Abans de començar el curs, els alumnes de l'escola pública de Sant Esteve de Guialbes (Pla de l'Estany) no sabien qui era Pau Riba i desconeixien les seves cançons. Ara, però, a l'hora del pati, a casa, als passadissos o a l'aula, taral·legen les seves lletres extravagants i no es poden treure del cap la cantarella compassada de les melodies. És així perquè, durant el primer trimestre, el centenar de nens i nenes del centre, des d'infantil fins a sisè de primària, han participat en l'obra Pau Riba, el musical, estrenada el passat divendres 15 de desembre al teatre de Vilafreser amb un èxit rotund. És un espectacle de creació pròpia amb música en directe, concebut pels mestres amb l'ajuda de les famílies, que reivindica l'obra i el llegat de l'autor de Dioptria, que va morir el març del 2022.

Només ofereix menús tancats de 25, 43 i 60 euros per evitar el malbaratament alimentari. No obre a les nits –excepte divendres i dissabte– i tanca diumenges i dilluns per descans del personal. Està ubicat en un antic cinema d’un poble del Pla de l’Estany situat entre Banyoles i Girona que no arriba als 2.500 habitants. Forma part d’un projecte sense ànim de lucre on a la cuina hi conviuen xefs que han passat per restaurants d’estrella Michelin i una trentena de joves en risc d’exclusió. Cal fer reserva amb temps per tenir taula, sobretot els caps de setmana. I acaba d’entrar, en tan sols cinc anys des de la reobertura, a la llista Bib Gourmand de la Guia Michelin 2024, la que per a alguns és el planter per aconseguir una futura estrella i per a d’altres un segell a la millor qualitat, preu i servei.

Si hi ha una ruta icònica a Girona en el món ciclista, tant professional com amateur, és la que va de Banyoles al cim de Rocacorba passant per Pujarnol. Gairebé 800 metres d'ascens en només 13 km amb una mitjana de 7% de desnivell. És a dir, un port de muntanya com una catedral que els més professionals fan en mitja hora però que amb unes condicions normals –sense bicicleta elèctrica– es tarda més d’una hora i quart, mentre que la baixada és només en 20 minuts.

David Millar (Mtarfa, Malta, 1977) és un exciclista professional escocès reconvertit en home de negocis de la mà de la firma de la roba i complements CHPT3, de la qual és propietari. És l’encarregada de donar forma al que ha anomenat el tercer capítol de la seva vida després d’una etapa marcada pel dòping i una altra de redempció dins del ciclisme amb l’equip de Garmin-Sharp. Un capítol que des de fa ja 16 anys passa per terres gironines, més concretament pel Pla de l’Estany. “Soc el més vell i l’últim dels originals”, diu rient des de la masia aïllada on viu amb la seva família al poble disseminat de Sords. Va aterrar a Girona el 2006 amb la seva dona, Nicole, convidat pel nord-americà Christian Vande Velde. Al cap de dos dies assegura que ja sabien que seria la seva futura llar. Des de llavors molts ciclistes professionals expatriats han marxat. Però Millar no es veu vivint en un altre lloc: “Aquí diuen que quan ets petit vius feliç a Girona, que quan ets jove decideixes marxar a Barcelona, però que no hi ha res com envellir a Banyoles”.

És excepcional la forta pedregada que va caure ahir a la Bisbal d’Empordà?

La pedregada històrica que va caure dimarts al vespre al Baix Empordà ha causat una víctima mortal, una nena de 20 mesos que va rebre l'impacte d'una pedra, i 67 persones més van haver de ser ateses per contusions i alguna fractura, segons el balanç que han fet avui el Govern, els ajuntaments i les policies locals. Hi va haver 35 derivacions a l'Hospital de Palamós i tots els pacients ja han rebut l'alta, inclosa la dona que va arribar ferida amb la nena que finalment va morir. La resta dels ferits van ser atesos al CAP de la Bisbal d'Empordà, la localitat més afectada per la pitjor pedregada en vint anys a Catalunya.

Tot just fa cent anys que Hans Riegel es va inspirar en uns ossos que ballaven al circ de la ciutat alemanya de Bonn per crear el que més tard es convertiria en un dels dolços més famosos del món. Confiter de professió, juntament amb la seva dona produïen caramels en un petit obrador i els repartien amb bicicleta al preu d’un penic per cada dos ossets ballarins. De les dues primeres lletres del seu nom, el seu cognom i la seva ciutat va néixer la marca Haribo, i actualment el producte continua sent clau per a la companyia. Les primeres unitats de la llaminadura eren més grosses i primes que les que trobem ara. No va ser fins al 1978 que la companyia va decidir adaptar-ne la forma. Segons el director de màrqueting de la companyia a Espanya, Carlos Pérez, van adaptar el producte per aconseguir que fos més “equilibrat i perfecte”, tot i que assegura que van voler respectar “l’estil del disseny original”.

Setze de les 42 comarques catalanes han demanat al departament de Salut i al Procicat que avanci l'ampliació del confinament de cap de setmana i que pel pont de la Puríssima es permeti la mobilitat dins de les comarques menys poblades de Catalunya. Tot i que pertanyen a territoris llunyans i diversos, totes tenen uns trets en comú: la majoria estan formades per pobles mitjans i petits que no disposen de tots els serveis bàsics i que els pocs establiments que hi ha, si només poden obrir per als veïns del municipi, no podran superar els números vermells que acumulen per la pandèmia. "Com que la gent no pot sortir del municipi, què fa? Compra a través de companyies com Amazon perquè l'hi portin a casa. Aquestes empreses estan fent l'agost i les del territori ho estan passant molt malament", explica el president del consell comarcal del Segrià i alcalde de Maials, David Masot (JxCat).

Les nuvolades han crescut amb força a partir del migdia a zones de muntanya i ràpidament s'han anat estenent. Fins a mitja tarda els ruixats han anat descarregant aquí i allà amb una distribució molt irregular. S'han concentrat al Pirineu, a l'interior del quadrant nord-est i, de manera més aïllada, a la resta del prelitoral.

Comencem la nostra ruta al petit poble de Vallfogona del Ripollès, al vessant nord de la serra de Milany. Val la pena descobrir a peu el petit nucli històric d’aquest petit poble del Ripollès i el Campanar del Pòpul, resta de l’antiga església romànica del segle XII, o el Castell que presideix la zona alta del poble.

Si Banyoles fos francesa, seria una plàcida població balneària, d’aquestes on la gent va a reposar, a passejar a poc a poc a la vora l’estany i a fer les paus amb la natura. Seria una d’aquestes localitats on Éric Rohmer rodava pel·lícules com ara 'Le genou de Claire'. Però com que Banyoles no és francesa, el balneari que hi va haver fa temps, el de la Font Pudosa, està en ruïnes. Pel que fa al cinema, no consta que Éric Rohmer hi hagi fet cap pel·lícula, però a Banyoles sí que hi va néixer Albert Serra, un cineasta molt valorat a França que no para de sorprendre els seus seguidors.