S'ha fet habitual veure el govern espanyol perdre votacions o necessitar acords amb múltiples partits polítics. Però tot just fa deu anys que el PP o el PSOE van començar a tenir aquest maldecap. Les eleccions del 20 de desembre del 2015 van donar pas a una fragmentació inèdita al Congrés dels Diputats, i van acabar amb el bipartidisme històric: va perdre 83 escons, mentre que Podem i Ciutadans –procedent de Catalunya– van irrompre a la cambra baixa amb 69 i 40 diputats, respectivament. Malgrat les discrepàncies polítiques evidents, la nit electoral les dues formacions van fer el mateix diagnòstic: Pablo Iglesias, el líder dels morats, va reivindicar que havia “nascut” una “nova Espanya” i Albert Rivera, el rostre més visible de Cs, va celebrar que començava una “nova era política d’esperança i il·lusió”. Cap dels dos projectes té avui aquella força –Cs fins i tot ha desaparegut–, però el bipartidisme no s’ha recuperat. Ara són Vox i Sumar els que els han agafat el relleu per consolidar un sistema amb quatre partits estatals que conviuen amb el reguitzell de partits autonòmics que també són clau per a la governabilitat.

La secretària general de Podem, Ione Belarra, obria ara fa unes setmanes la caixa dels trons en una entrevista al diari ARA quan reiterava l’oposició de la formació lila al traspàs de competències en immigració a Catalunya perquè considerava que si els Mossos assumien aquestes funcions farien “batudes racistes”. No és la primera polèmica que Podem ha generat en terres catalanes, malgrat el compromís que defensa amb l’estat plurinacional. Una de les més conegudes va ser quan l’aleshores secretari general de Podem, Pablo Iglesias, va sentenciar que l’independentisme havia despertat el feixisme arran del Procés, just abans de l'inici de la campanya del 21-D del 2017.

Pablo Iglesias, exlíder de Podem i exvicepresident del govern espanyol, deixarà de donar classes de Ciència Política a la Universitat Complutense de Madrid. Iglesias feia tres anys que impartia la docència en aquesta universitat, però ara es queda sense feina: no ha aconseguit cap de les places de professor associat que havien sortit a concurs.

És completament inusual que un president del govern en exercici animi l'oposició a presentar una moció de censura, que és el que ha fet aquest dilluns Pedro Sánchez. La raó és molt clara: Sánchez sap que potser no pot superar una qüestió de confiança (Podem no l'hi votaria) i que en unes eleccions perdria la majoria, però considera que una moció de censura sí que la podria superar, ja que ni tan sols Pablo Iglesias s'atreviria a ajuntar els seus vots als del PP i Vox. De fet, la moció li serviria a Sánchez com una qüestió de confiança bis: quedaria clar que no hi ha una majoria alternativa i podria esgotar la legislatura.

Nova entrega en el serial dels whatsapps entre el president espanyol, Pedro Sánchez, i l'exministre de Transports José Luis Ábalos. Si El Mundo revelava aquest dilluns les sortides de to del secretari general del PSOE amb els barons díscols del seu partit, aquest dimarts li toca el rebre a l'ara ministra de Defensa, Margarita Robles. A la conversa, el novembre del 2020, Sánchez i Ábalos comenten una entrevista de Robles a La Sexta, on la ministra contestava a unes declaracions elogioses de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, amb ella i la feina de l'exèrcit durant la pandèmia. Robles va replicar que aquestes bones paraules eren per a les forces armades, que "van fer una feina impagable". I aquí és on Sánchez i Ábalos fan befa de la ministra: "Per sobre del bé i del mal. Patrimoni nacional", diu Ábalos. "Se'n va a dormir amb l'uniforme [...]. És una pájara", diu Sánchez.

No és habitual que la direcció d’un partit no permeti al president d’un territori presentar llibre al seu estand. I menys a Catalunya el dia de Sant Jordi. Però tampoc ho és que aquest faci un llibre per carregar contra la cúpula estatal per posar i treure a dit els líders autonòmics. El cas és que finalment Alejandro Fernández sí que ha pogut signar el seu llibre, A calzón quitao (La Esfera de los Libros, 2025), a la parada del PP i no només fer-ho al de la plataforma estudiantil S’ha Acabat, com estava previst només dos dies abans de Sant Jordi.

Pablo Iglesias (Madrid, 1978) atén l'ARA a la seu del Canal Red, la plataforma que va fundar fa dos anys amb l'objectiu de "trencar l'hegemonia mediàtica" i "donar la batalla ideològica". "El periodisme a Espanya és un dels càncers de la democràcia", sosté l'exlíder de Podem i exvicepresident espanyol durant l'entrevista. Iglesias situa els mitjans de comunicació com un actor clau en el "procés de dretanització d'Espanya" que descriu al seu nou llibre Enemigos Íntimos (Navona, 2025), en el qual passa comptes amb personatges públics a qui culpa d'aquesta deriva.

"Un ministre té molt menys poder que el propietari d’una televisió, el director d’un diari o que l’amo d’una xarxa social". L'últim llibre de Pablo Iglesias, Enemigos íntimos (Navona), editat per la periodista –i col·laboradora d'Iglesias– Irene Zugasti, té bàsicament un fil conductor: demostrar la progressiva "dretanització" d'Espanya i assenyalar aquells a qui ell considera que són els culpables. Amb els mitjans de comunicació –i els periodistes– en la diana, però també els polítics, l'exlíder de Podem, avui centrat en continuar fent política des de Canal Red, passa comptes amb molts dels que han estat en un moment o altre els seus aliats.

Íñigo Errejón és l'última cara que ha quedat esborrada de la fotografia dels cinc fundadors de Podem que van ser al Teatro del Barrio de Lavapiés, a Madrid, el gener del 2014. Ni Pablo Iglesias, ni Teresa Rodríguez, ni Juan Carlos Monedero ni Miguel Urbán, cap d'ells, no formen part ja de la primera línia política ni són al capdavant d'un partit que havia irromput per capgirar el tauler polític –només Iglesias continua defensant el projecte–. La sortida d'Errejón, a diferència de la resta, no ha estat per raons polítiques, sinó que les acusacions d'assetjament sexual que feia temps que el sobrevolaven n'han precipitat la caiguda. Amb Errejón no només se'n va una de les peces que han apuntalat l'espai a l'esquerra del PSOE en els últims deu anys, sinó també la persona amb qui Yolanda Díaz havia dipositat bona part de la seva confiança per teixir Sumar. El partit de la vicepresidenta segona del govern espanyol havia de servir per unificar un espai avesat a lluites fratricides. L'eina, però, s'ha demostrat fallida.

Un dels senyals de com la vida política espanyola ha podrit les estructures de la democràcia és la prova que ara farem. Els comentaré una notícia greu, però vostès la sentiran i pensaran: “On és la notícia? Si això ja ens ho podíem imaginar”. Avui publiquem que la policia va investigar diputats de Podem per ordre del govern de Rajoy. O sigui, el govern del PP, sense que cap jutge ho demanés, va fer un rastreig massiu de les bases de dades policials per investigar qualsevol rastre estirable de la vida de 69 diputats de Podem. A les cerces hi posaven conceptes com hotels, joies, viatges en avió o viatges en vaixell. Ara aquestes cerques i les converses entre policies ja estan en mans d’un jutge de l’Audiència Nacional. Veurem algú, vull dir, un cap policial o un ministre de l’Interior o el mateix Rajoy, processat, condemnat o a la presó per aquesta pràctica pròpia de la policia de la dictadura? No s'admeten apostes, que la resposta és massa fàcil.

El llavors líder de Podem, Pablo Iglesias, tenia tot el protagonisme a les portades dels diaris de l'endemà de les eleccions europees del 2014. El que llavors no era un partit, tan sols una plataforma, va desafiar tots els pronòstics, que amb prou feines els donaven un eurodiputat. En van ser cinc.

"Per a l'estat espanyol només podem ser candidats com a dibuix, no com a éssers humans. Coses de la democràcia plena". D'aquesta manera, l'expresident Carles Puigdemont ironitzava que aparegués un dibuix amb el seu rostre a les paperetes de les europees del 2019 davant el veto inicial de la Junta Electoral Central (JEC) que fos el cap de llista. L'objectiu era identificar la candidatura, que portava per nom Lliures per Europa, fora de Catalunya perquè les paperetes amb el seu dibuix no apareixien als col·legis electorals del Principat.

Per a la gent avesada a moure's pels ambients polítics madrilenys, la figura de Bertrand Ndongo és bastant coneguda. Es tracta d'una persona nascuda al Camerun que treballa en mitjans d'ultradreta (i d'aquí l'apel·latiu "el negre de Vox", amb què se'l coneix a les xarxes), ja saben, aquests que no fan periodisme sinó agitació i propaganda. Aquest dimarts Ndongo, que ara treballa a Periodista Digital, s'ha acostat a les vuit del vespre fins al bar promogut per Pablo Iglesias al barri de Lavapiés amb la idea de provocar els assistents. Però el bon rotllo era de tal calibre que li ha estat impossible.

No hi haurà coalició entre Podem i Sumar a les eleccions gallegues. Un 62,36% dels inscrits de Podem a Galícia hi ha votat en contra en la consulta interna del partit lila sobre el preacord tancat per les direccions autonòmiques davant les eleccions del proper 18 de febrer. Un 36,25% de la militància, en canvi, s’hi ha mostrat a favor. Els resultats en aquesta consulta eixamplen encara més la distància entre dos espais que, fins fa ben poc, formaven part del mateix grup parlamentari al Congrés.

La guerra oberta entre la cúpula de Sumar i Podem continua. L'endemà que les dues executives a Galícia anunciessin un preacord per concórrer junts a les eleccions autonòmiques, l'exvicepresident del govern espanyol i cofundador de Podem Pablo Iglesias ha instat les bases dels liles a Galícia a rebutjar la coalició amb Sumar a les primàries que se celebren des d'aquest dijous i fins divendres i ha demanat el vot per al BNG. Iglesias critica la proposta llançada pel partit de Yolanda Díaz, que dimecres es va desplaçar a Galícia per segellar l'entesa, i insisteix que l'oferta és fins i tot pitjor que la que Sumar els va oferir a les darreres eleccions espanyoles. El preacord preveu que Podem tingui el segon lloc a la circumscripció de la Corunya, el primer a Lugo, el tercer a Ourense i el quart a Pontevedra. A les darreres eleccions, la coalició entre Podem, EU i Anova –l'escissió del BNG– es va quedar sense representació al perdre els 14 representants que havia assolit el 2016, quan es va convertir en la segona força. El BNG, que va passar de 13 a 19 diputats, va ser qui va capitalitzar la desfeta de la coalició.

El trencament de Podem amb Sumar ha desencadenat un èxode de dirigents de la formació lila a regions com la Comunitat de Madrid per les seves diferències amb la direcció del partit fundat per Pablo Iglesias. A Catalunya, on fins ara la convivència entre Podem i els comuns era més o menys plàcida, hi comença a haver les primeres discrepàncies. Sobreviurà a la crisi el partit a Catalunya o hi haurà una abraçada de l’ós dels comuns?

De les cares que hi havia el 17 de gener del 2014 al Teatro del Barrio del barri madrileny de Lavapiés en queden poques. Aquell divendres l'espai va quedar petit per presentar el nou projecte polític, Podem, que volia beure de la força del 15-M i "assaltar el cel". Hi eren Pablo Iglesias, Íñigo Errejón, Teresa Rodríguez, Juan Carlos Monedero i Miguel Urbán. De tots ells, només l'exlíder de la formació lila continua defensant el projecte nou anys després. Pel camí, el partit s'ha perdut en batalles estratègiques i caïnites que els han acabat portant a cavar una trinxera que s'ha anat fent més estreta cada dia. Podem ha anat perdent efectius: l'últim, segons ha pogut saber l'ARA, Jaume Asens, després que el partit hagi abandonat Sumar al Congrés, cetificant el trencament amb Yolanda Díaz de la formació que pilota Ione Belarra al costat d'Irene Montero.

Hi va haver un moment que el PSOE semblava tan tocat que les enquestes apuntaven a un possible sorpasso de Podem. Era el 2016 i Pablo Iglesias va basar l’estratègia del seu partit en una relació d’igual a igual amb Pedro Sánchez. El PSOE va salvar els mobles, però la distància entre els dos partits es va reduir a la mínima expressió: només 14 diputats. Iglesias encara es va haver d’esperar tres anys per arribar a la vicepresidència del govern i forçar el primer executiu de coalició de la història d’Espanya amb aquella abraçada amb Sánchez que va ocupar totes les portades. Però en aquell moment ja havia començat l’autodestrucció d’un partit que s’havia marcat l’objectiu “d’assaltar els cels”.

Vuit anys separen l’abraçada que Pablo Iglesias i Ada Colau van fer-se en la carrera final de les generals del 2015 i l’article de l’exlíder de Podem aquest dimecres a l’ARA en què acusa l’exalcaldessa de tenir una "frustració autoritària". Iglesias va explotar contra Colau després que l’exalcaldessa avisés el partit lila que pot quedar-se sense els diners associats als resultats electorals si trenca l’acord amb Sumar, reobrint velles ferides en la relació entre els seus dos espais. Unes paraules que aquest dijous la dirigent dels comuns ha titllat de "sobreactuació" per tapar l'acord PSOE-Sumar.

D'una manera no explícita, però sí clara, el PSOE de Pedro Sánchez ha plantejat la greu derrota electoral a les passades eleccions municipals i autonòmiques com un càstig per uns despropòsits que, en realitat, no eren responsabilitat seva sinó d'una part de Podem, concretament de la ministra d'Igualtat, Irene Montero. Val a dir que aquesta diagnosi és compartida –de manera igualment no explícita, però també clara– per Yolanda Díaz, així com per moltes altres persones del seu entorn polític. Nascuts a començaments dels setanta, Sánchez (1972) i Díaz (1971) no pensen, ni actuen, ni s'expressen com la mil·lennial de manual Montero (1988). Com totes les generalitzacions, el retret generacional –inconsistència, hipersusceptibilitat, incapacitat per afrontar contratemps, etc.– és simplista i injust, però ve de lluny.