Què passa si una dona denuncia públicament a internet uns fets que li han passat? La protagonista de La segona Eva puja a una web de recomanacions d'hotels la seva experiència en un monestir. I el que podia semblar un gest insignificant acaba sent una bomba. La companyia El Eje posa sobre la taula així les violències invisibilitzades que hi ha a la societat i que no es denuncien perquè es minimitzen, perquè no deixen una marca física. "Tota violència és important, i s'ha de començar a dir", afirma Marta Aran. L'espectacle es basa en tres casos de maltractament psicològic que ha viscut de prop l'autora i directora, i es podrà veure de l'1 al 13 de desembre.

Què és la llar per a algú que no sap d'on ve? El dramaturg canadenc d'origen libanès Wajdi Mouawad, un dels grans noms de l'escena contemporània, ha perseguit la resposta a aquesta pregunta en moltes de les seves obres, entre les quals l'espectacle Incendis (2012) i la novel·la Ànima (Periscopi, 2014). Des d'aquest dijous, la incògnita també recorrerà l'escenari del Tantarantana amb Germanes, l'obra més intimista de Mouawad. Lluïsa Castell i Mònica López protagonitzen el muntatge, en què l'exili és la columna vertebral.

L’alarma es va disparar dijous de la setmana passada quan el Grup Balañá va anunciar que al juny tancarà el Club Capitol perquè no li renoven el contracte de lloguer. Quatre dies després la companyia Sargantana explicava que abaixa la persiana de La Vilella, l’espai escènic que gestionava al Poble-sec. Els motius: l’empitjorament de l’estat de l’edifici, la falta de públic i la pressió exercida per la propietat en una zona de Barcelona cada vegada més gentrificada.

De prop ningú és normal. Podria ser un lema i de fet és el subtítol de l’obra Monster, de David Greig, que s’estrena avui divendres al teatre Tantarantana, on es representarà fins al 17 de febrer. La peça, interpretada per Blanca Garcia-Lladó, Clara Manyós i Berta Pipó, és una reivindicació de la diferència a partir d’una història plena de personatges desplaçats de la norma per raons diverses. La protagonitza la Cati, una adolescent que no acaba d’encaixar en el seu entorn; té un pare afectat d’esclerosi que, al seu torn, ha trobat nòvia per internet, una dona que tampoc quadra amb cap estàndard. Roberto Romei , director del muntatge, l’ha treballat a partir d’una proposta escènica original: és la presentació d’un disc del grup punk de tres noies, que a través de les seves cançons invoquen els diferents personatges. El component musical és molt important en l’obra, i els temes són creacions originals del grup The Mamzelles.

El 27 de maig del 1937 salpava del port de Bordeus el vaixell Mexique rumb a Mèxic, on va arribar el 7 de juny, a Veracruz. Des de Barcelona s’havia aconseguit embarcar 456 infants i joves, orfes i fills de republicans, a més d’altres polissons, per donar-los l’oportunitat de fugir i sobreviure a la Guerra Civil. El seu destí, però, va ser lluny de ser paradisíac: van viure raptes, adopcions il·legals, morts, maltractaments...

Andrés Villarrosa es passeja pel Rincón del Artista, el bar del Paral·lel, com si fos al menjador de casa. Vestit amb lluentons i flors a la solapa de l’americana, el cantant melòdic va assenyalant les fotografies d’artistes que en algun moment han passat pel restaurant. Des d’una taula pròxima, dos mossos d’esquadra se’l miren estupefactes mentre escuren els plats de les postres. “ Ustedes que me miran tanto, seguro que saben quién soy, ¿verdad? ”, els acorrala Villarrosa, i els agents assenteixen no gaire convençuts. El seu dubte és sincer i comprensible: han passat més de 20 anys des que el cantant va abraçar l’èxit escènic a la Bodega Bohemia.

“Espanya és un poble eminentment musical, enèrgic i net en els seus sentiments col·lectius, i no s’ha de deixar guanyar, ni tan sols de manera transitòria, per la desconcertant vociferació d’un jazz sense cap tipus de justificació artística”. El 25 de juny de l’any 1943, el delegat nacional de Propaganda llançava l’ordre de prohibició a les ràdios d’emetre música de jazz. Es volia així silenciar uns ritmes que havien arrelat amb força entre els compositors i intèrprets autòctons, molt especialment a Barcelona, on el gènere tenia un ric planter. “No van tenir més remei que marxar o dedicar-se a una altra música”, afirma Salvador S. Sánchez, dramaturg i director de There was a fiesta! (At Carnegie Hall), una “comèdia musical” en què es condensa la història dels músics que durant aquells anys es van veure obligats a ser una cosa diferent del que desitjaven, que serà al Tantarantana del 28 de novembre al 16 de desembre, amb Cinta Moreno i Toni Vallès (la parella protagonista), Santi Colomer, Joel Moreno Codinachs i Oriol Roca.

Dilluns passat el Tantarantana llançava una pregunta a l'aire a través de Twitter: "Amb quin dels dos cartells us quedeu per a l'espectacle 'Masticar hielo'?" El missatge anava acompanyat de dues opcions. En la primera es veia en primer pla un cul masculí i una dona que l'aferra i mira intensament a càmera. En la segona, els quatre actors de l'espectacle juguen amb els glaçons i se'ls fiquen a la boca.

El 24 de març del 2015 Albert Lladó era cap de secció en l’edició digital de La Vanguardia. Aquell dia, el vol 9525 de la companyia Germanwings procedent de Barcelona es va estavellar als Alps; els 150 passatgers van morir. Les investigacions van concloure que Andreas Lubitz, copilot de l’aparell i amb una depressió, era el culpable de la tragèdia, i el cas es va tancar. Lladó va pensar que s’havia tancat en fals, amb moltes preguntes per respondre. I com que les eines de periodista no li eren útils per anar més enllà, va començar a abordar el tema des del teatre. El resultat és Ícaro, una obra en què traça paral·lelismes entre el comportament de l’aviador i la caiguda d’Europa, tancada per dins en si mateixa, embogida per la seva ambició i indiferent al destí dels que en queden fora. La companyia Meridiano 70ymedio l’estrena ara al Tantarantana, amb direcció de Marcela Terra i la interpretació de Padi Padilla i Eloi Benet.

Inspirada en l'article de l'antropòleg i activista nord-americà David Graeber, 'On the phenomena of bullshit jobs', que va aparèixer a la revista política 'Strike' al 2013, la companyia La Calòrica construeix un espectacle d'històries breus, intenses i directes on es pregunten què és “la feina”, com ens identifica i per què li dediquem la part més important de la nostra vida.

El Teatre Tantarantana es convertirà de l'11 al 29 de març en un menjador del restaurant de la Camarga. Els espectadors podran infiltrar-se en el famós dinar que van compartir la líder del PP català Alícia Sánchez Camacho i l'exparella de Jordi Pujol Ferrussola, Victòria Álvarez. Jorge-Yamam Serrano és el dramaturg i director que s'ha ocupat de fer una "recreació teatral" de la conversa. El resultat és 'Camargate', "una obra de teatre documental que es converteix en una comèdia esperpèntica, perquè la realitat és esperpèntica. Són personatges intensos, torrencials. Sembla que un Déu Galceran hagi escrit la realitat", diu.