreure turistes. Però quan el producte són les bondats democràtiques d’Espanya, a qui l’estan venent i per a què? Qui volen que ho compri i com volen que ho pagui? Si cal una campanya per convèncer d’una cosa, deu ser perquè es considera que els destinataris pensen la contrària. La campanya, al meu parer, se salta dos principis bàsics de la publicitat. Un: deixar clar què vens i a qui. Dos: no pots fonamentar una campanya en una virtut del producte, si després, quan algú el compri, queda desmentida per la realitat. No pots dir que un detergent renta millor que cap altre si quan el compres et deixa la roba bruta. Doncs això.

]]> <![CDATA[7/3: Com si res]]> EN ELS ÚLTIMS deu anys han passat coses molt importants que afecten la relació Catalunya-Espanya, la monarquia i la qualitat de la democràcia espanyola. Però hi ha una mena de consigna de l’establishment -espanyol i en part català- que demana fer com si no hagués passat res. Girar full. Tancar aquesta dècada dins d’un parèntesi, com si no hagués existit. La visita a Martorell del rei i de Pedro Sánchez pertany a aquest corrent. En la relació d’Espanya amb la seva pròpia història hi és molt present, aquesta idea. Esborrar un temps i tornar amb un “como decíamos ayer ”. És una història de restauracions i retorns. Per a la dreta, la República va ser un parèntesi. Per a les esquerres, ho va ser el franquisme. Es tanca i ja està. Però els parèntesis són ficticis. El que ha passat a dintre deixa una petjada. La memòria de la República, l’impacte del franquisme en la societat, no s’esborren d’un dia per l’altre. El que ha passat aquests deu anys ha canviat les coses d’una manera profunda. No es pot esborrar dins d’un parèntesi. I menys quan, en el moment de voler-lo tancar, et trobes amb tantes persones a la presó, a l’exili o a punt de ser jutjades. (Perquè, del que hi ha dins del parèntesi, alguns només donen per esborrat allò que els interessa.)

]]> <![CDATA[“La història no és necessàriament un procés de millores successives”]]>

Vicenç Villatoro (Terrassa 1957) és, com saben els nostres lectors, articulista de l’ARA. És un periodista de llarga carrera i un narrador premiat. L’excusa per conversar amb ell és la publicació del seu últim llibre: La casa dels avis.

]]> <![CDATA[22/2: Torpede]]> Apuntant o no, l’efecte dels aldarulls en què ha derivat la protesta per l’empresonament de Pablo Hasél és el d’un torpede contra la línia de flotació d’una majoria independentista al futur govern de Catalunya, en el moment que es començava a negociar. Els fets d’aquestes nits, les actuacions dels manifestants, la resposta policial, difícilment tindran valoracions compatibles entre les diverses forces independentistes. Tot l’independentisme pot estar d’acord en trobar aberrant la detenció de Hasél i donar suport a una protesta enèrgica. Però no tot l’independentisme té el mateix grau de condescendència per les derivades més destructives de les manifestacions i pels saquejos. Tot l’independentisme podria estar d’acord en condemnar males pràctiques policials, si es produeixen, però no tot valora de la mateixa manera el conjunt de la feina dels Mossos (¿hi haurà el mateix debat sobre la policia municipal d’un Ajuntament encapçalat pels comuns?). Si no era prou complicat bastir una majoria independentista operativa al Parlament, aquests esdeveniments ho compliquen molt més. És una anàlisi, no una valoració. El que seria ja una valoració seria discutir si l’efecte torpede (que em sembla indiscutible) és un efecte casual o és un efecte buscat.

]]> <![CDATA[21/2: Defenses]]> Un amic em deia: si mai vols escriure una novel·la contra la pena de mort, has de fer que el protagonista sigui inequívocament culpable. Si és innocent o ho pot ser, la novel·la no serà realment contra la pena de mort: serà contra que es condemnin persones innocents. I qualsevol condemna a un innocent és injusta (sobretot la més extrema i irreversible). En canvi, si el protagonista és culpable, llavors és obvi que estàs contra la pena de mort en tots els casos. Creus que no s’hauria d’aplicar mai. Per tant, no cal presentar el protagonista com un prodigi de virtuts i com a exemplar tot allò que fa. Al contrari. Com menys ens agradi el protagonista, més clar serà que ens sembla abominable aquesta pena. De la mateixa manera, baixant uns graons en l’escala del dramatisme, si defenses la llibertat d’expressió ho has de fer especialment quan les opinions que s’expressen no t’agraden. Si ho fas només quan hi estàs d’acord, no defenses la llibertat d’expressió. Com en l’altre exemple, has de defensar fermament el dret a opinar també d’aquells qui el negarien als qui no pensen com ells. Però, també com en l’altre exemple, el fet de ser perseguides no converteix en dignes d’aplaudiment totes les opinions. Ni totes les maneres de defensar-les.

]]> <![CDATA[18/2: Repugnant]]> Espanya s’ha acostumat a delegar-ho tot en els tribunals. Els tribunals fan de polítics, de mestres, de sanitaris. Diuen quan es fan les eleccions, quan es confina per raons sanitàries, quins plans d’estudis han de tenir les escoles... També s’ha delegat en els tribunals allò que és responsabilitat de l’opinió pública (i de la publicada). A Madrid, una manifestació en homenatge a les tropes que van combatre al costat de Hitler incloïa un crit –"el jueu és culpable"– amb el qual es va justificar l’assassinat de milions de persones. I veig que alguns mitjans i alguns sectors polítics, quan en parlen, l'única cosa que diuen és que la Fiscalia ha d’estudiar si és delicte. No crec que calgui ni la Fiscalia ni cap tribunal per saber que aquesta manifestació i aquest crit són repugnants. No cal veure si són legals o no per saber que són moralment abominables. Si he de ser franc, amb Pablo Hasél a la presó per la lletra d’una cançó, més aviat tinc dubtes sobre la relació, aquí, entre immoral i il·legal. Que la Fiscalia i els tribunals facin el que han de fer. Però l’opinió pública i la publicada tenen l’obligació –i ho trobo a faltar– d’emetre el seu judici moral i polític, més enllà de si és legal o no. Perquè, en qualsevol cas, és repugnant.

]]> <![CDATA[18/1: Villarejo 'dixit']]> La vida pública espanyola -política, periodística, judicial- pateix de sordesa selectiva. Sent el que vol sentir i no sent el que no vol sentir. L’excomissari Villarejo ha començat a ser jutjat i és previsible que faci servir el judici per deixar anar unes quantes bombes, a favor seu, tant sobre el rei emèrit com sobre l’operació Catalunya. De moment va començar fort: va dir que el CNI tenia constància del risc d’un atemptat terrorista a Barcelona, del qual segons ell els havia advertit una font molt important. Si es considerés certa, una afirmació com aquesta hauria de ser realment una bomba, d’enorme repercussió. Però diria que quedarà afectada per la sordesa selectiva i serà com si no s’hagués dit. Per què el que diu Villarejo no és fiable i s’ha de ser sord davant de les seves afirmacions? Bé que han estat escoltades quan ha convingut. És cert que no és la font més fiable del món i que allò que digui sobre els advertiments previs al CNI sobre els atemptats potser no és un fonament gaire sòlid. Però damunt de fonaments molt menys sòlids es va construir en el seu moment una dura campanya contra els Mossos, dient que no havien fet cas dels advertiments. No sé si s’ha de creure del tot Villarejo. Però se l’hauria d’escoltar.

]]> <![CDATA[17/1: Sempre els límits]]> Catalunya té competència exclusiva en cultura, però el Tribunal Suprem diu quines obres d’art comprades per la Generalitat han de sortir dels seus museus. Les juntes de tractament de les presons tenen la competència de proposar el tercer grau per als presos i el Servei de Classificació la de resoldre’l, amb criteris tècnics, però el Tribunal Suprem diu a quins presos es pot aplicar i a quins no. El govern de Catalunya pot convocar eleccions al Parlament, però quan per raons sanitàries creu que ha de canviar-ne la data ràpidament salta un ministre del govern espanyol dient que no ho pot fer. Són coses que han passat en només tres dies i que tenen un fil comú: recordar a les institucions catalanes que l’autonomia té límits. Que l’última paraula sobre les qüestions que afecten Catalunya no la té Catalunya. Que l’autonomia no és un dret que correspongui a l’existència d’una nació, sinó una gràcia que atorga l’Estat quan li ve de gust descentralitzar algunes coses (una gràcia, com totes, revocable). Que passi en el que havia de ser la vigília d’unes eleccions pot ser casual, però és significatiu. Sembla que es vulgui dir a totes les institucions catalanes: la vostra autonomia arriba només fins allà on nosaltres decidim que arribi.

]]> <![CDATA[4/1: No va de llibertat]]> UN DELS PARTICIPANTS a la rave de Llinars desallotjada pels Mossos deia que hi havia vingut perquè a Espanya hi ha més llibertat. Certament, la pandèmia és l’ocasió per fer quan es pugui un debat a fons sobre la llibertat i la seva relació complexa amb el bé comú, del qual forma part la salut pública. Però la rave en qüestió no anava de llibertat. Estigui on estigui el punt d’equilibri entre llibertat i bé comú, muntar en plena pandèmia una bomba de contactes que pot acabar infectant centenars de persones, moltes més de les que hi havia allà, no queda en cap cas a la banda de les coses acceptables. Perquè el debat sobre la llibertat va sempre acompanyat pel debat sobre la responsabilitat. De fet, estic segur que aquell xicot que parlava per la tele no estava parlant de llibertat, encara que fes servir la paraula. No crec que pensés que a Espanya hi ha un respecte conscient per la llibertat de les persones més gran que a la resta de l’Europa occidental. El que volia dir, em penso, és que confiava que aquí les autoritats serien menys eficients a l’hora d’evitar-ho. No s’ha de confondre el debat sobre la llibertat amb el debat sobre l’eficiència de l’Estat en les funcions que li pertoquen. Es poden voler perfectament totes dues coses.

]]> <![CDATA[3/1: TV3 líder]]> QUE TV3 HAGI estat líder a Catalunya en un any tan complicat i diferent com el 2020 és una notícia molt rellevant, més enllà de la competència entre televisions. Ho ha estat en un any de precarietat i gràcies a la producció pròpia i sobretot als informatius. Això és molt important perquè ja fa temps, i aquest any també, que s’intenta presentar TV3 com una televisió marginal, excèntrica, extremista, allunyada del sentit comú central de la societat catalana. Però un lideratge tan rotund i constant -i amb un paper tan clau dels informatius- només es pot donar si una televisió és tot el contrari, si és central en el territori on emet, si forma part del mainstream, si el gruix més gran de la població hi confia i la considera pròpia, tot i que la pugui criticar. Si la caricatura que es fa de TV3 com una televisió extremista fos certa, no seria líder, molt per davant d’altres televisions que els qui fan aquesta caricatura deuen considerar centrades i ponderades. Potser el que passa és que el que des de Madrid es considera extremista, a Catalunya resulta que és central. I el que a Madrid es considera central, resulta que a Catalunya és vist com a excèntric i extremista. No estem parlant només de televisió. Estem parlant de la societat que la mira.

]]> <![CDATA[28/12: Reivindicant Mira]]> Si hagués de triar un llibre en català de l’any que s’acaba, triaria Tots els camins, el segon volum de memòries de Joan Francesc Mira. Com que hi ha competència, per fortuna, explico les raons. Primera, perquè és un llibre extraordinari. Segona, perquè forma part d’una trajectòria extraordinària: no és un bolet que ha sortit per casualitat, sinó un bon llibre entre molts bons llibres d’un autor que, al meu parer, és un dels més importants en actiu en català. Dels quatre o cinc més importants. Tercera, perquè l’obra de Quico Mira en general i aquesta en particular no ha merescut, si més no al Principat, l’atenció que es mereix. No sé si és per raons geogràfiques, ideològiques, generacionals o estètiques, però em sembla escandalós el poc ressò dels seus llibres més recents. I quarta, perquè crec que cal reivindicar l’obra narrativa, memorialística, assagística i com a traductor de Joan Francesc Mira, ara que ha fet vuitanta-un anys. No pas per afalagar-lo. Per interès: en una cultura fascinada per la novetat i on sistemàticament les primeres obres són més aplaudides que les segones i les segones més que les terceres, reivindicar Mira és reivindicar la trajectòria, la continuïtat, la solidesa, el gruix i l’ambició que ens calen.

]]> <![CDATA[27/12: La 'montería']]> Hi ha imatges que fereixen. A Portugal hi ha una lògica indignació per les imatges d’una montería de caçadors espanyols prop de Lisboa on surten contents i satisfets envoltats de 540 animals morts, la major part cérvols i alguns senglars. La imatge és tètrica. I estic convençut que la indignació portuguesa no seria tan gran si hi hagués un titular que ho expliqués però no hi hagués la foto. No tan sols perquè allò que veiem amb els nostres ulls ens afecta més que allò que sabem que passa. També perquè el fet mateix de fer-se aquestes imatges pressuposa una ostentació, una fatxenderia, una celebració de l’esport de matar pel gust de matar, que encara fa més antipàtic el fet. Fins i tot les associacions de caçadors se n’han desmarcat. En tot cas, segur que són coses que passen a molts llocs i que han passat sempre, però que xoquen amb la sensibilitat del nostre temps. I, per tant, qui es fa la foto per vantar-se’n no participa de la sensibilitat d’ara, sinó que pertany a una sensibilitat -o a una insensibilitat- del passat, que el nostre temps veu com una cosa antiga i bàrbara. No oblidem que les desgràcies del rei emèrit d’Espanya van començar quan se’n va divulgar una foto alegre i somrient després de matar un elefant. No és casual.

]]> <![CDATA[21/12: Què no dirà]]> AMB TOTA FRANQUESA, els discursos del rei no solen generar una gran expectativa. De fet, no n’haurien de generar, per anar bé. Els reis que regnen però no governen han de fer discursos obvis i banals, brindis al sol sense gaire suc ni bruc. Els discursos del rei d’Espanya han estat peces oratòries i informatives perfectament prescindibles. I quan ha dit alguna cosa, més li valdria haver-s’ho estalviat, com el 3 d’Octubre. Ara aquesta setmana al rei d’Espanya li toca fer discursos. A Barcelona el primer. Després el de Nadal i després el de la Pasqua Militar. De natural, ningú no esperaria que digués res de substanciós. Però tal com estan les coses resulta que sí que serà interessant escoltar què diu, i sobretot què no diu. ¿Pot passar de puntetes, en aquests discursos, sobre la seva relació amb Catalunya després d’avalar l’ A por ellos? ¿I sobre els escàndols del seu pare, que esquitxen inevitablement tota la institució? ¿O sobre les cartes còmplices que li fan els militars retirats demanant un cop d’estat i carregant contra les institucions electes? ¿Pot no dir-ne res, i fer com qui sent ploure? Callar és atorgar i donar ales. Per primera vegada els discursos del rei seran interessants. Pel que digui i sobretot pel que no digui.

]]> <![CDATA[20/12: A la defensiva]]> ALS ANYS setanta, quan el règim franquista estava a les acaballes, la societat civil va esdevenir un dels terrenys de joc entre els sectors continuistes i els qui volien un canvi. Qualsevol procés electoral en la societat civil, per escollir presidents dels col·legis professionals, de clubs esportius, d’entitats culturals o econòmiques, es podia llegir com una pugna entre els candidats continuistes i els renovadors. Ara, salvant totes les distàncies, ens trobem en una situació semblant. Per primera vegada el règim del 78 -de democràcia limitada- està en qüestió i les eleccions a la societat civil reprodueixen una tensió entre continuistes i renovadors. Curiosament, no crec que els qui volen canviar el règim del 78 es plantegin estratègicament l’accés sistemàtic a aquests llocs clau (i crec que s’equivoquen). En canvi diria que els sectors que en defensen la continuïtat sí que treballen sistemàticament per evitar que siguin ocupats per renovadors compromesos. Això explicaria les campanyes polititzades amb les quals s’ha volgut barrar el pas a les candidatures que es consideraven renovadores a llocs com la Cambra de Comerç o la Universitat de Barcelona. Sense èxit, per cert. I ja veurem què passarà amb les eleccions al Barça...

]]> <![CDATA[14/12: Sense retorn]]> Alguns mitjans especulen amb la possibilitat que Joan Carles I torni a Espanya entorn d’aquest Nadal. Si tornés, no se m’acut com podria explicar-ho. Un retorn sense que hagi canviat res de substancial des que es va expatriar -i si hi ha algun canvi, és més aviat en contra seva- convertiria la seva sortida, que es va vendre com un acte de patriotisme i de lleialtat amb el seu fill, en un gest absurd sense cap valor, com si hagués decidit anar-se’n frívolament de vacances. Si va marxar per sortir del focus que l’interrogava, si torna s’hi posa altra vegada. Si volia descarregar de pressió la monarquia, tornant incrementa encara més la pressió. Si la sortida es podia interpretar com un reconeixement de culpabilitat, la tornada sense que hi hagi res que l’exculpi només es podria interpretar com una exhibició impúdica d’impunitat. Si volia que marxar fos llegit com un gest d’expiació, la tornada ho converteix en una fugida dictada pel pànic. Si les especulacions són un globus sonda, crec que el seu retorn seria absurd i que no li convé ni a ell ni al seu fill ni a la institució que encarnen. Per entendre’ns, tornar ara seria pitjor que no haver marxat. No és explicable ni justificable, ni en nom de la misericòrdia pròpia de Nadal.

]]>