Pau Riba (Palma, 1948) és músic, poeta, escriptor. El seu disc Dioptria està considerat el millor disc en català i encara és un referent per qualitat i originalitat. Riba va explicar fa uns dies que té càncer, però es mostra “optimista” i continua amb els tres concerts previstos abans de finals d’any. Net de Carles Riba, la seva obra ha contribuït a la cultura explorant la llibertat de la contracultura.
Com estàs?
— Bueno, tinc aquest problema pancreàtic xungo, però està ja tot més o menys controlat i sota vigilància.
La part xunga, com tu dius, està controlada?
— No està resolta, però estamos en ello.
Continues fent concerts.
— Sí, jo no paro mai. És que per a mi la millor medecina és posar el peu damunt d’un escenari, saps? Quan poso el peu en un escenari em passen tots els mals i m’oblido de tot el que hi pugui haver. Ja són concerts tradicionals, són els de Jisàs de Netzerit que faig amb De Mortimers.
Jisàs de Netzeritno és sempre el mateix espectacle, evoluciona.
— L’anem actualitzant, perquè un dels components de la qüestió és la sàtira política, i va canviant. El president dels Estats Units ja no és el mateix. Nosaltres parlem de Roma, el tirà dels Estats Units es converteix en el Cèsar del moment, i és divertit perquè és com fer una mena de bocata en què posem l’actualitat política enmig.
Com et sents quan penses que ets un referent per a molta gent jove?
— Em sento bé. Els de la meva generació ja es porten el seu rotllo i a vegades a mi no m’interessa gaire, m’agrada treballar amb joves, amb sang nova i energia bona, fresca.
Què significa que el teu disc Dioptria, que és del 70 i del 71, sigui encara el millor disc en català?
— Per un costat hi ha el fet que les cançons són meves, i són bastant bones, però per l’altre tots els arranjaments van córrer a càrrec del Toti Soler i el Jordi Sabater, que van fer un treball magnífic. Ells es deien Om, en aquell moment; jo vaig sentir un single que va aparèixer de la Maria del Mar Bonet acompanyada per Om i m’hi vaig fixar de seguida per la qualitat de l’acompanyament. I ni curt ni manco me’n vaig anar a veure el Toti i li vaig dir: “Escolta, jo voldria fer això, però si pot ser més rockero encara”. Ell acabava d’arribar d’Anglaterra amb un dels primers distorsionadors de guitarra que es van veure per aquí i ens vam entendre de seguida, ens hi vam posar i li vam fotre canya. Crec que és un disc d’una qualitat musical que no té res a envejar a tot el que es feia a Europa i fins i tot als EUA.
Bona part de la teva generació mirava a França mentre tu escoltaves Bob Dylan.
— De seguida em vaig fer hippy, la utopia hippy em va semblar una cosa molt assenyada i plausible, i el Dylan és el Sant Pare d’aquesta opció, un dels popes de la utopia. Era molt fan del Bob Dylan. Aquí tots imitaven el Brassens, el Brel o qui fos de la cançó francesa. Però eren un reducte burgès, no deixaven de ser la mateixa opció que els meus pares: terme mitjà, no passar-se amb res, ser bon ciutadà i bona persona i tal. Jo, en canvi, crec en la revolució dels joves, i va venir bàsicament per dos factors clau, que són l’LSD i el rock’n’roll. Per una banda, aquesta droga psicotròpica que ens mantenia a tots en estat de gràcia i per l’altra aquesta música nova, precisament, perquè havien sortit uns instruments nous, la guitarra elèctrica i la bateria tal com l’entenem ara. Fins aquell moment la bateria normalment eren diverses persones, un tocava el bombo i l’altre la caixa. No s’havia arribat a construir aquest instrument en què utilitzes totes les extremitats i tu sol t’ho muntes tot. El rock’n’roll posava molt nervioses les generacions anteriors a la nostra, això era soroll... Era una manera de començar-se a distingir com a classe política, una nova classe política que era la joventut, i que no ha remès. Es va imposar com a classe eminent.
Ets hippy, però ets hippy punk o punk hippy?
— No, jo al punk ja no hi vaig arribar. O hi vaig arribar pels pèls, vaig ser punk unes setmanetes, però ja vaig passar la torxa a les generacions següents.
Abans t’havies acostat als Setze Jutges, però portaves grenyes i els pantalons vermells i no et van acceptar.
— Si, això és el que van dir ells; jo vaig intentar-ho perquè diversos dels Setze Jutges eren amics de la família, de la meva família: en Porter, la Lucia Abella i tal. Un d’ells per exemple era el Martí Llaurador, que va ser company meu de l’escola. Encara era molt ingenu i vaig voler ser un dels Setze Jutges; hi havia bastanta afinitat, però em van suspendre, em van dir que no, i quan hi vaig entrar anys més tard em van dir: “No, és que portaves uns pantalons vermells i tal...”
Pertanyies a aquesta burgesia de les 400 famílies i tenies una sòlida base cultural. El teu avi era el poeta Carles Riba.
— No només era el poeta Riba, també era un resistent, havia estat a França, era considerat pels de la seva generació com un heroi en el sentit de resistència intel·lectual i de mantenir la torxa de la cultura, de la nostra cultura, perquè en aquell moment el franquisme ens la prohibia directament. No volia que hi hagués una cultura catalana que no fos part de l’Una, grande y libre. Per trencar això es va inventar la Nova Cançó, perquè sembla bastant estrany i curiós que no ens deixava parlar però no li importava que cantéssim. Deurien considerar-ho folklore.
Aquella cultura, com la veus avui?
— Avui també hi ha una dreta molt desacomplexada, que està sorgint amb tots aquests de Vox, que tenen la mateixa dèria. Però no hi crec gaire. Em sembla que [la cultura] està prou consolidada per resistir aquesta mena d’embats.
¿I creus que l’actitud ha de ser de resistència o la teva continua sent la de subversió a la cultura?
— Jo soc un pirata des de sempre.
¿Has condicionat els teus fills com a músics, com el teu avi et condicionava a tu com a artista?
— Si els he influït ha sigut per reacció, precisament. Vam començar que em sembla que vam fer un disc i tot, mesclant el seu impuls i el meu, però ells ja anaven cap al techno i tot això del bongo-bongo aquest a mi em posa nerviós. A part que a ells els importava molt menys la literatura que la música, i en el meu cas és tot el contrari, jo m’he considerat sempre un narrador. Fes el que fes, creia que la meva obligació era narrar històries i explicar contes.
L’última història que vas escriure era ni més ni menys que una història de l’Univers.
— Sí.
Ambiciós.
— M’hi vaig posar un dia i va anar sortint de manera molt fluida. Però és que quan era a Formentera, quan el Pauet i el Caïm encara tenien 3 o 4 anys, jo ja estava amb aquesta cosmovisió. És voler explicar on et trobes i dir, esclar, l’Univers està compost de galàxies i de cúmuls de galàxies i de centres de cúmuls de galàxies... i és infinitament gran, és incommensurablement gran, incomprensible a simple vista. I això sempre m’ha tingut una mica inflamat. En aquest llibre vaig intentar ordenar-ho tot i saber de què cony hem de morir.
¿I has arribat a alguna conclusió sobre l’origen de l’origen?
— L’origen de l’origen, segons el relat oficial científic, és el Big Bang, no? Ho és segons els científics, però segons els religiosos és Déu, que va dir “Hágase la luz”. La veritat és que a l’hora de saber obrir la boca sobre aquest punt em trobo que no hi veig gaire diferència. És a dir, en un principi fou el verb, que és el primer so i la primera vibració. I el Big Bang també és el primer so i la primera vibració, és posar a vibrar la matèria perquè realment el que no és vibració és directament mort.
Estar malalt t’ha portat a fer balanç?
— No.
Continues sent un optimista?
— Ho continuo sent.
Vas fer una opció per la ingenuïtat?
— Sí, a casa, amb els meus germans, la patim molt, la ingenuïtat.
Sempre dius que la teva mare era molt optimista.
— Era molt optimista i molt ingènua. O si més no feia professió d’ingenuïtat, ho feia veure.
¿Vols dir que era més una voluntat de viure en la ingenuïtat que una ingenuïtat en ella mateixa?
— Sí, era allò de quan érem adolescents i tacàvem els llençols, doncs ella deia: “Ai, no sé què feu, que sempre trobo unes taques seques que no sé què són!” Jugava a aquest joc. Penso que no és que realment ella ho sabés i dissimulés, sinó que ho intuïa, però jugava al joc.
Com et va influir la teva família?
— Això de ser molts germans t’influeix tant si vols com si no, però segurament em va influir més ser net d’una elit d’aquesta cultura que feia falta protegir i preservar.
I tu l’has preservat violentant-la?
— Sí, s’han de sacsejar les coses perquè no es podreixin. Com quan fas un sofregit, que si et descuides de remenar-lo es crema.
Quimi Portet deia que amb tu va aprendre que un es podia flipar en català. Quin paper han jugat les drogues en la teva carrera?
— Un paper important. Tinc la teoria que el pas de l’homínid a home va ser precisament gràcies a la ingestió de psicotròpics. Vaig llegir un llibre molt interessant que es deia Animales que se drogan o alguna cosa així, que explicava que pràcticament tots els animals tenen la seva pròpia droga i saben on anar-la a buscar. Tant les ovelles com els llops o els tigres, que saben què hi ha a l’herba... La idea aquesta tan fatxa de prohibir la droga perquè la droga és dolenta no porta enlloc, són ganes de tocar la pera i de posar gent a la presó.
