Obituari
Cultura 06/03/2022

Mor el músic Pau Riba, l'artista còsmic

Patia càncer de pàncrees des de feia quatre mesos però no va deixar de fer música fins al final

7 min
Pau Riba en imatges d'arxiu

BarcelonaPau Riba ha mort aquest diumenge als 73 anys, a causa d’un càncer de pàncrees que van diagnosticar-li l’any passat, envoltat dels qui tant l’han estimat i l’han acompanyat tots aquesta mesos a la masia de Tiana que va convertir en una llar. Ha mort Pau Riba, l’artista únic i irrepetible a qui les cançons li queien de les mans. I quines cançons! Va obrir el camí contracultural de la cultura catalana amb discos com Dioptria i Jo, la donya i el gripau, quan era el fill inesperat de Bob Dylan i The Incredible String Band. Va demostrar que es podia flipar en català, com diu Quimi Portet, i alhora escriure sobre l’amor amb una sensibilitat extraordinària, la d’Es fa llarg, es fa llarg esperar, Crida’m i La flor del taronger, per exemple, sempre lluny del vers cursi i del sentimentalisme. 

Va prémer el pedal de la distorsió als discos Electròccid àccid alquimístic xoc i Licors, mantenint la tendresa poètica de la psicodèlia en la ferocitat rockera. Va ser una estrella del rock que mirava a càmera desafiant i desubicat. Havia viscut el temps de la revolta generacional contra pares, burgesos i imperialistes, i la Gauche Divine li havia rigut les gràcies, però va haver d’aprendre a respirar en l’underground i a sobreviure en un sistema que el va bandejar perquè no sabia com entomar aquell hippie irredempt, potser ingenu, a estones tronat i sovint visionari –com quan al disc Virus laics (2008) va titular una cançó PP... SOÉ–. Sempre lliure, es negava a repetir-se i tenia un sentit de l’autocrítica absent en la majoria dels artistes. "La meva obra és com una muntanya russa, molt desigual, amb no pocs encerts, però amb més desencerts que encerts. Però repassant coses veig que era prou creatiu i bon poeta", explicava al llibre Pau Riba en 20 cançons (Cal·lígraf, 2018) de Ramon Moreno. Amb encerts i desencerts i desconcertant els cronistes a sou tant de la cultura com de la contracultura, Pau Riba va anar fent, pal de paller de diferents desheretats que l’han reconegut com a cap de la tribu. "És el pare", admet Albert Pla; d’ell i de tants altres: dels Surfing Sirles, El Petit de Cal Eril, De Mortimers, l'Orchestra Fireluche, Mazoni, Manel, La Ludwig Band... 

"Em considero un narrador, perquè m’interessa explicar històries", deia Pau Riba quan li demanaven què era. La seva història comença a Palma, on va néixer el 7 d’agost del 1948. La família és barcelonina, i és una Barcelona benestant el paisatge gris que acompanya la infància i l’adolescència d’un net de poetes, de Carles Riba i Clementina Arderiu, i de polítics, de Pau Romeva, un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya. Però ell s’estimava sobretot la besàvia Neus, que li cantava cançons infantils com les que més endavant va passar per la picadora psicodèlica a Jo, la donya i el gripau. Estudia a l’Escola Isabel de Villena de Sarrià, on cova amors, despits i ganes d’estripar, i després grafisme i publicitat a la Massana. "Amb 16 anys el Pau ja era la pera", recorda Eduard Estivill, company de generació i de les aventures del Grup de Folk. "Per a mi el Pau i el Serrat són els dos millors lletristes en català, especialment el Pau. Era diferent de tot i de tothom", afegeix.

Certament, no s’assemblava a res. La primera prova musical de la seva personalitat va ser Taxista, publicada en un EP editat el 1967 per Concèntric, la discogràfica per a la qual Pau Riba feia feines de dissenyador. "Taxista, porta’m al cel, és que busco feina i potser al cel n’hi haurà", cantava anticipants precarietats i mancances. S’estava tancant el període fundacional de la Nova Cançó dels Setze Jutges i entre les pàgines de la història treien el cap joves menys aclaparats per la responsabilitat i amb més ganes de jugar. "Quan el vaig veure, de seguida vaig quedar impressionat: anava amb uns pantalons verds, una jaqueta violeta, una cabellera important i aquell aire de despistat que encara té", explicava Jaume Sisa el 2015 al llibre El comptador d’estrelles. Sisa i Pau Riba són la gran parella de fet de la música catalana, no tant per la col·laboració artística com per la connexió entre tots dos. Es tenien l’un a l’altre com a referents existencials i creatius, i això feia menys solitàries les seves peripècies.

El Pau Riba de finals dels seixanta semblava disposat a tallar el llacet per fer caure el tortell de la cultura conservadora de les generacions precedents. Però una cosa era començar la batalla en el terreny artístic i una altra de ben diferent desafiar la moral familiar. Pau Riba i Mercè Pastor es van casar el 1969, tot i l’hostil oposició de les famílies respectives. Tot plegat va contribuir a apujar el nivell del desafiament, evident en les notes del disc Dioptria: "Dedico aquest disc a la meva tia sunta i al meu avui pau romeva perquè són els dos únics herois del món petit i mesquí en el qual he viscut fins ara i que ara deixo", escrivia en minúscula. Deixava enrere un món per endinsar-se en un altre il·luminat primer pels lluentons psicodèlics de l’LSD, després enfosquit per l’heroïna que va dur a molts a morir de dia i sempre amb un compromís per la paraula poètica i les ganes de sorprendre.

La febrada creativa de 'Dioptria'

Escoltar la cançó Jo em donaria a qui em volgués que Maria del Mar Bonet va enregistrar amb el grup Om va desencadenar la febre creativa de Dioptria. Pau Riba volia treballar amb aquells músics: Toti Soler, Jordi Sabatés, Romà Escales, Josep Polo i Doro Montaberry. I amb ells va fer Dioptria I, el disc de Noia de porcellana, una cançó que, com deia Riba, "no sembla dir el que diu" . La dolçor harmònica contrasta amb una lletra que és "una destralada a consciència": "Noia de porcellana / què vols que et donin no donant res / ets freda i inhumana", diu una lletra ressentida com la de Conillet de vellut de Serrat ("m'enganyava amb qualsevol objectiu") i amb una indignació crítica com la que exhibirà Rubén Blades a Plástico ("lindas delgadas de buen vestir / de mirada esquiva y falso reír").

Ben aviat va arribar la segona revelació, el grup Música Dispersa. “Així com havia flipat amb els Om per com eren d’europeus i moderns, després vaig flipar amb Música Dispersa per tot el contrari –explicava Riba–. Em vaig fotre el primer tripi, vaig estar a Formentera i vaig pensar que el rock’n’roll aquell que fèiem era molt capitalista, i jo volia una cosa més bucòlica. Allò va coincidir amb l'època en què el Cachas [José Manuel Brabo] havia muntat Música Dispersa amb l’Albert Batiste, el Sisa i la Selene. Era una cosa tan diferent i original que vaig proposar-los fer el segon LP. Però el Cachas era molt Cachas, i tenir dos galls en el mateix galliner... La Selene va marxar amb ell i al final ens vam quedar el Batiste, el Sisa i jo”. La resta és llegenda: Dioptria II (1971).

Formentera és la vida hippie antisistema, sense llum, sense aigua corrent i amb mil idees al cap. Hi neixen els dos primers fills, Pau, el 1971, i Caïm, el 1974. A l’illa flueixen meravelles com el disc Jo, la donya i el gripau (1971), que són Pau Riba, Mercè Pastor i el seu fill Pau. Però Formentera també és l’aïllament, i torna a una Barcelona tocada pel rock progressiu del so laietà. Ell, però, connecta amb el músic valencià Eduardo Bort, i signa un contracte amb Gong, un segell de la discogràfica Movieplay creat pel productor sevillà Gonzalo García Pelayo. Pau Riba vol fer rock poderós, lliure i en català. D’aquesta etapa són els discos Electròccid àccid alquimístic xoc (1975) i Licors (1979), testimonis artístics d’un període vital convuls, marcat per la separació amb Mercè Pastor i l’heroïna, de la qual Riba se’n va sortir després d’una hepatitis. No va ser el cas de Pastor, que als anys 80 va contraure el VIH i va morir el 1995, tal com recorda el documental Morir de dia (2010), de Laia Manresa i Sergi Díes. Els seus fills Caïm i Pau van homenatjar la mare amb el nom del grup que van formar el 1996: Pastora. La intensitat de l’amor entre Riba i Pastor, fins i tot el final de l’amor, va donar cançons monumentals com Crida’m i La flor del taronger.

Els vuitanta són anys estranys per a Pau Riba, el hippie progressiu que viu al marge de modes. Amarga Crisi (1981), enregistrat en un sofisticat estudi a Eivissa, malmet el potencial líric de les cançons, i la tèbia rebuda l’allunya del primer pla estrictament musical. S’entrena com a novel·lista amb Ena, editada per Quaderns Crema el 1987, fa d’actor i s’embarca en projectes transdisciplinaris d'influència daliniana com Transnarcís, estrenat al Festival Grec el 1985. Passen els anys, i Pau Riba se sent "desubicat". És el pare del rock català, però no connecta amb els grups que estan marcant el rock català a finals dels 80 i principis dels 90. Tanmateix, l’esperonen per fer Disc dur (1993), rock madur més que transgressor, però també amb una bona col·lecció de versos. Va ser aleshores quan Pau Riba es va reconciliar amb el llegat poètic familiar. Acompanyat del Big Ensemble de Taller de Músics, el 1994 va cantar poemes de l’àvia Clementina Arderiu i de l’avi Carles Riba. Així tanca un cercle i tot seguit n’obre un altre fent el disc Cosmossoma (1997) amb els fills: és un intent de comunió amb l’electrònica en uns anys en què era habitual veure Pau Riba passejant pel Sónar de Dia entre distret i encuriosit.

El segle XXI reconnecta Pau Riba amb el present, perquè és reivindicat per músics que no havien nascut quan s’havia publicat Dioptria. De Manel a Mazoni i La Ludwig Band , l’empremta de Riba és profunda i intensa, però no la part estripada sinó la de les harmonies celestials i la precisió poètica. "Jo estava molt ficat en Dylan, i per a mi el Dioptria formava part del mateix camp semàntic. De fet, és un dels discos que van formar part de l’embrió del primer àlbum de Manel, juntament amb Orgia, de Sisa, i Brossa d’ahir, de Pep Laguarda”, explicava el cantant de Manel, Guillem Gisbert.

Pau Riba segueix produint projectes inimitables, com Jisàs de Netzerit (o capítol zero de la guerra de les galàxies) (2001), l’espectacle nadalenc que va fer voltar fins al final, com en l’emocionant concert del desembre del 2021 al Centre Artesà Tradicionàrius . Amb la seva companya Memi March sempre al seu costat, va trobar noves i profitoses aliances amb bandes com De Mortimers i l’Orchestra Fireluche. En surten discos com Virus laics (2008) i Ataràxia (2019). Entre l'un i l'altre hi ha Mosques de colors (2013), un disc extraordinari compartit amb Pascal Comelade , un altre heroi genial i irrepetible de la música catalana, com Pau Riba.

stats