L'italià Paolo Sorrentino torna al món de la política, aquest cop a través d'un cap d'estat fictici: Mariano De Santis (Toni Servillo), un jurista veterà que encara els seus darrers mesos en el càrrec amb una llei de l'eutanàsia i dos indults sobre la taula. Si el realitzador va retratar l'exmandatari Giulio Andreotti mitjançant un bombollejant artefacte pop a Il divo, ara ha optat per una aproximació més reflexiva i per una narrativa visual sorprenentment continguda que remeten a la prudència (o indecisió?) del seu nou protagonista. Els moviments de càmera que marcaven La gran bellesa es reserven per expressar algun moment d'especial inquietud del personatge. L'excepció és una escena més histriònica que pot tenir sentit (ridiculitzar la inflexible cerimoniositat del poder), però que també pot semblar un eco inadequat d'obres prèvies... o un peatge autoral com els cameos de Hitchcock.

Una de les principals apostes de la 82a Mostra de Venècia apunta a la seva reivindicació com a aparador privilegiat del millor cinema italià. Acostumat a veure com els grans cineastes del país, com ara Nanni Moretti o Alice Rohrwacher, presenten les seves obres a Canes, aquest any el veterà festival italià aposta pel talent local, començant per Paolo Sorrentino. Malgrat ser una presència habitual en el certamen francès, el director de La gran bellesa ha inaugurat aquest any la Mostra amb La grazia, un film que eixampla l’aproximació de Sorrentino a l’univers de la política, un territori que ja va satiritzar a Il divo (2008) i a Silvio (i els altres) (2018), dos retrats paròdics de Giulio Andreotti i Silvio Berlusconi. A la roda de premsa de presentació de La grazia a Venècia, Sorrentino ha manifestat el seu interès a fer una pel·lícula política “en un moment històric en què l’ètica sembla una cosa opcional, esquiva, opaca o invocada només per raons instrumentals”.

No puc ser objectiu quan es parla de Roma. Estimo aquesta ciutat. Molts films ens han acostat a la ciutat eterna, de Fellini a Pasolini, de Rossellini a Wylder. Però l'homenatge que li va fer el 2013 Paolo Sorrentino amb La Grande Bellezza em sembla difícil de superar. Tampoc penso ser objectiu quan es parla d'aquesta obra. Un film fet curiosament per un napolità que ha viscut molts anys a Roma. Potser així podia conèixer tan bé la ciutat, però també mantenir una mica de distància emocional per retratar-la com ho va fer.

Sempre murri i encantador, Paolo Sorrentino (Nàpols, 1970) s'endú la premsa al petit balcó de la seva habitació de l'Hotel Maria Cristina de Sant Sebastià per fumar-se un puro mentre respon les preguntes amb posat indulgent de bon vivant. El director italià més aclamat dels últims anys estrena aquest dimecres Parthenope, recorregut per la vida d'una dona de bellesa sobrenatural (la debutant Celeste Dalla Porta) amb qui Sorrentino diu que té en comú "la passió per la llibertat, per l’erotisme, la seducció, la malenconia de la vida i les ganes de llançar-se als braços del futur". "I la bellesa, esclar", afegeix fent broma.

El títol de la nova pel·lícula de Paolo Sorrentino correspon al de la sirena que segons la mitologia grega va ser enterrada en el lloc sobre el qual es fundaria Nàpols. També és el nom de la protagonista (Celeste Dalla Porta), una jove que encarnaria l'encant irresistible de la capital de la Campània. El director vol retre homenatge a la seva ciutat d'origen a través d'una dona que no desperta altra cosa que passions fatals i adoracions contínues per la seva bellesa. Ens queda clar com és d'atractiva Parthenope per com la filma Sorrentino, per la manera que se subratlla a través de l'actitud dels personatges masculins i les situacions argumentals, i per com s'hi insisteix a través dels diàlegs, fins al punt que la protagonista queda reduïda a un arquetip projectat per una mirada masculina rància. Conscient en part d'aquest problema, a partir d'un moment la noia emprèn una carrera universitària perquè quedi clar que també és intel·ligent. La càmera la segueix objectivant com un fetitxe eròtic, i de fet Parthenope enlluerna pels seus resultats acadèmics amb la mateixa facilitat amb què sedueix pel seu atractiu físic, sense que el personatge esdevingui persona fins al final de la pel·lícula, quan l'encarna una madura Stefania Sandrelli. Més que una carta d'amor a una de les ciutats més fascinants de la Mediterrània, Parthenope desprèn l'estètica carregosa, desgastada i buida de la publicitat de grans marques.

La insultant bellesa de la Partènope, protagonista del film Parthenope de Paolo Sorrentino, és un mur tan càlid i temptador com opac. “En què penses, Partènope?”, li pregunten tots els homes, incapaços de desentranyar el seu misteri. Sorrentino intenta resoldre'l durant els 138 minuts de la pel·lícula amb què el director retorna al Festival de Canes i a les seves tres grans obsessions: la joventut, la bellesa i la ciutat de Nàpols, originalment anomenada Partènope, com la sirena mitològica que cantava a Ulisses a l’Odissea. I així neix també la de Sorrentino, en el mar que envolta la gran casa d’una família benestant napolitana per a qui la bellesa de la noia serà més aviat una maledicció.

L’última pel·lícula de Paolo Sorrentino no examina les contradiccions d’una jet set decadent o les intrigues vaticanes d’un jove Papa, sinó que relata la història de com la vida va canviar-li de la nit al dia quan era adolescent. Fue la mano de Dios, que ja es pot veure als cinemes i aviat s’estrenarà a Netflix, és una carta d’amor a la seva família, un retrat exuberant d’un Nàpols enfebrat pel fitxatge de Maradona i una tràgica història de pèrdua i retrobament amb un mateix. La pel·lícula més sincera i emocionant del director de La gran bellesa.

'Fue la mano de Dios'

(3,5 estrelles)

Direcció: Paolo Sorrentino. Guió: Paolo Sorrentino. 130 min. Itàlia (2021). Amb Filippo Scotti, Toni Servillo, Teresa Saponangelo i Luisa Ranieri. Estrena als cinemes

]]>

'Juliet, desnuda'

Les neures del melòman blanc i heterosexual

Home blanc, heterosexual, melòman i emocionalment immadur. D’un temps ençà, aquesta tipologia ha passat de resultar més o menys simpàtica a generar mandra infinita, fins i tot en aquells que es poden veure reflectits en algunes de les quatre categories… Continua llegint

]]> A Silvio (y los otros) oblideu-vos del Berlusconi més histriònic, de veure en pantalla una paròdia del polític més parodiable que ha donat la Itàlia dels últims vint anys, perquè en el nou film de Paolo Sorrentino apareix com un home malenconiós, que té por de la vellesa i, per extensió, de la mort. “El teu alè em recorda el del meu avi”, li diu unavelinaalCavaliere.I el magnat, un Toni Servillo a l’altura de les circumstàncies, no pot més que rendir-se a les evidències.

]]>

La cadena per cable HBO ha anunciat avui la producció de 'The new Pope',, guanyador de l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa per 'La gran bellesa'. Aquesta serà la segona ficció del director italià per a la televisió, després de l'estrena de 'The young Pope' a finals del 2016. La sèrie, protagonitzada per Jude Law, retrata la vida d'un Papa fictici atípic: no només és més jove que la majoria, sinó que té un seguit d'idees reaccionàries i properes a l'obscurantisme.

]]>

En les ficcions sobre papes nouvinguts al Vaticà, el pontífex habitualment es distanciava de la cúria per l'esquerra. A Les sandàlies del pescador, Anthony Quinn es passeja per Roma de seglar i es desprèn de la riquesa papal; a El Padrí III un sòsia del reformador Joan Pau I cau víctima de les intrigues d'un contrapoder format per la tríada Màfia, Vaticà i Democràcia Cristiana; i a Habemus papam de Nanni Moretti, Michel Piccoli renuncia al nomenament perquè no es veu amb cor de sacsejar una Església tancada en ella mateixa.

]]>

Els dos primers capítols de la sèrie 'The young pope', dirigida pel director de 'La gran bellesa', Paolo Sorrentino, es presentaran el 3 de setembre en la pròxima edició del Festival de Venècia. La sèrie, que es projectarà fora de competició, explica la història de Lenny Belardo, Pius XIII, que en la ficció es converteix en el primer pontífex de la història nascut als Estats Units, fruit d'una estratègia "mediàtica" del col·legi cardenalici.

]]>

El nou projecte de Paolo Sorrentino després de l'èxit de 'La gran belleza' no serà una pel·lícula. El director italià està preparant una sèrie televisiva protagonitzada per un Papa de Roma fictici que seria el primer pontífex italoamericà de la història. El títol provisional de la sèrie és 'The young pope'.

]]>